La cova de la Pasiega està situada al municipi espanyol de Puente Viesgo i és un dels jaciments més importants d'art paleolític de Cantàbria. Està inclosa en la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des del juliol del 2008, al voltant de la «Cova d'Altamira i art rupestre paleolític del Nord d'Espanya» (en anglès, Cave of Altamira and Paleolithic Cave Art of Northern Spain).
Està localitzada al bell mig d'aquesta comunitat uniprovincial, a la vall del riu Pas, prop de la cova d'Hornos de la Peña i del monte Castillo, el mateix que acull les coves de Las Monedas, Las Chimeneas i la cova d'El Castillo. Les coves del monte Castillo formen un conjunt sorprenentment complet, tant des del punt de vista de la cultura material de l'edat de pedra, com des del punt de vista artístic. La Pasiega és, fonamentalment, una enorme galeria de fins a 120 metres de longitud (coneguts), que discorre de manera més o menys paral·lela al vessant de la muntanya, i surt a la superfície per sis llocs diferents: sis petites boques, la majoria obstruïdes, de les quals actualment s'han condicionat dues com a entrada per a les visites. La galeria principal és de 70 metres aproximadament i s'obre a galeries secundàries més profundes, sinuoses i laberíntiques que, de vegades, s'eixamplen formant sales. D'aquesta manera, la sala II-VIII, la sala de la galeria B o la sala XI de la galeria C, tenen decoració paleolítica.
Les restes documentades s'emmarquen principalment en els períodes solutrià superior i en el magdalenià inferior, encara que també s'hi troben objectes més antics. En la totalitat de la cova, hi ha mostres parietals, i s'hi troben tant pintures com gravats incisos. En destaquen les representacions d'èquids, cèrvids (masculins i femenins) i bòvids. A més, hi ha nombrosos signes abstractes (idiomorfs).
El descobriment de la cova de la Pasiega miniatura|<center>Plànol de la situació de les coves al monte Castillo(Puente Viesgo, Cantàbria). El descobriment científic de la cova de la Pasiega es deu a Wernert i Obermaier, els quals, mentre excavaven a la cova del Castillo, l'any 1911, van rebre la notícia que els obrers coneixien una altra cavitat propera que els vilatans anomenaven la Pasiega; aquests investigadors, de seguida, van comprovar que la gruta tenia pintures rupestres. Una mica més tard, l'abat Breuil, Obermaier i Hermilio Alcalde del Río n'iniciaven un estudi sistemàtic. Aquest no va poder ser conclòs per a la gran obra que en aquest mateix any van publicar Breuil, Alcalde del Río i Sierra, per la qual cosa se'n va fer necessària una monografia a part, publicada el 1913..El fet que ambdues publicacions se situïn a Mònaco es deu al fet que va ser el príncep Albert I de Mònaco fou qui va patrocinar les investigacions, després de visitar el jaciment en 1909. Aquest sobirà fou un gran amant de l'arqueologia, no només va patrocinar aquesta investigació i moltes altres, en el seu honor un dels fòssils humans porta el seu nom («l'Home de Grimaldi», un de tants apel·latius que va rebre Homo sapiens fossilis) i, com a fermall d'or va ser el fundador de lInstitut de Paleontologia Humana de París. Es tracta d'un moment crucial per a l'avanç de la ciència prehistòrica a l'estat:
Prèviament, la cova dEl Castillo havia estat descoberta per Alcalde del Río l'any 1903, i Obermaier hi va realitzar excavacions entre el 1910 i el 1914; les excavacions van ser continuades diverses vegades, intermitentment, fins avui, per part d'especialistes qualificats. Últimament, la investigació està a càrrec dels arqueòlegs Rodrigo de Balbín Behrmann i César González Sáinz. Després del descobriment de la Pasiega i les primeres campanyes, la zona va ser poc freqüentada; aquest fet fou degut, en gran part, a les dures circumstàncies històriques per les quals va passar Espanya; fins que, el 1952, quan s'hi feia una frega per replantar eucaliptus, va aparèixer una altra cova amb un petit tresor de monedes del , i aquesta nova gruta va ser batejada com a Les Monedes, que també va resultar ser un santuari rupestre amb importants pintures i gravats. Davant aquesta perspectiva, l'enginyer Alfredo García Lorenzo va intuir que el mont Castillo guardava més secrets, per la qual cosa va iniciar-hi una prospecció geològica que tingué com a resultat el descobriment d'una altra cova amb pintures rupestres a l'any següent: Las Chimeneas, a més d'altres coves menys importants com la Flecha, Castañera, Lago...
Les restes arqueològiques de la Pasiega La cova, a més, posseeix restes arqueològiques de l'aolutrià i magdalenià inicial cantàbric, la qual cosa ha servit de base per establir una proposta cronològica per a les decoracions parietals. Les excavacions són antigues, ja que van ser realitzades el 1951 pel doctor Jesús Carballo. Hi ha un nivell de base amb peces ambigües que, per les seves característiques, ha estat relacionat amb un possible mosterià. Sobre aquest, reposava un nivell solutrià relativament ric, amb materials molt característics com les fulles de llorer i les puntes d'osca de finíssima talla realitzada per pressió, així com les atzagaies. Es va precisar que aquest nivell podria correspondre al solutrià superior
L'estrat més recent era també relativament ric, amb diversos burís, punxons, objectes d'os i dents perforades que podrien pertànyer al magdalenià inferior. No obstant això, cal considerar que, comparada amb la potència estratigràfica de la cova d'El Castillo, la Pasiega resulta ser un jaciment arqueològic de menor entitat, almenys amb els materials coneguts.Aquestes valoracions cal prendre-les amb reserves donat l'arcaic sistema d'excavacions arqueològiques que hi havia a Espanya als anys 50 o abans. De fet, és cosa notòria i comprovada que, a les escombreres d'aquests antics treballs realitzats a la Muntanya Castillo, és possible trobar peces rebutjades que, en realitat, són material arqueològic important. Així i tot, no ha de ser menysvalorat.
L'art rupestre parietal de la Pasiega Segons el paradigma de Leroi-Gourhan, La Pasiega podria ser un exemple vàlid de cova com a santuari; per ser més exactes, com a conjunt de santuaris d'èpoques diferents, estructurats conforme a certs models. Pel que sembla, aquesta idea va madurar en les reflexions de l'insigne prehistoriador francès, precisament quan visitava les coves cantàbriques, mentre formava part d'un equip de col·laboradors estrangers que excavava a la cova del Pendo als anys 50: «Puc certificar fins a quin punt l'estudi de l'art rupestre del nord d'Espanya va ser decisiu en les concepcions del mestre, que després es farien famoses a través de les seves nombroses publicacions». Per a Leroi-Gourhan, aquest tipus de coves té una jerarquia topogràfica bastant complexa, en què és possible destriar grups d'animals principals (bòvids enfront d'èquids, formant una dualitat), que ocupen les zones preferencials, complementats per animals secundaris (cèrvids, caprins...) i uns altres molt esporàdics que també complirien la seva funció; d'altra banda, és normal que els signes ideomorfs apareguin en zones perifèriques, marginals, o de difícil accés:
N'hi ha excepcions a aquesta regla, nombroses variants que depenen de regions i d'èpoques, el significat metafísic de les quals no queda del tot clar en el seu esquema general, però que sol ser explicat d'una manera particular, també a la Pasiega. miniatura|center|580px|<center>Plànol general de la cova de la Pasiega. Joaquín González Echegaray, i després els seus col·laboradors,; pàgines 21-43. hi ha diversos recomptes referents a les espècies representades; un d'aquests llança més de 700 formes pintades en aquesta cova, entre aquestes: 97 cérvols (69 femelles i 28 mascles), 80 èquids, 32 cabres dels Alps, 31 bòvids (17 bisons i 14 bous), dos rens, un animal carnívor, un isard, un megalocer, una au i un peix; també podria haver-hi un mamut i gairebé 40 quadrúpedes sense identificar clarament; a més d'ideomorfs, com tectiformes i uns altres signes sorprenentment variats (més de 130), tal vegada, fins i tot, diversos antropomorfs i centenars de taques i restes gairebé esborrades.
En jutjar aquestes xifres, hom podria pensar que la Pasiega és un santuari fonamentalment dedicat al cérvol, i sens dubte aquest animal degué complir un paper important en els conjunts parietals d'aquesta cova, però, malgrat el seu menor nombre, els bòvids són ubics i sempre oposats als èquids (aquests últims una mica més nombrosos); a més, segons els qui han estudiat la cova en profunditat, el tema [bisó/ur] cavall, en oposició dialèctica, resulta més rellevant que els altres, no sols perquè la seva posició privilegiada als plafons i el seu major format el fan més visible, sinó també per l'ús de tècniques més depurades. D'altra banda, solen separar-se dos grans santuaris en aquesta gruta, com a màxim tres: un d'oriental a les galeries A i B, un altre d'occidental a la galeria C i un d'intermedi, de menor entitat i no segur, a la zona D (que potser es tracta d'un apèndix del segon santuari, l'occidental). Aprofundirem en les parts més representatives del conjunt: la zona terminal de la galeria A, la sala principal de la galeria B i la sala XI, a la galeria C.
Galeria A, primer santuari miniatura|<center>Plànol i esquema de les imatges rupestres de la galeria A, 1r santuari. Per arribar a la galeria A, cal descendir per un petit pou; en origen, però, va poder tenir una altra entrada que, potser, actualment, estigui obstruïda per les estalactites o per ensulsiades de l'exterior. La galeria s'ha recorregut fins a una profunditat de 95 metres (des de l'entrada actual), però s'estreny i no és possible saber si continua o no. En anar penetrant-hi, queda a la dreta una entrada obstruïda i, entre els 60 o 70 metres de profunditat, apareix la connexió amb la galeria B, poc abans d'aparèixer els conjunts pictòrics més rellevants.
En efecte, a una mica més de 75 metres, sembla que comença el santuari pròpiament dit, amb més de 50 cèrvids (la majoria, femelles); els cavalls són la meitat en nombre, i els bòvids (bous i bisons), encara que més escassos, estan situats estratègicament dominant els llocs més visibles. En aquest santuari, també s'ha detectat un antropomorf, una vulva, signes lineals i puntiformes, un quadrat i una gran quantitat de tectiformes, gairebé tants com cérvols.
Les pintures poden agrupar-se en diversos conjunts, atenent, sobretot, criteris orogràfics, però també de tècnics i temàtics que es detallen en un recorregut conforme a les agulles del rellotge. Aquests conjunts apareixen esquematitzats amb les convencions zoològiques semiòtiques desenvolupades per Leroi-GourhanLeroi-Gourhan (op. cit., 1984, pàg.: 453) identifica les figures d'animals i signes amb la següent notació: A: cavall B: bòvids B1: bisó B₂: bou C: Animals perifèrics C1: cérvol o cérvola C₂: mamut C₃: càprit C₄: renAparti estarien P: peix S: signe S1: signe d'interpretació masculina S₂: signe d'interpretació femenina M: mà o signe amb forma de mà H: antropomorf masculí F: antropomorf femení ?: figura o taca sense identificar).
El primer gran grup està a la paret esquerra de la galeria, i comprèn figures distribuïdes a manera de doble fris amb nombrosos cérvols, sobretot femelles, però també bastants cavalls i un bisó que centralitza la composició. També hi ha signes, entre els quals destaquen l'associació vulva, bastonet, és a dir, masculí/femení. De fet, el conjunt arrenca amb el tema bisons-cavalls, que també poden interpretar-se com el mateix tipus de dualitat. El conjunt es tanca amb un altre petit grup de cavalls, i queda la resta d'animals al centre i a la part superior del fris, on només hi ha cérvoles i ideomorfs. miniatura|<center>Fórmula d'agrupació, primer grup, galeria A.miniatura|<center>Oposició bisons-cavalls (complementada amb un gran cérvol),del primer grup, galeria A.