L'autoanomenada Revolució Alliberadora (en castellà, Revolución Libertadora) va ser la dictadura cívico-militar que va governar la República Argentina després de derrocar al president Juan Domingo Perón, clausurar el Congreso Nacional, deposar els membres de la Cort Suprema, a les autoritats provincials, municipals i universitàries i posar en comissió tot el Poder JudicialPer Decret 415/55 del 6 d'octubre de 1955 es va disposar el cessament de tots els membres de la Cort Suprema de Justícia de la Nació Argentina. mitjançant un cop d'Estat iniciat el 16 de setembre del 1955 i que, després de més de dos anys, va organitzar eleccions condicionades que va traslladar a un govern encapçalat pel radical Arturo Frondizi, el 1r de maig del 1958, que també seria enderrocat el 1962.
El general de divisió Eduardo Lonardi, líder del cop, va assumir el 23 de setembre de 1955, liderant un govern d'ideologia nacionalista catòlica i contrari a la proscripció del peronisme. Va ser enderrocat el 13 de novembre pel general Pedro Eugenio Aramburu, mitjançant un cop d'estat intern. Tots dos van governar com a autoritats supremes, amb la suma dels poders executius i legislatius nacionals i provincials, atribuint-se el títol de President de la Nació. La dictadura va crear una Junta Consultiva Nacional, integrada pels partits Unió Cívica Radical, Socialista, Demòcrata Nacional, Demòcrata Progressista, Demòcrata Cristià i Unió Federal. Aramburu va derogar mitjançant una proclama militar la Constitució Nacional vigent i va reposar el text constitucional de 1853, amb les reformes de 1860, 1866 i 1898. Poc després, el règim va organitzar sota el seu control, mitjançant eleccions condicionades, una Convenció Constituent que va convalidar la decisió i va afegir l'article 14 bis.
Durant la dictadura d'Aramburu van ser afusellats 16 militars i 13 civils per ordre presidencial, alguns d'ells de manera clandestina, amb motiu de l'intent d'aixecament encapçalat pel general Juan José Valle.
Antecedents
L'autodenominada «Revolució Alliberadora» va ser un dels sis governs militars que van prendre el poder a l'Argentina entre 1930 i 1983, en el que es va conèixer com el «cicle cop-elecció», que va postergar la consolidació de la democràcia a l'Argentina fins a finals del . El cicle va començar amb el cop d'Estat del 6 de setembre de 1930 que va enderrocar el president constitucional Hipólito Yrigoyen, líder de la Unió Cívica Radical que havia desenvolupat la primera experiència de govern democràtic a Argentina a partir de les eleccions de 1916, les primeres a realitzar-se amb la Llei Sáenz Peña de 1912, que va establir el sufragi secret i obligatori per a tots els homes (la democràcia universal plena no es va assolir fins al 1951, amb el vot femení). En aquest període van ser enderrocats per cops d'Estat tots els governs radicals (1930, 1962, 1966) i peronistes (1955 i 1973). També va ser enderrocada l'experiència de govern conservador-radical imposada mitjançant eleccions fraudulentes, coneguda com a Dècada infame (1930-1943). Els darrers alçaments militars van ser les revoltes carapintades realitzades entre 1987 i 1990, durant els governs democràtics del radical Raúl Alfonsín i el peronista Carlos Menem.
El peronisme va sorgir entre el 1943 i el 1945, a partir d'un ampli moviment de base sindical, que es va caracteritzar per un fort contingut social, conegut amb el nom de peronisme o justicialisme, a causa de l'èmfasi posat en la justícia social. En simultani, es va formar un moviment ampli, l'antiperonisme, integrat per la majoria dels partits polítics existents.
Les eleccions de 1946 van ser guanyades pel peronisme, que portava com a candidat a Juan Domingo Perón, en un fet que va sorprendre a lEstablishment.
La confrontació entre peronistes i antiperonistes va caracteritzar el govern de Juan Domingo Perón. La designació com a director de Correus i Telecomunicacions d'Oscar Nicolini, conegut com a amic i protector de la família d'Eva Duarte, va provocar a l'oficialitat de l'Exèrcit argentí un descontentament que va ser transmès a Perón juntament amb la comanda de renúncia d'aquest funcionari, pel cap de la guarnició de Camp de Mayo el general Eduardo J. Ávalos, un integrant del GOU que era amic íntim de Perón, i quan Perón va rebutjar la comanda el va convidar a reunir-se amb l'oficialitat de Camp de Mayo, al que accedeix Perón.
El 8 d'octubre es fa la reunió a la Secretaria de Guerra assistint deu oficials de Campo de Mayo i una trentena (convidada per Perón) d'altres guarnicions properes a la Capital Federal. Perón parla en forma breu i seca, demana un vot de confiança per a la seva gestió dient que renunciarà als seus càrrecs si no l'obté i abans de retirar-se perquè deliberin amb llibertat. Adverteix a Ávalos que si la votació li és favorable serà ell qui haurà de demanar el seu retir. Mentrestant, se succeïen al Campo de Mayo deliberacions entre oficials més joves que van continuar l'endemà. Ávalos va convèncer Farrell perquè els escoltés a Campo de Mayo i finalment va accedir que un oficial partidari de Perón, el general Juan Pistarini li demanés la renúncia als seus càrrecs, la que es va concretar el 9 d'octubre. El 12 d'octubre, Perón va ser detingut i portat a l'Illa Martín García. En aquell moment els líders del moviment opositor van tenir el país i el govern a la seva disposició. «Perón era un cadàver polític», i el govern, presidit formalment per Farrel, estava en realitat en mans del general Ávalos qui, encara que membre del GOU, només pretenia lliurar el poder als civils quan més aviat millor. Després d'una àmplia mobilització obrera el 17 d'octubre del 1945, Perón va ser alliberat i diversos dels seus partidaris van ocupar càrrecs al nou gabinet. Pocs dies abans de les eleccions del 1946, l'oposició també havia preparat un cop d'Estat, que no es va posar en marxa. El seu govern va enfrontar una dura oposició antiperonista que va incloure actes terroristes a partir de l'abril del 1953, i connats militars a partir del setembre del 1951. En general assenyalen el seu origen en les conspiracions colpistes i els actes terroristes antiperonistes, com l'intent de cop d'Estat de 1951, l'atemptat a la Plaça de Mayo del 15 d'abril de 1953 que va assassinar sis manifestants peronistes i en va ferir noranta més, i el bombardeig de la Plaça de Mayo de 1955, en què van ser assassinades per sectors antiperonistes 308 persones identificades.
El 1946, sectors lligats a la Societat Rural Argentina (SAR), la secció local de la UCR a Corrientes i el Partit Liberal de Corientes van planejar un atemptat contra la seva vida, durant la campanya electoral que portaria a Perón a la presidència. El 3 de febrer del 1946, el diari El Laborista de Buenos Aires informava que opositors polítics a Perón davant la marxa pels carrers de Goya es van posicionar sobre els sostres amb armes. Des d'un vehicle en què viatjaven els liberals Bernabé Marambio Ballesteros, Gerardo Speroni, Juan Reynoldi i Ovidio Robar, van disparar amb armes de foc a la gent que des del port assabentada de la notícia marxava cap al centre per repudiar l'intent d'assassinat.
Un dels primers antecedents de l'intent de cop d'Estat es va produir la matinada del 28 de setembre de 1951, quan el capità Alejandro Agustín Lanusse, futur president de facto, es va apoderar de la porta número 8 de Campo de Mayo i per ella van ingressar Benjamín Andrés Menéndez i el seu estat major. A tot això va arribar el cap del C-8, tinent coronel Julio Cáceres, que va rebre el suport dels sotsoficials, produint-se un tiroteig en el qual va caure mort el caporal Miguel Farina per les forces colpistes. Dels trenta tancs només van poder mobilitzar set (és probable que per sabotatge dels sotsoficials), però abans d'arribar a la sortida cinc més van tenir desperfectes i van haver de ser abandonats.
Perón va ser informat pels serveis d'intel·ligència que el complot estava encapçalat pels generals Benjamín Andrés Menéndez (retirat del servei des del 1942), Julio Alsogaray, Tomás Sánchez de Bustamante i Alejandro Agustín Lanusse. En un segon pla hi havia els oficials Larcher, Guglialmelli, Álzaga i el capità de navili Vicente Baroja. Menéndez va convocar a una reunió secreta per transmetre a referents de l'oposició els passos a segui. Hi van assistir Arturo Frondizi (de la UCR), Américo Ghioldi, Horacio Thedy (en representació dels Demòcrates Progressistes), i Reynaldo Pastor. Tot i això, l'intent colpista va fracassar aviat.
El 1953, el capità de fragata Jorge Alfredo Bassi es va embarcar en el rutinari viatge d'instrucció de la Flota de Mar, durant el qual va tenir la idea d'atacar la Casa Rosada de la mateixa manera que els japonesos havien atacat Pearl Harbor. Mitjançant amics comuns va sol·licitar a Eduardo Lonardi la seva ajuda però aquest no en va fer cas.
El 15 d'abril del 1953 es va produir un atac terrorista que va consistir en la detonació de dues bombes mentre es realitzava un acte sindical organitzat per la Confederació General del Treball (CGT) a la Plaça de Mayo (davant la Casa de Govern). Com a resultat van morir sis persones, més de 90 van quedar ferides i 19 mutilats en el que és considerat un primer assaig del posterior bombardeig a Plaça de Mayo de 1955 i del cop de setembre.
Després de l'atemptat del 1953 es va reactivar la conspiració i fins i tot es van elaborar dins de la Marina plans que sota l'aparença d'exercicis de guerra tenien com a finalitat preparar-se per a un cop futur. Després del cop d'Estat de 1955, que va enderrocar Perón, van ser amnistiats per la Revolució Alliberadora.
Tan aviat es van fer callar els ressons de les bombes detonades a la Plaça de Mayo, durant abril de 1953 un grup de capitans de fragata i de corbeta van elaborar un pla per capturar el President el juliol de 1954, en ocasió de la seva visita a vaixell insígnia de la flota durant les cerimònies del Dia de la Independència, que va acabar en fracàs.