La Suite Volpini és una col·lecció de zincografies (litografies en zinc) fetes per Paul Gauguin, publicades el 1889 i presentades en l'Exposició del Café Volpini, d'on pren el nom. El títol original mostrat en la portada és Dessins lithographiques (en francès, «dibuixos litogràfics»).
Consta d'onze làmines impreses en primera edició en negre sobre paper vitel·la groc safrà de 50 x 65 cm. Les matrius van ser fetes el 1889, i impreses en dues edicions amb un nombre d'exemplars limitat.
Els temes són una selecció dispersa dels principals motius de Gauguin sobre Martinica (maig a octubre de 1887), la segona estada a Pont-Aven (febrer a octubre de 1888) i Arle (octubre a desembre de 1888).
Context Gauguin havia participat en les quatre últimes exposicions impressionistes. La vuitena i última s'havia fet el 1886. Des de llavors, Gauguin havia anat a la Bretanya, Martinica i Arle, i s'havia rodejat de pintors en l'anomenada Escola de Pont-Aven. L'any 1889 tenia lloc l'Exposició Universal de París, i era una oportunitat per presentar les noves obres.
L'exposició oficial de pintura tenia lloc al Palais des Beaux-Arts en el Camp de Mart de París. El grup de pintors al voltant de Gauguin, especialment Émile Bernard i Émile Schuffenecker, va preparar una exposició independent paral·lela a l'oficial seguint l'experiència i l'estil de les exposicions independents impressionistes. El local escollit era el Café des Arts, propietat del senyor Volpini, situat al costat d'una de les entrades al Palais des Beaux-Arts.
El Nadal del 1888, Gauguin va tornar a París des d'Arle, després d'un obscur incident amb Vincent van Gogh que va acabar amb l'orella tallada, i es va dedicar a preparar l'exposició. Com a complement, acompanyant les pintures de l'exposició, va començar a fer zincografies. Theo van Gogh, el seu marxant, va ser qui li va aconsellar d'utilitzar aquest procés perquè hi havia una demanda d'estampes de pintures. Era una forma econòmica que li permetia fer un àlbum a bon preu i aconseguir més atenció als seus quadres. Era la seva primera experiència en el procés de la litografia, encara que el seu avi André Chazal ja havia sigut un litògraf a Orleans.
A mitjan gener del 1889 va escriure a van Gogh dient que «havia començat una sèrie de litografies amb la intenció de publicar-les per a fer-se conèixer». Però és possible que algunes ja les hagués fet a Pont-Aven el 1888 abans d'anar a Arle. El 20 de febrer li escrivia dient que ja havia completat la sèrie de deu litografies.
miniatura|A les roques negres, 1889, frontispici del catàleg de l'Exposició Volpini. Entre el juny i l'octubre de 1889 va tenir lloc l'Exposició de pintures del grup impressionista i sintetista, més tard coneguda com l'Exposició del Cafè Volpini. Gauguin hi va presentar disset teles, datades de diferents etapes. Al final del catàleg es podia llegir: «visible sota demanda, àlbum de litografies de Paul Gauguin i Émile Bernard». Estava a la venda per 20 francs.
L'àlbum de Bernard, amb el títol de Les Bretonneries, constava també de deu zincografies, totes elles sobre la Bretanya. L'àlbum de Gauguin era una selecció dels seus principals motius de l'època de 1886 a 1888, exposats al Cafè Volpini. Artísticament, l'exposició va atraure l'atenció dels nabís, va suposar la presentació del moviment sintetista i la ruptura definitiva amb l'impressionisme. Comercialment no va ser l'èxit esperat, però va consolidar Gauguin com artista i va crear una llegenda d'exposició rupturista entre una minoria de crítics i joves artistes.
Edicions La primera edició va ser impresa entre el gener i el febrer del 1889 a París, publicades a càrrec del mateix Gauguin. Consta d'un màxim de cinquanta còpies fetes sobre paper vitel·la groc safrà de 50 x 65 cm de mida, amb els motius impresos al centre amb grans marges. Dos jocs d'aquests exemplars van ser retallats i encolats sobre cartró per ser acolorits a l'aquarel·la o a l'aiguada pel mateix Gauguin.Guérin, op. cit., citat a Maison Marie Henry [Consulta: 18 novembre 2009] Segons el testimoni de Sérusier, s'ha assumit que van ser impreses en el taller d'Edouard Ancourt. Això s'ha posat en dubte perquè el testimoni va ser recollit quasi quaranta anys més tard i no coincideix amb el llibre d'anotacions de Gauguin. Hi tenia anotades tres adreces d'impressors de la Rive Gauche de París, que li van proporcionar el material, i en una d'elles hi afegeix el nom de Labbé com el responsable de la impressió (pour le tirage, Labbé). [Publicat a propòsit de l'exposició a Cleveland Museum of Art, 4-10-2009 a 18-1-2010, i Van Gogh Museum, 19 febrer a 6 juny 2010.]
Més tard, Ambroise Vollard va publicar una segona edició d'una trentena d'exemplars sobre paper marfil símil japonès de mida 32 x 47 cm, impresos per Auguste Clot. Gauguin, en marxar cap a Tahití, va donar les planxes de zinc a Amédée Schuffenecker, germà del seu amic Émile Schuffenecker que havia organitzat l'Exposició. S'ha suposat que la segona edició va ser impresa entre 1893 i 1895 coincidint amb l'estada de Gauguin a París entre els dos viatges a Tahití. Però un rebut del 1911 indica que Amédée les va vendre a Vollard i, per tant, l'edició seria pòstuma. Malauradament, les planxes estaven irremeiablement ratllades i l'edició va resultar de qualitat inferior a la primera en paper groc.Lemonedes, op cit., pàg. 117
En el catàleg raonat de la galeria Kornfeld, el catàleg de referència per l'obra gravada de Gauguin, les onze zincografies de la suite Volpini porten els números 1 a 11 (K.1 a K.11), ja que són les primeres obres gravades de l'artista. Les diferents edicions es classifiquen afegint un suplement de lletres al número del catàleg: A i B per la 1a i 2a edició, i Aa i Ab per les versions acolorida o no. En el catàleg raonat de Guérin, del 1927, també porten els primers números (G.1 a G.11), però amb un altre ordre. De fet, Gauguin no va indicar cap ordre.
Per al catàleg de l'Exposició, Gauguin va fer dues litografies, Aux Roches Noires i Les Faneuses, però no formen part de la Suite Volpini. La primera era al frontispici del catàleg amb la llista d'expositors, i la va reproduir més tard en una xilografia (1898-1899, Kornfeld 52).
Temàtica A banda de la portada, amb un motiu mitològic que havia fet en ceràmica, les altres deu zincografies reprodueixen o interpreten de nou quadres o esbossos de Gauguin: 5 de la Bretanya, 2 de Martinica i 3 d'Arle.
No hi ha cap text que acompanyi la col·lecció. Aparentment falta una unitat temàtica, resultant un retrat retrospectiu de les seves últimes experiències. En conjunt, representen la duresa de la vida rural a la Bretanya cèltica i l'Arle provençal, contraposada a l'alegria de les dones de l'exòtica Martinica.
Portada
La zincografia de la portada està presentada com a projecte per a un plat, i el tema és el mite grec de Leda i el cigne. Leda era la dona de Tíndar, rei d'Esparta, seduïda per.Zeus que havia pres la forma d'un cigne. La mateixa nit es va unir amb el seu marit i amb Zeus.
El mite ja havia estat tractat per altres artistes. Feia poc, entre 1880 i 1882, que Cézanne, a qui Gauguin admirava, havia pintat Léda au cigne. L'hivern de 1887-1888, Gauguin havia fet una gerra de ceràmica de gres amb la forma de Leda, i el cigne com a nansa (col·lecció privada, Chicago).
Posteriorment, va reproduir el mateix motiu en el sostre del menjador de Maison Marie Henry, la dispesa on estava allotjat a Le Pouldu. La pintura està identificada amb el número 332 al catàleg de Wildenstein, però s'ha perdut i només es coneix per descripcions posteriors. La pintura representava una noia despullada i un cigne de dos caps picant-li el cap. Podria ser una representació simbòlica de la mateixa Marie Henry, de Gauguin i de Meijer de Haan, ja que tots dos se la disputaven.
La frase «homis (sic) soit qui mal y pense !» (deshonrat sigui qui en pensi malament!) està escrita directament sobre la planxa de zinc de forma que en ser estampada surt al revés. La frase s'utilitza com a lema en l'heràldica anglesa, originat al en l'Orde de la Lligacama i utilitzat en l'escut del Regne Unit o la capçalera del diari The Times. Però en francès simplement és un advertiment sobre un doble sentit, sovint de forma irònica. La mateixa frase la va pintar en el sostre del menjador de la Maison Marie Henry.Chassé, op. cit., pàg. 48
També està escrita al revés la inscripció «Projet d'asiet (sic) 89» (projecte per a plat, 89). En canvi «Dessins lithographiques / Paul Gauguin» està escrit a llapis en cadascun dels exemplars, excepte alguns on ho va canviar per «Études lithographiques» (estudis litogràfics en lloc de dibuixos).
Bretanya
Dues de les zincografies, amb el títol comú de Drames de la mar (Les Drames de la Mer, Kornfeld 2 i 3), no es poden relacionar directament amb cap obra de Gauguin sinó que evoquen motius literaris. Les dues tenen una forma peculiar: un ventall invertit i mig ventall. Mentre que per una banda uns pescadors lluiten amb el corrent noruec del Maelström, a l'altra banda unes bretones estan resant a la vora de la mar.
El primer drama, subtitulat Bretanya, és una representació del llibre Pêcheur d'Islande (1886) de Pierre Loti, sobre uns pescadors bretons. Gauguin de jove havia sigut mariner durant set anys, primer a la marina mercant i després a l'armada francesa. Quan era a la Bretanya solia portar el vestit popular dels pescadors bretons amb un jersei blau marí i una gorra marinera de costat. Això va impressionar van Gogh que va comparar Gauguin amb els pescadors d'Islàndia de Loti
El segon drama de la mar, subtitulat Descens al Maeltröm (Une Descente dans le Maelstrom), és una evocació d'una de les Històries extraordinàries d'Edgar Allan Poe. L'escriptor nord-americà, traduït al francès per Baudelaire el 1856, era una de les lectures preferides de Gauguin que el citava de memòria.Messina, op. cit., pàg. 32 Més tard Gauguin titularia excepcionalment un quadre en anglès, Nevermore (1897, W.558), en referència a un poema de Poe. En la història del Maeltröm, dos pescadors lluiten per sortir d'un fort remolí i només un d'ells sobreviu aconseguint més valor i respecte. Es pot interpretar com una subtil al·lusió a la recent estada amb Vincent van Gogh. Després d'una convivència intensa i tempestuosa, van Gogh va caure en un abisme del qual no va sortir. Les aigües braves serien una imitació de la pinzellada impulsiva de van Gogh, un dels motius de discussió artística entre els dos pintors.
L'escena de Banyistes bretones (Baigneuses Bretonnes, K.4/G.3) deriva del quadre El bany, o Dues banyistes (La Baignade, ou Deux Baigneuses, 1887, W.215/241), però amb canvis significatius a l'hora de traslladar-lo en un format gràfic. En la zincografia desapareix la dona de l'esquerra i l'arbre que la separava, i en canvi hi afegeix una banyista al fons, dins de l'aigua. La vegetació del fons queda substituïda per unes formes simples que suggereixen roques, sorra i platja.
La figura central ja l'havia estudiat en dibuixos, ceràmiques i aquarel·la, i posteriorment va recórrer al mateix tema de les banyistes amb diferents simbolismes. El quadre havia estat seleccionat per Theo van Gogh per exposar-lo a la Galeria de Boussod i Valadon, i havia estat comentat àmpliament a la Revue Indépendente (1888). Però per l'Exposició del Cafè Volpini finalment el va substituir per una altra banyista més recent: En les onades, o Ondina (Dans les vagues, Ondine, 1889, W.336)