miniatura|De vegades, els elefants desmembraven el cos dels condemnats, com es mostra en aquest dibuix de 1681 del llibre An Historical Relation of the Island Ceylon, de Robert Knox. Lexecució mitjançant l'ús d'un elefant va ser un mètode d'aplicació de la pena de mort a condemnats al sud i el sud-est asiàtic, especialment a l'Índia, durant gairebé 4.000 anys. Els elefants s'utilitzaven per aixafar, desmembrar o torturar els captius en execucions públiques. Aquest ús dels paquiderms sovint atragué l'interès dels viatgers europeus, que s'horroritzaven en veure-ho i exposaren els fets en nombrosos diaris contemporanis i relats de viatges a l'Àsia. La pràctica va ser suprimida finalment pels imperis europeus que van colonitzar aquesta regió als segles i .
Les primeres fonts que parlen d'aquest tipus d'execucions daten de l'antiguitat clàssica. No obstant això, en aquells dies la pràctica ja estava fermament arrelada i va continuar fins al .
Els romans i cartaginesos també van utilitzar aquest mètode en algunes ocasions. S'esmenta a la Bíblia (al Deuteronomi), a la història de Josep i al llibre Segon de Macabeus quan parla dels egipcis.
Aspectes culturals L'ús dels elefants com a botxins estava unit a la seva utilització com a símbol del poder reial. La intel·ligència, domesticitat i versatilitat dels elefants els donava avantatges considerables respecte d'animals salvatges com lleons i ossos, sovint utilitzats pels romans com a mitjà d'execució. Els elefants podien entrenar-se per executar els presoners de formes molt variades, perllongant lentament l'agonia mitjançant tortures o matant la víctima de forma ràpida simplement aixafant-li el cap. El més important és que, a més, estaven sota el control constant del seu conductor, la qual cosa permetia atorgar un perdó d'últim segon en el cas de voler mostrar pietat.
Hom té constància de diversos episodis de perdó d'últim segon en diferents regnes asiàtics. Els reis de Siam, pel que sembla, entrenaven els elefants per fer rodolar lentament el convicte per terra per tal que no fos ferit de gravetat. També s'explica d'Akbar, sultà de l'Imperi Mogol, que «va usar els elefants per a castigar els rebels i que, al final, als presoners presumiblement més castigats se'ls perdonava la vida». Es diu que, en una ocasió, Akbar va arribar a llançar un home als elefants per ser castigat durant cinc dies i, finalment, el perdonà. Per acabar, aquests animals també s'usaven a vegades com una forma d'ordalia, segons la qual el condemnat seria alliberat si aconseguís escapar amb vida de l'elefant.
miniatura|esquerra|Un elefant blanc reial, símbol del poder a Tailàndia.
Aquesta forma d'ús dels elefants tenia també un caràcter simbòlic. Mitjançant l'elefant es representava el poder reial, de manera que l'execució per aquesta via també era una forma de fer arribar al poble que el poder reial s'encarregava de dispensar la vida i la mort. Els elefants eren, en moltes de les cultures asiàtiques, un símbol de l'autoritat reial —i segueixen sent-ho en alguns llocs, com Tailàndia, on els elefants blancs encara són reverenciats. La seva utilització com a instruments de poder de l'Estat enviava el missatge que el governant era capaç de dirigir les criatures més poderoses que existien, les quals l'obeïen completament: era el governant qui mantenia el domini espiritual i moral sobre les bèsties salvatges, cosa que afegia a la seva autoritat un halo místic davant dels seus súbdits.
La mort provocada per elefants encara és comuna en algunes parts d'Àfrica i el sud d'Àsia, on els humans i els elefants coexisteixen. A Sri Lanka hi moren entre 50 i 100 persones cada l'any en enfrontaments entre humans i elefants. No obstant això, aquests casos són resultat d'elefants salvatges que ataquen humans i no pas d'elefants ensinistrats utilitzats per humans per matar-ne d'altres. Ser aixafat per elefants ensinistrats també és un risc per als cuidadors d'elefants en els zoològics; se'n donen diversos casos a l'any encara que, com en el cas anterior, es tracten d'accidents.
George Orwell, quan treballava com a oficial de policia al govern britànic colonial a Birmània el 1926, es va veure obligat a encarregar-se d'un incident en el qual un elefant domèstic va sortir en estampida i va matar un home atropellant-lo. Orwell descriu aquest incident en el famós assaig Disparant un elefant, en el qual comenta que «la fricció del peu de la gran bèstia havia arrencat la pell de la seva esquena tan netament com s'arrenca la d'un conill».
Zones geogràfiques miniatura|Zona geogràfica on es practicava l'execució per elefant. L'execució per elefant s'ha utilitzat en diverses parts del món, tant en imperis d'Orient com d'Occident.
Encara que els elefants africans són bastant més grans que els asiàtics, l'ús d'elefants com a mitjà d'execució a l'Àfrica va ser molt menor que a l'Àsia, ja fos en guerres com en cerimònies. Això es pot atribuir al fet que l'elefant africà és molt més difícil de domesticar que l'asiàtic. Alguns dels antics imperis africans sí que van utilitzar elefants, tot i que van fer servir una subespècie que avui en dia està extingida: l'elefant nord-africà. Com a conseqüència de la seva desaparació es desconeix l'abast territorial d'aquesta subespècie i, per tant, fins on arribava el seu ús en execucions o, en canvi, si hi intervenien elefants asiàtics.
Potències asiàtiques miniatura|Il·lustració d'una execució a l'Akbarnama, la crònica oficial de l'emperador mogol Jalal-ud-Din Muhammad Akbar (1542 - 1605). Oest asiàtic Les execucions amb elefants van ser usades per diversos poders imperials de l'oest asiàtic durant el període medieval. Hom té constància que l'Imperi Romà d'Orient, l'Imperi Sassànida, la dinastia seljúcida i la dinastia dels timúrides van utilitzar aquest mètode. Quan el rei sassànida Còsroes II, que tenia un harem de 3.000 dones i 12.000 esclaves, va ordenar que se li lliurés com a esposa na Hadiqah, filla del cristià àrab Na'aman, aquest es va oposar a permetre que la seva filla cristiana entrés a l'harem d'un zoroastrià; per la seva oposició va ser condemnat a mort mitjançant aixafament per elefant.
Aquesta pràctica sembla que es va adoptar en diferents parts del mig oest musulmà. El rabí Petahia de Ratisbona, viatger jueu del , va comentar una execució d'aquest tipus que va presenciar durant la seva estada al nord de Mesopotàmia:
Sud d'Àsia Sri Lanka Els elefants van ser molt utilitzats al subcontinent indi i al sud-est asiàtic com a mitjà d'execució. El mariner anglès Robert Knox, en un text de 1681, descriu un mètode d'execució per elefant que va veure durant la seva captivitat a Sri Lanka:
Un viatger del , James Emerson Tennent, comenta que «un cap de Sri Lanka, que havia estat testimoni d'aquestes escenes, ha assegurat que els elefants en cap cas van usar els seus ullals sinó que, posant el peu damunt de la víctima prostrada, arrencaven un a un els seus membres amb moviments sobtats de les seves potes».Tennent, pàg. 281 Robert Knox va fer una descripció gràfica d'aquest mètode mitjançant un famós dibuix que va incloure en el seu llibre An Historical Relation of the Island Ceylon.
Per la seva banda, el diplomàtic britànic Sir Henry Charles Sirr va recollir la descripció de la visita que va fer a un dels elefants que havien estat usats per Sri Vikrama Rajasinha, l'últim rei del Regne de Kandy, per executar criminals. L'aixafament per elefant va ser abolit pels britànics una vegada van prendre el regne el 1815, però l'elefant del rei seguia viu i, evidentment, recordava els seus antics deures. Sirr comenta:
Índia Els elefants es van utilitzar a l'Índia com la forma d'execució preferent durant segles. Els governants hindús i musulmans executaven «sota els peus dels elefants» defraudadors d'impostos, rebels i soldats enemics, sense fer distinció. Les antigues Lleis de Manu, escrites al voltant del , condemnaven a l'execució mitjançant aixafament per elefant en multitud d'ofenses. En cas de robatori, per exemple, «el rei faria que qualsevol lladre capturat en connexió amb aquesta desaparició fos executat per un elefant».Olivelle, pàg. 125
esquerra|miniatura|Rousselet va descriure aquesta execució a Le Tour du Monde el 1868.
Durant l'era de l'Imperi Mogol «era una forma habitual d'execució, en aquella època, manar a l'ofensor que se situés sota les potes d'un elefant». Han arribat moltes fonts que confirmen aquesta forma de procedir: el capità Alexander Hamilton, per exemple, descrivia en un escrit de 1727 com Xa Jahan, governant de l'imperi, va ordenar que un comandant militar fos dut «al Jardí dels Elefants i que hi fos executat per un elefant, la qual cosa es reconeixia com una mort terrible i vergonyant».Hamilton, pàg. 170 L'emperador Humayun, per la seva banda, va ordenar que s'executés així un imam del qual es creia (sembla que erròniament) que es mostrava crític amb el seu regnat. Altres monarques, com l'emperador Jahangir, també van adoptar aquest tipus d'execució per al seu propi entreteniment; es diu que va ordenar que un bon nombre de criminals fossin aixafats amb aquest propòsit. En aquest cas, el viatger francès, que va ser testimoni de les execucions, recordava la seva tristesa en contemplar el plaer que l'emperador obtenia d'aquest càstig tan cruel. No obstant això, l'aixafament no era l'únic mètode utilitzat per l'Imperi Mogol: al sultanat de Delhi els elefants també s'entrenaven per tallar als presoners en trossos mitjançant l'ús de «fulles esmolades adherides als seus ullals».
Tot i així, els mogols no eren els únics que utilitzaven l'execució per elefant; durant el la Confederació Maratha, rival dels mogols, també va usar aquest mètode d'execució. Shambhaji, per exemple, va ordenar aquesta forma d'execució per a una sèrie de conspiradors, incloent-hi l'oficial Anaji Datto, famós guerrer, conqueridor i cap de la regió de Kokan, a la fi del . El maratha Sardar Santaji Ghorpade (1764-1794) va admetre tenir una debilitat per aquest tipus de càstig en particular i, davant de qualsevol petit error, sentenciava l'ofensor a morir aixafat sota les enormes potes del seu elefant reial. L'historiador contemporani Khafi Khan explica que «per una ofensa trivial, [Santaji] enviaria un home sota els peus d'un elefant».
Robert Kerr, escriptor de principis del , relata com el rei de Goa «manté una sèrie d'elefants per a l'execució de malfactors. Quan a un d'aquests se'l crida per despatxar un criminal, si el guardià vol que l'ofensor sigui destruït ràpidament, aquesta immensa criatura l'aixafarà instantàniament reduint-lo a àtoms sota els seus peus; si desitja torturar-lo, però, li trencarà els membres de forma successiva, com els homes es trenquen a la roda».Kerr, pàg. 395 El naturalista Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, citava aquesta flexibilitat de propòsit com a evidència que els elefants disposaven de «raonament humà, en lloc de simple instint natural». La majoria dels rajàs conservaven els elefants amb l'únic propòsit d'usar-los en les execucions per aixafament. D'altra banda, aquestes execucions sovint es feien en públic com a advertiment per qualsevol que s'atrevís a infringir les lleis. Molts dels elefants eren especialment grans: sovint pesaven més de nou tones. S'intentava que les execucions fossin espantoses, fins i tot repugnants; pels relats que han arribat, definitivament ho solien ser. Sovint es precedien de la tortura pública del condemnat pel mateix elefant que, en acabar, l'executaria. S'ha conservat un relat d'aquest tipus de tortura i execució a la ciutat de Baroda l'any 1814, que ha estat preservat al llibre The Percy Anecdotes.