Els jueus catalans històrics són les poblacions de religió jueva que es varen desenvolupar a l'edat mitjana a Catalunya.
La presència jueva a les terres que després serien Catalunya hi és ben documentada des del segle VI: a Tarragona existeix una làpida amb una inscripció en hebreu datada d'aquesta època i a Tortosa, un text hebraic del mateix segle.
La resta jueva més antiga de Catalunya és una pedra del amb un text trilingüe hebreu, llatí i grec on hi deia Pau sobre Israel i sobre nosaltres i els nostres fills, amén on entre altres dibuixos hi havia un canelobre de set braços. Però no és fins als temps de Carles el Calb que es troba la primera referència directa a un habitant jueu anomenat "Judà" o "Judacot" i que era emissari del rei a Barcelona.
La seva població va augmentar en els segles posteriors i varen establir calls a Girona, Lleida (també anomenat La Cuïrassa), Cervera, Tortosa, Manresa, Tarragona, Perpinyà, Puigcerdà i Vilafranca del Penedès. En algunes poblacions hi havia dos calls. A Barcelona hi havia el Call Major o de la Volta i el Call de Sanaüja o de n'Àngela. A Cervera el Call Antic, Vell o Sobirà i el Call Nou o Jussà. Balaguer, Besalú i Castelló d'Empúries també tingué població jueva.
Els jueus catalans eren considerats propietat directa del rei, de manera que aquests no havien d'estar subjectes als nobles i al sistema feudal que afectava els cristians. D'aquesta forma el rei se'n servia per a cobrar-los impostos especials i obligar-los a fer-li préstecs. La posició de la corona era la d'afavorir la seva existència per tal de tenir algú capaç de desenvolupar les tasques de metge i prestador que eren feines considerades impures pels cristians. Tanmateix, després dels avalots de 1391 calls sencers varen ser destruïts i malgrat els intents mai es va poder recuperar la població jueva de Barcelona. Va ser llavors que la major part de la població jueva de Catalunya va emigrar al Regne d'Aragó, fet que explicaria per què havent-hi hagut una població tan destacada al després de l'expulsió final forçada de 1492 no s'ha pogut observar rastres del català en la diàspora. El 1391 més particularment, les comunitats de parla catalana de Catalunya, València i les Illes Balears van emigrar força cap a les costes del nord d'Àfrica.
Els jueus de Catalunya tenien l'obligació de ser identificats amb una rodella distintiva a la roba.
Catalànic
Els jueus catalans parlaven principalment català. L'hebreu només el feien servir litúrgicament i en escrits cultes per ser entesos per altres comunitats jueves (està documentada una consulta del dels jueus de la ciutat al mestre Rab Amram, de Babilònia, sobre temes religiosos i legals). Eren araboparlants, cosa que va facilitar que fossin contractats com a funcionaris per l'administració catalana tot i que les lleis més restrictives del 1283 en el Recognoverunt Proceres els va fer desaparèixer d'aquesta àrea.
Els escrits que han deixat contenien tot sovint traduccions directes de l'hebreu i tot d'altres paraules típiques també dels altres parlars romànics dominats per jueus. Aquest dialecte social és anomenat catalànic.
L'Aljama europea A tot Europa, tenien les seves pròpies institucions jurídiques (conegudes en alguns casos amb el nom d'aljama, tot i que aquest que s'utilitza sobretot en el cas de les musulmanes) i vivien en els barris específics (calls, cuirasses o jueries). La seva relació amb la resta de comunitats i amb el poder va ser canviat, al llarg de l'edat mitjana: si bé en un primer moment foren tolerats, la seva situació va anar empitjorant amb el temps, fins que van començar a ser oficialment perseguits i, finalment, expulsats. L'empremta que van deixar, de totes maneres, va ser prou profunda, i això ha fet que molts historiadors, tant clàssics com moderns, fessin d'aquesta comunitat l'objecte dels seus estudis. És el cas de gent com Carreras i Candi, en el primer grup; i Romano Ventura, Riera i Sans i Eduard Feliu i Mabres en el segon.
Religió jueva
miniatura|esquerra|La torà, llibre sagrat del jueus. Els jueus difereixen dels cristians en el rituals religiosos, en les normes alimentàries i en les seves festes. Encara esperen el messies i, per tant, no creuen en el Nou Testament ni en la figura de Jesucrist. El seu corpus religiós és el tanak, acrònim de les tres parts que conformen la Bíblia hebrea: la Torà (la llei), Neviim (els profetes) i Ketuvim (els escrits). El primer llibre comprèn Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. El Neviim comprèn els llibre de Josuè, Jutges, Samuel, Reis, Isaïes, Jeremies i Ezequiel. L'últim llibre, el Ketuvim, inclou el Càntic dels Càntics, Rut, Lamentacions, Eclesiastès i Ester. També es formen part els llibres que els cristians anomenen poètics i sapiencials: Salms, Proverbis i Job; també s'hi inclouen els llibre de Nehemies, llibre d'Esdres, i Segon de les Cròniques.
Els caixrut són les lleis alimentàries i les normes que han de seguir els jueus. Els aliments aptes (caixer) són els provinents d'animals de peülla partida, peixos amb aletes i escames, i tots els ocells exceptuant els rapinyaires i els nocturns. Els aliments prohibits (taref) són la carn de porc, el marisc, els mol·luscs, insectes, rèptils, èquids, amfibis, conills i llebres. També és prohibida la ingesta de sang i greix, i la barreja de productes carnis amb làctics.
La festa més important és el Sàbat, o dia de descans, que escau en dissabte. Durant el xàbat no es poden fer activitats físiques ni intel·lectuals. Altres festes anuals són el Roix ha-Xanà (cap d'any), el Yom Kippur (dia del perdó), Purim (festa d'Ester), i el Péssah (corresponent a la Pasqua). La manera de comptar els anys també es diferencia del calendari gregorià, utilitzat pels cristians. Aquests costums i tradicions no han canviat gaire des de l'edat mitjana fins ara.
Primeres notícies dels jueus miniatura|Es creu que quan va desaparèixer el Temple de Jerusalem part dels jueus van emigrar a Catalunya. Els jueus ja vivien a la península Ibèrica quan els romans dominaven el territori. Segurament, varen arribar amb els fenicis després de la destrucció del Temple de Jerusalem i de la primera diàspora (586 aC). Van instal·lar-se al territori i establir bases comercials. Malgrat tot, no eren considerats ciutadans romans de ple dret. De fet, pel sol fet de ser jueus, pagaven un impost especial. En aquella època ja s'observaven els rituals fonamentals de la llei jueva: la circumcisió, el sàbat, les festivitats, les lleis alimentàries, les normes referents al matrimoni i als esclaus. Aquestes disposicions eren molt semblants a les del judaisme actual. Tenim únicament dues proves de l'existència dels jueus a la Catalunya romana: una inscripció trilingüe (hebreu, grec i llatí) trobada a Tortosa, i un segell de fang excavat en un estrat del a Empúries. En aquest moment, no podem parlar encara de comunitats jueves establertes.
La forma de vida dels jueus era més semblant a la dels hispanoromans que no pas la dels visigots. Aquest fet feu que els jueus fossin objecte de persecució durant el període visigot. Amb l'arribada dels visigots, trobem les primeres disposicions referides als jueus als quals es veia com a enemics de l'Església. La conversió al cristianisme de Recared (589) influí enormement en la vida dels jueus. El Liber ludiciorum (El Llibre dels jutges) recull les lleis que els reis visigots promulgaren sobre els jueus. El sobirà Sisebut (612-653) prohibí, l'any 612, poc després de ser nomenat rei, que els cristians fessin circumcidar els serfs jueus, així com la venda de serfs cristians per part dels jueus. Els jueus no podien accedir a la terra i quedaven fora de l'ordre social establert. Posteriorment el rei Recesvint (653-672) prohibí que els jueus celebressin les seves festes per Pasqua, es casessin segons els rituals, i també que se circumcidessin. El rei Ervigi (680-687), per la seva banda, prohibí predicar el judaisme i va excloure els jueus dels càrrecs públics. Cap al final del regne visigot, el successor d'Ervigi, Ègica (687-702), prohibia, al Concili de Toledo del 694, que els cristians es convertissin al judaisme i que els conversos recuperessin aquesta religió, sota pena de confiscació de tots els seus béns per l'autoritat reial. Al mateix Concili es manifestava la idea que els jueus estaven conspirant per derrocar el regne visigot, juntament amb els "hebreus de l'altra banda del mar", en referència al nord d'Àfrica.
En altres regnes europeus també es promulgaren lleis referides al jueus. El rei merovingi Khilperic d'Aquitània (582) ordenà el bateig obligatori de tots els jueus del seu regne. L'emperador romà d'Orient Heracli (628) després de la conquesta de Palestina decretà el bateig forçat per als jueus. La conquesta fulgurant de la península Ibèrica iniciada el 711 pels pobles musulmans comportà una època de certa tolerància i reconeixement per als jueus, tot i que s'alternaren períodes de permissivitat i de restriccions. En principi, el llibre sagrat dels musulmans, l'Alcorà, prohibia atacar els altres pobles monoteistes o "del llibre" (és a dir, cristians i jueus).
Abd-ar-Rahman III (912-961) s'independitzà de Bagdad i creà el califat de Còrdova, que visqué èpoques culturals de gran esplendor. Aquest desenvolupament cultural també repercutí en la vida dels jueus de la península Ibèrica. La cort de Còrdova no oprimia els jueus, sinó que se'n beneficiava. I quan el el califat es dividí en els regnes de taifes, moltes d'aquestes van fer les seves pròpies reglamentacions pel que fa als jueus, tot i que, generalment, de caràcter protector. És més, moltes de les taifes es convertiren en centres de cultura hebraica.
Un dels jueus més famosos fou Samuel ibn Nagrella. Esdevingué home d'estat del regne de Granada, del qual dirigia la política interior i exterior. També era expert en la llei rabínica. És força coneguda la seva disputa amb Ibn Hazm, un dels erudits musulmans més importants i autor del cèlebre tractat d'amor El collar de la coloma. Samuel ibn Nagrella fou apartat del poder l'any 1020, malgrat que encara va continuar influint en els afers dels jueus del regne.
Els jueus als regnes cristians miniatura|esquerra|Girona fou un punt principal d'assentament jueu Paral·lelament a la puixança musulmana, es crearen els petits estats cristians (Lleó, Castella, Navarra, Aragó i els comtats catalans al nord de la península). Tenim notícies aïllades dels jueus que hi vivien, d'entre els segles IX i XII. El jueu Judacot fou missatger de notícies de Barcelona per a Carles el Calb (876-877). Durant la conquesta de Barcelona per Almansor l'any 985, moriren alguns jueus de la ciutat. Els seus béns foren heretats pel comte de Barcelona (Borrell II i la seva muller Letgarda. Se sap que els jueus compraven i venien segons les lleis catalanes i que, a més, cultivaven els seus camps i vinyes. Després de l'atac d'Almansor, Barcelona visqué una època de renaixement, i el ja podem parlar d'un call jueu (callis iudaicus) a la ciutat. Aquest estava situat al costat de la catedral i del palau comtal, i hi va romandre fins que fou destruït el 1391.
El 1079 es feu una llista dels caps de famílies jueves que vivien a Barcelona; hi consten una seixantena de noms. A mitjan , es documenta la primera donació de privilegis als jueus barcelonins. Es regulava el testimoniatge i el procediment judicial entre jueus i cristians. Aquest document pren com a prototipus els existents a l'Imperi Carolingi. Als Usatges de Barcelona (redactats entre 1053 i 1071), hi apareixen capítols referits als jueus: si un jueu era ferit o mort, el comte fixava la multa segons el seu parer. Segons el codi, els jueus havien de prestar jurament als cristians, però no a la inversa. També es protegia els conversos: no es podia insultar els jueus ni sarraïns conversos dient-los renegats o tressallits.