La Reial Església del Santíssim Crist del Salvador o Església del Salvador és una de les tretze esglésies amb què Jaume I va dotar a la ciutat, encara que és una de les que més transformacions ha sofert. Està situada al barri de la Seu al centre de la ciutat de València, als carrers del Salvador i Trinitaris.

Història i evolució artística Amb la conquesta cristiana de la ciutat es creà una xarxa de parròquies, que agrupaven en deu comunitats als colons cristians en principi al voltant d'antigues mesquites. La del Salvador fou una d'aquestes primeres esglésies i abans de la mort de Jaume I es reconstruí more christiano, igual que la resta, exceptuant Sant Tomàs. Aleshores ocupava per les seues rendes i feligresos un lloc mitjà entre les esglésies de la ciutat, a mitjans del havia caigut fins al novè lloc segons la tributació dels feligresos.BURNS, R. I., El Reino de Valencia en el siglo XIII, Vol. I, pàg. 206-218 Aquesta decadència relativa contrasta amb la gran devoció cap a la imatge del Crist del Salvador, arribat miraculosament a la ciutat el 1250 com relaten BallesterBALLESTER, J., Identidad de la imagen del santo Christo de San Salvador de Valencia con la sacrosanta Imagen de Christo de la ciudad de Berito en la Tierra Santa, València 1672. i Ortí.ORTÍ Y MAYOR, J. Historia de la milagrosa Imagen del Santo Christo de San Salvador de Valencia, València, 1709. Aquest culte al Salvador i la seua llegenda centraren l'atenció dels nostres cronistes, sense parar atenció sobre el temple.

Cap a l'any 1377 l'església s'estava ampliant, el 21 d'abril el Consell de la Ciutat concedí una subvenció a l'obra del Salvador amb càrrec als llegats piadosos incerts dels testaments i altres últimes voluntats de qualsevol parroquià.Arxiu Municipal de València: Manual de Consells, A-17, f.93r. La subvenció es concedí a instàncies dels obrers de la parròquia "per obs e en ajuda de la obra de la dita ecclesia". Document ja publicat per TEIXIDOR, J., vol. I, ed. de 1895, pàg. 361. Amb aquesta acció es pagava una ampliació o reconstrucció de l'església, com també ho feren moltes altres de la ciutat a mitjans del .

D'aquesta etapa constructiva l'element més destacat que es conserva és el campanar. És de secció quadrada, de pedra, i amb un cos de campanes obert amb buits de mig punt. Es restaurà l'any 1999. Aquest aspecte arcaic, romànic, no era estrany, ja que molts altres campanars oferien aquest aspecte fins que s'ampliaren o reconstruïren en els segles  i principalment, això s'observa a les vistes de la ciutat dibuixades per Wijngaerde cap al 1563.ESTEBAN, J. i SICLUNA, R., "La ciutat de València i la seua arquitectura vista per van der Wijngaerde el 1563", Les vistes valencianes d'Anthonie van den Wijngaerde (1563), pàg. 115

El 18 de novembre de 1538 s'hi col·loca la primera pedra de la nova fàbrica, i el 1549 s'acaba amb l'ampliació del temple per la capçalera i la construcció de nova planta del cor, l'altar major, la sagristia i l'arxiu.TEIXIDOR, J., Antigüedades de Valencia (1767), Vol. I, pàg. 361-362. Així doncs, es reconstruí l'edifici, que es cobrí amb volta de creueria com passava en altres esglésies dels anys trenta i quaranta del . L'única resta visible d'aquest període a l'interior serien els nervis i la clau de pedra conservats als peus del temple, sobre el cor.Sobre l'arquitectura contemporània al Salvador: BÉRCHEZ, J. Arquitectura renacentista valenciana (1500-1570) A l'exterior l'ampliació és visible a la capçalera del temple, tant en planta com a l'alçat.

miniatura|Campanar de l'església

Després de la pesta de 1647 el Consell de la Ciutat va fer un donatiu de mil lliures per a l'obra de l'església.CRUILLES, M. de, Guía urbana de Valencia antigua y moderna, Vol. I, pàg. 154-155 Una altra vegada es renova el temple entre els anys 1663 i 1666 a instàncies del Venerable Domingo Sarrió.TEIXIDOR, J., Antigüedades de Valencia (1767), Vol. I, pàg. 362-363, ed. de 1895 Aquesta reforma barroca respectà la volta del presbiteri i segurament les voltes de creueria fetes al segle anterior, segons els testimonis d'Ortí i Ponz, i amb les restes visibles del cor alt es pot suposar com era el revestiment ornamental (semblant al d'altres esglésies de finals del , com Sant Esteve).

L'aspecte actual del Salvador no l'adquirí fins a la seua última reforma, feta entre 1826 i 1829 a càrrec de l'arquitecte acadèmic i tractadista Manuel Fornés i Gurrea.ALCAHALÍ, Baró de, Diccionario biográfico de artistas valencianos, pàg. 424-425BÉRCHEZ, J. i CORELL, V., Catálogo de Diseños de Arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia, 1768-1846, pàg. 391. Aquesta reforma de l'interior es degué a l'assetjament de la ciutat l'abril de 1823. Fornés va redefinir completament l'espai dins dels murs de l'església amb un ordre corinti monumental de mitges columnes, exemptes al cor alt i al presbiteri, i una volta de canó amb llunetes corbes. Les capelles laterals aprofiten l'espai entre els contraforts i contenen retaules d'ordre jònic de la mateixa època.

En aquest espai s'imposen les grans columnes amb el seu destacat entaulament complet, i el caràcter escenogràfic i monumental. El crucifix famós del Salvador està a l'altar major, envoltat per columnes exemptes i altres quatre adossades al mur, destacant el presbiteri per l'acumulació de columnes i amb la decoració escultòrica destaca la imatge del Salvador, escultura medieval de fusta policromada.

Tota la decoració interior està feta acuradament, els fusts de les columnes de jaspi roig, els capitells, el fris amb roleus i la cornisa amb òvuls i denticles i altres detalls configuren un interior d'aparença sumptuosa. L'arc de la capella major té relleus triomfals enfront de la nau i cassetons hexagonals amb representacions dels apòstols en relleu a l'intradós. Sobre la cornisa del presbiteri destaca el relleu amb el tema de la Transficuració del Senyor, al·ludint a la dedicació originària del temple, i figures al·legòriques sedents de la Justícia i l'Esperança. La decoració del temple es completa amb la pintura dels plafons situats als intradossos de la volta: a la que hi ha sobre el presbiteri Francesc Llàcer Valdermont pintà un Pare Etern entre núvols, Vicent Castelló i Amat realitzà cinc grans escenes de la Passió (entre 1828-29) a la volta de la nau, amb un marcat sentit escenogràfic.GIL, R.,"La pervivencia del academicismo: Vicente Castelló y Amat", pàg. 84-86PÉREZ SÁNCHEZ, A. E., "La personalidad artística de Vicente castelló y Amat", Ars longa, I, pàg. 12-18 Segons Cruilles els treballs d'estucat i daurat s'allargaren fins a l'agost de 1870, «habiendosele añadido adornos de relieve dorados en el friso de la cornisa y otros planos».CRUILLES, M. de, Guía urbana de Valencia antigua y moderna, Vol. I, pàg. 156

La capella de la Comunió es troba als peus, al costat de l'epístola, es construí al sobre un terreny cedit pels comtes de Cirat, els quals vivien al palau del costat; es reformà a mitjans del . La capella té una planta rectangular amb una volta rebaixada de dos trams separats per un arc faixó.PINGARRON, F. "Real Iglesia del Santíssimo Cristo -antiguo Seminario-", Catálogo de Monumentos y Conjuntos de la Comunidad Valenciana, Vol. II, pàg. 473 A l'intradós de la volta s'hi conserven part dels frescos pintats per Vicent López, un molt malmés i repintat després de la Guerra Civil, i l'altre en millors condicions que representa a la Verge i als quatre Doctors de l'Església.BENITO DOMENECH, F., "Unos frescos olvidados de Vicente López", Archivo de Arte valenciano, pags. 75-76. Els comtes de Cirat foren recompensats per aquesta cessió amb el privilegi d'obrir una tribuna que dona al tercer tram del costat de l'epístola, enfront de la porta que dona al carrer del Salvador.CRUILLES, M. de, Guía urbana de Valencia antigua y moderna, Vol. I, pàg. 155.

L'exterior de l'església és compacte i d'aspecte sobri, destaquen els contraforts que s'anivellaren en planta amb el mur exterior de les capelles i amb eixos oblics a la capçalera. La portada del carrer del Salvador és de llinda amb dos pinacles bulbiformes sobre la cornisa flanquejant una fornícula amb la imatge de Crist crucificat, l'altra és semblant, amb una fornícula per a un grup de la Pietat, recau al carrer Trinitaris.

Referències

Bibliografia ALCAHALÍ, Baró de, Diccionario biográfico de artistas valencianos, València (F. Domenech), 1897. BALLESTER, J., Identidad de la imagen del santo Christo de San Salvador de Valencia con la sacrosanta Imagen de Christo de la ciudad de Berito en la Tierra Santa, València 1672. BENITO DOMENECH, F., "Unos frescos olvidadosde Vicente López", Archivo de Arte valenciano, pags. 75-76, 1980. BÉRCHEZ, J. Arquitectura renacentista valenciana (1500-1570), València (Bancaixa), 1994. BÉRCHEZ, J. i CORELL, V., Catálogo de Diseños de Arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia, 1768-1846, València (Colegio Oficial de Arquitectos de Valencia y Murcia), 1981. BURNS, R. I., El Reino de Valencia en el siglo XIII, Vol. I, València (Del Cenia al Segura), 1982. CATALÀ GOERGUES, M A., "Real Iglesia del Salvador", catálogo Manumental de la ciudad de Valencia, València (Ajuntament de València), 1983. CRUILLES, M. de, Guía urbana de Valencia antigua y moderna, Vol. I, València (Impremta Rius), 1876. ESTEBAN, J. i SICLUNA, R., "La ciutat de València i la seua arquitectura vista per van der Wijngaerde el 1563", Les vistes valencianes d'Anthonie van den Wijngaerde (1563), pàg. 99-148, València (Generalitat Valenciana), 1990. GIL, R.,"La pervivencia del academicismo: Vicente Castelló y Amat", Archivo de Arte Valenciano, pàg. 84-86, 1987. MARTÍNEZ ALOY, J. Geografía General del Reino de Valencia: Provincia de Valencia, Vol. I, Barcelona (Alberto Martín), s. a. ORTÍ Y MAYOR, J. Historia de la milagrosa Imagen de el Santo Christo de San Salvador de Valencia, València, 1709. PÉREZ SÁNCHEZ, A. E., "La personalidad artística de Vicente castelló y Amat", Ars longa, I, pàg. 9-24, 1990. PINGARRON, F. "Real Iglesia del Santíssimo Cristo -antiguo Seminario-", Catálogo de Monumentos y Conjuntos de la Comunidad Valenciana, Vol. II, pàg. 466-474, València (Generalitat Valenciana), 1983. PONZ, A., Viaje de España, Vol. I, Tom 4, (1774), Madrid (Aguilar), 1988. TEIXIDOR, J., Antigüedades de Valencia (1767), Vol. I, València (Vives Mora), 1895.

Enllaços externs

Fitxa a la Biblioteca de patrimoni Fitxa de l'església a Campaners Pàgina amb informació sobre l'església

Salvador (València) Salvador Salvador Categoria:Monuments d'interés cultural de València Categoria:Edificis del barri de la Seu (València)