miniatura|Els Guerrers de Riace, Bronze A en primer pla i Bronze B en segon pla. Els Guerrers de Riace són una parella d'estàtues gregues d'estil sever () que s'exposen al Museu nacional de la Magna Grècia de Reggio de Calàbria. Són dos dels pocs exemples d'escultures en bronze que queden de l'Art de l'antiga Grècia juntament amb, per exemple, el Posidó o Déu de Artimisio del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes o l'Auriga de Delfos.Bruneau (1996) pàg.58 Van ser trobades al fons del mar a la rodalia de la localitat de Riace, a la província de Reggio de Calàbria el 1972. S'han convertit en un dels símbols de la ciutat de Reggio de Calàbria. Són coneguts com a Bronze A (el jove) i Bronze B (el vell).
Els dos guerrers són obres d'art originals gregues del , i la seva descoberta ha estimulat als estudiosos a la investigació de la identitat dels personatges i autors. Encara no s'ha assolit el consens exacte respecte a la datació, procedència i autors de les dues escultures.Barral i Altet (1987) pàg. 107
Descobriment El 16 d'agost de 1972 un submarinista aficionat, Stefano Mariottini, jove químic romà, es trobava bussejant a uns 8 metres de profunditat i a una distància de la costa d'uns 300 metres, quan va descobrir el que semblava una extremitat emergint del fons marí. Espantat i pensant que havia trobat un cadàver humà, va avisar els seus dos companys. Finalment es van adonar que el que hi havia corresponia al braç dret de la que després va ser coneguda com a Bronze B. Al seu costat, el mateix Stefano, va trobar una segona estàtua. Avisades les autoritats, les dues figures van ser finalment recuperades pel cos de carrabiners submarinistes de Messina. Es va utilitzar un baló de plàstic que es va emplenar d'oxigen. Amb aquest aparell, el dia 20 d'agost va emergir a la superfície el Bronze B i l'endemà el Bronze A, després d'un primer intent infructuós amb aquesta última.
Una pàgina web, ha publicat la denúncia oficial presentada el 17 d'agost de 1972 amb Protocol 2232, de la Superintendència d'Antiguitats de Reggio Calàbria a Calàbria, on Stefano Mariottini va dir:
Al costat esquerre d'aquesta denúncia formal, hi ha una nota escrita a mà, de color vermell, i signada per G. Foti (superintendent)
L'any següent un equip al comandament de l'investigador Nino Lamboglia va tractar de trobar restes del vaixell que hauria transportat les escultures, però després de diversos intents només es van trobar 28 argolles de plom, probablement pertanyents a les veles d'una nau, així com un fragment d'allò que podria ser l'empunyadura del Bronze A.Balil Illana (1982) pàg.98 Una hipòtesi apunta que els tripulants de la suposada nau poguessin haver llançat per la borda tant les dues escultures com restes de l'aparellament, amb motiu d'alguna tempesta, naufragant posteriorment el vaixell a un altre lloc, o assolint per fi la costa. Altres estudis de Paolo Moreno, professor d'Arqueologia i Història de l'Art grec i romà de la universitat de Roma han aportat unes altres dades. L'aparició d'alguna resta de fusta del que pogués ser una nau romana d'època imperial, i el fet que les dues figures fossin trobades a poca distància (cosa que difícilment hauria ocorregut en cas que haguessin estat llançades voluntàriament) fan que la hipòtesi del llançament per la borda es posi en dubte.
Restauració Durant les primeres intervencions dels tècnics del Museu Nacional de la Magna Grècia de Reggio de Calàbria es va fer evident l'excel·lent qualitat de les dues figures, i es van confirmar les sospites que apuntaven que es tractava de dos magnífics exemplars del .
Van ser registrades amb els números 12801 i 12802, i es va començar una pacient tasca de despreniment de les restes de petxines i incrustacions calcàries que s'havien adherit a la superfície de bronze durant els molts segles passats al llit marí. Al mes del seu descobriment, i amb la publicació de les primeres diapositives, la comunitat científica va ser conscient de la importància de la troballa. Es van adonar que amb els limitats mitjans amb què es comptava era impossible una restauració completa, decidint-se el seu trasllat a Florència. El gener de 1975 les dues estàtues estaven a càrrec de Francesco Nicosia, superintendent dels béns arqueològics de la Toscana, al famós taller de l'Offizio delle pietre duri. Després de cinc anys de restauració en els que es van utilitzar diverses tècniques, a més de la neteja total de les superfícies amb instruments dissenyats específicament per a les estàtues, es van sotmetre a anàlisis radiològiques, necessàries per a conèixer la seva estructura interna, estat de conservació i el gruix del metall, (que van detectar un problema d'oxidació interna), les estàtues es van exposar primer al Museu Arqueològic de Florència, i després al Palau del Quirinal residència oficial del president de la República Italiana a Roma, sent traslladades posteriorment a la seva ubicació definitiva de Reggio de Calàbria.
A principi dels anys noranta es va observar l'aparició de nombrosos fenòmens de degradació que van aconsellar el trasllat de les figures novament a Florència per ser buidades completament de les restes que es trobaven al seu interior fruit del procés de fosa, conegut com a la cera perduda. La corresponent al Bronze B es va identificar com a provinent de l'Atenes del , mentre que la del Bronze A provenia d'Argos. Després d'un tractament anticorrosió les estàtues van ser novament traslladades a la seva residència habitual, on estan exposades a la gran sala, sotmeses a una temperatura constant de 21-23 graus i a una humitat constant del 40-50%.
Tècnica Els estudis han determinat que les dues figures es van dur a terme seguint el mètode anomenat «a la cera perduda»,Barral i Altet (1987) pàg.106 un mètode difícil en què no hi pot haver cap error, ja que en abocar-se el bronze el model previ de fang es destrueix. Aquesta tècnica consistia a fer una primera figura de fang amb la forma de l'objecte. Posteriorment es recobria amb una fina capa de cera (d'un gruix que varia dels 7 als 8 mil·límetres en el cas de les estàtues de Riace) que, al seu torn era coberta per una altra capa de fang, o un altre material refractari en el qual es practicaven diversos orificis. El metall fos, bronze generalment, era abocat per un o diversos forats (abeuradors) situats a la part superior, i l'aliatge anava desplaçant la cera que sortia per un o més orificis inferiors. Una vegada refredat tot el conjunt, es trencava la capa de fang exterior, quedant el bronze final. Amb un element punxegut es trencava també el nucli original per donar pas a la peça acabada. Tanmateix, donada la mida de moltes de les figures, era normal que quantitats importants de fang quedessin a l'interior del bronze, com va ocórrer al cas dels dos guerrers de Riace, cosa que ha permès als investigadors la seva anàlisi per poder determinar amb més o menys exactitud la seva procedència. Una vegada aconseguida la peça en bronze s'hi feia un repàs a consciència per ajustar-se amb la màxima fidelitat al que l'artista havia plasmat a la primera escultura de fang. En aquesta tasca es tallaven les abeuradores i es repassaven els desperfectes que poguessin haver sorgit durant la fosa. Així mateix se soldaven els forats deixats per les abeuradores, i s'unien les peces que configuraven el conjunt de l'obra amb un fil del mateix aliatge utilitzat. Després d'això, l'obra s'allisava mitjançant una espècie de polit de la superfície, polida i abrillantada per un fregat finíssim, fins que els porus del bronze quedaven completament unificats. Més tard es procedia a donar les pàtines, per tal d'acolorir el metall.Richter (1980) pàg.55
En el cas dels guerrers de Riace, per exemple, les dues figures són obertes sota els peus de manera que, en estar dretes les figures, aquests forats quedaven ocults. Els restauradors van trobar a l'interior de les obres restes del fang original de fins a seixanta quilos a cadascun.
A més de bronze, a la fabricació de les escultures es van utilitzar uns altres metalls: plata per a les dents de l'estàtua A, i per les pestanyes d'ambdues escultures, ivori per la conca dels ulls i coure pels llavis i els mugrons.Barral i Altet (1987) pàg.110
Anàlisi de les estàtues miniatura|Bronze A Malgrat les similituds, l'estudi revela notables diferències entre les dues estàtues. S'atribueixen a dos artistes diferents, encara que existeix controvèrsia sobre si serien obra d'artistes d'un mateix taller o si, en canvi, van ser realitzades en èpoques diferents. Ambdues estan modelades amb una notable elasticitat muscular, fent-se patent cadascun dels tendons, venes, i unes altres particularitats pròpies de l'anatomia humana. A partir de determinacions estilístiques, els que opinen que són obres de diferents èpoques han assenyalat que el Bronze A (el jove), d'1,98 metres d'altura, va poder ser realitzada cap a l'any 460 aC, a l'anomenat període sever, mentre el Bronze B (el vell), de dos metres d'alçada, hauria estat realitzat el 430 aC durant l'antiguitat clàssica. El Bronze A, que apareix més nerviós i vital, hauria d'estar connectat a l'escola de Policlet, per la torsió del cos i la posició de repòs de la cama esquerra mentre que el seu company apareix més relaxat amb la superació de la rigidesa de la figura, que l'escultura grega va començar a demostrar només a partir de la segona meitat del segle V abans de Crist. Això ha portat a la hipòtesi que l'estàtua podria ser obra de Fídies o del seu cercle.Balil Illana (1982) pàg.100 Les dues estàtues transmeten una sensació de potència gràcies a la posició dels braços, separats de forma vigorosa del cos. Mentre que ambdues tenen el braç esquerre formant un angle de 90 graus, segurament per haver sostingut un escut, el dret hauria tingut una arma originàriament. El cap del Bronze B està modelat d'una manera molt peculiar, empetitida, cosa que suggereix que podria haver portat un casc, probablement un del tipus corinti en què el cap hauria anat encaixat.
miniatura|esquerra|Bronze B El braç dret de l'estàtua B i l'avantbraç esquerre sobre el qual anava enganxat l'escut s'havien realitzat en una fosa diferent de la resta de l'estàtua, bé per corregir algun dany sofert quan l'estàtua estava ja exposada o bé per modificar la posició dels braços per tal d'adaptar l'estàtua per a una utilització diferent de la que inicialment havia estat concebuda.
A la investigació dels autors, s'han donat els noms d'altres escultors de bronze, com Pitàgores de Reggio, actiu entre 490 a 440 aC, que és l'autor de moltes estàtues de Grècia i la Magna Grècia, i que va ser el que va representar els primers detalls tant dels cabells i d'altres anatòmics, com les venes.Martin (1972) pàg.393
Fins avui, són objecte de controvèrsia degut a l'assignació de l'artista o artistes, l'entorn cultural/estil en què es van concebre les dues estàtues, el calendari i la seva ubicació. Pel que fa a l'adjudicació dels bronzes i de la seva paternitat s'han proposat diverses hipòtesis pels arqueòlegs i els historiadors de l'art antic, que van reunir les comparacions per basar els diversos arguments, però el problema sembla de difícil resolució. La hipòtesi que es tracta de dos bronzes originals grecs del és el punt que ha trobat un més gran consens entre els estudiosos, molts d'ells creuen que els bronzes són obres de diferents escultors.