LEscola Industrial (antiga Fàbrica Batlló) és un conjunt d'edificis que ocupa quatre illes del Pla Cerdà, entre els carrers del Comte d'Urgell, París, Viladomat i Roselló de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local. Tanmateix, de la gran quantitat de construccions realitzades al llarg dels gairebé 150 anys d'història, només estan catalogats les corresponents al cos central d'entrada, l'Edifici del Rellotge, l'Escola d'Arts i Oficis i la residència d'estudiants amb la capella.
miniatura|Xemeneia de l'antiga fàbrica tèxtil miniatura|Edifici del Rellotge miniatura|Túnel subterrani de l'Escola Industrial miniatura|Estand dels Batlló i Batlló a la Manifestació Catalana de 1877, obra de Joan Busquets i Cornet
Història
Té els seus orígens en la gran fàbrica de filatures de cotó creada pels germans Batlló i Barrera, una família d'empresaris olotins del tèxtil que van treballar a Barcelona a la primera meitat del . Dels quatre germans que varen iniciar l'activitat, dos d'ells, en Jacint i en Domènec, van morir el 1866 quan estaven planejant la creació d'aquesta gran fàbrica, i Feliu i Joan Batlló van tirar endavant amb el projecte. Entre 1867 i 1872 van realitzar sis compres de terrenys rústics a diferents propietaris en un indret conegut com l'Olivera Rodona i posteriorment Pla de Valldonzella, al terme municipal de Les Corts, que no es va integrar a Barcelona fins al 1897: el 13 d'abril del 1867 a Claudi Negrevernis i Oller; una segona, el 13 de maig de 1867 (5 mujades, 14 mundines, equivalents a 28.939 m²) a Antoni Cortada i Juncà; i la tercera el 21 de juny del 1867 (1 mujada 6 mundines equivalents a 6.899 m²) a Beneta Santomà i Estalella; posteriorment adquiriren altres tres propietats més.
Els edificis industrials van ser bastits entre 1869 i 1875, segons un projecte de l'arquitecte Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908), especialitzat en la construcció d'edificis industrials basats en la tècnica de voltes de maó amb tirants de ferro, com les fàbriques tèxtils de Barcelona (actualment desaparegudes) Muntadas, Aparicio i Cia a Sant Martí de Provençals (1875), o Carreras i fills als carrers de la Diputació i Casanovas (1878), abans d'emigrar als Estats Units d'Amèrica el 1881, on va realitzar diverses obres fins a la seva mort.
Inaugurada el 1870, Can Batlló va néixer amb la voluntat de competir amb L'Espanya Industrial de la família Muntadas i comptava amb 60.000 pues de filar, 1.500 telers i entre 2.000 i 2.500 obrers. Tot i la capacitat de crear llocs de treball en una Barcelona en expansió, era un moment de forta inestabilitat social i, probablement, les condicions laborals no serien les millors. A més, el sector estava en crisi d'ençà que el 1868 es van tallar les importacions de cotó dels Estats Units pel bloqueig dels ports del sud durant la Guerra de Secessió. Can Batlló va estar tancat uns dies el 1871 «per provocacions»; el 1873 es produeixen acomiadaments i es produeixen manifestacions fortament reprimides per la policia. Els conflictes més forts d'aquesta època van ser l'agost del 1874, quan van suspendre el torn de nit aturant 600 telers i els treballadors van exigir repartir-se fraternalment la feina sense que s'acomiadés a ningú. Els Batlló no ho van acceptar i van denunciar al capità general el risc de disturbis aconseguint que les tropes s'apoderessin militarment de la fàbrica. Aquest fet va provocar una vaga de tres mesos i una amenaça dels Batlló de donar-se de baixa de la contribució industrial. El 1875 van ser acusats de treballar en condicions insalubres i d'explotació. El 1876, la Societat Espanyola d'Electricitat de Tomàs Josep Dalmau i Garcia hi instal·là l'enllumenat elèctric, tant a la fàbrica com a les oficines del carrer de Barberà.
En el vessant comercial, l'empresa va ser presents a l'Exposició de Catalunya el 1871, a Viena el 1873, on van obtenir la medalla del Progrés, i el 1875 a Filadèlfia. El 1876 es produí l'escissió de la societat: Feliu pensava jubilar-se i traspassar el negoci als seus fills i Joan volia iniciar un nou negoci allunyat dels conflictes de la fàbrica del carrer d'Urgell. La nova etapa amb els primers al capdavant començà amb una medalla d'argent a l'Exposició de París del 1878, però la d'or va ser per a L'Espanya Industrial. Aquell mateix any morí Feliu Batlló i Barrera i els seus fills canviaren la denominació per la de Batlló i Batlló.
El 1879 tornaren els problemes i la baixa demanda els va portar a reduir el treball a quatre dies per setmana i més tard, a tres per setmana. En plena Febre d'Or la sensació d'eufòria econòmica no es corresponia amb la situació general del tèxtil. El 12 d'octubre del 1882 van assassinar a la porta de la fàbrica el director de la secció de filats, Ermengol Porta i Solans, i el febrer del 1883 es produí un incendi al magatzem de cotó amb sospites d'haver estat provocat. Els propietaris van començar a plantejar-se el tancament, especialment després de la baixa demanda que els obligà a treballar dues setmanes per mes durant el 1887. Tot i tenir la fàbrica aturada en aquell moment, van ser presents a l'Exposició Universal de 1888 amb un bon resultat, perquè va guanyar una medalla d'argent.
El 18 de gener del 1889 es produí un atemptat amb un artefacte explosiu a les oficines de la Rambla de Catalunya, just davant del despatx Enric Batlló i Batlló, que va causar la mort d'un empleat. + pàg. 3 (continuació) Aquest fet va ser fonamental en la decisió de tancament definitiu el mateix any.
Escola Industrial Al tombant del , després de diverses dècades d'industrialització fabril, a Catalunya mancaven tècnics de grau mitjà i de formació professional, ja que entre els enginyers industrials i els obrers sense formar hi havia espai per a molts professionals especialistes. Aquesta necessitat era coneguda per les diverses institucions catalanes públiques i privades de l'època: la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona, Foment del Treball, l'Escola d'Enginyers Industrials. Per això volien crear un centre de formació adequat a les noves necessitats. El 30 de març del 1904 van aconseguir que un reial decret creés el patronat d'una Universitat Industrial, que havia d'agrupar la ja existent Escola d'Enginyers, la seva Escola Elemental del Treball, i les altres escoles de grau mitjà que caldria crear juntament amb els tallers i els laboratoris. El 1906 el patronat va comprar la fàbrica Batlló per a fer-ne un gran campus educatiu, preveient tant la construcció de nous edificis com l'ús dels de la vella empresa.
El projecte va restar aturat fins que Enric Prat de la Riba va arribar a la Diputació i el reactivà de nou, i que a partir del 1914 va engrandir des de la Mancomunitat de Catalunya. El 1914 s'hi va inaugurar l'Escola Elemental del Treball, predecessora de l'actual Escola del Treball de Barcelona, que encara està ubicada al recinte. El conjunt va ser rehabilitat per Lluís Planas i Calvet, i posteriorment, entre els anys 1927 i 1931, fou ampliat per Joan Rubió i Bellver, arquitecte en cap de la Mancomunitat de Catalunya, que projectà les naus centrals i el paranimf, considerades les parts més valuoses del conjunt des del punt de vista arquitectònic. En aquesta ampliació es construí l'edifici d'entrada del carrer d'Urgell, que s'integrà en l'estructura inicial del conjunt usant obra de maçoneria i maó vist, els mateixos materials que s'usaren en la construcció de la fàbrica.
Descripció Aquest conjunt depèn íntegrament de la Diputació de Barcelona, la qual hi té diverses oficines. Actualment acull l'Escola del Treball de Barcelona, així com la Piscina Sant Jordi i un camp de futbol amb gespa artificial, amb un dipòsit d'aigües pluvials situat sota terra.
Hi ha edificis de diverses cronologies i tipologies que es corresponen amb dues grans fases constructives; la més antiga amb projecte de Rafael Guastavino i Moreno entre 1868 i 1870 i la segona cap al 1927, obra de Joan Rubió i Bellver. De la primera època es troba catalogat l'anomenat «Edifici del Rellotge» (en origen dels telers), i de la segona el cos central d'entrada, l'Escola d'Arts i Oficis i la Residència d'estudiants amb capella. La seva arquitectura es caracteritza per la concepció de l'espai interior segons les premisses de claredat, amplitud i lluminositat que permetia l'aplicació de les tècniques tradicionals de maó de pla, especialment en voltes i arcs. Aquesta tècnica permetia no tan sols crear espais de gram amplitud sinó que era més a més una solució ràpida i barata.
L'edifici del Rellotge s'aixeca a l'entrada dels carrers del Comte d'Urgell i de Rosselló i es configura com un cos paral·lelepipèdic construït en maó i pedra, amb una torre de secció quadrada en cada extrem de la façana i un pati central de columnes a l'interior. Compta amb un vestíbul amb coberta radial i un templet situat al centre. La façana principal, que dona al carrer d'Urgell, es configura amb tres cossos, el central amb sis plantes i set als volums dels angles, els quals estan concebuts a manera de cossos torrejats. Cada nivell està perfectament definit gràcies a la presència d'unes franges que, a manera de cornises amb petites mènsules, contribueixen a crear una ornamentació, limitada únicament als jocs de colors i materials creats per la maçoneria mixta vista del mur.
L'accés es realitza a través d'una porta ael tram central de la façana principal, que dona accés a un gran vestíbul amb voltes de maó de pla. Aquest espai es configura com un distribuïdor dels àmbits de planta baixa i dels accessos als nivells superiors. Als trams més curts es localitzen les escales que condueixen a la resta de pisos, accés que es realitza a través de dos arcs rebaixats. Al tram més llarg -afrontat al frontis d'entrada- es disposen parelles de columnes d'orde jònic que sostenen un potent entaulament, les quals donen pas a un espai de gran amplada cobert amb voltes de maó de pla amb bigues de fusta i pilars de ferro. El vestíbul està cobert també amb voltes de maó de pla, en aquest cas decorades amb uns arcs torals, revestides amb un arrebossat de tonalitat clara en el que es representen a través d'esgrafiats motius vegetals.
A través de les escales localitzades als costats del vestíbul s'accedeix al primer pis, on hi ha una gran sala amb dos nivells d'alçat i coberta amb una volta rebaixa amb lluerna. Aquest espai conegut com a Sala noble va ser construït durant els anys 1920, fruit de la remodelació portada a terme per Lluís Planas i Calvet i posteriorment per Joan Rubió i Bellver. Disposa de columnes de gran alçària que es rematen al pis superior amb capitells d'ordre dòric, mentre que al pis inferior es veuen envoltades per un potent cornisament que marca la cota de paviment del segon pis. El nivell inferior disposa d'una mena de mur corregut en els intercolumnis que a mitja alçada es transforma en finestres, les quals il·luminen les dependències del primer pis que envolten aquesta gran sala. Pel que fa al segon nivell de la sala, entre les columnes es desenvolupa una barana de ferro i un tancament de vidre que tanca els despatxos localitzats al voltant d'aquest segon pis. La zona de l'entaulament es configura com un cos amb arcuacions que es rematen amb una lluneta cega i que és aprofitada per disposar la decoració d'esgrafiats, on es pot llegir la data MCMXXVII (1927).
La biblioteca, localitzada al segon pis i amb una doble alçada que permet, a través d'un passadís de fusta i una escala en un dels angles, disposar l'arxiu en dos pisos. Especialment rellevant és la porta, que encara conserva la fusteria original amb els vitralls decoratius i el rètol que al mateix vidre indica la senyalització d'aquest espai.
Cos central d'entrada