Els afrobritànics són els britànics amb ascendència africana o caribenca. També són coneguts amb el terme britànics negres. També són considerats afrobritànics els immigrants negres de Brasil o dels Estats Units.
Història Segle XVI A la primeria del van arribar africans a Londres, quan Caterina d'Aragó va viatjar cap a Londres amb un grup de servents africans. També, quan es van començar a obrir línies comercials entre Londres i l'Àfrica occidental també van començar a immigrar africans a Londres. A finals del segle, Elisabet I va declarar que els negres havien de ser arrestats i expulsats del seu reialme.
Segles XVII i XVIII miniatura|Gravat de William Hogarth, Four Times of the Day: Noon (1738) ens mostra dos residents londinencs negres.
En aquests segles hi hagué un augment dels assentaments de negres a Londres. Gran Bretanya estava involucrada en el comerç d'esclaus atlàntic entre Europa, Àfrica i Amèrica. Alguns africans servien com a servents de capitans, oficials, comerciants, propietaris de plantacions i personal militar. També hi havia un petit nombre de lliberts i de mariners procedents de l'Àfrica Occidental. Aquests eren objecte de la discriminació racial.
El comerç d'esclaus fou el factor més important en el desenvolupament de la comunitat negra britànica. Això es va veure sobretot a les ciutats portuàries involucrades en el comerç com Liverpool (des del 1730)Black liverpool: the early history of Britain's Oldest Black Community 1730 - 1918 per Ray Costello, Picton Press, Liverpool 2001 i Bristol.
La legalitat de l'esclavitud a Anglaterra havia estat qüestionada ja el 1569 (Decisió Cartwright), que va decidir que Anglaterra era massa pura per a acceptar l'esclavitud. Això no fou contestat legalment fins al cas Somerset, del 1772, en què es jutjava a James Somersett un esclau fugitiu de Virgínia. El judici va concloure que Somersett no havia de ser forçat a abandonar Anglaterra conra la seva voluntat.
Al voltant de la dècada dels 50 del , Londres va esdevenir la llar de molts negres, jueus, irlandesos, alemanys i hugonots. A la meitat del segle, els negres eren entre 1% i 3% de la població de Londres. Els negres no eren ben vistos a l'Anglaterra de l'època. Alguns dels activistes negres del segle eren Olaudah Equiano, Ignatius Sancho i Quobna Ottobah Cugoano.
Amb el suport d'altres britànics, aquests activistes demanaven que els negres fossin alliberats de l'esclavitud. Els negres londinencs protestaven contra l'esclavitud i el comerç d'esclaus. L'estatus dels afrobritànics no estava del tot clar: si bé els negres lliures no podien ser esclavitzats, si es portaven esclaus a anglaterra, aquests eren considerats com propietat dels seus amos. Durant aquesta època, Lord Mansfield va declarar que un esclau no podia ser forçat a estar amb el seu amo. En aquest període, van anar a Anglaterra molts soldats esclaus que havien lluitat per Gran Bretanya a la Guerra d'Independència dels Estats Units. Molts d'aquests soldats van passar a formar part de la població pobre londinenca. La majoria dels negres londinencs no eren esclaus però vivien com a servents d'anglesos. Van esdevenir els pobres negres.File, Nigel and Chris Power (1981), Black Settlers in Britain 1555-1958. Heinnemann Educational. http://www.chronicleworld.org
A la fi del , hi ha molts escrits sobre els pobres negres. Un exemple són les obres d'Equiano, que va esdevenir un portaveu no oficial de la comunitat afrobritànica.
Els Londinencs negres, encoratjats pel Comité per l'auxili dels pobres negres, es van decidir a emigrar a Sierra Leone i van formar la primera colònia britànica a l'Àfrica. Ells van demanar que el seu estatus de britànics fos reconegut a causa del seu servei a l'exèrcit britànic.
Segle A principis del segle, molts grups de soldats i mariners negres que havien participat en les Guerres Napoleòniques es van assentar a Londres. El 1807 es va abolir el comerç d'esclaus britànic i el 1834 s'abolí completament tot el comerç d'esclaus a l'Imperi Britànic. Això va fer declinar l'entrada d'africans subsaharians a Londres i Anglaterra.
El també fou l'època del racisme científic. Els blancs creien que eren una raça superior i que els negres no eren tan intel·ligents com els blancs. A finals de segle va acabar el primer període d'immigració negre a gran escala a Anglaterra i Londres. Aquest declivi de la immigració va ser seguit per una incorporació gradual dels negres i els seus descendents a la societat blanca predominant.
Durant la meitat del , hi havia restriccions a la immigració africana. A finals del es podien trobar petites comunitats d'origen africà a ciutats com Canning Town,Geoffrey Bell, The other Eastenders : Kamal Chunchie and West Ham's early black community (Stratford: Eastside Community Heritage, 2002) Liverpool i Cardiff. Aquestes eren degudes a les noves línies marítimes que es van establir amb el Carib i l'Àfrica Occidental.
Segle XX Abans de la Segona Guerra Mundial, les comunitats afrobritàniques més importants es troben en les ciutats portuàries del Regne Unit: Londres, Liverpool, Bristol i Cardiff.
Primera Guerra Mundial La Primera Guerra Mundial fou un altre període de creixement de població d'origen africà a Londres. Fou a causa de l'arribada de mariners i soldats. Al mateix temps, també continuà la presència de petits grups d'estudiants africans o caribenys que vivien a Londres. Aquests grups són considerats actualment com les comunitats negres més antigues de Londres.
Segona Guerra Mundial La Segona Guerra Mundial va significar un altre període de creixement dels immigrants africans i caribenys a Londres i Gran Bretanya. Eren mariners i treballadors de l'exèrcit. Un d'aquests afrobritànics, Learie Constantine, va arribar a ser oficial de la Royal Air Force, després que fos exclòs d'una feina en un hotel londinenc.
De totes maneres, fou després de la Segona Guerra Mundial quan hi va haver l'influx més important de població afrobritànica, sobretot des de les Índies Britàniques Occidentals. Aquesta migració s'anomenava "Windrush", en referència a un vaixell homònim que el 1948 va portar el primer gran grup d'immigrants caribenys al Regne Unit. Tot i que tenien la nacionalitat britànica, es produïren friccions amb la majoria blanca i van romandre relativament tancats, creant les arrels del que esdevindria la identitat afrobritànica diferenciada.
El 1962 es va aprovar la Commonwealth Immigrants Act, que era una mica més oberta que lleis migratòries anteriors. El 1975 va emergir una nova veu afrobritànica: David Pitt, que va entrar a la Cambra dels Lords. Parlà contra el racisme i a favor de la igualtat de tots els britànics. Al mateix temps es van elegir quatre parlamentaris afrobritànics.
Des de la dècada dels 8, la majoria dels immigrants negres han arribat directament d'Àfrica, sobretot de Nigèria, Ghana, Kenya, Zimbabwe i Sud-àfrica. Els nigerians i ghanians han estat especialment ràpids a adaptar-se a la vida britànica. La ràtio de casaments inter-racials entre britànics nascuts a Àfrica i britànics nadius és baixa, sobretot comparada amb els caribenys, que estan més adaptats a la cultura britànica.
El cens del 1991 manifesta que hi ha mig milió d'afrobritànics a Londres. El 1992, el nombre de negres al Parlament fou de sis parlamentaris, i el 1997 ja n'hi havia nou. Tot i això els afrobritànics encara tenen molts problemes: la ràtio d'aturats és més alta que la d'altres poblacions.
Avui la població negra de Londres és 1.001.000, un 13% de la població de la ciutat. El 5% dels londinencs són caribenys, el 7% són africans i l'1% són d'altres llocs d'Amèrica.
Demografia Població Segons el Cens del 2001, 565.876 britànics eren negres caribenys, 485.277 negreafricans i 97.585 com altres negres. El total d'1.148.738 persones eren considerats en el cens com negres o negres britànics. Això significa que eren el 2% de la població.
Del 2001 ençà, la població afrobritànica ha augmentat degut a una migració a gran escala sobretot vinguda de Nigèria, Ghana, Angola i la República Democràtica del Congo. Segons les estimacions més recents, els afrobritànics són gairebé 2 milions de persones, tot i que algunes fonts els situen a prop de 3 milions.Country Profile:Nigeria. Foreign and Commonwealth Office. February 13, 2008. Retrieved on September 13, 2008]
El 2006, els afrobritànics són almenys 3% de la població. Les poblacions negres d'Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord són considerablement inferiors que les d'Anglaterra. La piràmide de població dels afrobritànics és molt juvenil. Això significa que encara que la immigració s'aturés, la població negra britànica continuaria a augmentar.
Distribució de la població Els afrobritànics viuen sobretot a les grans ciutats i a les àrees metropolitanes del país.
Comunitats afrobritàniques més importants Gran Londres 1,100,000 Birmingham Metro Area 176,700 Lambeth, South London 65,800 Southwark, South London 64,400 Lewisham, South London 63,700 Croydon, South London 55,900 Newham, East London 55,400 Brent, North West London 54,300 Hackney, East London 51,300 Haringey, North London 47,200 Waltham Forest, East London 39,300 Gran Manchester 38,300 Redbridge, North East London 26,200 Leeds 21,000 Sheffield 18,300 Bristol 16,100 Wolverhampton 16,000 Hillingdon, West London 15,000 Liverpool 12,200 Coventry 11,800 Bradford 11,000 Sandwell 14,769
Ciutats de més de 7 milions d'habitants Londres 10,8%
Més d'un milió Birmingham 8,4%
Més de 700.000 Leeds 2,9%
Més de 500.000 Sheffield 3,4%
Més de 400.000 Manchester 7,1% Bristol 4,0% Liverpool 1,8%
Més de 300.000 Croydon 16,6% Coventry 7,8% Cardiff 2,7% Dudley 2,2% Bradford 2,2%
Més de 200,000 Lewisham 24,9% Hackney 24,6% Lambeth 24,2% Southwark 23,9% Newham 22,3% Haringey 20,9% Brent 20,0% Waltham Forest 17,7% Greenwich 12,4% Redbridge 10,4% Nottingham 6,8% Wolverhampton 6,7% Hillingdon 6,0% Leicester 5,6% Milton Keynes 4,5% Southampton 2,6% Derby 2,4% Brighton 2,3% Medway 1,9% Newcastle-upon-Tyne 1,5% Kingston-upon-Hull 1,4% Stoke-on-Trent 1,4% Plymouth 0,3%
Més de 100,000 Luton 9,5% Slough 6,5% Reading 5,7% Oxford 4,2% Bedford 4,1% Northampton 3,9% Cambridge 2,9% Peterborough 2,8% Huddersfield 2,5% Basildon 2,1% Preston 2,0% Chelmsford 1,9% Ipswich 1,9% Canterbury 1,9% Ashford 1,8% Guildford 1,8% Maidenhead 1,7% Swindon 1,7% Portsmouth 1,6% Southend-on-Sea 1,6% Colchester 1,6% Newport1,5% Tunbridge Wells 1,5% Basingstoke 1,5% Bournemouth 1,4% Norwich 1,4% Bath 1,4%
Més de 50,000 Watford 4,5% Stevenage 2,7% Crawley 2,5% Epsom and Ewell 2,4% Hastings 2,2% Redditch 2,0% Woking 1,6% Eastbourne 1,5% Loughborough 1,5%
Més de 10,000 Chapeltown 61,6% Moss Side 31,8% Aston 24,8% Lozells 21,0% Hulme 18,97% Butetown18,81%
Evolució de la població Aquesta taula ens mostra l'evolució de la població dels sub-grups de població afrobritànica entre el 2001 i el 2008 corresponent solament a Anglaterra.
Any Afrocaribencs Negroafricans Altres negres Fills de caribencs i blancs Fills de negroafricans i blancs Total 2001 569,800 491,100 97,400 234,400 78,300 1,471,000 2002 574,500 532,200 100,200 242,100 83,500 1,532,500 2003 581,000 578,600 103,700 250,000 89,400 1,602,700 2004 586,500 620,500 107,000 258,100 95,300 1,667,400 2005 590,400 658,500 110,400 266,300 101,400 1,727,000 2006 595,000 701,100 113,900 274,700 107,600 1,792,300 2007 600,700 746,700 117,300 283,300 113,900 1,861,900 2008 604,200 783,700 120,600 292,100 120,400 1,921,000 2009 609,100 825,200 124,600 301,100 127,300 1,987,300
Cultura Els afrobritànics han estat a Gran Bretanya durant centenars d'anys. Hi ha moltes diferències entre els diferents afrobritànics, però la seva cultura ha estat acceptada com una part vital de la cultural del Regne Unit modern.
Dialecte