El Gran Joc és el nom que els britànics van denominar la rivalitat estratègica que van mantenir amb els russos a Àsia central durant el i principis del . Aquesta rivalitat, a la qual els russos, per la seva banda, van denominar El Torneig de les Ombres (), mai no va arribar a propiciar un enfrontament directe entre les forces armades d'ambdós països. El terme va ser inventat pel diplomàtic Arthur Conolly però va ser popularitzat per l'escriptor Rudyard Kipling a la novel·la Kim de 1901.
Tot i que el Gran Joc va estar marcat per la desconfiança, la intriga diplomàtica i les guerres regionals, mai va esclatar en una guerra a gran escala directament entre les forces colonials russes i les britàniques. No obstant això, les dues nacions van lluitar a la Guerra de Crimea de 1853 a 1856, que va afectar el Gran Joc. Els imperis rus i britànic també van cooperar nombroses vegades durant el Gran Joc, incloent molts tractats i la Comissió de Límits afganesos.
Gran Bretanya temia que l'expansió de Rússia cap al sud amenacés l'Índia, mentre que Rússia temia l'expansió dels interessos britànics a Àsia Central. Com a resultat, Gran Bretanya va fer una alta prioritat protegir totes les aproximacions a l'Índia, mentre continuava la conquesta russa de l'Àsia central. Conscients de la importància de l'Índia per als britànics, els esforços russos a la regió sovint tenien l'objectiu d'extorsionar-los concessions a Europa, però després de 1801, no tenien cap intenció seriosa d'atacar directament l'Índia. Els plans de guerra russos per a l'Índia que es van proposar però mai es van materialitzar incloïen el Pla Duhamel i el Pla Khrulev de la Guerra de Crimea (1853–1856).
La rivalitat entre Rússia i Gran Bretanya a Àsia al va començar amb la planificada marxa índia de Pau i les invasions russes a l'Iran el 1804–1813 i el 1826–1828, que van barrejar Pèrsia en una competència entre potències colonials. Segons un punt de vista important, el Gran Joc va començar el 12 de gener de 1830, quan Lord Ellenborough, el president de la Junta de Control de l'Índia, va encarregar a Lord Bentinck, el governador general, d'establir una ruta comercial cap a l'Emirat de Bukharà. La Gran Bretanya pretenia crear un protectorat a l'Afganistan i donar suport a l'Imperi Otomà, Pèrsia, Khiva i Bukhara com a estats tampó contra l'expansió russa. Això protegiria l'Índia i les principals rutes comercials marítimes britàniques bloquejant Rússia d'aconseguir un port al golf Pèrsic o a l'oceà Índic. A mesura que les esferes d'influència russa i britànica es van expandir i competir, Rússia va proposar l'Afganistan com a zona neutral.
Tradicionalment, el Gran Joc va acabar entre 1895 i 1907. El setembre de 1895, Londres i Sant Petersburg van signar els protocols de la Comissió de Límits del Pamir, quan es va definir la frontera entre l'Afganistan i l'Imperi Rus mitjançant mètodes diplomàtics. L'agost de 1907, la Convenció Anglorussa va crear una aliança entre Gran Bretanya i Rússia, i va delimitar formalment el control a l'Afganistan, Pèrsia i el Tibet.
Nom La frase "el gran joc" es va utilitzar molt abans del segle XIX i s'associava amb jocs de risc, com ara cartes i daus. L'equivalent francès data com a mínim de 1585 i s'associa amb significats de risc, atzar i engany.
El terme Great Game va ser encunyat el 1840 per un oficial d'intel·ligència britànic, el capità Arthur Conolly (1807–1842). La novel·la de 1901 de Rudyard Kipling, Kim, va popularitzar el terme, augmentant la seva associació amb una gran rivalitat de poder. Es va fer encara més popular després de l'arribada de la Guerra afgano-soviètica el 1979.
En el sentit històric, el terme data de mitjans del . El capità Conolly havia estat nomenat oficial polític. Un terme similar, el "Torneig de les ombres", va ser utilitzat pel diplomàtic rus Karl Nesselrode. El juliol de 1840, en correspondència amb el major Henry Rawlinson, que havia estat nomenat recentment com a nou agent polític a Kandahar, Conolly va escriure: "Teniu un gran joc, un joc noble, davant vostre". Conolly creia que el nou càrrec de Rawlinson li donava l'oportunitat d'avançar en l'humanitarisme a l'Afganistan, i va resumir les seves esperances:
miniatura|Festival de la seda i les espècies a l'actual Bukharà, Uzbekistan
Va ser introduït al corrent principal pel novel·lista britànic Rudyard Kipling a la seva novel·la Kim (1901). Va ser utilitzat per primera vegada acadèmicament pel professor HWC Davis en una presentació titulada The Great Game in Asia (1800–1844) el 10 de novembre de 1926. L'ús del terme "El Gran Joc" per descriure la rivalitat anglo-russa a l'Àsia Central es va fer comú només després de la Segona Guerra Mundial.
Primers indicis d'una possible invasió de l'Índia miniatura|Mapa de 1909 de l'Imperi Britànic Indi, que mostra l'Índia Britànica en dos tons de rosa i els estats principescos en groc A principis del , el subcontinent indi estava governat en part per estats prínceps independents i en part pel govern de la companyia de la British Companyia Britànica de les Índies Orientals. Durant el , es va desenvolupar un enfrontament polític i diplomàtic entre Gran Bretanya i Rússia sobre l'Afganistan que es coneixeria com El Gran Joc. La política exterior de Rússia estava impulsada per la perspectiva que Gran Bretanya desenvoluparia i controlaria les incursions comercials i militars a Àsia Central, i la política exterior britànica es basava en les expectatives que Rússia afegís la "joia de la corona", l'Índia, al vast imperi que Rússia estava construint a Àsia. Això va provocar un ambient de desconfiança i l'amenaça constant de guerra entre els dos imperis. Si Rússia aconseguia el control de l'Emirat de l'Afganistan, podria ser utilitzat com a punt d'escena per a una invasió russa de l'Índia, va ser la línia de pensament britànica.
Napoleó havia proposat una invasió conjunta franco-russa de l'Índia al tsar Pau I de Rússia. Esperant una futura acció dels britànics contra Rússia i els seus aliats a Europa, Paul va decidir el 1801 fer el primer pas cap a on creia que l'Imperi Britànic era més feble (Marxa índia de Pau). Va escriure a l'ataman Cosac del Don, el general de cavalleria Vasily Petrovich Orlov, dirigint-li a marxar cap a Orenburg, conquerir els kanats d'Àsia Central i des d'allà envair l'Índia. Paul va ser assassinat el mateix any i la invasió es va acabar.
L'historiador Peter Hopkirk va escriure que el tsar Paul no havia pogut obtenir un mapa detallat de l'Índia fins a la sortida dels cosacs d'Orenburg. Cita que el tsar va donar instruccions a Orlov: "Els meus mapes només van fins a Khiva i el riu Oxus. Més enllà d'aquests punts, us correspon obtenir informació sobre les possessions dels anglesos i la condició de la població nativa subjecta al seu domini".Hopkirk, Peter. The Great Game: The Struggle for Empire in Central Asia. . Page 17 El públic britànic es va assabentar de l'incident anys més tard, però va marcar fermament la consciència popular, contribuint als sentiments de sospita i desconfiança mútues associats al Gran Joc. Hugh Seton-Watson va observar que "el pla grotesc no tenia cap transcendència militar, però almenys mostrava l'estat d'ànim del seu autor".Seton-Watson, Hugh. The Russian Empire, 1801-1917. Oxford University Press, 1967. Page 67. Hopkirk va remarcar que "no s'ha pensat ni estudiat seriosament aquesta aventura salvatge".
Napoleó va intentar persuadir el fill de Paul, el tsar Alexandre I de Rússia, d'envair l'Índia; tanmateix Alexandre es va resistir. El 1807, Napoleó va enviar al general Claude Mathieu de Gardane en una missió militar francesa a Pèrsia, amb la intenció de persuadir Rússia d'envair l'Índia. Com a resposta, Gran Bretanya va enviar les seves pròpies missions diplomàtiques el 1808, amb consellers militars, a Pèrsia i Afganistan sota l'habilitat Mountstuart Elphinstone, evitant la possible amenaça francesa i russa a l'Índia. Tanmateix, Gran Bretanya es va quedar amb la preocupació de poder defensar la seva colònia al subcontinent. A l'època, Rússia també va entrar en guerra amb l'Iran Qajar i va envair el Caucas persa de 1804 a 1813, sumant-se a les pors de Gran Bretanya, mentre que Rússia es va distreure principalment per les guerres napoleòniques.
El 1810, el tinent britànic Henry Pottinger i el capità Charles Christie van emprendre una expedició des de Nushki (Balutxistan) a Esfahan (Pèrsia central) disfressats de musulmans. L'expedició va ser finançada per la Companyia de les Índies Orientals i havia de cartografiar i investigar les regions de "Beloochistan" (Balutxistan) i Pèrsia a causa de la preocupació que l'Índia fos envaïda per les forces franceses des d'aquesta direcció. Després de la desastrosa invasió francesa de Rússia el 1812 i el col·lapse de l'exèrcit francès, l'amenaça d'una invasió francesa a través de Pèrsia es va eliminar.
miniatura|Mapa de les pèrdues de l'Iran Qajar davant l'Imperi Rus el 1813 i el 1828 El xa de l'Iran, Fat·h-Alí Xah Qajar passaria a formar part de les intrigues diplomàtiques sobre l'Índia. Va rebre per primera vegada un suport britànic limitat el 1801 que va ser cancel·lat després de la invasió de Pèrsia per part de Rússia el 1804. Fath-Ali va fer llavors una promesa a Napoleó el 1807 d'envair teòricament l'Índia britànica a canvi de l'assistència militar francesa (missió de Gardane) que va fracassar malgrat el Tractat de Finckenstein. Quan França es va aliar amb Rússia a Tilsit el 1807, quan Rússia encara estava envaint l'Iran, Fath-Ali Shah es va dirigir cap a la diplomàcia i l'aliança britàniques el 1809. El xa va ser també capaç d'utilitzar una rivalitat entre la Companyia de les Índies Orientals i el Ministeri d'Afers Exteriors britànic, per obtenir més ajuda britànica. En el Tractat preliminar de Teheran de 1809, Pèrsia va acceptar aturar qualsevol exèrcit europeu o estranger que passava a l'Índia, mentre que els britànics van acceptar enviar una missió per entrenar setze mil soldats perses i, si la Pèrsia Qajar era envaïda per un estat europeu, pagar una subvenció de 100.000 lliures a Pèrsia, mentre intentaven mediar si estava en pau amb Pèrsia. No obstant això, Rússia acabaria derrotant l'Iran uns anys més tard, amb Gran Bretanya mediant el tractat.
Les guerres russo-perses van començar a confluir en un punt de tensió entre els imperis britànic i rus, sobretot després del Tractat de Gulistan de 1813, que va donar a l'Imperi rus el dret teòric d'intervenir a Pèrsia en qualsevol moment, una humiliació de Pèrsia. Fath-Ali Shah va intentar contrapesar Rússia augmentant els llaços entre els Qajars i Gran Bretanya; els britànics van oferir assistència militar i financera al xa, donant suport a l'Iran com a amortidor entre Rússia i l'Índia. La invasió russa de l'Iran el 1826-1828 va conduir a una victòria russa, debilitant l'Iran Qajar que només conservava una influència i un poder mínims. Això va situar Pèrsia en un altre conflicte colonial entre Rússia i Gran Bretanya.
Els inicis miniatura|Mapa de la conca de l'Indus avui. L'estratègia prevista de Gran Bretanya era utilitzar la seva energia de vapor i el riu com a ruta comercial cap a Àsia Central. miniatura|Russos construint el Ferrocarril Transcaspià, des de la Mar Negra a través de Merv fins a Herat i l'Índia, dibuix de Charles Thomas Marvin (1854-1890).
perspectiva de Gran Bretanya Es diu que el Gran Joc va començar el 12 de gener de 1830 quan Lord Ellenborough, el president de la Junta de Control de l'Índia, va encarregar a Lord William Bentinck, governador general de l'Índia, d'establir una nova ruta comercial cap a Bukhara.