El cara o creu és un joc d'atzar entre dues parts que pronostiquen la posició en què restarà una moneda després de ser llançada a l'aire. Els dos jugadors decideixen opcions contràries entre cara o creu i, en llençar la moneda, guanya qui ha encertat quina de les dues parts ha quedat boca amunt. Al Rosselló es coneix el mateix joc amb la locució Sant Joan o barres.La locució Sant Joan o barres per denominar el joc de cara o creu prové del tipus de moneda produïda al a Perpinyà, gravada amb la imatge de Sant Joan Baptista en una cara i l'escut de Catalunya a l'altra.[Vegeu referència 1.]
En una tirada de cara o creu hi participen dos bàndols, només un dels quals en sortirà vencedor, amb una probabilitat teòrica del 50% per cada un. Aquest equilibri entre la probabilitat de les dues parts, juntament amb la simplicitat i quotidianitat del joc, va fer que s'espengués des de l'antiga Roma i encara sigui utilitzat freqüentment. És un mecanisme per prendre decisions o sortejar, tant a nivell informal com formal. De fet, és d'ús comú en esports de pilota per decidir quin dels dos equips tria el camp en què jugarà o en quina part sacarà.
Existeixen diferents variants d'aquest joc que permeten canviar el nombre de jugadors, adaptar-lo a les noves tecnologies o d'altres que modifiquen la manera de dur-lo a terme. En general, el joc es durà a terme assegurant-se de mantenir la incertesa del resultat fins a l'últim moment.
Història El joc d'atzar de tirar monedes era conegut pels romans com a navia aut caput (vaixell o cap).
En la cultura popular En català, es fa servir l'expressió a cara o creu per indicar un esdeveniment amb dos resultats possibles que tenen probabilitats pròximes a 1/2 d'ocórrrer, o bé per indicar una situació arriscada que depèn de l'atzar. En altres llengües del món també s'utilitzen expressions similars. Lleó Borrell i Gambús i Josep Maria Andreu i Forns compongueren la cançó A cara o creu, que popularitzà Lluís Llach amb la seva interpretació.
Notes i referències
Categoria:Jocs d'atzar