El sentit comú és la consciència del sentir, segons el Diccionari de Filosofia de Josep Ferrater Mora. No respon a cap òrgan sensible específic, sinó que es tracta d'una funció intel·lectual que unifica tots els altres sentits; com a tal, permet discriminar i comparar les dades sensibles, percebre i ordenar sensacions constituint així l'eina que fa possible fonamentar la consciència sobre la realitat sensible i donar una estructura a la imaginació. Aquest concepte, que en català és sovint associat al seny, té una llarga tradició en filosofia, que ja fou emprat per Aristòtil al De Anima (III, I, 425 a 14 i ss).
Història del concepte El concepte fou també usat pels estoics i, sobretot per l'escolàstica i per Tomàs d'Aquino. En la filosofia escocesa de la Il·lustració el concepte fou recuperat per Thomas Reid i ha estat bàsic en la tradició de l'Escola de filosofia de Barcelona i en el pensament català.
Thomas Reid atorga al sentit comú, bàsicament, tres maneres diferents però mútuament complementàries. Per una part, el sentit comú el considera com una facultat originària i natural que és una part constitutiva de la ment, una capacitat mental que ajuda a percebre, raonar i actuar amb correcció als éssers humans madurs de qualsevol època i cultura. Per una altra part, en la seva interacció amb el món, en l'ésser humà s'originen una sèrie indeterminada de creences o primers principis molt bàsics i inqüestionables (principis del sentit comú) que fan possible la formulació precisa d'enunciats i judicis (judicis de sentit comú), capaços de guiar amb eficàcia als éssers humans en les seves percepcions sensibles, els seus raonaments i les seves accions en la vida. Per acabar, el sentit comú és equivalent a l'anomenat bon sentit (sensatesa o prudència), una habilitat que s'utilitza per aplicar amb correcció els primers principis a les situacions pràctiques de la vida i emetre, així, judicis de caràcter prudencial.
G.E. Moore és el filòsof més important que al segle passat reivindicà el sentit comú considerant-lo un criteri d'acceptació universal, relatiu a les creences que d'una manera general se suposa que són verdaderes. El sentit comú no constitueix prova de veritat sinó de plausibilitat i, per tant, té un sentit de prudència.
Karl Popper, important filòsof i sociòleg del , també parla del sentit comú. Si bé creu que tant la ciència com la filosofia segueixen totes el sentit comú, ell el defineix com un fonament no segur amb connotacions vagues i canviants. El considera com un coneixement bàsic del qual es parteix, però remarca la importància que totes les creences poden ser criticades i qüestionades en qualsevol moment. De fet, al llarg de la història les creènces de sentit comú han estat criticades com per exemple la creença en què la terra era plana fou de sentit comú fins al . Quan es produeix aquest tipus de crítiques, aquelles creences de sentit comú són modificades o, fins i tot, reemplaçades per una de nova. Així doncs ell parla de “sentit comú il·lustrat” identificant-lo amb la ciència i la filosofia.
Des d'una perspectiva sociològica el sentit comú es defineix, més aviat com un conjunt de principis, percepcions, expectatives, pràctiques i creences que són compartides pels membres d'una comunitat, i que es consideren immediats i autoevidents. Autors com ara Norman Fairclough relacionen el sentit comú amb la manifestació dels valors d'una determinada ideologia on la invisibilitat és la clau de l'èxit de la penetració dels valors d'una ideologia en tota la societat i és la manera més adequada per mantenir-los. Els mitjans de comunicació i altres institucions, com a elements portadors d'ideologia dominant, aconsegueixen reproduir les representacions mentals d'aquesta ideologia sota el fals embolcall de l'evidència col·lectiva o sentit comú. Així doncs, la reproducció d'aquests valors dins un sentit comú construït s'intenta fer per mitjà d'allò que esdevé com un acte de violència simbòlica (Pierre Bourdieu).
Sentit comú cartesià miniatura|247x247px| Il·lustració de la percepció de René Descartes. Les sensacions dels sentits viatgen al , assentat a la glàndula pineal dins del cervell, i des d'allà fins a l'esperit immaterial. Un dels darrers filòsofs notables que va acceptar quelcom semblant al sentit comú aristotèlic va ser Descartes al , però també el va soscavar. Va descriure aquesta facultat interna quan va escriure en llatí a les seves Meditacions de filosofia primera. Capítol: MEDITATION II: Of the Nature of the Human Mind; and that It is More Easily Known than the Body. El sentit comú és el vincle entre el cos i els seus sentits, i la veritable ment humana, que segons Descartes ha de ser purament immaterial. A diferència d'Aristòtil, que l'havia situada al cor, en l'època de Descartes es pensava que aquesta facultat es trobava al cervell, i ell la va situar a la glàndula pineal. El judici de Descartes sobre aquest sentit comú va ser que era suficient per persuadir la consciència humana de l'existència de les coses físiques, però sovint d'una manera molt indistinta. Per obtenir una comprensió més clara de les coses, és més important ser metòdic i matemàtic. Aquesta línia de pensament va ser portada més enllà, si no pel mateix Descartes, sí per aquells que va influenciar, fins que el concepte d'una facultat o òrgan del sentit comú va ser rebutjat.
La teoria cartesiana ofereix una justificació per a un canvi social innovador assolit a través dels tribunals i l'administració, així com la capacitat d'adaptar el dret a unes condicions socials canviants fent que el fonament de la legislació fos «racional» en el lloc de «tradicional».
Contemporanis com Gassendi i Hobbes van anar més enllà de Descartes en alguns aspectes en el seu rebuig de l'aristotelisme, rebutjant explicacions que impliquessin qualsevol cosa que no fos matèria i moviment, inclosa la distinció entre el judici animal de la percepció sensorial, un sentit comú especial separat, i la ment humana o , que Descartes havia retingut de l'aristotelisme. A diferència de Descartes, que «considerava inacceptable suposar que les representacions sensorials poguessin entrar al regne mental des de fora»...
miniatura| René Descartes és la font de la manera més comuna d'entendre el sentit comú com un tipus de judici àmpliament estès. Però Descartes va utilitzar dos termes diferents a la seva obra, no només el terme llatí , sinó també el terme francès , amb el qual obre el seu Discurs del mètode. I aquest segon concepte va sobreviure millor. Aquesta obra va ser escrita en francès i no tracta directament la teoria tècnica aristotèlica de la percepció. A mesura que el significat aristotèlic del terme llatí va començar a ser oblidat després de Descartes, la seva discussió sobre va donar una nova manera de definir en diverses llengües europees (inclòs el llatí, tot i que el mateix Descartes no va traduir com , però les va tractar com dues coses separades).
Schaeffer escriu que «Descartes és la font del significat més comú del sentit comú avui dia: el judici pràctic». Gilson va assenyalar que Descartes en realitat donava dos significats relacionats, primer la capacitat bàsica i àmpliament compartida de jutjar el veritable i el fals, que també anomena ; i en segon lloc, la saviesa, la versió perfeccionada de la primera. El terme llatí que Descartes utilitza, , deriva de l'autor estoic Sèneca, que només el feia servir en el segon sentit. Descartes estava sent original.
La idea que ara va esdevenir influent, desenvolupada tant a les obres llatines com a les franceses de Descartes, tot i que provinent de diferents direccions, és que el sentit comú (i, de fet, la percepció sensorial) no és prou fiable per al nou mètode cartesià de raonament escèptic. El projecte cartesià de substituir el sentit comú per un raonament matemàtic clarament definit tenia com a objectiu la certesa i no la mera probabilitat. Va ser promoguda encara més per persones com Hobbes, Spinoza i altres, i continua tenint impactes importants en la vida quotidiana. A França, els Països Baixos, Bèlgica, Espanya i Itàlia, va estar en el seu floriment inicial associat a l'administració dels imperis catòlics de les dinasties Borbó i Habsburg, ambdues buscant centralitzar el seu poder d'una manera moderna, responent al maquiavel·lisme i al protestantisme com a part de la Contrareforma.
Així doncs, després de Descartes, l'atenció crítica es va desviar d'Aristòtil i la seva teoria de la percepció, i es va centrar més en el tractament que feia Descartes del sentit comú, respecte al qual diversos autors del van trobar ajuda en la literatura romana.
Postcartesià Epistemologia Durant la Il·lustració, la insistència de Descartes en un mètode de pensament d'estil matemàtic que tractava el sentit comú i les percepcions sensorials amb escepticisme va ser acceptada en alguns aspectes, però també criticada. D'una banda, l'enfocament de Descartes és i va ser vist com a radicalment escèptic en alguns aspectes. D'altra banda, com els escolàstics abans que ell, tot i ser cautelós amb el sentit comú, es va veure que Descartes es basava massa en supòsits metafísics indemostrables per justificar el seu mètode, especialment en la seva separació de ment i cos (amb el enllaçant-los). Cartesians com Henricus Regius, Géraud de Cordemoy i Nicolas Malebranche es van adonar que la lògica de Descartes no podia donar cap prova del món exterior, és a dir, que s'havia de creure per la veritat., capítol 1. Tot i que la seva pròpia solució proposada va ser encara més controvertida, Berkeley va escriure la famosa frase que la il·lustració requereix una «revolta de les nocions metafísiques als dictats simples de la natura i el sentit comú». Descartes i els racionalistes cartesians rebutjaven la confiança en l'experiència, els sentits i el raonament inductiu, i semblaven insistir que la certesa era possible. L'alternativa a la inducció, el raonament deductiu, exigia un enfocament matemàtic, partint de supòsits simples i certs. Això, al seu torn, va exigir que Descartes (i posteriorment racionalistes com Kant) assumissin l'existència de sers innats o el coneixement en la ment humana: una proposta controvertida.
A diferència dels racionalistes, els empiristes van prendre la seva orientació de Francis Bacon, els arguments del qual a favor de la ciència metòdica eren anteriors als de Descartes, i menys dirigits a les matemàtiques i la certesa. Bacon és conegut per la seva doctrina dels ídols de la ment, presentada al seu Novum Organum, i als seus Assajos va descriure el pensament humà normal com a esbiaixat cap a creure en mentides. Però també era l'opositor de totes les explicacions metafísiques de la natura, o de l'especulació excessiva en general, i un defensor de la ciència basada en petits passos d'experiència, experimentació i inducció metòdica. Així doncs, tot i estar d'acord amb la necessitat d'ajudar el sentit comú amb un enfocament metòdic, també va insistir que començar des del sentit comú, incloent-hi especialment les percepcions del sentit comú, era acceptable i correcte. Va influir en Locke i Pierre Bayle, en la seva crítica de la metafísica, i el 1733 Voltaire el va presentar com el pare del mètode científic a un públic francès, una comprensió que ja era generalitzada el 1750. Juntament amb això, les referències al sentit comú es van convertir en positives i es van associar amb la modernitat, en contrast amb les referències negatives a la metafísica, que s'associava amb l’.