La fibril·lació auricular és una arrítmia cardíaca molt freqüent que cursa amb taquicàrdia.
Diagnòstic per electrocardiograma La fibril·lació auricular es caracteritza per presentar: Absència d'ones P. Línia de base vibrada (ones f). Complex QRS normal, però apareix en intervals de temps irregulars. Taquicàrdia de 150-160 batecs per minut.
Complicacions Insuficiència cardíaca, deguda al mal funcionament del cor. Tromboembolisme pulmonar, ja que al no contreure's les aurícules és més fàcil que es formin trombes al seu interior.
Factors desencadenants Augment de la mida de l'aurícula Valvulopaties, sobretot de la vàlvula mitral. Cor pulmonale, perquè la hipertensió pulmonar provoca un augment de les aurícules. Hipertensió arterial. Hipertiroïdisme: produeix taquicàrdia. Alcoholisme: pot produir una miocardiopatia dilatada. Hipertonia vagal
Tractament Fibril·lació auricular aguda Cal frenar la freqüència cardíaca. Blocadors beta: són la millor opció. Digoxina: retarda el període refractari. Blocadors dels canals de calci no dihidropiridínics (verapamil o diltiazem). Antiarítmics, per intentar revertir la fibril·lació. Flecaïnida: quan no hi hagi cardiopatia de base. Amiodarona: quan tingui una cardiopatia. Cardioversió elèctrica, quan el tractament farmacològic no té èxit o es vol recuperar el ritme sinusal immediatament. Cal anticoagular el malalt abans de cardiovertir-lo.
Fibril·lació auricular crònica Anticoagulació, habitualment, i sobretot quan hi ha criteris de risc (cardiopatia estructural, edat avançada i antecedents d'embòlia); rarament sols tractament antitrombòtic (àcid acetil salicílic). Frenar la freqüència cardíaca amb blocadors beta o digoxina. Ablació de la fibril·lació auricular: quirúrgicament s'intenta aïllar la zona que permet entrades elèctriques anòmales.
Categoria:Arrítmies