miniatura|Localització de les Reials Fàbriques d'Artilleria de Liérganes i La Cavada. La franja blava mostra la vall del riu Miera, d'especial importància per al desenvolupament de l'activitat a les dues fàbriques La Reial Fàbrica d'Artilleria de la Cavada foren uns alts forns a Liérganes i La Cavada, en els municipis de Liérganes i Riotuerto, en Cantàbria (Espanya). Va ser la primera siderúrgia i indústria armamentista de la que va disposar la monarquia hispànica i entre 1622 i 1835 va produir peces d'artilleria i munició de ferro destinats a la defensa de l'Imperi Espanyol i a garantir el seu domini dels mars.
El desenvolupament de l'artilleria en el segle XV i la seva eficàcia en els camps de batalla europeus va propiciar una revolució tecnològica i una carrera armamentista de les potències continentals. A partir de finals del i a mesura que el combat terrestre s'estancava, les principals potències buscaven la superioritat mitjançant la força naval i el perfeccionament de les seves tècniques militars, sorgint les primeres flotes de guerra capaces de perllongar el conflicte a gran distància de la metròpoli. Als segles successius quedaria ben palès que aquelles nacions que no poguessin proveir-se de milers de canons per artillar els seus vaixellsAssenyala José Alcalá-Zamora que per aquells temps i fins a les Guerres Napoleòniques un sol vaixell de batalla portava més i majors canons que tot un exèrcit i encara arribats a aquest període bèl·lic el pes de l'artilleria d'un exèrcit de 100.000 homes no sobrepassava al d'un navili de línia de tres ponts. es veurien relegades de les principals rutes comercials marítimes, deixant el domini dels oceans, nou escenari principal de confrontació, a altres països.
Els vaixells europeus utilitzaven la tàctica militar consistent en l'envestida i l'abordatge, i el canvi en la guerra naval va consistir a utilitzar l'artilleria per enfonsar als vaixells enemics. La creació de flotes armades que protegissin les rutes comercials marítimes va requerir el canvi de producció de les ferreries i la forja dels cars canons de bronze al modelat dels més moderns i barats canons de ferro colat, suposant una revolució industrial a causa de l'ús de noves tècniques de fosa. La necessitat de proveir d'artilleria al servei d'unes polítiques que fomentaven els conflictes i les guerres contínues (la fàbrica de la Cavada va arribar a produir fins a mil canons anuals amb destinació a la marina i a l'exèrcit), va obligar a donar resposta mitjançant un sistema de producció autàrquic, basat en la construcció de plantes industrials al propi territori capaços de satisfer les necessitats de material bèl·lic del país sense recórrer a operacions de diplomàcia secreta i comerç no manifest que poguessin provocar caure en l'òrbita política de la potència subministradora. Aquesta política va ser comuna a la majoria de les potències europees en major o menor mesura.
La posada en funcionament d'aquests centres de producció a l'abric de polítiques mercantilistes de creació de Manufactures Reials i considerats estratègics pels governs, requerien un gran volum de capital per a la producció de peces de gran grandària.El pes mitjà de cada canó oscil·lava entre una i tres tones. Es necessitaven unes importants instal·lacionsEls enginys inicials de Liérganes ocupaven una extensió de 7.700 m². La fàbrica de la Cavada tenia una superfície de 44.500 m², als quals cal sumar els que hi havia a Valdelazón amb 8.800 m² més on es realitzaven tasques de barrinat i proves de tir. per albergar alts forns de gran capacitat amb unes condicions geogràfiques particulars on assentar-se i mà d'obra molt qualificada. Aquestes condicions no eren fàcils de reunir en l'Europa del . Bona prova d'això van ser les temptatives fallides que es van donar a Espanya i als seus territoris d'ultramar d'instal·lar foses similars.
Història de les fàbriques miniatura|Retrat de Curtius miniatura|Els canons fosos a les fàbriques, com el de la imatge, eren més lleugers que els francesos i permetien ampliar calibres sense perdre seguretat.
Va ser fundada en Liérganes per Jean Curtius (o Curcio), industrial de Principat de Lieja i proveïdor dels exèrcits espanyols en Països Baixos espanyols, després de diversos anys de litigis amb el Senyoriu de Biscaia, primera alternativa de localització de la fàbrica.
Inicialment s'aprofita la ferreria de la Vega sobre el riu Miera i comença a construir les forges, forns, carboneres i murs exteriors del complex fabril de Liérganes. Per al seu treball es porten de Flandes nombrosos oficials fonedors.
La localització de la instal·lació responia a criteris d'aprovisionament de matèria primera dels boscos propers, a priori inesgotables, el cabal abundant i regular del riu Miera durant sis a vuit mesos a l'any, l'existència de pedreres properes de pedra refractària, sorres i argiles per als motlles, les properes drassanes de Camargo (Cantàbria) i el port de Santander en el Mar Cantàbric i la proximitat a mines de ferro,Es proveiria principalment de les mines de ferro de Peña Cabarga, la Muntanya Vizmaya d'Entrambasaguas i Somorrostro. i abundant mà d'obra. Des de l'inici de l'activitat, les fàbriques de Liérganes i La Cavada tenien sis clients principals per a la seva producció militar: la marina de guerra espanyola, l'exèrcit, les fortaleses en places peninsulars i d'ultramar, els armadors de la marina mercant i de corsaris i les exportacions a altres països, sempre que aquests no fossin «infidels ni a un altre cap enemic de la Corona, sinó a amics i confederats d'ella, preferint sempre amics, vassalls i súbdits fidels».
El cost de tots aquests treballs i el manteniment dels flamencs ascendia a 100.000 ducats i Curtius constreny la confirmació del Consell d'Estat perquè li confirmin els Privilegis de fabricació d'artilleria de ferro, municions i altres manufactures. La confirmació arriba per Reial Cèdula en l'any 1622. El retard de les comandes i la delicada situació de les seves empreses en Flandes porta a Curtius a la ruïna i en 1628 es veu obligat a cedir els seus drets un consorci integrat pel comptador Salcedo Aranguren, Jean de Croy, Charles Baudequin i Georges de Bande, un Luxemburguès intel·ligent i hàbil en els negocis. A la mort d'un Curtius gairebé arruïnat, De Bande va desplaçar als seus socis i es va fer amb la direcció de l'empresa, decidint en 1634 la construcció d'un nou enginy en la població de la Cavada.
miniatura|esquerra|El mineral de ferro per proveir les fàbriques de canons provenia de les mines de Heras, Somorrostro i Muntanya Vizmaya. En la imatge, l'antiga explotació minera a l'aire lliure a la Muntanya Vizmaya (Entrambasaguas). L'extracció del mineral ha permès deixar al descobert interessants formes càrstiques en la roca calcària.
L'augment de la demanda va suposar l'engegada d'un projecte major: la instal·lació d'una nova fàbrica anomenada Santa Bàrbara en el paratge de la Cavada (avui una localitat), en el Concejo de Riotuerto.En l'Edat Moderna, el territori corresponent a l'actual municipi de Riotuerto estava inclòs en la Merindad de Trasmiera i es dividia en dues concejos, el de Riotuerto, amb la parròquia de San Juan Bautista, i el de Rucandio al qual pertanyia la parròquia de Santa Maria Magdalena. Alhora, sengles concejos estaven inclosos en la Junta de Cudeyo. Aquest lloc, a cinc quilòmetres de Liérganes, és on es van construir entre 1635 i 1637 dos alts forns (dels quatre que va arribar a tenir) anomenats San José i Santa Teresa i acompanyat de noves innovacions tecnològiques en anys posteriors. A partir d'aquesta època, la Fàbrica d'Artilleria de la Cavada serà la denominació de totes les instal·lacions associades al complex (Liérganes, Valdelazón, Tijero, i altres mines i muntanyes). Amb De Bande en la direcció també es construeix una capella i el moll de Tijero, on es donava sortida a les peces d'artilleria per ser emmagatzemades al castell de San Felipe de Santander.
Les fàbriques van aconseguir entre 1635 i 1640 una alta producció, fruit de la demanda d'armament de la Monarquia espanyola amb la finalitat de mantenir a l'Espanya de Felip IV d'Espanya com a gran potència europea i poder controlar les rutes marítimes cap a Flandes. Es van fondre en aquest període un total de 939 canons de calibres superiors, 195.000 bales, 4.010 bombes i unes 8.500 granades.
La derrota naval de les Dunes, la revolta de Portugal i la Guerra dels Segadors van significar un afebliment de la demanda de canons per l'Armada. La sobreproducció de la fàbrica va canviar els esforços de fabricació, que es van dedicar a les municions i la pólvora enfront de l'artilleria, i Georges De Bande va instal·lar la Fàbrica de Municions de Ferro Colat de Corduente, més a prop dels escenaris de guerra.
Dues direccions A la mort de Bande en 1643, ja enriquit enormement, la seva dona Mariana de Brito va dirigir la fosa operada pels tècnics flamencs (prop de setanta famílies es van assentar a la zona) aconseguint alts rendiments. La considerable fortuna de Jorge de Bande va suscitar recels i enveges que van originar una intervenció de l'estat. Després d'esbrinaments l'estat va reclamar a la vídua de Bande uns forts interessos per una suposada falta d'acompliment en el lliurament d'unes peces d'artilleria per Flandes en 1631, els béns foren intervinguts i Mariana de Brito va recomprar en subhasta la factoria de la Cavada.
L'estancament de la producció de la fàbrica a partir d'aquest període va ser palès, provocat per la conclusió de les polítiques guerreres de la monarquia espanyola i la reducció de marges de benefici imposat per l'estat. El difícil manteniment dels nous preus per part de Mariana de Brito i la imminent caducitat de la concessió de la fàbrica va fer que s'incorporés Diego de Noja i Castillo com a concessionaris de la fàbrica de Liérganes i Mariana a la de la Cavada. L'escassa demanda estatal va ser lleugerament atenuada per la compra de peces per Països Baixos, enfrontada a Anglaterra, i per mitjans particulars. No obstant això, es van sofrir freqüents crisis i aturs en la producció que no serien superats fins a 1716.
En 1661 s'incorporen a la direcció de la fàbrica els fills de Mariana de Brito (morta en 1673): Juan i José de Olivares, quedant finalment Juan a càrrec de la fàbrica de la Cavada i José amb la de Corduente. A la defunció de Diego de Noja, el seu net Pedro d'Helguera Alvarado va ocupar el seu lloc. D'aquesta forma, les famílies Noja i Olivares van ser dirigint les fàbriques de Liérganes i La Cavada, respectivament, fent cadascuna la meitat dels lliuraments oficials, encara que en la realitat va ser la de Liérganes alguna cosa superior. La innovació tecnològica en aquest període va venir de la mà de la munició terrestre: morters i bombes van ser d'interès per a la guerra i el setge. I tot això fins a 1715.
Període expansiu miniatura|El procés de fosa dels canons de ferro, continuat des de maig fins a octubre, era de la següent forma. Des de la part superior dels alts forns, que estaven al mateix nivell que la carbonera, s'anava carregant la càpsula. Primer només amb carbó vegetal, per després de transcorreguts diversos dies i una vegada aconseguida la temperatura desitjada, afegir alternativament capes de carbó i mineral de ferro (A). El carboni del carbó vegetal arrabassava l'oxigen al mineral de ferro, el qual s'anava dipositant en el fons de la caldera en tenir una major densitat. En la part inferior del forn hi havien unes toveres per on es forçava l'entrada d'aire mitjançant unes grans manxes accionades per mecanismes hidràulics (B). L'aire insuflat afavoria l'oxigenació i amb això la combustió. En el gresol del forn hi havia un orifici pel qual fluïa l'arrabio quan se sagnava l'alt forn i es dirigia al fossat en el qual estava enterrat el motlle del canó (C). Damunt d'aquesta obertura, però sota les toveres, hi havia una altra boca per on sortia l'escòria, de menor densitat que el ferro (D).