El txuvaix és una llengua turquesa parlada per unes 700.000 persones (2021) a la Federació Russa, en un territori que s'estén des del curs mitjà del Volga fins a Ufà. És un idioma declarat oficial a la república de Txuvàixia. El txuvaix és l'única llengua actualment viva de la branca búlgara de les llengües turqueses. S'escriu amb caràcters ciríl·lics. És considerada «en perill greu» per lAtles interactiu UNESCO de les llengües del món en perill i «en perill» pel catàleg Ethnologue.
Extensió i demografia Segons el cens rus de 2021, el txuvaix té 700.000 parlants. Segons el cens de 2010 en tenia 1.043.000, mentre que segons el cens de 2002, 1.325.000.
La majoria dels parlants de txuvaix viu a República de Txuvàixia. Segons el cens rus de 2021, hi ha 478.000 parlants, la qual cosa representa el 42,2% de la població. Segons el cens de 2010, els parlants de txuvaix eren el 56,5% dels habitants de la república i el 2002, el 60,9%.. Hi ha també importants poblacions de llengua txuvaixa llargament establertes a Tatarstan (71.000 parlants els 2021, 103.000 el 2010), Baixkortostan (54.000 parlants els 2021, 75.000 el 2010), l'óblast d'Uliànovsk (30.000 parlants els 2021, 50.000 el 2010), i l'óblast de Samara (24.000 parlants els 2021, 42.000 el 2010). Entre 2010 i 2021, el nombre de parlants va caure prop d'un 3% anual a Txuvàixia, Tatastan i Baixkortostan, un 4% a l'óblast d'Uliànovsk, un 5% a l'óblast de Samara i un 6% en altres parts de Rússia. Cal assenyalar que hi havia ensenyament en txuvaix a la primària fins, almenys, finals dels anys 2010 en escoles rurals de Txuvàixia, Tatastan i Baixkortostan i ensenyament de txuvaix com a assignatura en escoles rurals dels óblasts Uliànovsk i Samara.
Relació amb altres llengües turqueses La branca búlgara o ogúrica, a la qual pertany el txuvaix, va separar-se del tronc comú turquès fa entre 2.000 i 2.500 anys. Un dels pobles històrics amb un consens ampli que parlava una llengua d'aquesta branca són els àvars. La llengua dels khàzars és molt poc coneguda a causa de les poques restes que n'han quedat, però alguns mots i topònims apunten a una possible filiació ogúrica. Encara molt més especulativa és la identificació dels huns com a turquesos i, específicament, parlants d'una llengua ogúrica: les raons adduïdes són de base històrica i no lingüística, perquè les restes d'una llengua «húnnica» són escassíssims.
La separació primerenca de la branca búlgara de la resta de llengües turquesa fa que el txuvaix tingui característiques molt distintives de la resta de llengües de la seva família. Tant és així que la resta de llengües turqueses provindrien d'una única protollengua anomenada pels turcòlegs «turquès comú». Així, mentre que la reconstrucció del turquès comú és relativament consensual mitjançant els mètodes de la lingüística històrica gràcies a la gran quantitat de llengües turqueses que en deriven, la reconstrucció del prototurquès, incorporant-hi el divergent txuvaix, resulta molt discutida. En particular, els punts de major fricció són la reconstrucció en prototurquès del so que en txuvaix és r i en turquès comú és z (rotacisme o zetacisme) i del so que en txuvaix és l i en turquès comú ş (lambdacisme o sigmatisme). Els altaicistes són partidaris d'un prototurquès amb r i l, com el txuvaix, la qual cosa, segons ells, permetria explicar les semblances de les llengües turqueses, mongòliques, tungúsiques i, eventualment, el coreà i el japonès, a través de la reconstrucció d'una protollengua altaica. En canvi, els contraris a la teoria altaica, consideren que el prototurquès és semblant al turc comú, que les llengües ogúriques van innovar amb el rotacisme i el lambdacisme i que les semblances entre les llengües turqueses, mongoles i, en grau més baix, la resta s'expliquen per contacte.
Així, en comparació amb les altres llengües turqueses, les característiques més destacades del txuvaix són les següents: La consonant r correspon a ş: p. ex., txuvaix hĕr («noia»), turc kız. La consonant ş correspon al z: p. ex., tuxvaix hĕl («hivern»), turc kış. La ś correspon a y: p. ex., txuvaix şul (camí, carretera), turc yol; txuvaix śurt (casa), turc yurt. La h correspon al prototurc q, excepte si apareix y; en aquest cas cau: hura («negre»), turc kara; yun («sang»), turc kan. L'afix plural -sem en comptes del turquès comú -lAr. L'ordre dels morfemes en els noms és possessiu + plural + cas en comptes del turquès comú plural + possessiu + cas. La pràctica desaparició en la llengua corrent dels sufixos possessius excepte en els noms de parentiu i en l'ús del possessiu de la tercera persona per a la composició de paraules. El passat verbal no evidencial acabat en -nǍ, independent de la persona i el nombre. La manca d'oposició fonològica entre consonants sordes i sonores en els mots patrimonials txuvaixos o els manllevats abans de la revolució d'Octubre.
Dialectes miniatura|Dialectes del txuvaix dins de Txuvàixia. En blau, el dialecte septentrional; en verd, el meridional; en rosa, el dialecte o zona de transició; el color sèpia indica les zones on el txuvaix no s'ha parlat tradicionalment. El txuvaix és divideix, bàsicament, en dos dialectes: el virial (o septentrional) i lanatri (o meridional). El primer es parla al nord-oest de Txuvàixia, mentre que el segon es parla al sud-est i també predomina fora de Txuvàixia. El primer es considera més conservador i, de manera característica, manté la vocal o del prototxuvaix. En anatri, com en la llengua normativa, aquesta vocal ha mudat en u. Per exemple, en virial es diu śok («no») i oram («carrer»), mentre que en anatri i normativament és śuk i uram. En virial, el sufix de negació té dues formes (-sam i -sem), segons les regles d'armonia vocàlica, mentre que en anatri i normativament, només té la forma -sem. Els dos dialectes són intercomprensibles. Es calcula que van començar a divergir al segle . Existeix una zona de transició entre aquests dos dialectes, al nord-est de Txuvàixia, la qual, segons alguns autors pot considerar-se pròpiament un dialecte més. Bàsicament, s'hi utilitza la vocal o, com en virial, però el sufix de negació té només la forma -sem, com en anatri. A més, es compta la varietat de Poşkărt, a l'extrem nord-oest de Txuvàixia, molt idiosincràtica. Per a alguns autors antics, es tracta d'una varietat virial amb un fort substrat mari dels turons. Autors més recents, consideren que es tracta d'un dialecte de ple dret, en certa manera més conservador que el virial.
Història social Edat mitjana Els antecessors dels txuvaixos, els protobúlgars, van viure a les а les estepes entre el mar Negre i el mar Caspi entre els segles i . Allà van entrar en contacte amb parlants de llengües iràniques i també d'hongarès. Al segle hi formaren una confederació anomenada Gran Bulgària. Després de desfer-se la confederació, entre els segles i , una part dels búlgars va emigrar cap als Balcans, on van establir el kanat búlgar del Volga. Allà van començar a tenir un contacte mil·lenari amb les llengües finoúgriques de l'àrea. La Bulgària del Volga va adoptar l'islam el 922, com testimonia, entre altres Ibn Faldan, que va viatjar en una de les primeres ambaixades del califat de Bagdad a Bolgar. El txuvaix d'aquesta època esdevingué la llengua dominant de l'àrea i exercí una gran influència sobre el mari i, en menor mesura, sobre l'udmurt i el mokxa. Els noms dels dies de la setmana en aquestes llengües n'és un exemple (veure més avall).
La Bulgària del Volga va desaparèixer a causa de la conquesta mongola. El 1243 el territori va entrar a formar part de l'Horda d'Or. Les devastacions causades per la guerra van comportar una migració de part de la població al nord i a l'oest, cap a regions més boscoses, on era més fàcil amagar-se, particularment a la regió de Kazan i en el curs del riu Tsivil/Śaval, a l'actual Txuvàixia, contrades fins llavors habitades, molt majoritàriament, per maris. Les expedicions de Tamerlà 1391 i 1395 van portar més devastació a la zona i van reforçar els moviments de població. Les poblacions txuvaixes devien mantenir la religió tradicional, o haver-se islamitzat molt superficialment, perquè els txuvaixos fins a mitjan segle mantingueren, bàsicament, llur religió tradicional. El tàtar va passar a substituir el txuvaix com a idioma dominant de l'àrea del Volga i el Kama, i el txuvaix, com la resta de llengües de la regió, va començar a rebre nombrosos manlleus tàtars.
Període tsarista La conquesta russa del kanat de Kazan, successor de l'Horda d'Or, el 1552, va posar les terres dels txuvaixos sota control rus. Els txuvaixos, però, van mantenir una àmplia autonomia, amb els russos limitant-se a establir alguns forts i col·lectar impostos. Amb el temps, començà a arribar un petit nombre de paraules russes en el txuvaix, però el contacte fou escàs. Els russos, a les zones habitades pels txuvaixos, representaven menys d'un 5% de la població.
La certa autonomia de la població txuvaixa va anar reduint-se al llarg del segle , en el marc del procés de modernització de l'Imperi Rus. En aquest marc, els txuvaixos van patir una campanya de cristianització forçosa a mitjan segle , amb diferents repeticions fins al començament del segle següent. Part de la població fugí cap a l'est i el sud, on encara alguns grups mantenen la religió tradicional. Per a la gran majoria dels txuvaixos, la cristianització fou superficial. El contacte amb el rus, tanmateix, es reforçà. En particular, la cristianització vingué associada a l'adopció de noms «cristians», és a dir russos, al mateix temps que es van començar a difondre els cognoms. La immensa majoria dels cognoms txuvaixos provenen de noms de bateig, rarament de professions o topònims. Tot plegat fa que els noms i cognoms txuvaixos, com altres pobles cristianitzats a la mateixa època, com els maris o els sakhàs, no es distingeixen dels russos. Tanmateix, formes adaptades a la fonètica txuvaixa, i, particularment, hipocorístics han estat oralment emprades relativament sovint, i ho són encara, fins a cert punt, avui. Per escrit, només diferents escriptors, intel·lectuals i artistes els han usat com a pseudònims. miniatura|Estàtua d'Ivan Iàkovlev davant la Biblioteca Nacional de Txuvàixia, a Xupaixkar Un creixement de les conversions a l'islam a mitjan segle va provocar un intent de consolidar la cristianització de part de la població no russa de la regió del Volga. Sota la guia del professor de la universitat de Kazan Nikolai Ilminski, es fundaren escoles que, partint d'un ensenyament inicial en les llengües de les minories nacionals, acabava en una instrucció exclusivament en rus. El 1868, un deixeble d’Ilminski, Ivan Iàkovlev, va fundar una escola txuvaixa a Simbirsk. Aquesta esdevingué l'escola normal on es formaren prop d'un miler de futurs mestres d'escola. Després de dues versions prèvies fetes per el mateix, el 1871 i el 1872, Iàkovlev va idear, el 1873, un sistema d'escriptura fonològic basada en l'alfabet ciríl·lic per al txuvaix, que és la base de l'ortografia actual. També va traduir nombrosos textos bíblics i religiosos. Amb el suport d'Ilià Uliànov, el pare de Lenin, que era el cap de la inspecció d'educació de Simbirsk, fundà desenes d'escoles txuvaixes. El 1913, hi havia 426 escoles primàries txuvaixes, 27 «primàries superiors» i 10 secundàries. La publicació de llibres en txuvaix va créixer d'un total de 14 apareguts fins a 1871 a 725 en el període 1872-1917, dos terços dels quals eren religiosos. Al llarg dels primers anys del segle , la proporció de llibres religiosos va començar a minvar notablement, mentre es desenvolupava una emergent literatura nacional. L'activitat pedagògica i editorial de Iàkovlev i la seva escola assegurà la difusió de la norma escrita de la llengua.
Segons el cens de poblacó de 1897, el 99% dels txuvaixos vivien en pobles i el 98% treballaven en l'agricultura. El contacte amb la població russa continuava essent esporàdic i el desconeixement del rus, generalitzat.