LOrde del Sant Sepulcre de Jerusalem és un orde militar que té els orígens en Jofré de Bouillon, principal líder de la Primera Croada. Segons les opinions més autoritzades, tant de la Santa Seu com de Jerusalem, va començar com una confraternitat mixta clerical i laica de pelegrins que gradualment va créixer al voltant del lloc tradicionalment considerat la tomba de Jesús. La divisa és Deus lo vult (Déu ho vol).
Història Certs historiadors-antiquaris del , seguint les historiografies de l'orde del Sant Sepulcre, volien atribuir a l'orde un origen quasi mític mitjançant la relectura de les fonts sobre un orde creat a Terra Santa per Jofré de Bouillon el 1099.
Els fundadors mítics miniatura|esquerra|321px|Planell del primer nivell de l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem, chap. 1.1 De retorn de Terra Santa després de la pèrdua dels Estats llatins d'Orient, els primers historiadors de l'orde troben tres personatges gloriosos com a fundadors: l'apòstol Jaume, l'emperadriu Helena i l'emperador Carlemany; tots tres relacionats d'una manera o una altra amb el Sant Sepulcre.
Jaume el Major, que els evangelis anomenen «el germà del Senyor», esdevingué, després de la mort de Jesús, el responsable de la comunitat cristiana de Jerusalem, i és considerat el primer bisbe. Els canonges del Sant Sepulcre el tenen com a fundador i li atribueixen la designació d'una guàrdia de la Tomba de Jesús.
L'emperadriu Helena, mare de Constantí I el Gran, sojornà a Jerusalem al 326 abans de retirar-se a Bitínia. La tradició catòlica en fa la constructora de la basílica del Sant Sepulcre, hi va derruir un temple dedicat a Venus que l'emperador Hadrià hi havia fet construir. És en aquesta ocasió que Helena hauria fet una descoberta important per a la religió cristiana, amb la descoberta de la Veracreu. És per tant naturalment designada com a fundadora de l'orde pels cavallers al . Sovint és representada vestint els hàbits de les canonges del Sant Sepulcre.
Carlemany envià dues ambaixades davant el califa de Bagdad, demanant un protectorat franc sobre la Terra Santa. «La geste du roi», una cançó de gesta, narra les seves aventures llegendàries a la Mediterrània i el seu pelegrinatge a Jerusalem. Per tant, també va ser natural fer-lo un fundador de l'orde.
Creació per Jofré de Bouillon miniatura|Jofré de Bouillon vestit d'herald, amb les armes del regne de Jerusalem Després de la Primera Croada, el duc de la Baixa Lorena Jofré de Bouillon era al capdavant per la presa de Jerusalem el 1099. El primer a pujar les muralles va ser Bernard de Saint-Valery, seguit de Letold i Gilbert de Tournai, després van arribar Jofré i el seu germà Eustache.. Et l'Histoire de Tancrède par Raoul de Caen. Després de la presa de la ciutat, els croats li oferiren la corona de rei de Jerusalem, però ell la rebutja dient que no podia portar una corona d'or on Jesucrist havia hagut de portar una corona d'espines. Llavors acceptà el càrrec de Defensor del Sant Sepulcre, amb el títol de baró.
Va ésser com a Defensor del Sant Sepulcre que constituí, sobre el model d'un capítol de canonges que havia fundat a Anvers abans de la seva partida com a croat, un capítol del Sant Sepulcre per protegir la tomba de Crist i organitzar la vida espiritual assistint el Patriarca.
Al voltant d'aquest capítol agrupà en una fraternitat d'homes i dones devots que formaren com un tercer orde. Els croats, que restaven a Terra Santa, posaren espontàniament les seves armes al servei dels canonges per protegir i defensar el Sant Sepulcre i el capítol amb l'estatut de donat, és a dir, de laic donat a la religió.
El capítol era format per vint canonges seculars que vivien en comunitat. En adoptar la regla de Sant Agustí el 1114, el capítol esdevingué un orde regular sota el nom del Sant Sepulcre amb el reconeixement del papa Pasqual II. Les milites sancti Sepulcri, les gents d'armes donades, tenien a partir d'aquell moment una doble dependència: una dependència religiosa envers els canonges i una dependència caritativa vers els hospitalaris que els entretenien.
Desenvolupament de l'orde a Terra Santa Després d'un primer temps, l'èxit dels croats francs permeté el desenvolupament de tots els ordes de Terra Santa com l'orde hospitalari de Sant Joan de Jerusalem creat pel fra Gerard Sasso vers el 1080 i oficialitzat per una butlla de Pasqual II el 1113, o l'orde militar del Temple creat per Hugues de Payns el 1120 a partir del concili de Nablus. Abans de crear els «pobres cavallers de Crist i del temple de Salomó», Hugues de Payns certament va fer partir els milites sancti Sepulcri des de 1115. Igual que aquests ordes, l'orde del Sant Sepulcre d'un costat, i les milites sancti Sepulcri de l'altre, es desenvoluparen en implantacions i nombre.
Confirmat com a orde religiós, l'orde del Sant Sepulcre de tot eixam a tots els Estats llatins d'Orient, s'instal·là a Jaffa, a Acre, al mont de les Oliveres, a Betlem i al mont Tabor, entre d'altres; els patriarques de Jerusalem, que servien com a canonges, es trobaren entre els majors latifundistes del regne de Jerusalem, amb més d'un quart de la ciutat santa a les seves mans. Com a propietaris, havien de proporcionar un contingent de gent d'armes a disposició del rei de Jerusalem. Va ser aquesta obligació militar, derivada de les obligacions feudals, que va fer pensar els historiadors durant molt de temps que l'orde del Sant Sepulcre era, de fet, un orde militar.
La notorietat de Jerusalem permet a l'orde estendre's a Occident per tots els països de la cristiandat. S'estableixen capítols del Sant Sepulcre a França, Alemanya, Polònia, Anglaterra, Catalunya, Castella i Flandes, units a la casa mare de Jerusalem, observant la regla de Sant Agustí i tots tenien la mateixa litúrgia. De la mateixa manera i pels mateixos motius, els joves pelegrins ingressaven a la confraternitat dels milites sancti Sepulcri, els canonges de la qual prodigaven els beneficis de la religió i a canvi ells aportaven a l'orde la força de les seves armes.
Amb la desfeta a la batalla de Hattin, el 4 de juliol de 1187, els francs van predre una gran part dels Estats Llatins de Jerusalem. L'orde es va refugiar a Sant Joan d'Acre. Va ser la negociació entre Ricard Cor de Lleó i Saladí al final de la Tercera Croada la que permeté que els pelegrins poguessin continuar accedint a Jerusalem i a l'orde de continuar la seva missió apostòlica. Els Papes van continuar afavorint l'orde, que seguí guanyant importància, Urbà IV li concedí l'excempció el 1262, de manera que li permetia quedar alliberada de tota jurisdicció i de respondre només davant la Santa Seu. Però la caiguda d'Acre el 18 de maig de 1291 obligà l'orde a retirar-se a Occident.
El final de l'orde a Occident miniatura|Canonge del Sant Sepulcre Obligada a abandonar Terra Santa, l'orde del Sant Sepulcre es replegà principalment al priotat de Sant Lluc a Perusa o a diversos llocs d'Occident, com el d'Orleans, fundat per Lluís el Jove en tornar de la Segona Croada. El gran prior de Sant Lluc des de llavors prengué el títol de mestre de l'orde. A partir de llavors l'orde es va dedicar al rescat de captius cristians de mans musulmanes. A la península Ibèrica va obtenir protagonisme en intervenir en nombroses batalles de la Reconquesta contra els musulmans.
Però quan el 1330, quan Joan XXII oficialitzà la presència cristiana a Terra Santa, va ser als franciscans i no a l'orde del Sant Sepulcre a qui es confià la tasca. En efecte, des de Xipre els franciscans s'establiren a Jerusalem, on han estat presents des de llavors, instituint-se la Custòdia franciscana de Terra Santa.
El desenvolupament de la cavalleria a Europa al és a l'origen d'un nou costum sobre la tomba de Crist a Jerusalem. Per protegir els pelegrins als llocs sants, la custòdia franciscana prengué la iniciativa "d'armar cavaller" els nobles pelegrins. Aquest costum donà origen a la creació de fraternitats més informals que no pas institucionals. En diversos períodes, hi ha hagut una voluntat de crear un orde militar del Sant Sepulcre, com ho intentà Felip II de Castella, però totes les iniciatives toparen amb l'oposició sistemàtica de l'orde de Sant Joan de Jerusalem.
De fet, per afavorir l'esperit de croada i la reconquesta del sepulcre de Crist, Innocenci VIII decidí reagrupar els ordes militars, i l'orde del Sant Sepulcre va ser suprimida i va ser adjunta a l'orde dels Hospitalers amb la devolució de tots els seus béns. Aquesta decisió va ser oficialitzada per la butlla del 28 de març de 1489, i és la fi de l'orde del Sant Sepulcre, encara que en alguns llocs com a Espanya va conservar la seva autonomia per a convertir-se en una entitat honorífica i dedicada a les obres de caritat, amb un règim especial dins de l'Església Catòlica.
Reorganització de l'orde el 1847 El papa Pius IX des de l'inici del seu pontificat va mostrar una gran preocupació per Palestina, en tant que l'Imperi Otomà començava a defallir. El papa volia unificar les forces missioneres a l'Orient Mitjà, llavors dividides en diverses congregacions. El 23 de juliol de 1847, mitjançant el breu Nulla Celebrior, restablí el Patriarcat llatí de Jerusalem, i nomenà com a patriarca Giuseppe Valerga. El breu reorganitzà l'orde del Sant Sepulcre i el nou patriarcat esdevingué el gran prior renovat el 15 de gener de 1848.
Des del moment en què prengué el comandament de l'orde, Giuseppe Valerga la volia reorganitzar. Demanà la divisió dels cavallers en graus i classes, amb atributs propis no només per presentar-se com la resta d'ordes, sinó que també per poder recompensar aquells que s'havien distingit per mèrits particulars. Després d'anys d'insistència, Pius IX, mitjançant la carta apostòlica Cum multa sapienter del 24 de gener de 1868, instituí les tres classes demanades, Cavaller, Comandant i Gran Creu. El Patriarca inicià el 1867 una gira per les principals corts catòliques a Europa en vista d'obtenir el reconeixement jurídic de l'orde. Monsenyor Valerga, en eliminar la clàusula de noblesa requerida fins llavors per la noció de pertànyer a una elit, volia fer créixer el nombre de cavallers. En menys de 25 anys en creà 1.417.
La qüestió de l'admissió de les dones en el si de l'orde aparegué ben aviat. A la societat del , els estats no admetien dones dins els ordes de cavalleria o de mèrit més que a títol excepcional. Es fundà sobre un cartulari del Sant Sepulcre, publicat a París el 1849, que citava ja el nom de dames, el patriarca va obtenir de Pius IX al 1871 l'autorització d'acceptar una dama anglesa a l'orde. Amb aquest precedent, el segon patriarca, monsenyor Bracco, n'acceptà un centenar entre 1873 i 1889. El papa Lleó XIII, mitjançant el breu Venerabilis frater del 3 d'agost de 1888, va provar l'ingrés de dames a l'orde. miniatura|esquerra|El Patriarca llatí de Jerusalem al 1926 Per consolidar la posició de l'orde a Terra Santa, Pius X es reservà per a sí i els seus successors el càrrec de Gran Mestre mitjançant la carta apostòlica Quam multa del 13 d'octubre de 1908, i acordà amb els cavallers un lloc a les capelles papals, tant que el patriarca era designat com a rector i administrador perpetu de l'orde. Pius XI restituí al patriarca les seves prerrogatives mitjançant la carta apostòlica del 6 de gener de 1928 i confià a l'orde la tasca de la preservació de la fe a Palestina.
A causa d'una controvèrsia protocol·lària sorgida entre l'orde de Malta i la del Sant Sepulcre, l'orde passà a anomenar-se «Orde eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem»; i la dignitat de Gran Mestre, restaurada per Pius X, va ser abolida i els bails representants del patriarca passarien a anomenar-s tinents amb el títol d'excel·lència. Aquests nous estatuts presentats pel patriarca van ser aprovats per un decret de la Congregació de cerimonial del 5 d'agost de 1931.