miniatura|Relacions humanes amb gent de diferents societats ètniques La societat és el conjunt d'individus que comparteixen fins, conductes i cultura, i que es relacionen interaccionant entre si, cooperativament, per a constituir un grup o una comunitat.
Hi ha societats animals l'estudi del qual el realitza la sociobiologia o l'etologia social, com les societats de formigues o les de primats. Les societats d'humans estudien les anomenades disciplines socials, principalment la sociologia i altres com l'antropologia i l'economia. Modernament, hi ha un interès de la física, des de la perspectiva de sistemes complexos, per l'estudi de fenòmens socials i aquest esforç ha donat lloc a disciplines com la sociofísica i la econofísica.
En un àmbit més especialitzat o parcelat, la societat virtual pot referir als fenòmens que es generen i observen en grups baix interacció en el ciberespai, societats artificials com la d'ordinadors interconnectats o societats de robots, d'autòmats, de criatures digitals, etcètera.[cal citació]
Etimologia El terme "societat" deriva de la paraula llatina societas, que al seu torn derivava del substantiu socius ("camarada", "amic", "aliat", amb la forma adjectival socialis), que es feia servir per descriure una relació o interacció entre diverses parts que es comportaven amicablement o com a mínim civilment.
Societats humanes En societats humanes, societat també és una entitat poblacional o hàbitat, que considera els habitants i el seu entorn, tot això interrelacionat amb un projecte comú, que els dona una identitat de pertinença. Així mateix, el terme connota un grup amb llaços econòmics, ideològics i polítics i supera al concepte de nació-estat, seria la societat occidental com una societat de nacions, etc.
Aquestes distintes agrupacions no poden ser concepcions abstractes, han de tindre una representació en un mitjà, generalment el territori, i un alt grau d'acció social conjunta, en qualsevol altre cas no poden ser objecte d'una metodologia amb mètodes sociològics per a la seua anàlisi i serien part del coneixement filosòfic, teològic i altres sabers no empírics.
A més dels habitants, l'entorn i el projecte societari, poden incorporar-se altres categories a la definició de societat segons l'especialitat del projecte o del seu grau de desenvolupament, açò serà la tecnologia aconseguida en els mitjans de producció, des d'una societat primitiva amb simple tecnologia especialitzada de caçadors —molt pocs artefactes— fins a una societat moderna amb complexa tecnologia —molts artefactes— pràcticament en totes les especialitats. Aquests estats de civilització inclouran l'estil de vida i el seu nivell de qualitat que, així mateix, serà senzill i de baixa qualitat comparativa en la societat primitiva i complex o sofisticat amb qualitat comparativament alta en la societat industrial. La qualitat de vida comparativament alta és objecte controvèrsia perquè té aspectes subjectius en els termes de com és percebuda pels subjectes.
L'estructura de la societat canvia amb la història. Hom distingeix quatre fases evolutives: les societats caçadores-recol·lectores, on es reparteixen tasques concretes però els rols poden canviar ràpidament; les societats tribals, on apareix el concepte de rang i posició a partir de la divisió del treball; les estratificades i la civilització, que requereix un govern complex i abasta un nombre major de població.
Aproximacions antropològiques i sociològiques
Dins les ciències socials l'Antropologia, en particular l'Antropologia social, i la Sociologia són dues ciències frontereres. L'Antropologia Social analitza l'home com a individu aïllat o en formes culturals poc complexes, tendeix a promocionar la perspectiva estàtica (els elements de continuïtat cultural dins un grup); en canvi la Sociologia considera els problemes socials (els que es plantegen, per ex., en la família, l'educació, l'oci, el treball, la ciutat, el transport...) com a dinàmica social, com a elements que provoquen canvis en la comprensió del món que comparteix un grup.
La Sociologia apareix com a ciència estricta al (El primer a emprar el mot Sociologia fou Auguste Comte l'any 1839, que la definí com «l'estudi de les lleis pròpies dels fenòmens socials». Anteriorment es parlava de filosofia política o de filosofia moral). Al ,amb la Il·lustració i amb la màquina de vapor, el temps històric s'accelera, apareixen nous problemes socials i es fa necessàries eines i instruments que permetin comprendre'ls i avaluar-los, més enllà de la intuïció o de la tradició rebuda.
El concepte de societat definit pels sociòlegs Segons Durkheim Émile Durkheim distingeix dos tipus de societats, caracteritzades per la solidaritat mecànica o la solidaritat orgànica:
Societat tradicional Societat moderna (o industrial) Solidaritat mecànica Solidaritat orgànica Els membres de la societat són poc especialitzats i poc diferenciables per les seves funcions Els membres de la societat són especialitzats (divisió del treball social) i són en situació d'interdependència
Segons Weber Max Weber lligarà el concepte de sociació en les característiques indicades per Tönnies.
Segons Bourdieu Per a Pierre Bourdieu, la societat no és completament explicable. Hi ha tanmateix dos nivells a diferenciar : el nivell de la pràctica social, en la vida de tots els dies on les regularitats s'interpreten, i el nivell de la teoria de la pràctica, on s'ha d'examinar les relacións de força inconscients de la pràctica social (habitus). El treball de Bourdieu conté així un component crític de la societat.
Segons Richard Jenkins El sociòleg Richard Jenkins es planteja qüestions relatives a l'existència de les societats :
Com pensen els humans i intercanvien entre ells - el món sensorial no compon més que una fracció de l'esser humà. Per comprendre el món, hem de concebre les interaccions humanes de manera abstracta (és a dir des del punt de vista social), Molts fenòmens no poden estar reduïts al comportament individual - per explicar certs fenòmens, una visió d'alguna cosa «més gran que la suma de les seves parts» és necessària, Les col·lectivitats sobreviuen la majoria del temps tenint en compte la durada de vida dels seus membres. L'estat humà sempre ha significat anar més enllà de l'evidència dels nostres sentits; cada aspecte de les nostres vides és atribuït a la col·lectivitat.<ref>Richard Jenkins (sociòleg), Foundations of Sociology , 2002</ref>
Evolució de les societats
Durkheim postula un evolucionisme unilineal: totes les societats humanes es desenvolupen pels mateixos estadis que van cap a una complexificació creixent i una racionalitat creixent. Totes les societats tenen el que s'anomena una forma font idèntica. Llavors, les estructures de parentiu, les relacions de treball es complicarien; la racionalització augmentaria i la raó governaria cada vegada més camps socials.
Per la seva part Gerhard Lenski, sociòleg, ha diferenciat societats basades en el seu nivell de tecnologia, de comunicació i d'economia : caçadors i recol·lectors, agrícola, agrícola avançat, industrial.Gerhard Lenski, Human Societies: An Introduction to Macrosociology, 1974 Aquest sistema de classificació conté quatre categories:
Caçadors-recol·lectors generalment igualitaris, Societats tribals en les quals hi ha alguns exemples limitats de rang social i prestigi, Estructures estratificades dirigides prop dels caps de clans, Civilitzacions, amb jerarquies socials complexes i governs organitzats i institucionals. Societat moderna diversificada sobre la qual reposa tots els elements de la societat.
És més o menys el mateix sistema desenvolupat abans pels antropòlegs Morton H. Frit, un teòric del conflicte, i Elman Service, un teòric de la integració, que han produït un sistema de classificació per a societats en totes les cultures humanes basat en l'evolució de la desigualtat social i el paper de l'estat.
Amb el temps, certes cultures han progressat cap a les formes més complexes d'organització i d'autoritat. Aquesta evolució cultural va tenir un efecte profund sobre els models de la comunitat. Les tribus de caçadors-recol·lectors reunides al voltant dels llocs de caça estacionals s'han assentat en pobles agraris. Aquests pobles s'han fet ciutats i les ciutats s'han transformat en ciutats estat i en États-nacions.R. Effland The Cultural Evolution of Civilizations , 1998
Avui en dia, molts antropòlegs i sociòlegs s'oposen a la noció d'evolució cultural i de les «etapes» rígides descrites. De fet, les dades antropològiques han suggerit que la complexitat (civilització, creixement i densitat de població, especialització, etc.) no condueix sempre a una forma d'organització o d'estratificació social jeràrquica.
Dinàmica i estàtica social Per tal de poder viure en societat es necessita algun tipus d'organització i de regles més o menys estables ja siguin tàcites (no escrites, pressuposades intrínsecament) o explícites (escrites, negociades i assumides col·lectivament).
Les regles funcionen a dos nivells: permeten que els grups s'obrin a les altres societats i també que es repleguin en la seva identitat. Per això es diu que tota societat té dues dimensions: dinàmica i estàtica: Per una banda en tota societat i molt especialment en les contemporànies hi ha canvis (i per això “dinàmica social”). Podem veure dinàmica social en la tecnologia, en la circulació del coneixement, en les modes, etc. Però també hi ha “estàtica social”: en tota societat hi ha continuïtat o substancialitat, perquè cap societat no s'improvisa i totes tenen una història, unes tradicions i costums, una llengua nadiua, etc.
En general la dinàmica social és de caràcter material (producció, consum), mentre l'estàtica social és immaterial (simbòlica). Una societat que no sigui “dinàmica” (que no pugui integrar tecnologies, modes, etc.) es col·lapsaria. Una societat que no tingui “estàtica” no tindria valors a defensar i, en conseqüència, seria irrellevant.
L'estàtica social és tan important com la dinàmica i fins i tot ho és més des del punt de vista emocional. Si podem parlar dels catalans, dels europeus o dels marroquins, reconeixent-los com a societats diferents, no és per la seva dinàmica social, sinó per la seva estàtica que és la que forma la identitat grupal.
El concepte de “dinàmica social” és central en Sociologia: significa que en les societats, qualsevol definició cal entendre-la com un procés i no com quelcom inamovible o etern. Tota regla social inclou algun tipus de norma que fa possible la seva adaptació a nous contextos o la seva transformació.
Estructura i Funció socials En Sociologia, el Funcionalisme estructural planteja la idea que les societats són mogudes per estructures i sistemes, que tenen una lògica pròpia independent de les voluntats dels individus que la formen. El funcionalisme descriu els elements mínims de la relació social a través de dos conceptes bàsics: estructura i funció.
Les estructures són sistemes de regles d'un sistema relativament estables i que tendeixen a continuar en el temps, malgrat els canvis legals o polític. Així un exemple d'estructura seria la relació entre empresari i assalariat, que no canvia en profunditat encara que en un moment donat puguin canviar les lleis laborals. Una estructura presente un mínim de quatre característiques: S'articula al voltant d'unes normes interiors que li donen solidesa Està formada per un conjunt d'instàncies coordinades entre si (normes i individus) que li permeten actuar a la recerca d'una finalitat determinada. Està adaptada a l'ambient en què apareix Té alguna forma de transformar-se quan hi ha canvis socials profunds.
En la perspectiva estructuralista, una Estructura està vinculada a una Funció; Per tal de fer alguna cosa en la pràctica (funció) es necessiten sempre eines (estructures) que permetin realitzar-la en el concret.
En les societats complexes hi ha dos tipus de funcions: