fou un dissenyador de moda japonès, especialista a combinar disseny i tecnologia en l'exploració conceptual d'allò que es considera natural, tant en les seves col·leccions com en els seus dissenys. Va fundar el Miyake Design Studio i des de 1973 va presentar les seves col·leccions a París.
Des dels seus inicis com a dissenyador de moda es va centrar en el concepte d"una peça de roba" i va explorar la relació entre el cos i la tela que el cobreix. No volia que l'anomenin artista ni tampoc volia ser etiquetat com a dissenyador japonès malgrat que des del punt de vista occidental, ell era ambdues coses. Argumentava que els estereotips limiten els possibles conceptes de disseny i desafiava la convenció com una postura estètica, afirmant que creia en el qüestionament.
Miyake va reinventar la forma de definir els límits de la roba, en contexts funcionals i estètics. Va promoure una col·laboració integral entre les arts plàstiques, la fotografia, les arts aplicades, l'alta tecnologia, l'artesania i la moda, mostrant al món un nou significat del confort.
Biografia miniatura|Botiga d'Issey Miyake Tenia només sis anys quan els Estats Units van deixar caure la bomba atòmica a la seva ciutat. Com a conseqüència d'aquest fet la seva mare va quedar greument ferida i va morir quatre anys més tard, però l'ocupació americana del Japó que succeí després de l'atac, donà a Miyake un primer apropament a la seva cultura, que posteriorment seria determinant.
El seu anhel era triomfar com a dissenyador de moda, i en el 1959 fa un curs d'arts gràfiques a la famosa Universitat d'Art Tama, a Tòquio, traslladant-se cinc anys després a París per continuar treballant en els seus objectius.
Al maig de 1968 Miyake estava estudiant alta costura a París, i va viure de ple la rebel·lió nacional. Va anar a veure com les masses envaïen els carrers i, en observar els parisencs en acció, va començar a buscar respostes a les seves preguntes sobre la moda i a qüestionar-se la idea de superficialitat tradicionalment associada a ella. Es tractava de "crear peces que qualsevol s'hi pogués vestir", que poguessin ser "part de la vida d'una persona, independentment del seu origen cultural o edat".
El seu talent era tan evident que aconseguí el seu primer treball a Guy Laroche al cap de dos anys d'haver arribat a la capital francesa. Més endavant, en el 1969, es trasllada a Nova York per treballar amb Geoffrey Beene, i dos anys més tard, amb els estalvis que n'obté, estableix el seu primer estudi: The Miyake Design Studio, a Tòquio. Un espai concebut com a laboratori (no per a producció i disseny), on Miyake començà a experimentar amb diferents teles i teixits.
En el 1971 funda Miyake International Incorporated i debuta a Nova York amb una col·lecció que partia de l'adaptabilitat i la transparència de les mitges de dona. Estampà imatges de Jimi Hendrix i Janis Joplin amb tècniques similars a les del tatuatge japonès sobre material elàstic amb el color del to de la pell, amb la finalitat de crear l'efecte d'una segona pell.
L'estil d'Issey Miyake està influït pel vestuari japonès, però també recorre a models occidentals. A finals dels vuitanta es pot observar com hi ha intents de fusionar tots dos models. Així, per exemple, una de les seves preferències consisteix a treballar amb els teixits prisats que Mariano Fortuny ideà a principis del , amb la diferència que els prisats del dissenyador japonès no es confeccionen en seda com els del seu famós precursor, sinó que són en fibra sintètica. Tampoc solia utilitzar colorants naturals.
El 1980 Miyake va dissenyar el vestuari per al ballet de Maurice Béjart, "Casta Diva", interpretat al Centre Pompidou de París. A la dècada dels 80 realitza dues exposicions, “Body Orks” i “A-ÜN” i els elogis que rep des de l'estranger consoliden la seva reputació.
El 1982, Miyake va participar en l'exposició "Arquitectura Íntima: Roba contemporània" a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, i va exhibir la seva roba ja com dissenys arquitectònics.
El 1988 col·labora amb el fotògraf Irving Penn i publica "Fotografies Issey Miyake".
A finals de 1980, havia començat a experimentar amb nous mètodes de prisat que permetessin la flexibilitat de moviment per a l'usuari, així com la facilitat en la seva manipulació i la producció. Això va donar com a resultat una nova tècnica anomenada peça de prisat en el 1993. Les peces primer es tallen i cusen, i entre dues capes de paper, s'introdueixen en una premsa de calor, quedant plegades permanentment. La memòria de la roba conserva els plecs i quan les peces són alliberades del seu capoll de paper, estan llestes per ser utilitzades. Amb aquesta tècnica llança, l'any 1993, la línia "Pleats Please Issey Miyake".
En els anys 90 va col·laborar en diverses ocasions amb William Forsythe i el Ballet de Frankfurt, creant l'any 1991 els vestits amb plecs per una peça anomenada "La pèrdua del petit detall". L'ex ballarina Helen Pickett recorda que "munts i munts de caixes arribaven abans de l'actuació de 1991". Miyake i el seu soci Naoki Takizawa observaven els assajos del ballet de Frankfurt, mai interferint, però sempre en constant observació. Els vestits, que sumaven prop de 300, també van ser els protagonistes del debut de la col·lecció Pleats Please a favor dels prisats. Pickett assenyala: "Miyake també va convidar a diversos ballarins a aparèixer en les desfilades de moda al Japó i París i hem fet presentacions especials".
Miyake tenia una llarga amistat amb Lucie Rie, una austríaca especialitzada en ceràmica artística. Ella li va oferir la seva important col·lecció de ceràmica i botons de porcellana, que s'integraven en els seus dissenys i es presentaven en les noves col·leccions. miniatura|Steve Jobs (a l'esquerra) portant el seu característic coll alt negre d'Issey Miyake. A la dreta Bill Gates També va desenvolupar amistat amb Steve Jobs, d'Apple, i va produir els colls alts negres (anomenats "de tortuga") que es convertirien en una part de la imatge personal característica de Jobs. Jobs va dir: "Així que li vaig demanar a Issey que em fes alguns dels seus colls negres alts que m'agradaven, i me'n va fer com un centenar".
L'any 1992 dissenyà la jaqueta esportiva que lluiria l'equip de Lituània als Jocs Olímpics de Barcelona.
Els anys 1994 i 1999, Miyake va lliurar la responsabilitat dels dissenys de les col·leccions d'home i dona respectivament, al seu soci Naoki Takizawa, per poder tornar a investigar a temps complet. El 2007, Naoki Takizawa va obrir la seva pròpia marca amb el suport del Grup Issey Miyake i va ser reemplaçat com a director creatiu de la marca, per Dai Fujiwara.
El 2004 va fundar lIssey Miyake Foundation.
L'any 2007, amb el suport de la fundació, obre el Design Sight 21 21, el primer museu del disseny del Japó, i en va ser un dels directors.
El 2010 inicià el projecte "132 5.Issey Miyake" amb el seu Reality Lab per crear roba innovadora.
A la primavera del 2012, Dai Fujiwara és substituït pel japonès Yoshiyuki Miyamae, actual director creatiu de la marca.
Issey Miyake va ser un dels dissenyadors més respectats i coneguts del país nipó. Els seus dissenys són referits no com a roba o conjunts prêt-à-porter, sinó com a una arquitectura de l'art, que es troba molt prop de conceptes metafísics. En el seu procés creatiu, el dissenyador es lliurava als materials i deixava que ells fossin els que definissin el seu estil. El primer pas era descobrir en els materials les seves inclinacions naturals, com ara la silueta que dibuixa en la seva caiguda i les sensacions que provoca a la pell. Per a Miyake, aquestes serien les que definirien el seu destí.
Miyake va fer ús de la més avançada tecnologia tèxtil, la qual li va permetre desterrar gairebé per complet l'ús de botons, costures i altres elements aliens a l'essència de la peça.
Premis i reconeixements El 1993 és condecorat Cavaller de l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor de França. El 1999 és inclòs dins de la llista "Els asiàtics més influents del segle XX" per la revista Time. L'any 2005 fou premiat amb el Praemium Imperiale d'escultura de la Japan Art Association. El 2006 va obtenir el Premi Kioto d'Art i Filosofia de la fundació japonesa Inamori. El 2010 se li va atorgar l'Ordre de la Cultura del Japó.
Línies de productes Pleats Please miniatura|Issey Miyake Rhythm Pleats sèrie del 1990 Entre 1996 i 1998, el dissenyador japonès va convidar quatre artistes a col·laborar en l'elaboració d'impressions per a la seva línia de roba Pleats Please. Un dels noms triats va ser el de Yasumasa Morimura, conegut per les seves imatges multimèdia on s'apropia i transforma representacions clàssiques de l'art occidental. El resultat tot sovint barrejava les imatges de dona i home, Orient i Occident, el cos vestit i el despullat, en una interpretació contemporània d'una pintura clàssica aplicada a la moda.
L'econòmic polièster industrial que Miyake va descobrir a la incansable cerca de materials, el desenvolupament d'un procés permanent i la disponibilitat de sofisticades màquines de prisat d'alta tecnologia, van donar lloc al naixement de Pleats Please com a producte, vint anys després que Miyake es va proposar a inventar roba per a un públic ampli.
Al seu retorn de París al Japó, Miyake va fundar el Miyake Design Studio i va presentar en les col·leccions de París unes creacions que s'allunyaven de la confecció europea i avançaven cap a la seva idea d'una peça de tela: "El cap humà, el tors, els braços i les cames tenen funcions diferents, però pertanyen a un mateix cos". Aquesta idea “d'una peça de tela” va desembocar en peces on la seva creació es confirma només en el moment en què algú se les posa. Peces que amb una llibertat compartida duen el seu estil tant en qui les porta com en qui les dissenya. A més, la idea de roba feta d'una sola peça que cobreixi el cos i elimini les marques de classe o rang social, és el primer concepte amb el qual el creador va connectar Orient i Occident.
Al llarg del procés, Miyake va seguir investigant com adaptar els materials japonesos a la vida i a l'eficàcia moderna. El prisat de les Pleats Please és el resultat de la seva pacient recerca. Va descobrir que l'expressió dels teixits varia completament segons com es pleguin, i no va deixar de practicar aquesta tècnica.
Però Miyake va seguir evolucionant i va sorgir Pleats Please. Sense dubtes, el catalitzador per l'evolució de Pleats Please va ser el contacte de Miyake amb el ballet alemany dirigit per William Forsythe cap al 1988. Les peces Pleats Please neixen el 1993 i són peces de roba elaborades amb alta tecnologia que es poden portar en qualsevol ocasió i s'adapten amb elegància a qualsevol tipus de cos.
Pleats Please, que segueix sent el best-seller tèxtil de la marca, consisteix en la creació d'una peça tres vegades més gran de la seva mida i posteriorment doblegada, planxada i recosida perquè les línies es mantinguin.
Actualment els Pleats Please s'han estès per tot el món. Segons el dissenyador, en expressar-se la personalitat individual de cadascuna de les dones que porten les peces, han adquirit un anonimat que encaixa a la perfecció amb la nostra societat moderna. L'energia del disseny de Miyake que impulsa aquests productes anònims radica en la força del treball en equip, en la recerca de materials i formes, en la seva tècnica, en una inventiva que combina l'alta tecnologia amb l'artesania i, per acabar, pel fet que capta les noves demandes de la societat.Issey Miyake,2012,PLEATS PLEASE,Hohenzollernring 53 D-50672 Köln-Germany,Cawaii Factory,pag 554
A-Poc miniatura|Un conjunt de la col·lecció A-POC d'Issey Miyake