Antonio de Villarroel y Peláez o Antoni de Villarroel i Peláez (Barcelona, 4 de desembre de 1656 - la Corunya, 22 de febrer de 1726) va ser un militar defensor de Barcelona durant el setge de 1714.
Orígens familiars i matrimoni Nascut a Barcelona on estava destinat el seu pare, Francisco de Villarroel,Garcia Espuche (2014: 710) la seva mare era l'asturiana Catalina Peláez. El seu pare era un militar castellà de carrera nascut a Villanueva de los Infantes (bisbat de Toledo, província de Ciudad Real), ciutat on va néixer el seu germà Diego de Villarroel y Peláez. Els seus altres germans foren Íñigo de Villarroel y Peláez i Isabel de Villarroel y Peláez, aquesta darrera també nascuda a Barcelona l'any 1659.Carreras Bulbena (1912: 21) Antonio de Villarroel es casà, en data indeterminada, amb l'andalusa Ana María Sedeño y de Guadiel, i foren pares d'un únic fill, Íñigo de Villarroel.
Biografia Primers anys de carrera militar Seguint la professió de son pare, i igual que els seus altres dos germans Íñigo i Diego, Antonio va cursar estudis d'infanteria i va ingressar a l'exèrcit reial. A principis de 1695, amb 39 anys, es trobava a Madrid amb el grau de capità reformado, és a dir, oficial militar sense exercici, fins que el juny fou destinat a Ceuta en el terç del mestre de camp Francisco Antonio Díaz Pimienta. El 1697, en el marc de la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), les tropes franceses que havien envaït Catalunya començaren el setge de Barcelona (1697) i quatre terços provinents de Ceuta, entre els quals el d'Antonio de Villarroel, foren destinats a la defensa de la ciutat. Acabada la guerra aquell mateix any, poc després Villarroel fou ascendit a mestre de camp i destinat a la governació de la fortalesa de Cardona.Carreras Bulbena (1912: 23)
Tinent general borbònic (1705-1709) El 1700, a la mort de Carles II de la Casa d'Àustria, Villarroel acatà el testament del difunt monarca i restà fidel al que fou nomenat successor, Felip V de la Casa de Borbó. Enquadrat així en l'exèrcit borbònic estigué a Itàlia entre 1705 i 1706. L'any següent 1707, sota les ordres del mariscal francès duc d'Orleans, contribuí a la presa de Requena i passà després al front d'Aragó, des d'on inicià el setge de Lleida (1707) que finalitzà amb la caiguda a mans borbòniques de la capital del Segre.Carreras Bulbena (1912: 25) En la campanya de l'any següent el duc d'Orleans inicià el setge de Tortosa (1708) durant el qual el ja ascendit a tinent general Villarroel es destacà sobremanera. A finals d'aquell any però les contínues derrotes borbòniques als camps de batalla europeus i mala collita dugueren França a una situació crítica que forçà Lluís XIV a iniciar converses de pau amb els aliats. Pressionat durant les negociacions de pau, Lluís XIV va demanar al seu net que renunciés al tron espanyol, petició que Felip V es va negar rotundament d'acceptar; aleshores el seu avi ordenà la retirada de totes les tropes franceses que lluitaven al front peninsular.
En aquest context el duc d'Orleans, regent de França, ordí una conspiració per esdevenir nou monarca d'Espanya amb la complicitat del duc de Montellano i d'altres aristòcrates castellans decebuts amb Felip V. Entre els militars fidels al duc d'Orleans s'hi trobava el general Antonio de Villarroel. El pla comptava amb la complicitat del general anglès James Stanhope i consistia a arribar a un acord per dividir la monarquia d'Espanya amb l'altre aspirant al tron espanyol, Carles d'Àustria, que regnaria sobre la Corona d'Aragó mentre el duc d'Orleans regnaria sobre la Corona de Castella.Carreras Bulbena (1912: 29) Però la conspiració fou descoberta pels agents de la cort de Madrid i diversos implicats foren detinguts abans que poguessin derrocar Felip V. Villarroel anà a Madrid per intentar congraciar-se de nou amb el monarca borbònic, fet que no aconseguí, i fou desterrat o s'amagà a Galícia durant el 1709. Però l'exèrcit espanyol, ja sense l'ajut dels aliats francesos, no pogué aturar l'ofensiva austriacista de 1710 essent derrotat en la batalla d'Almenar (1710) i a la batalla de Saragossa (1710), fet que obligà Felip de Borbó a fugir de Madrid, que fou ocupat per les tropes de Carles d'Àustria.
Tinent mariscal austriacista (1710-1713) Aleshores Villarroel retornà voluntàriament del seu desterrament i s'oferí per auxiliar a Felip V, qui acceptà el seu oferiment, però poc després fou informat que a la cort borbònica es conspirava contra la seva persona. Arran d'aquestes notícies el setembre de 1710 Villarroel acabà per oferir els seus serveis militars a les forces austriacistes de Carles III. Aquest acceptà el seu oferiment i li mantingué el grau de tinent mariscal, l'equivalent austriacista al grau de tinent general borbònic. Part de les tropes austriacistes ocuparen també la ciutat de Toledo i es plantejà la possibilitat que sota el seu comandament s'aixequés un nou regiment d'infanteria amb el nom d'aquesta ciutat, però el regiment no reeixí perquè pocs castellans s'oferiren a les tropes austriacistes. Felip V, acorralat, demanà auxili al seu avi Lluís XIV de França, qui acabà decretant el retorn de l'exèrcit francès a Espanya. Davant l'arribada de reforços francesos les tropes austriacistes començaren a retirar-se de Castella i durant el replegament es produí el 10 de desembre de 1710 la batalla de Villaviciosa en què Villarroel es distingí evitant que les tropes austriacistes fossin derrotades. Després se li encomanà la missió de recollir la guarnició que restava a Calataiud on arribà el 20 de desembre de 1710. Després continuà el replegament cap a Carinyena, on ja hi havia un cos d'exèrcit en marxa. Però aleshores el coronel borbònic José Vallejo tallà la retirada de la columna desfermant-se un combat que durà 3 hores. La columna fou forçada a retirar-se i refugiar-se al castell d'Illueca. El 28 de desembre de 1710, mancat de queviures, Villarroel i aproximadament uns 600 homes de columna es rendiren presoners de guerra.Carreras Bulbena (1912: 30) Un any després, a finals de 1711, Villarroel fou alliberat en un intercanvi de presoners i durant el 1712 va fer diverses sol·licituds al general comandant austriacista Guido von Starhemberg per tal de ser reactivat de nou en el servei militar adduint l'estat precari en què es trobava ell i la seva família; però les peticions foren rebutjades per l'animadversió que li tenia Ramon de Vilana Perlas, el secretari d'Estat i home fort de Carles d'Àustria. No va ser fins que aquest marxà cap a Viena el 16 de març de 1713 quan Starhemberg el nomenà inspector general de la infanteria austriacista.
General comandant de l'exèrcit de Catalunya (1713-1714)
Però tan sols un mes després d'haver obtingut el seu nomenament i sou, el 22 de juny de 1713 es fa firmar el Conveni de l'Hospitalet entre el comte de Königsegg, representant del mariscal Guido Starhemberg, virrei de Catalunya i cap de l'exèrcit de l'arxiduc Carles d'Àustria, i el marquès de Ceva Grimaldi, representant del duc de Pòpuli, cap de l'exèrcit de Felip V, que finalitzava les hostilitats de la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya.
L'acord va signar-se seguint els principis fixats en el Conveni per a l'evacuació de Catalunya i l'armistici d'Itàlia que estipulava l'evacuació de l'exèrcit austriacista de Catalunya, Mallorca i Eivissa, i la fi de les hostilitats bèl·liques a partir de l'1 de juliol de 1713. El 24 de juny Starhemberg envià cartes a tots els seus oficials informant de l'entrada en vigor de la fi de les hostilitats, i que si no marxaven amb l'exèrcit austriacista quedaven lliures del jurament d'obediència a l'emperador. Mentre les tropes borbòniques ocupaven tota Catalunya sense oposició anunciant que la guerra s'havia acabat, una facció radical de l'aristocràcia catalana forçà els diputats de la Generalitat a convocar una Junta General de Braços que el 9 de juliol de 1713 —i contravenint l'armistici signat—, va proclamar unilateralment la continuació de la guerra.Sanpere (1905: 90)
Nomenament miniatura|Una de les ordres dictades per ell durant el setge de Barcelona.
Acorralats els resistents a Barcelona, es constituí una junta de govern —la «Junta dels 36»— formada majoritàriament per radicals, que l'endemà 10 de juliol va publicar un ban per reclutar efectius per aixecar un exèrcit propi —l'exèrcit de Catalunya.Hernàndez & Riart (2007: 69) Pel càrrec de general comandant es van calibrar dues opcions: el tinent mariscal Antonio Colón de Portugal y Cabrera comte de la Puebla, que no havia evacuat en espera de saber si era nomenat, i el també tinent mariscal Antonio de Villarroel i Peláez, resultant triat aquest últim per haver nascut a Barcelona encara que no fos català. L'endemà el comte de la Puebla va marxar cap a Viena mentre Villarroel va acceptar el nomenament el 12 de juliol tot i que, conscient del radicalisme que imperava entre els membres de la «Junta dels 36», els va advertir que només acceptava el càrrec com a militar professional, perquè l'atac a Barcelona era ja imminent, que només comandaria la defensa mentre tingués tropes suficients, i sota les condició irrenunciable d'obtenir la patent oficial de l'emperador Carles d'Àustria. La «Junta dels 36» va accedir a les seves condicions i l'endemà es va oficialitzar el seu nomenament,Castellví (1749: III, 694) designant aquest als seus ajudants Diego Mier, Juan Calvería, Diego Sánchez i Martín de Zubiría. El general Joan Baptista Basset va ser nomenat general governador de l'artilleria, el general Rafael Nebot i Font va ser nomenat general governador de la cavalleria, i el general Bartolomé de Ortega de la infanteria, mentre Ramon de Rodolat era nomenat inspector general de l'exèrcit i el general Josep Antoni Martí era ascendit a brigadier.
Durant el govern de Manuel Flix Finalment el 25 de juliol de 1713 les tropes borbòniques sota el comandament del duc de Pópoli van arribar davant les muralles de Barcelona.Sanpere (1905: 200) Tot seguit Pópoli va sol·licitar l'obediència de la ciutat a Felip V, sol·licitud rebutjada el mateix dia.Sanpere (1905: 202) Davant la negativa de rendir-se el cap dels enginyers espanyols Joris Prosper Van Verboom indicà a Pópoli que seria necessari un veritable setge militar per sotmetre a la ciutat però Populi, sense artilleria pesant i limitat per les mancances tècniques i tàctiques de les tropes de Felip V, va desestimar el pla.Sanpere (1905: 209) L'estratègia que va adoptar va ser la que des de feia segles s'havia seguit en els setges als quals s'havia sotmès a Barcelona, bloquejant per terra i centrant el millor de les seves tropes a la conquesta de la fortalesa de Montjuïc, des de la qual una vegada presa obligar a la rendició de la ciutat.Sanpere (1905: 226)
miniatura|La Gazeta de Barcelona va publicar els motius pels quals Catalunya havia declarat la continuació de la guerra així com el nomenament del tinent mariscal Antonio de Villarroel com «Comandante en Xefe General de el Exercito de Cathaluña».