és un empresari i antic pilot català de motociclisme, activitat en què va destacar durant les dècades de 1950 i 1960 aconseguint 6 campionats d'Espanya de motocròs, un de velocitat i un de trial (esdevenint així l'únic campió estatal d'aquestes tres disciplines alhora), a banda de 14 campionats de Catalunya en totes les modalitats.
Fou també pilot provador i directiu de l'empresa Montesa, on va treballar gairebé 25 anys, havent estat un dels màxims desenvolupadors dels seus models de motocròs (la Cappra), de trial (la Cota) i d'enduro (lEnduro). Al final de la dècada de 1970 fou el creador i impulsor del biketrial (que batejà com a Trialsín) i va fundar l'empresa Monty, fabricant de bicicletes per a aquest esport. Simultàniament, tingué també un paper destacat en el naixement i expansió del trial indoor.
Casat amb Maria Isern (germana del comerciant i dinamitzador motociclista Josep Isern), té dos fills: Eva i Ot Pi, múltiple campió del món de biketrial.
Biografia Nascut a Can Dunyó, masia de Lliçà d'Amunt propera al camí de Santa Eulàlia de Ronçana, Pere Pi és fill de Joaquim i Rosa. Té un germà, Antoni, cinc anys més gran que ell.Pi 2012: «1. Naixement» p. 29
A 11 anys va caure greument malalt de peritonitis tuberculosa, essent desnonat pels metges fins que l'ingressaren a la clínica del doctor Gimeno d'Esplugues de Llobregat, on va romandre un any sotmès a un estricte tractament naturòpata gràcies al qual superà la malaltia.Pi 2012: «3. Malaltia incurable» p. 30-31 Poc després s'instal·là amb la seva mare i germà a La Florida, barri de Santa Perpètua de Mogoda, on havien de subsistir en dures condicions. A 14 anys hagué de posar-se a treballar a la riera de Caldes, garbellant sorra que el seu germà Ton venia a les obres per a fabricar ciment.Pi 2012: «5. Començant de zero» p. 31-32
Derbi (1954-1959) El 1954 entrà a treballar a com a noi dels encàrrecs del germà de l'amo, Josep Rabasa Papitu. Allà coincidí amb Jaume Pahissa i Paco Tombas, dos genis de la mecànica dels qui n'aprengué molt. De Tombas, concretament, n'obtingué uns sòlids coneixements de mecànica i disseny, així com de pilotatge esportiu de motocicletes.Pi 2012: «Derbi (1954-1959)» p. 35-60
Durant aquells anys, Pi aprofitava quan no hi havia ningú a la fàbrica per a practicar tot conduint motos pels passadissos, pràctiques que li anirien molt bé a l'hora de competir en gimcanes. S'inicià en aquesta modalitat a quinze anys, i ben aviat en fou el mestre indiscutible. Gairebé al mateix temps, començà a provar tota mena de modalitats: motoball, ral·lis, enduro (anomenat aleshores regularitat), pujades de muntanya, resistència i velocitat, obtenint-hi també diversos èxits. Després de debutar amb victòria el 1956 en la incipient modalitat del motocròs, aviat esdevingué l'home a batre en aquesta disciplina, fins que Montesa el fitxà a començaments de 1960.
Montesa (1960-1983) S'estigué a Montesa fins al 1983, primer com a pilot-provador (competí en motocròs fins a 1966 i en trial de 1968 a 1974,Pi 2012: «68. Després de 20 anys competint» p. 112 aconseguint nombrosos èxits esportius), i ben aviat com a màxim responsable de desenvolupament de les motos de fora d'asfalt, esdevenint membre de l'equip directiu i accionista de l'empresa.Pi 2012: «60. Érem de "plena dedicació"» p. 94-95 Per tal de tenir la fàbrica ben a prop, s'instal·là amb la família a Esplugues de Llobregat.
miniatura|esquerra|Pere Pi amb el seu fill Ot, al primer pòster de Monty (cap a 1984)
Al capdavant del DID (Departament d'Investigació i Desenvolupament) dirigí un equip de 40 tècnics amb la col·laboració dels quals creà els models més emblemàtics de la marca: la Cappra, la Cota i l'Enduro (fins i tot els noms se'ls empescava ell).Pi 2012: «57. La meva implicació amb Montesa» p. 88-91 Al mateix temps, ideà nombroses solucions tècniques que de seguida eren adoptades per altres marques, esdevenint moltes d'elles estàndards arreu del món.
Durant la seva etapa a Montesa fou responsable del naixement de dues noves modalitats esportives gairebé simultàniament: el biketrial i el trial indoor: cap a 1977 se li acudí de fabricar bicicletes per a la pràctica del trial, creant les Montesita i alhora un nou esport, que anomenà Trialsín. Tot i que ell diu no haver-lo "inventat" (de trial en bicicleta sempre se n'havia fet), sí que n'ideà el nom i el reglament, l'estructurà i l'impulsà internacionalment, essent-ne la màxima autoritat federativa durant anys (a banda de comercialitzar les primeres bicicletes pensades per a aquest esport). El 1991, tip que l'UCI menystingués aquesta modalitat, promogué la creació de la BIU i rebatejà l'esport com a Biketrial.Pi 2012: «201. Per què BikeTrial» p. 268 D'altra banda, el 1978 participà en la creació del Trial Indoor Solo Moto (prova degana de la disciplina), responsabilitzant-se durant 13 anys del seu disseny i ideant-ne el reglament, moltes de les innovacions del qual han estat adoptades pel trial tradicional.
Monty (1983-2009) Quan Montesa presentà suspensió de pagaments el 1983, lluny d'arronsar-se tirà pel dret i va muntar la seva pròpia empresa per a seguir produint les reeixides bicicletes de trial. Naixia així Monty, una empresa inicialment modesta que ha anat creixent sota el seu lideratge fins a esdevenir la referència internacional dins el món de la bicicleta de trial i especialitzada. Al moment de lliurar la direcció general de l'empresa al seu fill Ot, la societat valia uns 10 milions d'eurosPi 2012: «143. La Societat Anònima amb BH» p. 201-202 i exportava a més de 30 països.
Durant la seva etapa al capdavant de Monty, Pere Pi ha estat el creador de molts dels seus models i ha aportat també nombroses innovacions tècniques dins el ram de la bicicleta, avui adoptades per les altres marques arreu del món.
Actualitat Jubilat el 2009, Pere Pi està involucrat des de 2011 en la promoció de dues noves modalitats de ciclisme infantil, destinades a practicants d'entre 2 i 5 anys: el Push-BikeTrial, varietat del biketrial, i el Push-Bike-F1, barreja de cursa i de gimcana. Darrerament ha publicat un llibre amb les seves memòries intitulat «No tinc 200 anys», el qual presentà -coincidint amb el seu 72è aniversari- en un acte públic presidit per Ivan Tibau al Museu Colet de Barcelona.
El gener del 2020, la Federació Catalana de Motociclisme li concedí, juntament amb Estanis Soler, Josep Isern i Oriol Puig Bultó, el premi Legends en reconeixement de la seva trajectòria motociclista.
Trajectòria esportiva Els inicis A quinze anys participà per primer cop en una gimcana a Granollers i hi quedà segon. Ben aviat encetà una llarga etapa de domini d'aquesta modalitat motociclista, molt popular aleshores a Catalunya, arribant a guanyar-ne vora 50 en pocs anys, sempre pilotant la Derbi 98.Pi 2012: «13. Els inicis amb les motos» p. 44 Durant aquella etapa, Pi competia amb èxit en tota mena de modalitats motociclistes.
Velocitat El 1958 participà en diverses pujades de muntanya i guanyà la de Sant Genís de Vilassar en la seva categoria. Aquell mateix any disputà les 24 Hores de Montjuïc formant equip amb Antoni Agramunt, guanyant-hi en categoria "Turisme" amb una Derbi-350 bicilíndrica.Pi 2012: «24. Les 24 Hores de Montjuïc» p. 57-58 El 1959 disputà el Campionat d'Espanya de velocitat en la categoria de 100 cc (el calendari del qual constava de 4 curses: Castelló de la Plana, Burgos, Logronyo i Sòria), i guanyà el títol amb una Derbi-98 preparada per Tombas.
Motocròs miniatura|La Montesa Brío Cross que pilotà el 1960 Pi va ser un motociclista pioner a Catalunya en les disciplines de fora d'asfalt, participant en les primeres curses celebrades a la península de motocròs i, més tard, de trial. El 1956 disputà a Martorelles la seva primera competició de motocròs (quan aquesta modalitat era encara una cursa contra-rellotge per camins de muntanya), i la va guanyar per davant de pilots oficials de Montesa, esdevenint la revelació del moment.Pi 2012: «18. Els inicis del motocròs» p. 51-52 El 1958 aconseguí una altra sonada victòria al Motocròs del Fang de Vic, per davant dels millors pilots de l'època, i poc després repetí triomf al motocròs de Manresa, al Puigberenguer (el primer que s'organitzava a la península en circuit tancat amb sortida en paral·lel).Pi 2012: «19. Motocròs del Fang de Vic» p. 52-53
Veient el seu potencial, Derbi contractà com a instructors dos pilots de la Catalunya Nord, Delfí Coll i Robert Marí,Herreros 1998: «Motocross» p. 274 amb els quals Pi millorà el seu estil de pilotatge i aprengué a dissenyar i construir circuits de motocròs.Pi 2012: «20. Derbi convida Coll i Mary» p. 53-54 Al febrer de 1960, quan ja era el millor pilot de motocròs del moment, el manager esportiu de Montesa Rafa Marsans el va fitxar per a poder plantar cara al potent equip de Bultaco.Pi 2012: «25. El fitxatge per Montesa» p. 58-59
La seva primera cursa amb Montesa va ser el "I Moto-Cross Internacional de Barcelona", que es va disputar aquell mateix febrer al Circuit de Pedralbes.Herreros 1998: «Pedro Pi» p. 262 Allà hi va córrer amb una Brío 110 de sèrie, equipada simplement amb pneumàtics de cross i un plat de major diàmetre. Aquell mateix any, ja amb una motocicleta adient, va aconseguir diverses victòries. L'any següent, 1961, amb el nou motor de la Impala, guanyà els campionats d'Espanya de motocròs de 125 i de 250 cc i va vèncer a la cursa estatal del II Moto-Cross Internacional de Barcelona. A partir d'aleshores, Pere Pi va guanyar diversos campionats estatals d'aquesta especialitat, en dura rivalitat esportiva amb els corredors de Bultaco Oriol Puig Bultó i José Sánchez.
Els seus sis títols de campió d'Espanya de motocròs són aquests:
125 cc: 1961, 1963 250 cc: 1961, 1962, 1965, 1966
Èxits internacionals miniatura|Pi en un motocròs enfangat, cap a 1964 Ja a l'època de Derbi començà a competir per la Catalunya Nord i Occitània, i com a pilot oficial de Montesa consolidà una llarga carrera dins el motocròs internacional que el portà a guanyar-ne més de 25 proves arreu d'Europa (incloses algunes de les més importants) i a ser un pilot molt valorat, amb contractes arreu. Al llarg d'uns vuit o deu anys, competí habitualment a França, Itàlia, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos, Anglaterra i Txecoslovàquia, així com esporàdicament a Suècia i Finlàndia. Disputà també diversos Grans Premis del Campionat del Món de motocròs, essent-hi el seu millor resultat un parell de sisenes posicions.
De tots els països on competia, on més ho feia era a França. En una època en què als circuits francesos hi feien cap campions mundials i pilots d'arreu d'Europa, Pere Pi era el segon més sol·licitat pels organitzadors, ja que atreia força públic espanyol emigrat. El contractaven arreu de l'hexàgon, i sovint apareixia juntament amb Joël Robert als cartells publicitaris de les curses internacionals.Pi 2012: «38. Joël Robert i Pere Pi» p. 72-74 La seva participació a França era tant valorada que rebia ofertes amb un any d'antelació i no podia atendre-les totes. A més, allà els seus resultats eren millors que al campionat del món, ja que la durada de les mànegues era inferior i més assequible per a ell.Pi 2012: «69. França, gran país per al meu motocròs» p. 113-114 En una ocasió fins i tot va guanyar al millor del moment, Torsten Hallman: fou l'any 1965 en una cursa internacional a La Guépia, on corria tot just quatre dies després del seu casament.Pi 2012: «L'opinió de Maria Isern» p. 18
El 1964 va patir una luxació d'espatlla en una cursa a La Capèla de Marival que gairebé acabà amb la seva carrera. De resultes de l'accident, s'estigué amb el braç immobilitzat tres mesos i hagué d'encarar després una lenta recuperació, amb la qual cosa va perdre els campionats estatals en què estava immers.Pi 2012: «66. La luxació del muscle dret» p. 110-111
Retirada