La Guerra greco-turca de 1919-1922, també coneguda com a Guerra de l'Àsia Menor, va consistir en una sèrie de conflictes armats entre Grècia i els revolucionaris del Moviment Nacional Turc, nascut com aspiració nacionalista després de la Primera Guerra Mundial dins del decadent Imperi Otomà, que varen tenir lloc entre el maig del 1919 i l'octubre del 1922. Forma part de la guerra d'Independència Turca que inclou la guerra Turcoarmènia entre 1919-1920 i que va acabar amb el Tractat de Lausana i el posterior intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia.

El motiu principal d'aquesta guerra es deriva de la Primera Guerra Mundial, en la qual Grècia, des del canvi de règim del 1917, va combatre al costat de la Triple Entesa contra l'Imperi Otomà. Amb l'enfonsament de l'Imperi Otomà, al final de la Gran Guerra, Grècia va veure factibles les seves aspiracions quant a la implantació de la Megali Idea, és a dir, la reconquesta de tots els territoris històrics pertanyents als grecs com a successors directes de l'Imperi Romà d'Orient; el punt central d'aquesta idea era la recuperació de Constantinoble de mans dels otomans, que l'havien ocupat des del 1453 i llurs enemics en aquell moment.

Grècia va poder ocupar a poc a poc i amb suport parcial dels seus aliats gran part dels territoris en mans otomanes, però no Constantinoble ni els estrets dels Dardanels i del Bòsfor, els quals li haurien atorgat el control total de la via marítima entre Atenes i Constantinoble.

Tot i que l'Imperi Otomà estava debilitat i el seu exèrcit delmat, el comandant Mustafa Kemal Atatürk va saber injectar dosis de moral a les seves tropes per lluitar contra els enemics que intentaven conquerir i repartir-se el seu país. El 1922 va aconseguir vèncer les tropes gregues assentades a l'Àsia Menor, que no els quedà més remei que capitular.

Durant el conflicte va morir més del 20% de la població masculina d'Anatòlia. A Grècia la derrota va ser percebuda com la Gran Catàstrofe; del cantó turc, en canvi, la guerra va ser vista com una victòria dins de l'anomenada Guerra d'Independència Turca, en la qual lluitaven per contrarestar els atacs de diferents potències europees (França, el Regne Unit i la mateixa Grècia) al seu territori.

Antecedents Amb la conquesta de Constantinoble pels otomans l'any 1453 sota el comandament de Mehmet II, aquests van governar les poblacions gregues fins al 1830. Amb el constant debilitament de l'Imperi Otomà i el creixent sentiment nacional grec, es va formar a principis del un moviment d'independència a la regió de l'actual Grècia. Les revoltes van poder ser controlades per les forces otomanes. A partir del 1820, les revoltes arribaren a tal magnitud que es veié imminent la separació de l'estat grec (vegeu Guerra d'independència de Grècia). El 1830 les potències europees reconegueren la Grècia independent, que només comptava amb un petit territori concentrat a les regions d'Àtica, el Peloponès, Eubea i les illes Cíclades. Però no fou fins a la Primera Guerra Balcànica (1912-1913) que aconseguí ampliar considerablement el seu territori, quan va adquirir Macedònia i nombroses illes a l'Egeu.

Primera Guerra Mundial Grècia s'adherí als Aliats de la Primera Guerra Mundial relativament tard, el 27 de juny de 1917, i participà en la batalla de Gal·lípoli (1915) contra els otomans. Després de la victòria contra aquests, els aliats es van repartir gran part del seu territori. Grècia aconseguí sota el Tractat de Sèvres el mandat d'Esmirna i la Tràcia oriental, mentre que l'Imperi Otomà es va haver de conformar amb una petita regió al voltant d'Ankara.

Aquest Tractat va ser signat per les autoritats de l'Imperi Otomà, però no va ser reconegut pel moviment d'oposició sota comandament del general Mustafà Kemal. L'objectiu de Mustafà Kemal era la creació d'un estat modern sota les restes de l'Imperi Otomà i la recuperació de les regions ocupades pels Aliats, la península Aràbiga, el Caucas i els Balcans.

Al mateix temps la Gran Idea (Μεγάλη Ιδέα) esdevingué un moviment popular a Grècia. Segons aquesta idea, es tractava d'unir tots els pobles grecs a Anatòlia i els Balcans sota un mateix Estat.

Desenvolupament miniatura|Soldats grecs a Esmirna

Ocupació grega El govern grec decidí d'emprendre un atac contra el feble Imperi Otomà, ja que aquest no pretenia lliurar els territoris que el Tractat de Sèvres havia concedit a Grècia. El punt de més controvèrsia va ser la renúncia de Constantinoble (anomenada pels otomans, de forma no oficial, Istanbul), que els grecs ja veien com la seva futura capital.

Les accions per part dels grecs van començar el 15 de maig de 1919. Al principi els combats van ser fàcils, atès que les tropes gregues disposaven de bon material bèl·lic i armament aportat pel Regne Unit; molts turcs i altres musulmans van ser massacrats durant els primers dies de la invasió (moltes d'aquestes víctimes eren civils). Per pressió del govern otomà una comissió de negociació va viatjar des de París per intervenir en el conflicte, que tot i reconèixer Grècia com a culpable no aconseguí detenir l'atac.

Resistència turca Fou llavors quan entrà en acció Mustafà Kemal, que inicià moviments de protesta per totes les localitats otomanes. Mustafa Kemal era en aquell moment inspector a Anatòlia i va utilitzar el seu càrrec per enviar escrits a tots els governadors locals i comandants militars, on demanava que s'endeguessin accions de protesta per tot el país en contra dels Aliats i del govern d'Istanbul.

Entre el 20 i el 23 de maig de 1919 es van organitzar manifestacions de protesta a Istanbul. Els manifestants planejaven atacar la presó militar de Bekirağa, on es trobaven molts líders revolucionaris otomans des de la Primera Guerra Mundial. El Gran visir otomà, Damat Ferid Paşa, que després de la invasió grega d'Esmirna va dimitir, però dies després va ser confirmat en el càrrec, per por a una possible fugida dels revolucionaris, va acordar amb els britànics el Pla de desplaçament de presos. El 28 maig, 67 presos van ser traslladats de Bekirağa a Malta, on van ser jutjats. Això va ocasionar que el poble turc perdés l'interès en el Visir i s'unís al moviment d'alliberament dirigit per Mustafà Kemal.

miniatura|Mustafa Kemal amb els revolucionaris turcs abans de l'atac enemic.

Mustafà Kemal i el contraatac El maig del 1920 Kemal havia aconseguit, en unir el IX Exèrcit del Caucas, les restes d'altres i algunes unitats irregulars, rebutjar els francesos vers Alep. L'Exèrcit de Seguretat del Soldà, una organització rival, havia estat derrotada. El nou estat armeni, feble i amb poc suport de l'Entesa, fou ben aviat anihilat entre Kemal i els soviètics. Els rebels kurds havien estat refusats a les muntanyes. El responsable britànic de l'autonomia kurda va ser expulsat. Aquestes victòries contribuïren a augmentar el presigi del moviment de Kemal entre la població turca, que va créixer, encara més, després de l'ocupació oficial de la ciutat de Constantinoble, el maig del 1920, per part dels britànics. Després de l'ocupació de la capital, nombrosos partidaris dels nacionalistes es varen traslladar a Ankara.

L'estiu del 1920, Kemal havia aconseguit que els francesos, ocupats en el control del Rin, signessin un armisitici amb el seu govern. Amb els kurds sota control i els armenis desprotegits per les potències, va arribar el moment d'enfrontar-se amb les unitats gregues, una tasca en la qual va rebre, des del principi, el suport dels italians. A l'imperi, sols el govern del sultà, cada cop més afeblit, s'oposava encara al govern de Kemal.

El Tractat de Sèvres

La delegació otomana en la conferència de pau, que acabà amb l'acceptació del desfavorable Tractat de Sèvres, que els nacionalistes turcs van rebutjar.|miniatura

La formació d'un govern rebel a Ankara va accelerar les negociacions de pau amb el govern del soldà.Finefrock (1980), p. 1050 Durant el mes d'agost, el feble govern del sultà va signà el tractat de pau, l'anomenat Tractat de Sèvres, molt desfavorable per a l'imperi. El nord-est i centre d'Anatòlia i Constantinoble romanien teòricament en mans del govern turc. El punt de major controvèrsia per al govern d'Elevthérios Venizelos fou la renúncia a Constantinoble (coneguda oficiosament pels otomans amb el nom d'İstanbul), una ciutat que els grecs ja veien com a la seva futura capital.

El govern grec va decidir d'endegar un atac contra el feble Imperi Otomà, donat que aquest no pretenia lliurar-li els territoris que el Tractat de Sèvres havia concedit a Grècia. En el moment de la signatura del tractat, Grècia ja havia ocupat els territoris que aquest li havia atorgat.

Repartiment d'Anatòlia segons el Tractat de Sèvres, que fou rebutjat per Kemal i els seus seguidors|miniatura|esquerra Malgrat els guanys grec, les eleccions de novembre van representar una derrota per a Venizelos, que va dimitir i es va exiliar, i van comportar el retorn del rei Constantí. El cansament per vuit anys de guerra, la popularitat de Constantí entre alguns sectors i la crisi econòmica van acabar amb el govern de Venizelos. El canvi a Grècia fou aprofitat per França i Itàlia per tal d'evacuar les seves últimes unitats militars, la qual cosa va deixar la zona en mans britàniques i gregues. El retorn de Constantí va fer empitjorar les relacions entre Grècia i els aliats, que li recordaven la seva hostilitat durant la Primera Guerra Mundial i retiraren el seu suport militar i econòmic al govern d'Atenes.

Grècia va aconseguir, mitjançant el Tractat de Sèvres, el mandat sobre Esmirna i la Tràcia oriental. L'Imperi Otomà va quedar reduït a una petita regió al voltant d'Ankara. Aquest tractat fou signat per les autoritats de l'Imperi Otomà, però no fou reconegut pel moviment opositor, liderat pel general Mustafà Kemal. L'objectiu d'aquest últim era la creació d'un Estat turc modern, amb les restes de l'Imperi Otomà, i la recuperació de les regions ocupades pels Aliats, és a dir, la península Aràbiga, el Caucas i els Balcans.

Avanç grec Artilleria grega durant el conflicte. Al principi de la guerra, l'avantatge grec era aclaparador, la qual cosa va facilitar l'avanç de les tropes gregues enfront de les febles unitats de combat turques.|miniatura Amb les victòries de Kemal i l'escassetat de tropes, Elevthérios Venizelos va oferir les seves unitats, fins aleshores circumscrites als territoris concedits, per tal d'enfrontar-se als nacionalistes, a canvi de concessions territorials. Les potències decidiren permetre l'ofensiva grega i l'ocupació hel·lena de la Tràcia oriental.

Amb el suport de l'armada britànica, els grecs van desembarcar en ports de la mar de Màrmara i atacaren les línies turques a Tràcia el 21 de juliol de 1920, i van prendre Adrianòpolis i Lüleburgaz el 25. Les tropes turques es van retirar i van travessar la frontera amb Bulgària. Poc temps després, una altra columna grega, avançant des de la mar Negra, va ocupar Vize.

El 22 de juliol de 1920 va començar l'atac a l'Àsia Menor amb sis divisions. Una va sortir cap a Aydın, dues més avançaren cap a Salihli i una tercera columna amb tres divisions es va llançar contra Balikesir, que va caure en menys d'una setmana. L'avanç grec va ser ràpid davant les escasses unitats irregulars turques, mentre que la part més important de les tropes d'Atatürk restaven al centre d'Anatòlia. La columna meridional va arribar a Alaşehir el 24 de juny de 1920. La septentrional va prendre Bursa la primera setmana de juliol.

El pla grec preveia a continuació la presa de dos importants centres ferroviaris per tal de realitzar l'atac contra Ankara: Eskişehir per a la columna nord i Afyonkarahisar per a la sud. Per preparar aquesta fase de la campanya van aturar el seu avanç l'agost de 1920, quan ja controlaven tota Anatòlia occidental, llevat dels estrets i Constantinoble, des de la Mar de Màrmara, passant per la vall del riu Büyük Menderes fins a Nazilli.