La malaltia de Crohn, dita igualment enteritis regional, és una malaltia inflamatòria intestinal que pot afectar qualsevol part del tracte gastrointestinal, des de la boca fins a l'anus. Els símptomes més freqüents són dolor abdominal, diarrea (que pot ser sanguinolenta quan la inflamació és especialment greu), febre i pèrdua de pes, però també pot causar complicacions fora del tracte gastrointestinal, incloent-hi anèmia, erupcions cutànies, artritis, inflamacions oculars i fatiga. La inflamació crònica pot provocar obstruccions intestinals. Els malalts de Crohn tenen una major probabilitat de desenvolupar càncer de còlon i càncer d'intestí prim.
L'origen de la malaltia de Crohn rau en una sèrie d'interaccions ambientals, immunològiques i bacterianes que encara no es coneixen gaire bé. Això provoca un trastorn inflamatori crònic en el qual el sistema immunitari llança un atac contra el tracte gastrointestinal, possiblement contra antígens microbians. Anteriorment es considerava que la malaltia de Crohn era una malaltia autoimmunitària, però avui en dia es creu que té a veure amb una resposta immunitària aberrant contra la microbiota de l'intestí en persones genèticament susceptibles.
S'ha demostrat que la malaltia de Crohn té un aspecte genètic, principalment amb variacions del gen NOD2 i de la seva proteïna, que detecta la paret cel·lular dels bacteris. Els germans de les persones afectades tenen un risc més alt de patir aquest trastorn i en presenten diversos aspectes, com ara disbiosi intestinal, encara que no el desenvolupin. La malaltia afecta homes i dones per igual. Els fumadors tenen aproximadament el doble de probabilitat de patir-la. A Europa, té una incidència de 0,5-10,6 per cada 100.000 persones i una prevalença d'1,5-213 per cada 100.000. Tendeix a presentar-se en la segona o tercera dècada de vida, tot i que pot fer-ho a qualsevol edat. A febrer del 2025, no hi ha cap cura per a aquesta malaltia. Les opcions de tractament es limiten a controlar-ne els símptomes, mantenir la remissió i evitar les recaigudes.
La malaltia deu el seu nom al gastroenteròleg estatunidenc Burrill Bernard Crohn, que el 1932 descrigué juntament amb dos col·laboradors una sèrie de pacients amb inflamació de l'ili terminal, la zona afectada més sovint per la malaltia. És per aquest motiu que la malaltia també ha rebut els noms de ileïtis regional i enteritis regional. Tanmateix, ja hi havia altres metges que havien descrit independentment aquest trastorn. L'exemple més notable és la descripció que en feu el 1904 el cirurgià polonès Antoni Leśniowski, motiu pel qual també es coneix com a malaltia de Leśniowski-Crohn en la bibliografia en polonès.
Classificació miniatura|Distribució de la malaltia de Crohn intestinal. Diagrama basat en dades de l'Associació Gastroenterològica Americana. La malaltia de Crohn és un tipus de malaltia intestinal inflamatòria (MII). Se sol manifestar al tracte gastrointestinal i es classifica segons la regió afectada. La presentació més freqüent és la forma ileocòlica, que toca l'ili distal (la darrera porció de l'intestí prim) i parts de l'intestí gros, amb un 40% dels casos, seguida per la forma estrictament ileal amb un 30%, la forma estrictament colònica amb un 20-25% i la forma exclusivament perineal i anorectal amb un 5-10%. És poc habitual l'afectació de l'esòfag, l'estómac i el duodè (la primera porció de l'intestí prim). La jejunoileïtis causa zones disperses d'inflamació al jejú i l'ili. La malaltia pot atacar qualsevol part del tracte gastrointestinal, des de la boca fins a l'anus.
La Classificació de Viena reconeix tres comportaments diferents de la malaltia de Crohn: estenosant, penetrant i inflamatòria. La malaltia estenosant provoca un estrenyiment de l'intestí que pot desembocar en oclusió intestinal o canvis en la mida de la femta. La malaltia penetrant crea fístules (trajectes patològics) entre l'intestí i altres estructures, com ara la pell. La malaltia inflamatòria (o malaltia no estenosant, no penetrant) provoca inflamació sense causar ni estenosi ni fístules.
Signes i símptomes Gastrointestinals miniatura|Imatge endoscòpica d'un còlon amb úlcera serpiginosa, fenomen habitual en la malaltia de Crohn Antany, els pacients de malaltia de Crohn patien símptomes durant un temps considerable abans de rebre el diagnòstic. Tanmateix, en les últimes dècades, el desenvolupament de mètodes de diagnòstic més eficaços ha ajudat a escurçar el temps que triga un pacient a ser diagnosticat, que avui en dia no sol passar d'un any. La malaltia es pot presentar a qualsevol edat, amb un pic entre els 15 i els 30 anys i una edat mediana d'uns 30 anys en el moment del diagnòstic. El caràcter «dispers» de la malaltia gastrointestinal i la profunditat de la inflamació fan que els símptomes inicials puguin ser més subtils que els de la colitis ulcerosa. Els pacients de malaltia de Crohn alternen brotades i períodes de remissió.
Els símptomes inicials més freqüents són el dolor abdominal i la pèrdua de pes, si el trastorn afecta l'intestí prim, i la diarrea crònica, si afecta l'intestí gros. La diarrea pot ser sanguinolenta. El tipus de diarrea present en la malaltia de Crohn depèn de la part de l'intestí prim o l'intestí gros que estigui afectada. La ileïtis sol provocar excrements de gran volum i bastant líquids. La colitis pot causar excrements de menys volum però més freqüència. La femta pot ser sòlida o líquida. En casos greus, els pacients poden defecar més de vint vegades al dia i a vegades s'han de llevar durant la nit per fer-ho. La presència de sang visible a la femta és menys habitual en la malaltia de Crohn que en la colitis ulcerosa, però es pot observar en la colitis de Crohn. La femta sanguinolenta sol ser intermitent i pot ser de color vermell lluent o fosc. En casos greus de colitis de Crohn, pot aparèixer molta sang als excrements. La flatulència també pot contribuir al malestar intestinal.
Els símptomes causats per l'estenosi intestinal també són habituals en la malaltia de Crohn. Sovint, el dolor abdominal es fa més intens a les zones estenosades de l'intestí. Si hi ha estenosi avançada, la presència de vòmits i nàusea poden indicar l'inici d'una oclusió de l'intestí prim o l'afectació de l'estómac, el pílor o el duodè. Tot i que l'associació és més forta en els casos de colitis ulcerosa, la malaltia de Crohn també pot estar associada amb la colangitis esclerosant primària, un tipus d'inflamació dels conductes biliars.
El desconfort perianal pot ser prominent en la malaltia de Crohn. La presència de picor o dolor al voltant de l'anus pot ser indicativa d'inflamació, fistulització o un abscés a la zona anal o una fissura anal. En la malaltia de Crohn són habituals els fibromes cutanis perianals. La malaltia de Crohn perianal pot venir acompanyada d'incontinència fecal. A l'altre extrem del tracte gastrointestinal, poden aparèixer úlceres que no es curen (úlceres aftoses). En casos rars, la malaltia de Crohn pot afectar l'esòfag i l'estómac, provocant símptomes com ara disfàgia, dolor abdominal superior i vòmits.
Sistèmics Igual que moltes altres malalties inflamatòries cròniques, la malaltia de Crohn pot provocar una sèrie de símptomes sistèmics. El creixement insuficient és habitual en els infants. A molts d'ells se'ls diagnostica la malaltia de Crohn basant-se en la seva incapacitat de créixer de manera satisfactòria. Com que es pot manifestar durant l'acceleració del creixement de la pubertat, fins a un 30% dels infants amb malaltia de Crohn poden tenir creixement retardat. També pot haver-hi febre, tot i que aquesta no sol excedir la temperatura de 38,5 ˚C llevat que hi hagi una complicació, com ara un abscés. En els individus més adults, la malaltia de Crohn es pot manifestar en forma de pèrdua de pes (sovint en relació amb una minva del consum d'aliments, car els pacients amb símptomes intestinals sovint se senten millor quan deixen de menjar, motiu pel qual poden perdre l'apetit). Els pacients amb afectació estesa de l'intestí prim també poden patir malabsorció de carbohidrats o lípids, cosa que pot agreujar la pèrdua de pes.
Extraintestinals miniatura|Eritema nodós a l'esquena d'un malalt de Crohn A més de causar símptomes sistèmics i gastrointestinals, la malaltia de Crohn pot afectar molts altres òrgans. La inflamació de la part interior de l'ull, coneguda com a uveïtis, pot provocar visió borrosa i dolor ocular, especialment amb exposició a la llum (fotofòbia). La inflamació també pot afectar la part blanca de l'ull (escleròtica), un trastorn anomenat «episcleritis». Sense tractament, tant l'episcleritis com la uveïtis poden fer perdre la visió.
La malaltia de Crohn està associada amb un tipus de malalties reumatològiques, conegudes com a «espondiloartropaties seronegatives». Aquest grup de malalties es caracteritza per la inflamació d'una o diverses articulacions (artritis) i/o les èntesis (entesitis). L'artitis també pot afectar les articulacions grans, com ara els genolls o les espatlles, o pot afectar únicament les articulacions petites de les mans i els peus. L'artritis també pot afectar la columna vertebral, provocant espondilitis anquilosant (si afecta tota la columna) o sacroiliïtis (si només n'afecta la part baixa).
miniatura|esquerra|Piodèrmia gangrenosa a la cama d'un malalt de Crohn La malaltia de Crohn també pot afectar la pell, la sang i el sistema endocrí. L'afectació cutània més habitual, l'eritema nodós, apareix en forma de nòduls vermells, tendres i prominents que sovint sorgeixen a la canya de les cames. És degut a la inflamació del teixit subcutani subjacent i es caracteritza per la presència de panniculitis septal. Una altra lesió cutània, la piodèrmia gangrenosa, sol presentar-se en forma de nòduls ulcerosos dolorosos. La malaltia de Crohn també augmenta el risc que es formin coàguls sanguinis. Per això, una tumefacció dolorosa de la part baixa de les cames pot indicar trombosi venosa profunda, mentre que la dispnea pot ser el resultat d'un embolisme pulmonar. L'anèmia hemolítica autoimmunitària, un trastorn en el qual el sistema immunitari ataca els glòbuls vermells, també és més comuna en pacients de malaltia de Crohn i pot provocar fatiga, pal·lidesa i altres símptomes típics de l'anèmia. L'acropàquia, una deformitat de la punta dels dits, també pot resultar de la malaltia de Crohn. Finalment, la malaltia de Crohn augmenta el risc d'osteoporosi (disminució de la massa o densitat dels ossos). Els pacients amb osteoporosi es trenquen els ossos amb més facilitat.
La malaltia de Crohn també pot causar complicacions neurològiques (segons algunes fonts, en fins a un 15% de pacients).Crohn's disease. professionals.epilepsy.com. Consultat el 13 juliol 2007. Les més habituals són convulsions, accidents vasculars cerebrals, miopatia, neuropatia perifèrica, mal de caps i depressió.
Els malalts de Crohn també poden patir de síndrome de sobreproliferació bacteriana de l'intestí prim, que dona símptomes similars.Small bowel bacterial overgrowth
A la cavitat oral, la quilitis granulomatosa i altres tipus de granulomatosi orofacial, piostomatitis vegetant, estomatitis aftosa recorrent, llengua geogràfica i estomatitis migratòria es donen més sovint en pacients amb malaltia de Crohn que en la població en general.
Causa