El dengue, anomenat també febre vermella, grip tropical, dandy fever o seven-day fever (uns noms obsolets), febre de la polca,"Dengue". Diccionari Enciclopèdic de Medicina de la GREC . Consultat el 4-04-2009. i febre trencaossos (en alguns països d'Amèrica Llatina), és una malaltia infecciosa d'origen víric, reemergent, epidèmica, zoonòtica i antroponòtica, que es transmet per la picada d'un mosquit.
Els símptomes més característics del dengue són febre, dolor intens a les articulacions i músculs, inflamació dels ganglis limfàtics i erupció cutània petequial. Amb freqüència té una evolució de sis a set dies, però la convalescència és llarga i lenta.
Una forma més greu és el dengue hemorràgic, caracteritzat per hemorràgies generalitzades i una baixada perillosa de les plaquetes, que ocasiona la mort en més del 20 per cent dels casos segons estudis de l'OMS. S'ha vist que en nens menors de quinze anys, hi pot haver un estat de xoc hipovolèmic del sistema circulatori, així com dolors abdominals. En aquest cas, sense perfusió, la mort és inevitable.
És freqüent en zones de l'Índia, Pakistan, Bhutan, Bangladesh, Myanmar, Àsia Sud-oriental, Amèrica Central i Amèrica del Sud i Àfrica central i Occidental. Encara que sigui originària de les zones tropicals i subtropicals del món, s'han detectat diversos casos a Europa. A Catalunya, es va aïllar per primera vegada el virus del dengue en mosquits locals l'any 2015 i el primer cas humà autòcton de la malaltia es va identificar el 2018 a la província de Barcelona.
És causada per qualsevol de les quatre soques víriques DEN-1, DEN-2, DEN-3 o DEN-4 que estan estretament relacionades. La immunitat a llarg termini que s'obté després de patir la infecció és específica de la soca responsable i no de les altres. A més a més, la successió d'infeccions per soques diferents potencia la probabilitat de patir l'anomenat dengue hemorràgic, que és molt més mortal.
L'OMS la inclou, juntament amb la chikungunya, a la llista de malalties tropicals desateses.
N'existeix una altra soca, anomenada DEN-5, que només es transmet entre primats no humans de les selves asiàtiques.
Etiologia El virus del dengue (DENV) pertany a la família Flaviviridae i al gènere Flavivirus. El criptograma dels Flavivirus és R/1: 4/8: Se/S I,V/C,O Ve/Ac,Di. Per tant, es tracta d'un virus ARN monocatenari no segmentat, d'alta variabilitat genòmica i amb un àcid nucleic de pes molecular relativament baix. La seva mida va dels 30 als 50 nanòmetres, la càpsida que envolta el material genètic (nucleocàpsida) és de simetria icosaèdrica i presenta una coberta externa constituïda per proteïnes C, E i M. Entre la coberta externa i la nucleocàpsida es troba una membrana lipídica que deriva de la membrana cel·lular de la cèl·lula hoste. La proteïna C té 11 kilodaltons (kDa), la E 53 kDa i tres dominis proteics diferents i la M 8 kDa. La proteïna M és un petit fragment proteolític de la seva forma precursora prM, de 21 kDa. La resposta més primerenca dels anticossos humans es dirigeix majoritàriament contra les proteïnes E i prM. El DENV té un marcat tropisme per molts òrgans del cos humà i per les cèl·lules dendrítiques, els macròfags i els trombòcits, en especial. És un virus inestable al medi ambient que es pot inactivar amb facilitat mitjançant calor, dessecació i desinfectants que continguin detergents o dissolvents lipídics. La llum fluorescent de banda estreta amb blau de metilé pot inactivar completament el virus en pocs minuts. S'han descobert alguns compostos que degraden amb molta eficàcia la proteïna E del DENV.
Afecta tant vertebrats com invertebrats. Les vies d'infecció són per contacte indirecte o per via congènita. Es transmeten per vector, més concretament àcars i dípters. És la malaltia transmessa per artròpodes més freqüent en els éssers humans.
Transmissió El DENV és un arbovirus que es transmet als humans mitjançant la picada de les femelles (hematòfagues) de mosquit infectades. Els mosquits involucrats són els de l'espècie Aedes aegypti i amb menor freqüència els de l'espècie Aedes albopictus (mosquit tigre), un mosquit en expansió arreu del món. Als espais selvàtics d'Àfrica, altres espècies del gènere Aedes, com ara Aedes furcifer, Aedes luteocephalus i Aedes taylori també poden trasmetre el DENV. Encara que generalment la temperatura òptima per a la transmissió del DENV oscil·la entre els 32 i els 33 °C, els mosquits Aedes el poden transmetre de manera efectiva a una temperatura mínima d'uns 15 °C. L'abundància o no d'exemplars adults d'Aedes és un bon indicador del risc de transmissió del virus del dengue en una zona determinada. A hores d'ara, la distribució mundial de les dues espècies de mosquits implicades de manera majoritària en la transmissió del DENV és la més gran mai registrada i s'ha comprovat que a diversos llocs són resistents als insecticides més comuns. S'han fet estudis sobre alguns mètodes per controlar biològicament els mosquits transmissors del dengue.
Característiques del vector miniatura|Aedes aegypti Aedes aegypti és una espècie diürna, amb major activitat de picada dues hores després de la posta de sol i diverses hores abans de l'alba. En medis urbans, viu i diposita els seus ous als voltants i interior de les cases: en recipients utilitzats per a l'emmagatzematge d'aigua per a les necessitats domèstiques i en gerros, pots, pneumàtics vells i altres objectes que facin d'envàs d'aigua. La seva capacitat de vol és d'uns 100 metres, per la qual cosa el mosquit que pica és el mateix que un ha criat. La infecció pel DENV en els mosquits A. aegypti femelles augmenta la seva activitat locomotriu. El nombre de vegades que un A. aegypti portador del DENV pot picar als éssers humans varia segons la zona geogràfica on es troba l'espècie.
miniatura|Aedes albopictus (mosquit tigre) Aedes aegypti és responsable de la transmissió dels virus tant del dengue com de la chikungunya, la febre de Zika i la febre groga. El mosquit infectat (amb capacitat infectiva) transmetrà càrrega vírica a tot humà que piqui.
Poblacions susceptibles Tota persona que és picada per un mosquit infectat pot desenvolupar la malaltia, la qual té unes característiques clíniques i analítiques que difereixen significativament entre nens i adults. La infecció genera immunitat de llarga durada contra el serotip específic del virus. No protegeix contra altres serotips.
Etapes del cicle de transmissió del virus del dengue En el vector Un mosquit hematòfag femella pica un humà infectat que presenta una fase de virèmia (presència de virions en sang). Arriba a l'aparell digestiu i envaeix les cèl·lules mesentèriques. Comença la replicació a l'epiteli intestinal, ganglis nerviosos i ganglis limfàtics del mosquit. Comparativament, la susceptibilitat a la infecció pel virus del dengue de l'espècie Aedes aegypti després d'haver-se alimentat de la sang d'una persona virémica és major que la de l'espècie A. albopictus.
El virus es disseminarà per altres teixits a través principalment dels prohemòcits de l'hemolimfa, arribant a les glàndules salivals. Allà, queda en estat latent fins que la femella torna a picar a un altre individu. D'ençà que el mosquit s'infecta fins que es torna un potencial transmissor d'aquest virus passen entre vuit a dotze dies. Les soques DEN-3 i DEN-4 necessiten molts més virus per infectar completament un mosquit Aedes. aegypti que les DENV-1 i DEN-2. La infecció en el mosquit durarà tota la seva vida. Serà transmissor del virus a totes les persones a les que piqui en el que li quedi de vida. La saliva del mosquit conté l'enzim proteasa serina, el qual facilita la disseminació del DENV en l'organisme del mamífer hoste. Aquest enzim, juntament amb l'acció de diverses proteïnes presents en el sialoma del mosquit, redueix la capacitat de resposta del sistema immunitari humà contra el DENV. El microbioma de les diferents poblacions naturals d'Aedes aegypti influeix en el major o menor èxit de la transmissió del DENV dels mosquits als humans.
En l'ésser humà Entrada Quan un mosquit vector del virus s'alimenta, el DENV es diposita a l'interior de la pell de la persona i infecta diverses cèl·lules de la zona on ha picat, entre elles queratinòcits, fibroblasts, cèl·lules de Langerhans, mastòcits, macròfags i cèl·lules dendrítiques cutànies. Un cop dins del cos humà els virions es dirigeixen per via sanguínia als nòduls limfàtics i a diversos òrgans, com ara el fetge, i entren a les seves cèl·lules per endocitosi amb el receptor.
Aquest receptor és mediat per les proteïnes E, que es troben constituint part de la seva coberta. Aquesta mateixa proteïna és la que li permet reconèixer les seves cèl·lules diana unint-se amb cadherines de les membranes específiques, que actuen com a receptor. Per tant, les membranes del virus i de la cèl·lula diana es fusionen alliberant així el virus dins la cèl·lula. Aquest fusionarà llavors amb un endosoma en el qual es processaran les poliproteïnes.
Replicació del virus i formació de nous virions none|frame|Entrada, replicació i alliberament cel·lular del virus del dengue Inicia la seva replicació en el citoplasma cel·lular utilitzant la maquinària de transcripció de la cèl·lula. L'ARN del virus actua com a missatger, és traduït en els ribosomes i es genera una poliproteïna de mida gran que actuarà com a precursora de les proteïnes víriques individuals. A la membrana del reticle endoplasmàtic de la cèl·lula (o en la membrana cel·lular si es tracta de la cèl·lula del mosquit) és on s'acaba de formar el virió; la partícula vírica ja infectiva i madura. Segons estudis in vitro, la catequina té la capacitat d'inhibir la fase posterior a l'entrada del virus en alguns tipus de cèl·lules cultivades humanes, un fet de gran interès pel disseny de futurs medicaments antivírics contra la infecció pel DENV basats en aquest compost polifenòlic natural.
Alliberament del virus S'allibera a la sang per lisi cel·lular causant una virèmia que dura entre quatre i cinc dies i que infecta leucòcits i teixit limfàtic produint símptomes clínics de gravetat variable. Les quatre soques de DENV existents provoquen nivells alts de virèmia en humans (de l'ordre de 108 MID50 ml-1) (: median infectious dose). Durant aquesta fase d'elevada virèmia la picada d'un mosquit suposa la recol·lecció de partícules víriques; els nous virions s'incorporen i el cicle torna a començar.
Serotipus Les infeccions per dengue són causades per quatre soques del virus que s'han classificat segons criteris clínics, biològics, immunològics i moleculars: DEN-1, DEN-2, DEN-3 i DEN-4. Aquestes quatre variants del virus s'anomenen serotipus perquè cadascuna presenta diferents interaccions amb els anticossos en el sèrum de sang humana. Els diversos serotipus del DENV són similars i comparteixen aproximadament un 65 per cent dels seus genomes, però fins i tot dins d'un mateix serotipus hi ha una certa variació genètica. Malgrat aquestes diferències, la infecció per cadascun dels serotipus presenta la mateixa simptomatologia.
Després de recuperar-se d'una infecció causada per un serotipus del dengue, la persona té immunitat contra el serotipus causant en concret però només queda protegit de noves infeccions causades pels serotipus restants de dos a tres mesos. Per tant, no és una protecció a llarg termini per tots els serotipus, ja que després d'aquest període un individu pot estar infectat amb qualsevol dels tres restants. La infecció simultània per dos o més serotips del virus és un fet poc usual, però possible.
Tots quatre serotips són capaços de produir una infecció asimptomàtica, una malaltia febril transitòria o quadres més greus que arriben a produir la mort. Dins de cada serotip hi ha diferents variants genètiques (ja que es tracta d'un virus amb un genoma molt divers) i poden ser més o menys virulentes unes que altres.
Origen