miniatura|Pamflet del KSČ de 1929|345x345px miniatura|Full volant de 1938 condemnant la invasió nazi|200x200px El Partit Comunista de Txecoslovàquia (txec i eslovac: Komunistická Strana Československa) (KSČ) va ser un partit polític de Txecoslovàquia que va existir entre 1921 i 1992. Va governar el país des de 1948 fins a 1989. A causa de la Llei d'il·legalitat del règim comunista i de resistència contra ell, aprovada en 1993 a la República Txeca, el Partit va ser il·legalitzat.
Història 1921-1945 El Partit Comunista de Txecoslovàquia va ser fundat en el Congrés del Partit Socialdemòcrata Txecoslovac (Esquerra), celebrat a Praga el 14-16 de maig de 1921. Rudé právo, òrgan de l'ala esquerra dels socialdemòcrates, es va convertir en el principal òrgan del nou partit. El KSČ va ser un dels aproximadament vint partits polítics que van competir en les eleccions de la Txecoslovàquia de preguerra (també coneguda com la Primera República), encara que mai no va participar en el govern.
El líder del Partit a partir de 1929, l'estalinista Klement Gottwald, fou molt conegut pel seu discurs al Parlament txecoslovac, revelant els objectius del Partit: Som el partit del proletariat txec i la nostra central és realment Moscou. Anem A Moscou a aprendre, saben per què? Anem a aprendre dels bolxevics russos com aixafar els seus colls. I saben, que els bolxevics russos són mestres en això? No riuran mai més!Stéphane Courtois i altres El libro negro del comunismo Espasa Calpe y Planeta, 1998 (ISDN 84-239-8628-4), pàgina 451, alhora extret de Klement Gottwald Vybrané spisy (Obres escollides), tom I, 1954, pàgina 139 A pesar de la consternació dels parlamentaris, poca gent realment esperava el que el Partit anava a aconseguir en les següents dècades.
El KSČ era la secció txecoslovaca de la Internacional Comunista. En 1928 era la segona secció més gran de la Internacional, amb una militància al voltant de 138.000 afiliats.
Durant la Segona Guerra Mundial, nombrosos dirigents del KSČ es van exiliar a la Unió Soviètica, on van preparar la creixent base de poder que van guanyar un cop la guerra va concloure. En els començaments del període de postguerra, els comunistes txecoslovacs van llançar un calculat gir que va culminar en el 1948. Una vegada en el poder, el KSČ va desenvolupar una estructura organitzativa i una política estretament vinculada a la del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS).
1945-1969 El Partit Comunista de Txecoslovàquia mantenia un govern de coalició establert al costat de socialdemòcrates, democristians i liberals des de 1945. Després del Cop de Praga de febrer de 1948, quan les eleccions lliures i altres llibertats democràtiques van ser abolides en la pràctica, el poder va passar formalment al Front Nacional, una coalició en la qual el KSČ tenia dos terços dels escons amb el terç compartit amb els altres cinc partits polítics. No obstant això, el KSČ va tenir un monopoli absolut del poder polític de facto, i els altres partits del Front Nacional no van deixar de ser poc més que auxiliars. Fins i tot l'estructura governamental de Txecoslovàquia prevalia les decisions polítiques que es prenien dintre del KSČ. Això s'aconseguia col·locant als dirigents del Partit en totes les posicions clau del govern.
Una disputa va esclatar aviat entre el Primer Ministre, Klement Gottwald, i el Secretari General del Partit, Rudolf Slánský, sobre el nivell d'aplicació del model soviètic a Txecoslovàquia. En 1951, Slánský i altres alts dirigents comunistes van ser arrestats i acusats de participar en una conspiració trotskista-titoísta-sionista. Van ser sotmesos a un judici-farsa similar al dels anys 30 en l'URSS i en 1952 (els Judicis de Praga) Slansky i altres deu acusats foren executats.
A principis dels anys 60, Txecoslovàquia va passar a un estancament econòmic, i en 1968, la direcció va ser presa pels reformistes liderats per Alexander Dubček. Va començar un període de liberalització política coneguda com la Primavera de Praga, en la qual van intentar desenvolupar un Socialisme amb rostre humà. Aquest procés va alarmar a l'URSS, i el 21 d'agost de 1968, el Pacte de Varsòvia, invocant la Doctrina Brezhnev, va envair Txecoslovàquia donant-lo per acabat.
1969-1992 miniatura|Escut de la República Socialista de Txecoslovàquia.|286x286px A l'abril de 1969, Dubcek va perdre la Secretaria General (fou substituït per Gústav Husák) i en 1970 va ser expulsat. Durant el període següent, conegut com la Normalització, Husák va governar amb èxit a través del que essencialment va ser una coalició entre les faccions moderada i conservadora de la direcció del Partit. Aquestes dues principals corrents eren: Moderats o pragmàtics Els moderats o pragmàtics estaven representats per Gustáv Husák, que liderava l'ala neoestalinista de la direcció del KSC. Com moderat, estava contínuament pressionat pels conservadors com Vasil Biľak. Rellevant dirigent del Partit Comunista d'Eslovàquia de 1943 a 1950, va ser detingut en 1951 i sentenciat a tres anys -més tard a cadena perpètua- per nacionalisme burgès durant les purgues estalinistes de l'època. Alliberat el 1960 i rehabilitat en 1963, va rebutjar qualsevol càrrec en el règim d'Antonín Novotný. Després de la caiguda de Novotný va ser nomenat Viceprimer Ministre durant la Primavera de Praga. Després de la dimissió de Dubcek va ser nomenat Primer Secretari del KSC a l'abril de 1969 i President de la República al juliol de 1975.
Sobretot, Husák era un supervivent que va aprendre a acomodar-se a les poderoses forces polítiques que li envoltaven, i que va denunciar Dubcék després de 1969. Altres rellevants moderats / pragmàtics que estaven en el poder en 1987 eren:
Lubomír Štrougal, Primer Ministre de Txecoslovàquia. Peter Colotka, Primer Ministre d'Eslovàquia. Jozef Lenárt, Primer Secretari del Partit Comunista Eslovac. Josef Kempný, President del Consell Nacional Txec.
Aquests dirigents generalment van donar suport les reformes aprovades per Dubcek a la fi dels anys 60 però van aconseguir fer la transició al camp dels ortodoxos després de la invasió soviètica i la caiguda de Dubcek del poder. Per això, van adoptar una posició més flexible sobre les reformes econòmiques i l'activitat dissident.
Conservadors Oposats als moderats estaven els anomenats conservadors o durs:
Vasil Biľak, dirigent ucraïnès d'Eslovàquia, membre del Presídium des de 1968 i President de la Comissió Ideològica del Partit. Karel Hoffman, Secretari del Comitè Central i membre del Presídium. Antonín Kapek, membre del Presídium. Jan Fojtík, Secretari. Alois Indra, membre del Presídium i President de l'Assemblea Federal de Txecoslovàquia. Miloš Jakeš, President de la Comissió Central de Supervisió i Auditoria i membre del Presídium (substituí Husák com a Secretari General del KSČ el 1987).
Els conservadors s'oposaven a les reformes econòmiques i tenien una posició de duresa contra la dissidència. El Partit va continuar existint fins i tot després de la Revolució de Vellut de 1989. Va canviar les seves sigles oficials per les de KSCS. No obstant això, va decidir dissoldre's després de la desaparició de Txecoslovàquia el 31 de desembre de 1992. Això va dur a la formació de partits successors tant a la República Txeca (Partit Comunista de Bohèmia i Moravia, tercera força política del país) com a Eslovàquia (Partit Comunista d'Eslovàquia). La seva organització juvenil a partir dels anys 70 va ser la Unió Socialista Txecoslovaca de la Joventut (SSM).
Nou partit després de 1995 El 1995 diversos ex-militants del KSČ van crear un nou partit, primer sota el nom de Partit dels Comunistes Txecoslovacs i més tard de nou KSČ. El programa d'aquest nou partit es basa en el restabliment del règim que va existir en el país entre 1948 i 1989. El seu actual líder és Miroslav Štěpán, exsecretari del KSČ de Praga. És una formació molt petita i amb modests resultats electorals.
Organització Nacional L'organització del KSČ es basava teòricament en la concepció leninista del centralisme democràtic: L'òrgan suprem del KSČ era el Congrés, que normalment se celebrava cada cinc anys en una sessió que durava almenys una setmana. Es va fer una excepció referent a això en el 14è Congrés, que es va celebrar a l'agost de 1968 sota la direcció de Dubcek. Celebrat en semiclandestinitat en una fàbrica de tractors en els primers dies de l'ocupació soviètica, aquest Congrés va denunciar aquesta invasió. Posteriorment va ser declarat il·legal, els seus acords esborrats dels documents del Partit i un segon i legal 14è Congrés va ser celebrat el maig de 1971. El 15è Congrés es va celebrar a l'abril de 1976; el 16è a l'abril de 1981; i el 17è, el març de 1986. Teòricament, el Congrés era responsable de les decisions polítiques bàsiques; en la pràctica, no obstant això, era el Presidium del Comitè Central qui posseïa les decisions polítiques i les responsabilitats. El Congrés merament aprovava els informes i directrius de la direcció. Els deures estatutaris assignaven al Congrés fins i tot la determinació i les polítiques internacionals i domèstiques del Partit; l'aprovació del programa i dels estatuts; i l'elecció del Comitè Central i de la Comissió Central de Supervisió i Auditoria, així com el debat i aprovació dels seus informes.
Entre congressos, el Comitè Central del KSČ era responsable de la direcció de les activitats del Partit i de l'aplicació de les decisions polítiques generals. Els estatuts així mateix assignaven al CC les funcions de braç primari de control del KSČ sobre els òrgans de govern federals i de les repúbliques, sobre el Front Nacional i les organitzacions sindicals, culturals i professionals. Els militants del Partit que tenien posicions de lideratge en aquests organismes eren responsables directament davant el CC. Així mateix, el Comitè Central aprovava tots els nomenaments per a les posicions importants de govern i de partit i seleccionava a l'editor cap de Rudé právo, l'òrgan oficial del Partit. El CC generalment es reunia en sessió completa almenys dues vegades a l'any. En 1976, tenia 115 membres titulars i 45 membres candidats, respectivament. En 1986 sumaven 135 membres titulars i 62 candidats. En termes de composició, el CC normalment incloïa als oficials dirigents del Partit i el govern, els alts oficials de l'exèrcit i una selecció de ciutadans de reconegut prestigi.
El Comitè Central, com el Congrés, rarament actuava més enllà d'una façana de les decisions polítiques preses pel Presidium del Comitè Central del KSČ. Com una excepció al seu domini, quan la lluita fraccional es va desenvolupar dintre del Presidium en 1968, el Comitè Central va assumir una importància crucial a resoldre la disputa i cessar al Primer Secretari, Novotný, a favor de Alexander Dubcek. Generalment, les decisions que votava el Comitè Central es prenien després d'assegurar que la votació seria per unanimitat. El Presidium, que conduïa el treball del Partit entre sessions plenàries del CC, formalment era escollit per aquest; en realitat, els més alts dirigents del Partit determinaven la seva composició. En 1986, estava conformat per 11 membres de ple dret i 6 membres candidats.
El Secretariat del Comitè Central actuava com l'autoritat administrativa superior del Partit i era el nervi central del mecanisme de control extensiu del Partit. El Secretariat supervisava l'aplicació de les decisions preses al Presidium, controlava els moviments en la jerarquia del Partit, i dirigiria el treball en l'aparell i del govern. Sota Gustáv Husák, la composició del Secretariat, com la del Presidium, va romandre pràcticament constant. Molts secretaris eren també membres del Presidium.