Sir Muhammad Iqbal () (Sialkot, 9 de novembre de 1877 – Lahore, 21 d'abril de 1938), conegut com a Allama Iqbal (, ‘Erudit Iqbal’), fou un poeta i filòsof persa-urdú, i un polític de l'Índia Britànica, nascut al Panjab (Índia, ara Pakistan) sota domini britànic. La seva poesia és considerada entre les més grans de l'era moderna. La seva visió d'un estat pels musulmans de l'Índia va inspirar la creació del Pakistan. La seva poesia es destaca entre les més importants en els idiomes persa i urdú dels temps moderns.
També és famós per la seva obra en filosofia política i religiosa de l'islam. Se l'acredita amb proposar la idea d'un estat independent per a indis musulmans, que hauria d'inspirar la creació del Pakistan. És comunament referit com Allama Iqbal, on Allama vol dir erudit.
Després d'haver realitzat estudis a Anglaterra i Alemanya, Iqbal es va dedicar a les lleis, però es va dedicar principalment a temes religiosos i filosòfics, escrivint treballs acadèmics sobre política, economia, història, filosofia i religió. És més conegut per la seva obra poètica la qual inclou Els secrets del jo (Asrar-i-Khudi), pel qual va ser honrat com a cavaller del govern britànic, Els misteris del desinterès (Rumuz-i-Bekhudi), i la crida de la campana (Bang-i-Dara). Iqbal va ser també autor de diversos comentaris polítics, filosòfics i històrics. Se'l reconeix oficialment com el poeta nacional del Pakistan.
Iqbal proposava ferventment el renaixement polític i espiritual de la civilització islàmica al llarg del món, especialment a l'Índia. Iqbal va oferir una sèrie de conferències famoses pel que fa a aquest tema, que van ser publicades sota el títol de La reconstrucció del pensament religiós a l'islam. En ser un dels membres més prominents de la Lliga Musulmana, Iqbal va promoure la creació d'un estat al nord-oest de l'Índia per als indis musulmans en un discurs presidencial el 1930. Iqbal va treballar de prop amb Muhammad Ali Jinnah, considerat el 'pare' de la nació pakistanesa. Muhammad Iqbal ha estat anomenat també Muffakir-i-Pakistan (‘el Pensador del Pakistan’), Shair-i-Mashriq (‘el Poeta de l'Est’), i Hakeem-ul-Ummat (‘el Savi de la Umma’).
Biografia Joventut Shaij Muhammad Iqbal va néixer a Sialkot, Panjab, a l'actual Pakistan, en aquell moment incorporat a l'Índia, sent el major de cinc germans en el si d'una família caixmir. Es creu que la família d'Iqbal originalment va ser hindú de casta brahmana, no obstant això es van convertir en musulmans després de la conversió a l'islam de Sahaj Ram Sapru, parent d'ells, no obstant això aquesta versió ha estat disputada per alguns acadèmics.Kak, Ram Nath (1995), Autumn Leaves Kashmiri Reminiscences , South Àsia Books, El pare de Muhammad Iqbal, Shaij Nur Muhammad, fou un sastre pròsper, conegut per la seva devoció a l'Islam. La família Iqbal va criar als seus fills amb profundes arrels religioses. miniatura|148x148px|Imam Bibi, mare d'Iqbal, morta el 9 de novembre de 1914. Iqbal va expressar la seva sensació de tristesa en forma poètica després de la seva mort. Muhammad Iqbal va ser educat inicialment per tutors en idiomes, escriptura, història, poesia i religió. El seu potencial com a poeta i escriptor va ser reconegut per un dels seus tutors, Sayyid Mir Hassán, qui hauria de ser professor d'Iqbal en el Col·legi de la Missió Escocesa (Scotch Mission College), a Sialkot, col·legi on Iqbal hauria de graduar-se en 1892, tenint habilitat en el domini de diversos idiomes, així com de la literatura, tant en prosa com en la poesia. A l'edat de quinze anys la seva família va arreglar el seu matrimoni, com ho dictava el costum, amb Karim Bibi, filla d'un solvent metge gujaratí. La parella va tenir dos fills: La meu'raj Begam, nascuda el 1895, i Aftab, nascut l'any 1899; un tercer fill moriria després del part. No obstant això, el matrimoni no va tenir bona fi, la qual cosa portaria al divorci l'any 1916.
Iqbal va obtenir la seva llicenciatura de la Government College University a Lahore, on estudia filosofia, literatura anglesa i àrab, graduant-se cum laude, i guanyant una medalla d'or per sobresortir en l'examen de filosofia. Iqbal estudia el seu mestratge sota Sir Thomas Walker Arnold, professor acadèmic de filosofia moderna i Islam a la universitat. Arnold li exposa a Iqbal les idees i cultura d'Occident. Iqbal hauria de ser assignat com a lector d'àrab, càrrec de menor categoria al de professor, a l'Oriental College de Lahore. Publica el seu primer llibre en urdú, El coneixement de l'economia (The Knowledge of Economics) l'any 1903. El 1905, Iqbal publica la seva cançó patriòtica Cançó de l'Índia (Tarana-i-Hind).
Encoratjat per Thomas Arnold, Iqbal viatja i passa diversos anys estudiant a Europa. Obté un segon títol de llicenciatura del Trinity College en la Universitat de Cambridge l'any 1907, mentre estudia lleis a Lincoln's Inn, on se certifica com barrister l'any 1908. Iqbal coneix el 1907 a una estudiant musulmana, Atiyah Faizi, amb qui manté una relació propera. A Europa comença a escriure poesia en persa. Al llarg de la seva vida, Iqbal prefereix escriure en persa a causa que ell pensava que per mitjà d'aquest idioma podria expressar conceptes filosòfics plenament i que li donaria una major audiència. miniatura|Muhammad Iqbal l'any 1899.|144x144px A Anglaterra hi participa per primera vegada en la política. Després de la creació de la Lliga Musulmana l'any 1906, Iqbal va ser triat al comitè executiu de la fracció britànica el 1908. Juntament amb els polítics Sayyid Hassan Bilgrami i Syed Ameer Alí, Iqbal va formar part del subcomité que va dissenyar la constitució de la Lliga Musulmana. L'any 1907, Iqbal viatja a Alemanya per estudiar el doctorat en la facultat de filosofia de la Universitat Ludwig Maximilian de Múnic. Treballant sota la supervisió de Friedrich Hommel, Iqbal publica una tesi titulada El desenvolupament de la metafísica a Pèrsia.Iqbal, Muhammad (1908), "Development of Metaphysics in Pèrsia", tesi doctoral, London Luzac and Company.
Carrera literària Després del seu retorn a l'Índia l'any 1908, Iqbal va aconseguir un lloc com a professor ajudant en el Government College de Lahore, ja que va deixar en un any per dedicar-se a les lleis, a causa de la seva precària situació econòmica. Durant aquest període, la vida personal d'Iqbal va ser de total agitació. Mentre es dedicava a les lleis, Iqbal va començar a concentrar el seu interès en temes espirituals i religiosos, publicant poesia i obres literàries. Va ser membre actiu de l'Associació al Servei de l'Islam (Anjuman-i-Himayat-i-Islam), un congrés d'intel·lectuals musulmans, escriptors i poetes, així com polítics. Iqbal va ser secretari general d'aquesta organització l'any 1919. L'obra d'Iqbal s'enfocaria principalment en la direcció espiritual i en el desenvolupament de la societat, centrada al voltant de les seves experiències recollides al llarg dels seus viatges i la seva estada a Europa Occidental i l'Orient Mitjà. Iqbal va ser influït notablement per filòsofs com Friedrich Nietzsche, Henri Bergson i Johann Wolfgang von Goethe, i hauria de tornar-se un feroç crític de la societat occidental pel que concerneix a la separació de l'estat i la religió, percebent una obsessió amb ideals materialistes.
La poesia i filosofia de Rumi va tenir una profunda influència en el pensament d'Iqbal. Tenint profundes arrels religioses des de la seva infància, Iqbal es va dedicar àrduament a l'estudi de l'Islam, la cultura i història de la civilització islàmica i el seu futur polític, prenent a Rumi com la seva "guia." Iqbal va col·locar a Rumi en el paper de guia en molts dels seus poemes, i la seva obra es va enfocar a recordar-los a les seves lectores de les passades glòries de la civilització islàmica, portant un missatge amb enfocament espiritual pur en l'Islam com una font per a la grandesa i l'emancipació soci-política. Iqbal va denunciar els divisionismes polítics dins i al llarg de les nacions musulmanes; sovint va al·ludir i va parlar en termes d'una comunitat global musulmana, o Ummah.
Carrera política Mentre dividia el seu temps entre el dret i la poesia, Iqbal s'havia mantingut actiu dins de la Lliga Musulmana. Va donar suport a la participació de l'Índia en la Primera Guerra Mundial, així com al moviment Khilafat i va mantenir un contacte propers amb líders polítics musulmans com Maulana Mohammad Ali i Muhammad Ali Jinnah. Va ser un crític del Congrés Nacional Indi que ell considerava dominat pels hindús i va lamentar que la Lliga es dividís en faccions entre el grup pro-britànic dirigit per Muhammad Shafi i el grup centrista dirigit per Jinnah durant la dècada de 1920.
El novembre de 1926 Iqbal va competir per un seient a l'Assemblea Legislativa del Panjab representant al districte musulmà de Lahore, sent recolzat per amics i simpatitzants, i va derrotar el seu oponent per un marge de 3.177 vots. Va recolzar les propostes constitucionals presentades per Jinnah amb l'objecte de garantir els drets polítics musulmans i la influència en una coalició amb el Congrés, i va treballar amb l'Aga Khan III i altres líders musulmans per reparar les divisions internes de la Lliga Musulmana i per aconseguir la seva unitat.
Iqbal, Jinnah i el concepte del Pakistan Ideològicament separat dels líders del Congrés Musulmà, Iqbal també s'havia desil·lusionat amb els polítics de la Lliga Musulmana, a causa del conflicte entre faccions que va assotar la Lliga en els anys vint. Malgrat els líders de les faccions com Muhammad Shafi i Fazl-ur-Rahman, Iqbal va creure que només Jinnah era un líder polític capaç de preservar la unitat i aconseguir els objectius de la Lliga de potenciació política musulmana. Construint una correspondència forta i personal amb Jinnah, Iqbal va ser una força influent per convèncer a Jinnah que acabés amb el seu exili autoimposat a Londres, tornant a l'Índia i fent-se càrrec de la Lliga. Iqbal va creure fermament que Jinnah era l'únic líder capaç de atraure musulmans indis a la Lliga i mantenir la unitat del partit davant els britànics i el Congrés:
"Sé que sou un home ocupat, però espero que no us importarà que us escrigui sovint, ja que sou l'únic musulmà de l'Índia avui a qui la comunitat té dret a buscar com una guia segura a través de la tempesta que s'apropa al Nord-oest de l'Índia i, potser, a tota l'Índia"
Mentre que Iqbal va adoptar la idea de províncies de majoria musulmana el 1930, Jinnah continuaria mantenint converses amb el Congrés al llarg de la dècada i només va acceptar oficialment l'objectiu del Pakistan el 1940. Alguns historiadors postulen que Jinnah sempre va tenir l'esperança d'un acord amb el Congrés i mai no va desitjar completament la partició de l'Índia. Alguns historiadors especulen que la correspondència d'Iqbal amb Jinnah ha estat responsable de l'adhesió de Jinnah a la idea del Pakistan. Iqbal va aclarir a Jinnah la seva visió d'un estat musulmà separat en una carta enviada el 21 de juny de 1937:
"Una federació separada de províncies musulmanes, reformada segons les línies que he suggerit anteriorment, és l'únic curs pel qual podem garantir una Índia pacífica i salvar els musulmans del domini dels no-musulmans. Per què els musulmans de l'Índia del Nord-oest i Bengala no haurien de ser considerats com a nacions que tinguin dret a l'autodeterminació, igual que altres nacions de l'Índia i de fora de l'Índia."
Iqbal, essent president de la Lliga Musulmana del Panjab, va criticar les accions polítiques de Jinnah, incloent un acord polític amb el líder del Punjabi, Sir Sikandar Hyat Khan, que Iqbal va considerar com a representant de les classes feudals i no es va comprometre amb l'Islam com a filosofia política central. No obstant això, Iqbal va treballar constantment per animar els líders i les masses musulmanes a donar suport a Jinnah i la Lliga. Parlant sobre el futur polític dels musulmans a l'Índia, Iqbal va dir: