El morró negre o grinxot (Veronica hederifolia) és una espècie de planta amb flors del gènere Veronica dins la família de les plantaginàcies (Plantaginaceae). És una planta nativa d'Europa, el nord d'Àfrica i la part occidental d'Àsia, però ha estat introduïda en altres zones, especialment a Amèrica del nord com una herba adventícia. Als Països Catalans es troba arreu entre el nivell del mar i els 1.400 metres en terres conreades.
Addicionalment pot rebre els noms de borrissol, borrissol pelut, grinxots, morrons negres i verònica heurifòlia. També s'han recollit les variants lingüístiques borrassol i grinjots.
Descripció Totes les veròniques són bastants semblants, amb les típiques flors petites, amb 2 estams i quatre pètals soldats a la base, dels quals un és més petit, de color blau, rosa o lilós. Un grup prou nombrós de veròniques dels Països Catalans són herbes anuals, que completen tot el seu cicle vital en una sola temporada.
V.hederifolia pertany a aquest grup que tenen les flors formalment agrupades en un Raïm (inflorescència) terminal. Però habitualment apareixen a l'axil·la d'una bràctea amb aspecte de fulla normal. Llavors, en la pràctica es pot afirmar que les flors solitàries surten a l'axil·la de fulles normals. Es pot diferenciar fàcilment de les altres espècies (excepte V.triloba que de vegades es considera que n'és una subespècie) per la forma de les fulles que són són arrodonides, palmatilobades (amb el lòbul del mig força més gran que els altres), peciolades i que recorden vagament per la forma (però molt més petites) a les de l'heura, tal com afirma l'epítet específic hederifolia. Igualment cal fixar-se amb les peces del calze (ovades i agudes) que després de la floració es reuneixen sobre si mateixos formant una mena de piràmide.
És una herba anual, reptant, d'un 20 cm d'alçada però que es pot estendre més enllà de mig metre pel terra, molt pilosa. Les flors, d'uns 4-9 mm d diàmetre que supera al calze, blaves o liles i apareixen especialment a la primavera, en número de 5 a 30, amb un pedicel més llarg que la fulla que les porta. Fruit en càpsula dividida en dues parts més o menys arrodonides. Per diferenciar-la de V.triloba cal fixar-se amb el calze que només té pèls al marge que són relativament llargs (0,7 mm). Els pedicels són més llargs, normalment més del doble que el calze, les fulles d'un color blau més clar i les fulles de vegades amb 7 lòbuls.
Hàbitat i distribució Veronica hederifolia és una espècie que es troba (naturalment) pràcticament a tota Europa i al voltant del Mediterrani. És una espècie ruderal que viu com a mala herba dels camps o a llocs freqüentats pel bestiar. Com passa sovint en aquest tipus de plantes, és fàcil que s'escampi per altres llocs del món, barrejat amb els productes agrícoles. Als Països Catalans és comuna pràcticament arreu, llevat de les muntanyes més altes.
Taxonomia Aquesta espècie va ser publicada per primer cop l'any 1753 a l'obra Species Plantarum de Carl von Linné (1707-1778).
Veronica és un gènere gran, amb més de 200 espècies descrites. Això justifica que alguns estudiosos hi hagin fet algunes subdivisions que facilitin l'estudi i determinació correcta de cadascuna d'elles. Un grup prou nombrós de veròniques dels Països Catalans són herbes anuals, que completen tot el seu cicle vital en una sola temporada. Flora Iberica ha separat aquest grup d'espècies dins de la secció Pocilla (seguint la proposta de Dumortier).
Subespècies Dins d'aquesta espècie se n'havien descrit diverses subespècies:
Veronica hederifolia subsp. hederifolia Veronica hederifolia subsp. insularis Veronica hederifolia subsp. triloba Veronica hederifolia subsp. sibthorpioides
La subespècie insularis és endèmica de l'illa de Còrsega.
La subespècie triloba surt així a la Flora dels Països Catalans, encara que a la majoria de fonts consultades, es contempla habitualment com una espècie separada: Veronica triloba (Opiz)Opiz
La subespècie sibthorpioides és un tàxon endèmic del Nord d'Àfrica i Andalusia que avui en dia es considera habitualment com una espècie separada: Veronica sibthorpioides Debeaux ex Degen & Herv.
Danys No són especialment greus, ja que es tracta d'una planta de talla petita, però és una de les males herbes més comunes tot i que no sol ser la dominant. Sembla que facilita la propagació de certes malalties fúngiques.
Control No és difícil matar-la amb llaurades o herbicides però les seves càpsules disseminades dins del sòl i molt resistents fan que sigui molt difícil eliminar-la completament.
Referències
Bibliografia
Categoria:Males herbes Categoria:Veronica