miniatura|Sant Climent de Taüllminiatura|Absis i campanar de la basílica de Sant Serní de Tolosa, de la fi del . miniatura|Homenatge a la Pau i Treva, davant del campanar de la catedral de Vic, Osona Lart romànic es va desenvolupar a l'Europa occidental des de mitjan al , després de la descomposició de l'Imperi carolingi.
A banda de les influències clarament romanes i de les noves tendències aparegudes a la Llombardia, com per exemple les bandes llombardes, que havien anat experimentant amb noves formes i estructures inspirades en els edificis que restaven, també hi ha una clara assimilació de modalitats orientals.
En un principi, l'estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau, s'aplicava la volta de canó, sense ornamentacions ni obertures; molt sovint, amb la porta d'entrada situada al cantó de migdia com a única obertura, amb escasses finestres de doble esqueixada. Només a l'exterior dels absis i murs, s'hi ressaltava alguna lesena i arcuació cega. Les naus podien estar dividides per pilastres unides per arcs de mig punt.
A la fi del , s'hi produeixen canvis importants com les primeres realitzacions en pedra polida, l'ornamentació escultòrica de finestres, portals, capitells, etc. Serà ara, al , quan esclata la construcció de les grans obres del romànic, amb pintures murals, enlairament de grans campanars o claustres. Però sempre limitats pels recursos arquitectònics que es milloraran l'estil gòtic i se n'aprofitaran de les seves característiques.
Terme romànic El terme "romànic" que utilitzem avui en dia per a referir-nos a l'estil arquitectònic, pictòric i escultòric que s'estengué per Europa occidental durant els segles , i , té molta menys antiguitat que els objectes als quals fa referència. Aquesta paraula fou confeccionada a principis del , aproximadament als anys vint, i fou la creació de dos arqueòlegs; Charles de Gerville i Auguste Le Prévost, quan en una de les seves rutinàries escapades a la naturalesa amb pintors impressionistes que captaven ràpidament la bellesa de la cosa mutable, i estudiosos de les runes, a la recerca de racons “amb ànima”, van decidir confeccionar la paraula “romànic” amb la finalitat de diferenciar-la de la gòtica, terme que ja s'utilitzava des del . Un fet curiós és, que quan el romànic estava en el seu període d'hegemonia i expansió més notable, aquest no tenia un nom aleshores, no tenien cap manera a la qual designar l'arquitectura coetània d'aquell moment.
Gerville va emprar el terme romànic per referir-se a tota aquella arquitectura que anava des de la caiguda de l'Imperi Romà el 476 fins al . El perquè d'aquest nom és molt fàcil. En encunyar aquest terme pretenia aproximar-la als modes i formes de l'arquitectura de l'Antiga Roma, ja que era com una evolució de l'art romà, com bé passava amb la llengua; la llengua de l'època romana era el llatí, i amb el fruit d'una llarga i gradual evolució apareixen les llengües romàniques, i d'aquí prové el terme romànic.
Al principi del , la historiografia de l'art va restringir la cronologia, situant el període romànic des de fins del fins a la introducció del gòtic. Des que es va encunyar el terme romànic com a concepte estilístic sense matisos, els historiadors van cercar una més gran i més descriptiva definició, subdividint el mencionat concepte generalitzat en tres etapes ben definides: Primer romànic, Romànic ple i Tardoromànic. Josep Puig i Cadafalch va denominar primer romànic el desenvolupat a Catalunya durant el .Gudiol, José. Cataluña, tomo I, sección de Arte. Colección Tierras de España. Editorial Noguer, 1974. Publicaciones de la Fundación Juan March.
Origen del romànic Malgrat la teoria tradicional que diu que el romànic va sorgir al nord de França o a la Llombardia, hi ha estudis i especialistes que ho han qüestionat. Ja el 1961 Alexandre Deulofeu va publicar una amplíssima obra acadèmica titulada «L'Empordà, bressol de l'art romànic», en què defensava, després de passar-se anys recorrent les esglésies de mitja Europa, que l'origen del romànic calia situar-lo a l'Empordà i al Rosselló, on es troben les capelles i esglésies romàniques (no preromàniques) més antigues, datades d'abans de l'any 1000, cosa que no passa en altres països. Prova d'això en serien la de Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera, Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Sant Martí de Fenollar, tot i que hi ha desenes de capelles escampades i abandonades per la regió que també donarien suport a questa teoria.
L'inici d'aquest art (entre finals del segle VIII i segle IX) estaria vinculat al naixement dels Comtats Catalans i, des d'allà, s'estendria com un ventall per la península Ibèrica i resta d'Europa occidental, adquirint un notable desenvolupament al nord de França i Llombardia a partir del segle XI, que influiria com un bumerang en altres indrets.
De seguida es van produir les primeres manifestacions favorables a la teoria de Deulofeu per part d'erudits com M. Dominique Frangois en «Jardín des Arts», París; Marcel Durliat en l'«Art Román en Espagne»; Leopold Genicot, professor a la Universitat de Lovaina en «Les lignes de fait du Moyen Age»; i M. Jean Baudry, president del «Centre International d'Etudes Romanes». El 1964 l'erudit Josep Gudiol, en la seva obra «The Arts of Spain», va dir: "Les primeres construccions romàniques s'inicien en la zona pirenaica abans de l'any mil". El 1972 un gran nombre de professors de l'Historia de l'Art de la Universitat Complutense de Madrid van publicar «Tesoros artísticos de España», on diuen: "Van aparèixer a banda i banda de la frontera natural dels Pirineus petites construccions que presentaven les característiques romàniques i que han estat batejades com el primer art romànic". Altres especialistes, com Marcel Dieulafeu, Santiago Alcolea i Oscar Niemeyer també han donat per bona aquesta teoria.
Pintura i escultura
Algunes característiques de la pintura i escultura romànica són les figures antinaturals, esquemàtiques i hieràtiques; cossos desproporcionats, manca total de perspectiva; i personatges superposats, estàtics, frontals i perfectament simètrics. Aquestes característiques amaguen al darrere un complex llenguatge iconogràfic, comprensible en el context de la societat i les creences de l'alta edat mitjana.
El Crist crucificat apareix serè i sense dolor, impassible al turment; el Déu pintat als absis és sobrenatural, jutge de les accions humanes i sobirà universal; Maria com a Tron de la Saviesa s'equipara amb la institució de l'església, mitjancera entre Déu i les persones. Els ulls i les mans humanes, les parts considerades més espirituals, adquireixen dimensions desproporcionades… Aquest antinaturalisme és intencionat i representa la realitat veritable i transcendent de Déu, enfront del món natural, només aparença imperfecta d'allò que és diví (neoplatonisme). miniatura|center|350px|Làpida funerària de l'abat Isarn de l'abadia de Sant Víctor de Marsella miniatura|Maiestas Domini (1094-1096), d'inspiració carolingia al deambulatori de la Basílica de Sant Serni
La pintura té els mateixos temes iconogràfics que l'escultura. Però, a més, hi trobem les il·lustracions de llibres que apareixen per a comentar els textos, com el Beat de Liébana.
Hi ha també pintura mural, encara que es conserva malament i n'hi ha poca. Però la pintura va ser molt important, ja que tots els edificis devien estar policromats. La pintura se situava preferentment en l'interior. L'absis principal era el centre organitzador del programa iconogràfic. Es varen pintar, a més, les voltes i els murs.
Entre els temes predominants hi ha: el tetramorf, el pantocràtor, els apòstols i els sants. En els murs, apareixen els temes narratius, tant de l'Antic com del Nou Testament, però també apareixen les vides dels sants, sobretot si tenen relació amb el camí que els fidels han de recórrer per obtenir la salvació.
Igual que l'escultura, la pintura té una clara funció docent, i un marcat caràcter simbòlic, a més d'estètic. Apareixen el mateix tipus de convencionalismes: frontalitat, carència de volum i profunditat, formes geomètriques i esquemàtiques, adaptació al marc arquitectònic, antinaturalisme i hieratisme, encara que això es compensa amb una gran expressivitat de les figures.
Té una gran influència de l'art romà d'Orient. Hi predomina el dibuix, amb línia grossa, colors plans i sense volum. L'espai es crea per la distribució de les figures en l'espai. La tècnica més utilitzada és la del fresc, que requereix una certa preparació del mur: l'estucat. Els colors també poden aplicar-se al temple. Donada l'amplitud dels murs, la composició de l'escena adquirirà una importància singular. També es pintà sobre una taula per posar en els altars. La composició seguia les convencions del relleu.
En la pintura romànica sobresurt la miniatura. La miniatura està feta per gent lletrada, pensada per decorar llibres, per a la gent que sap llegir, però no té la intenció didàctica de les altres obres. Sovint, es creen models que després apareixen en murals i taules. Es pinten bíblies, llibres d'hores, vides de sants, llibres científics, etc. En aquests, les miniatures ocupen els marges dels fulls, a manera de vinyeta, pàgines plenes i les inicials del començament del text.
Totes aquestes característiques responen a dues «lleis» exposades per l'historiador de l'art Henri Focillon: la llei d'adaptació al marc i la llei de l'esquema geomètric, vàlides tant per a la pintura com per a l'escultura medievals. La primera parla de la necessària adaptació de les figures als espais arquitectònics que les acullen; i remet a la idea que arquitectura, pintura i escultura formen un tot que té com a objectiu difondre el missatge de les Sagrades Escriptures. La segona es refereix a la lògica geomètrica intrínseca que tenen les figures del romànic: aquestes són simètriques, prenen formes i composicions semblants a quadrats, triangles, cercles o creus... unes formes que no són, en absolut, gratuïtes.
Les formes i proporcions s'ajusten a un ordre geomètric racional, un ordre diví que poc té a veure amb la natura i la realitat material dels éssers humans. La pintura romànica, per tant, no està concebuda per a un gaudi sensible, sinó que s'adreça a l'intel·lecte mitjançant esquemes racionals. Tal com apunten alguns historiadors, per apreciar la bellesa d'aquest art, on res no es deixa a l'atzar i la iconografia és més complexa del que hom es pensa, cal desprendre's de la forma de pensar «positivista» contemporània.
Escultors miniatura|Detall del Timpà de Cabestany realitzat pel mestre de Cabestany () miniatura|Detall de la Creació d'Eva a la catedral de Mòdena per Wiligelmo de Mòdena (1099) miniatura|Capitell al monestir de Sant Cugat amb un autoretrat i una inscripció d'Arnau Cadell (c.1190) miniatura|Davallament de la Creu a la catedral de Parma per Benedetto Antelami (1178)