El Palau de la Generalitat, antigament Casa de la Diputació, és un edifici situat a la la plaça de Sant Jaume i els carrers de Sant Honorat, Sant Sever i del Bisbe de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès nacional.
Història És un edifici públic amb records històrics i, a més, la seu del Govern de Catalunya i de la Presidència de la Generalitat. Bona part dels cent trenta presidents s'han succeït en aquesta casa, des d'Alfons de Tous (1396) fins a l'actual president, Salvador Illa i Roca (2024).
Orígens El 1289, les Corts Catalanes -considerades des de l'any 1300 com una representació de la totalitat o «generalitat» de Catalunya- van establir una comissió delegada per la recaptació dels impostos (també anomenats generalitats) que les Corts atorgaven al rei. Les Corts, o General de Catalunya, reunides a Cervera el 1359, van institucionalitzar aquella comissió o Diputació del General de Catalunya, integrada per diputats dels tres estaments: militar o nobiliari, eclesiàstic i popular o reial (representants dels gremis i ciutadans de les poblacions sotmeses directament al rei). És a partir d'assumir aquestes noves funcions que surt la necessitat d'ocupar una seu administrativa i representativa.
Segle XV esquerra|miniatura|Macer en la portada de l'edifici originari al Carrer de Sant Honorat El 3 de desembre de 1400, els representants del tres braços: Alfons de Tous, Jaume Marc i Ramon Desplà varen adquirir del comerciant Pere Brunet, per 38.500 sous, la casa originària del que, amb les posteriors ampliacions, esdevindria l'actual Palau, més concretament l'edifici del carrer de Sant Honorat.
La institució va substituint gradualment, en certa manera, el poder reial executant les decisions de les Corts Catalanes. L'exercici d'aquestes funcions de govern, justícia i defensa militar, justifiquen la ubicació i dimensions del Palau de la Generalitat.
Primera abolició Segles més tard, al XVIII, Felip V d'Espanya, va lluitar contra Catalunya perquè aquesta va prendre la decisió de defensar com a pretendent al tron d'Espanya l'Àustria Carles III, aixecant el Regiment de la Diputació del General de Catalunya. En els darrers mesos del 1713, però, la Generalitat va romandre inoperant, i bona part de les seves funcions van ser assumides pel Consell de Cent de Barcelona. Aquesta situació, en el context de la Guerra de Successió Espanyola, va acabar l'11 de setembre de 1714, data en la qual Barcelona queia a les mans de Felip V. La Generalitat i les Corts Catalanes foren abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V, el 16 de gener del 1716, transgredint les Constitucions catalanes. El Palau de la Generalitat es convertí en seu de la Reial Audiència.
Primera devolució Tot i l'ocupació parcial per part de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, la recuperació total del Palau no fou fins al retorn de les institucions de la Generalitat quan, a conseqüència de les eleccions municipals espanyoles de 1931, Francesc Macià pactà el restabliment de la Generalitat i n'esdevingué president (1931-1933). Macià abolí les quatre diputacions provincials i aquest Palau va tornar a ser la seu de la Generalitat i del seu govern. Sobre la base de l'Estatut d'Autonomia de 1932 (Estatut de Núria), Catalunya es dotà d'un Parlament, d'una Administració de Justícia pròpia (Tribunal de Cassació), i d'unes forces d'ordre públic. El seu successor, el president Lluís Companys, va completar l'any 1934 la unificació del poder polític autònom mitjançant la supressió dels governadors civils provincials introduïts pel Govern de Madrid al .
Segona abolició esquerra|miniatura|El President Companys Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, la Generalitat es va exiliar. El nou règim feixista d'inspiració nacional-catòlica abolí les institucions de la Generalitat. El seu president, Lluís Companys, fugit l'any 1939 a França fou detingut per la Gestapo, li va ser aplicada l'extradició a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940). Mort el president Companys, Josep Irla, darrer president del Parlament català, es feu càrrec de la presidència de la Generalitat a l'exili fins que, l'any 1954, el va succeir Josep Tarradellas, també a l'exili.
Novament s'imposà un govern centralista els governadors civils i les diputacions provincials, i en aquest Palau s'instal·là la Diputació de Barcelona. Aquesta divisió provincial ignorava la divisió territorial comarcal, tradicional a Catalunya.
Segona devolució Després del restabliment de la democràcia a Espanya i de les eleccions generals espanyoles (1977), aquest Palau esdevingué novament la seu de la Generalitat restablerta el 29 de setembre de 1977, abans de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978. Com a President de la Generalitat, Josep Tarradellas prepara la restitució de la institució, els primers traspassos i el nou Estatut d'Autonomia que fou promulgat en desembre de 1979. Als comicis convocats el 20 de març de 1980 foren elegits els 135 diputats del Parlament de Catalunya i el 10 d'abril restava constituït. Finalment, amb l'elecció d'Heribert Barrera com a President del Parlament i de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, qui formà el govern de la I legislatura del període democràtic actual, la Generalitat va quedar bàsicament constituïda.
L'edifici miniatura|Façana del primer edifici de la Generalitat de Catalunya, al carrer de Sant Honorat L'edifici antic formava part del call jueu de Barcelona. Consistia en l'agrupació de propietats originalment de jueus, entre elles la del financer i poeta jueu Moixé Natan i les cases pertanyents al físic, metge i cirurgià jueu banyolí Bonjuhà Cabrit. En el saqueig als jueus que van patir el 1391 va passar a mans del fill d'un tresorer reial. Més tard, l'adquirí el canvista Pere Brunet, qui finalment la vengué a tres diputats el 3 de desembre de 1400 per a constituir-hi la Diputació del General de Catalunya.
Tenia l'entrada pel carrer de Sant Honorat i arribava fins al carrer del Bisbe, on hi havia un hort. Durant el s'adquiriren gradualment altres immobles: cap a l'actual Plaça de Sant Jaume, unes cases de l'apotecari Esteve Satorre; i cap al costat nord, la banda més propera a la Catedral.
Obres al Les incorporacions successives d'edificacions heterogènies fan conformar un conjunt caòtic, ineficient i sense representativitat institucional. Per resoldre-ho es van encarregar unes obres que, de fet, varen substituir totalment els edificis originals i es va crear el palau gòtic avui encara existent, tant pel carrer de Sant Honorat com la façana del carrer del Bisbe. Les obres s'encarregaren a Marc Safont, un arquitecte llavors molt jove que hi treballà entre 1410 i 1425. miniatura|Galeria gòtica al primer pis, obra de Marc Safont D'aquest període són el cos de Sant Honorat (entrada principal en aquell moment), les cambres de representació del primer pis, la capella de Sant Jordi i la façana gòtica del carrer del Bisbe, amb imatges obra de Pere Joan. La galeria gòtica és de les més ben conservades, i conserva la forma original. Conté una escala lateral a l'estil de les cases senyorials de l'època, amb roses de traceria a la barana i petits personatges esculpits a l'extrem de cada graó. Al primer pis apareix una galeria amb columnes nummulítiques estilitzades entre les quals es rematen arcs apuntats. Finalment, el sostre és rematat per pinacles i gàrgoles d'una gran riquesa escultòrica.
La façana del carrer del Bisbe és un mur de carreus senzill, amb una porta d'accés que dona al pati menor adjacent al pati gòtic. Està coronada per una cresteria amb pinacles, gàrgoles i un balustre amb una rica traceria. A sota, just a la part alta del mur, hi ha un seguit de mènsules amb rostres humans que sostenen unes arcuacions. Al centre de la barana, just sobre la porta, hi ha un gran medalló amb la representació de Sant Jordi matant el drac, aparentment inspirat en el segell major de l'ofici de la Diputació del General de Catalunya. Pere Joan, l'autor d'aquesta façana escultòrica, tenia només vint anys quan la va fer.
Capella de Sant Jordi miniatura|Tapís flamenc i altar de la capella de Sant Jordi La Capella de Sant Jordi és una mostra excel·lent de la qualitat i la importància del gòtic català, construïda a l'apogeu de la Catalunya medieval. És situada a la galeria gòtica, just davant de l'escala, si bé aquest no va ser el seu emplaçament original. Construïda seguint un projecte de Marc Safont entre 1432 i el 28 de juliol de 1434, és una peça quadrada coberta amb volta de creueria amb nervis que arranquen de quatre mènsules amb la imatge dels quatre evangelistes. Al centre, una clau de volta amb la imatge de sant Jordi matant el drac. Al seu voltant, altres voltes amb imatges de l'escut de la Generalitat i les quatre barres de Catalunya. La façana presenta una porta amb dues finestres laterals totes elles en forma ogival d'estil gòtic flamíger, profusament decorades, recordant l'art mudèjar. El 1437, es va guarnir amb un retaule de Bernat Martorell.Es considera que els fragments d'un retaule de Bernat Martorell que hi ha a l'Institut d'Art de Chicago i al Museu del Louvre, són d'aquesta capella. S'hi conserva un excepcional frontal d'altar brodat per Antoni Sadurní, datat el 1450 i realitzat amb seda i fils metàl·lics d'or i plata.Un secret brodat d'or , Històries del Gòtic, MNAC, 2012 Del mateix Antoni Sadurní és la Dalmàtica del tern de sant Jordi que també es conserva a la capella.
Període renaixentista
L'evolució de la institució fa que cent anys més tard el palau creixi per la banda de ponent. La part més destacada d'aquesta ampliació és la cambra daurada situada al primer pis i continuació de la sala del Consell. L'obra s'encarregà el 16 de juliol de 1526 a Mateu Capdevila, en aquell moment arquitecte oficial de la Generalitat. La decoració, formada per capitells daurats amb motius heràldics, va ser realitzada per Joan de Tours, i el teginat de fusta dels sostres és obra de Bartomeu Barceló. Entre 1531 i 1537 es produí una nova ampliació que feu créixer l'edifici per la cara nord des de Sant Honorat cap al carrer del Bisbe. L'habitatge incloïa un hort amb taronges que es respectà i es reenquadrà amb les noves dependències. El 1560, mossèn Pere Cassador encarregà pavimentar l'hort convertint-lo en el primer pati dels Tarongers.
La denominació de període renaixentista és cronològica i no pas estilística, doncs l'estil gòtic va continuar essent l'estil nacional de l'expressió del poder ala Països Catalans.
El Palau a la plaça de Sant Jaume Les ampliacions del període renaixentista fetes fins al moment havien respectat l'estil gòtic del palau original i, llevat de petites modificacions, no s'hi imposaven formes renaixentistes. miniatura|Palau de la Generalitat de Catalunya, planta del primer pis|600px Tanmateix, a finals del s'abordà l'ampliació cap a migjorn, és a dir l'actual Plaça de Sant Jaume. En tractar-se d'un bloc compacte adherit al palau original, els diputats optaren per un encàrrec més radical. Les obres començaren el 1597 amb l'enderrocament dels habitatges adquirits i s'encarregaren a Pere Blai, sembla que per imposició del President, Francesc Oliver de Boteller, abat del monestir de Poblet. La façana s'inspira en el Palau Farnese de Roma, seguint els modes renaixentista del moment. miniatura|Saló de Sant Jordi, volta de la nau central