fou un filòsof francès, un dels més importants i influents de la segona meitat del .
Biografia Entre 1944 i 1948, va cursar els seus estudis de Filosofia a la Sorbona. Alguns dels seus professors van ser Ferdinand Alquié, Georges Canguilhem, Maurice de Gandillac i Jean Hippolyte. Després de finalitzar els seus estudis es va consagrar a realitzar una sèrie de monografies sobre alguns filòsofs com ara Immanuel Kant, Baruch Spinoza, Friedich Nietzsche o Henri Bergson, els quals, malgrat el seu eminent valor didàctic, contenen les primeres formes de consolidació del seu propi pensament intel·lectual.
Aquest pensament es configura plenament amb la publicació de Différence et répétition i Logique du sens, el primer de 1968 i el segon de 1969. També el 1969, coneix Félix Guattari, un psicoanalista heterodox, amb el qual començarà una llarga i fructífera col·laboració que cristal·litzarà en els dos volums de «Capitalisme i esquizofrènia»: L'Anti-Œdipe (1972) i Mille Plateaux (1980). Arran d'aquesta col·laboració és que apareix la famosa declaració de Deleuze en la qual s'estableix que «el que defineix un sistema polític és el camí pel qual la seva societat ha transitat».
A més de les seves obres de relectura del treball d'altres filòsofs, va escriure també sobre escriptors com ara Franz Kafka, Alfred Jarry, Marcel Proust o Leopold von Sacher-Masoch, i sobre el cinema a L'image temps (1983) i L'image mouvement (1985). Deleuze es retirarà de la vida universitària a la Universitat París 8. Vincennes - Saint-Denis el 1987.
«Un dia, el segle serà deleuzià», va ser l'expressió de Michel Foucault amb relació a un filòsof que va marcar profundament el pensament de la segona meitat del . «La filosofia és l'art de formar, d'inventar, de fabricar els conceptes», va afirmar el mateix Deleuze a Què és la filosofia?.
En els seus últims anys de vida, Deleuze va sofrir d'una greu insuficiència respiratòria. Es va llevar la vida el 4 de novembre de 1995 llançant-se al buit per una finestra del seu apartament en l'avenue Niel.
Filosofia Les obres de Deleuze es divideixen en dos grups: d'una banda, les monografies que interpreten l'obra d'altres filòsofs (Baruch Spinoza, Gottfried Wilhelm Leibniz, David Hume, Immanuel Kant, Friedrich Nietzsche, Henri Bergson, Michel Foucault) i els artistes (Marcel Proust, Franz Kafka)., Francis Bacon); de l'altra, toms filosòfics eclèctics organitzats per concepte (p. ex., diferència, sentit, esdeveniments, esquizofrènia, economia, cinema, desig, filosofia). Tanmateix, els seus crítics i analistes consideren que aquests dos aspectes es superposen sovint, en particular, a causa de la seva prosa i el mapeig únic dels seus llibres que permeten lectures polièdriques.
Metafísica El principal projecte filosòfic de Deleuze en les obres que va escriure abans de les seves col·laboracions amb Guattari es pot resumir com una inversió de la relació metafísica tradicional entre identitat i diferència. Tradicionalment, la diferència es veu com una derivada de la identitat: per exemple, dir que «X és diferent de Y» suposa alguns X i Y amb identitats almenys relativament estables (com en les formes de Plató). Al contrari, Deleuze afirma que totes les identitats són efectes de la diferència. Les identitats no són ni lògicament ni metafísicament anteriors a la diferència, argumenta Deleuze, «tenint en compte que existeixen diferències de naturalesa entre coses del mateix gènere»."Bergson's Conception of Difference", in Desert Islands, p. 33. És a dir, no només no hi ha dues coses iguals, sinó que les categories utilitzades per identificar els individus en primer lloc deriven de les diferències. Les identitats aparents com ara X estan compostes per sèries infinites de diferències, on «X = la diferència entre x i x , i x = la diferència entre...», i així successivament. La diferència, en altres paraules, va cap avall. Per confrontar la realitat amb honestedat, argumenta Deleuze, els éssers han de ser entesos exactament tal com són, i els conceptes d'identitat (formes, categories, semblances, unitats d'apercepció, predicats, etc.) no aconsegueixen el que ell anomena diferència en si mateix. «Si la filosofia té una relació positiva i directa amb les coses, és només en la mesura que la filosofia pretén captar la cosa mateixa, segons el que és, en la seva diferència de tot allò que no és, és a dir, en la seva diferència interna».Desert Islands, p. 32.
Com Kant, Deleuze considera les nocions tradicionals d'espai i temps com a formes unificadores imposades pel subjecte. Per tant, conclou que la diferència pura no és espaitemporal; és una idea, el que Deleuze anomena el virtual. (L'encunyació fa referència a la definició de Proust del que és constant tant en el passat com en el present: real sense ser real, ideal sense ser abstracte.)Proust, Le Temps Retrouvé, ch. III. Mentre que les idees virtuals de Deleuze s'assemblen superficialment a les formes de Plató i a les idees sobre la raó de Kant, les virtuals no són originals ni models, ni transcendeixen la possible experiència; en canvi, són les condicions de l'experiència real, la diferència interna en si mateixa. «El concepte que [les condicions] formen és idèntic al seu objecte».Desert Islands, p. 36. Per tant, una idea o concepte de diferència deleuzeans no és una abstracció semblant a un fantasma d'una cosa experimentada, és un sistema real de relacions diferencials que crea espais, temps i sensacions reals.See "The Method of Dramatization" in Desert Islands, and "Actual and Virtual" in Dialogues II.
Així, Deleuze es refereix a vegades a la seva filosofia com un empirisme transcendental, en al·lusió a Kant.Gilles Deleuze, Difference and Repetition, Continuum, 2004, p. 56 and 143.Adrian Parr (ed.), The Deleuze Dictionary (Revised Edition), Edinburgh University Press, 2010, p. 289: "A diferència de Kant, Deleuze no concep les condicions […] no pensades com a entitats filosòfiques abstractes o necessàries, sinó com a tendències contingents fora de l'abast de la consciència empírica." En l'idealisme transcendental de Kant, l'experiència només té sentit quan està organitzada per intuïcions (és a dir, espai i temps) i conceptes (com ara la causalitat). Suposant que el contingut d'aquestes intuïcions i conceptes són qualitats del món tal com existeix independentment de l'accés perceptiu humà, segons Kant, genera creences metafísiques seductores però sense sentit (per exemple, estendre el concepte de causalitat més enllà de la possible experiència dona lloc a especulacions no verificables sobre una primera causa). Deleuze inverteix la disposició kantiana: l'experiència supera els conceptes humans presentant novetats, i aquesta experiència crua de la diferència actualitza una idea, alliberada de categories prèvies, forçant la invenció de noves maneres de pensar.
Simultàniament, Deleuze afirma que l'ésser és unívoca, és a dir, que tots els seus sentits s'afirmen d'una sola veu. Deleuze pren prestada la doctrina de la univocitat ontològica del filòsof medieval Joan Duns Escot. En les disputes medievals sobre la naturalesa de Déu, molts teòlegs i filòsofs eminents (com Tomàs d'Aquino) sostenien que quan es diu que Déu és bo, la bondat de Déu només és anàloga a la bondat humana. Escot va argumentar al contrari que quan es diu que Déu és bo, la bondat en qüestió és exactament el mateix tipus de bondat que es vol dir quan es diu Jane és bona. És a dir, Déu només es diferencia dels humans en grau, i propietats com la bondat, el poder, la raó, etc. s'apliquen de manera unívoca, independentment de si es parla de Déu, d'una persona o d'una puça.
Deleuze adapta la doctrina de la univocitat per afirmar que l'ésser és, unívocament, diferència. «Amb la univocitat, però, no són les diferències les que són i han de ser: és l'ésser el que és Diferència, en el sentit que es diu de la diferència. A més, no som nosaltres els unívocs en un Ser que no ho és; som nosaltres i la nostra individualitat els que romanen equívocs en i per a un Ser unívoca».Difference and Repetition, p. 39. Aquí Deleuze es fa ressò alhora i inverteix Spinoza, que sostenia que tot el que existeix és una modificació de la substància única, Déu o Natura. Per a Deleuze, no hi ha una sola substància, només un procés sempre diferenciador, un cosmos d'origami, sempre plegant, desplegant, replegant. Deleuze resumeix aquesta ontologia en la fórmula paradoxal pluralisme = monisme.A Thousand Plateaus, p. 20.
Difference and Repetition (1968) és l'intent més sostingut i sistemàtic de Deleuze d'esbrinar els detalls d'aquesta metafísica, però les seves altres obres desenvolupen idees similars. A Nietzsche i Filosofia (1962), per exemple, la realitat és un joc de forces; a Anti-Èdip (1972), un cos sense òrgans; a Què és la filosofia? (1991), un pla d'immanència o caosmos.
Epistemologia La inusual metafísica de Deleuze comporta una epistemologia igualment atípica, o el que ell anomena una transformació de la imatge del pensament. Segons Deleuze, la imatge tradicional del pensament, que es troba en filòsofs com Aristòtil, René Descartes i Edmund Husserl, concep el pensament com un negoci majoritàriament no problemàtic. La veritat pot ser difícil de descobrir —pot requerir una vida de teorització pura, o càlcul rigorós, o dubte sistemàtic—, però el pensament és capaç, almenys en principi, d'entendre correctament fets, formes, idees, etc. Pot ser pràcticament impossible. assolir un punt de vista neutre i d'ull de Déu, però aquest és l'ideal aproximat: una recerca desinteressada que resulta en una veritat determinada i fixa; una extensió ordenada del sentit comú. Deleuze rebutja aquesta visió com un paper sobre el flux metafísic, en canvi afirma que el pensament genuí és una confrontació violenta amb la realitat, una ruptura involuntària de categories establertes. La veritat canvia el pensament; altera el que la gent pensa que és possible. Deixant de banda la suposició que el pensament té una capacitat natural per reconèixer la veritat, diu Deleuze, «la gent aconsegueix un pensament sense imatge, un pensament sempre determinat pels problemes en lloc de resoldre'ls. Tot això, però, pressuposa codis o axiomes que no són fruit de l'atzar, però que tampoc tenen una racionalitat intrínseca. És igual que la teologia: tot és força racional si s'accepta el pecat, la immaculada concepció i l'encarnació. La raó és sempre una regió tallada en l'irracional, no protegida de l'irracional, sinó que està travessada per aquest i només està definida per un tipus particular de relació entre factors irracionals».Desert Islands, p. 262.
La lògica del sentit, publicada l'any 1969, és una de les obres més peculiars de Deleuze en el camp de l'epistemologia. Michel Foucault, en el seu assaig Theatrum Philosophicum sobre el llibre, ho atribuïa a com comença amb la seva metafísica però s'hi aborda a través del llenguatge i la veritat; el llibre se centra en la simple condició que en comptes de denunciar la metafísica com la negligència de l'ésser, l'obliguem a parlar d'extraésser. S'hi refereix a paradoxes epistemològiques: a la primera sèrie, mentre analitza Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll, remarca que el jo personal requereix Déu i el món en general. Però quan els substantius i els adjectius comencen a dissoldre's, quan els noms de pausa i repòs són enduts pels verbs de l'esdevenir pur i llisquen cap al llenguatge dels esdeveniments, tota identitat desapareix del jo, del món i de Déu.The Logic of Sense, p. 3.