Nísibis (; ; ; o, actualment, ; , després Nísibis, Nizibis, Nísibe o Nisibe i Nisibin; ; ) és una ciutat a la província de Mardin, al sud-est de Turquia, i situada a 128 km al sud-est de Diyarbakır. No s'ha de confondre amb Nisibis o Nisibin al-Rum, la moderna Nizib, situada més a l'oest, a la província de Gaziantep. És a la vora del riu Görgarbonızra Çayı (clàssic Myonios, àrab antic Hirmas, siríac Nehar Masa o Mashi) a una plana al sud del massís de Tur Abdin. Les terres entre Nusaybin i el Tigris foren anomenades pels cristians siríacs com Nerth Arabaye i pels armenis com Arvastan.
La ciutat avui dia és de majoria kurda però anteriorment era de majoria siríaca-armènia amb població àrab; els arameus/assiris/siríacs formen avui dia una petita minoria. El 2009 tenia 83.832 habitants. http://tuikapp.tuik.gov.tr/adnksdagitapp/adnks.zul Es troba prop de la frontera siriana. A l'altra banda hi trobem la ciutat d'al-Qamixli. Ambdues ciutats estan separades per riu Jaghjagh.
Història Estat arameu miniatura|Estats arameus a Mesopotàmia al No se sap si fou un antic establiment hurrita anomenat Nawarque no s'ha de confondre amb la ciutat capital d'un regne hurrita d'aquest nom que estava més al sud; aquesta Nawar era en tot cas l'anomenada Nawar del nord o Nawali. Al s'hi havien establert els arameus als quals els assiris esmenten com temanites, denominació que donaven als clans establerts al sur del Tur Abdin. Alguns historiadors suggereixen que va tenir un desenvolupament independent sota els arameus, però el seu nom sembla correspondre be a Nawar ya que Nasibin, el seu nom arameu, vol dir "(ciutat establerta) entre pilars sagrats" i Nawar del nord era un centre de culte amb un important temple. El seu nom assiri fou Nasibina (o Nasipina). El 901 aC i el 900 aC és el rei Nur Hadad es va oposar a Adadnirari II (912-891 aC) però va acabar pagant tribut. En una inscripció el rei diu que fou sotmès el país entre Pauza (Pa-zi) i Nasabina però això no sembla suposar un gran territori, ja que Pauza devia estar a pocs quilòmetres, probablement prop del riu situat immediatament a l'oest del que banyava la ciutat. El 896 aC va refusar pagar el tribut, però quan el rei va marxar a la zona amb el seu exèrcit es va rendir sense lluitar i fou enviat a Assur on segurament va acabar executat. Posteriorment les tropes reials assíries van creuar diverses vegades per la zona sense ser molestades el que implica una submissió permanent. El 852 aC apareix a la llista d'epònims com a seu d'un governador provincial anomenat Shamash-Abua.Jona Lendering, Assyrian Eponym List
Antiguitat Va romandre en poder d'Assíria encara després de la caiguda d'Haran, el 609 aC, però entre el 608 i el 606 aC va passar als babilonis fins al 536 aC quan va quedar sota l'imperi Aquemènida. Alexandre el Gran la va ocupar el 332 aC. Després de pertànyer a alguns dels seus diàdocs va quedar en poder de Seleuc I Nicàtor. Fou probablement el seu fill Antíoc I Sòter (rei 281 aC-261 aC) que la va refundar com Antioquia de Migdònia (Αντιόχεια της Μυγδονίας) sent esmentada per primer cop per en temps d'Antíoc III el Gran contra Moló de Mèdia.Polybius, V, 51 Plutarc esmenta que la ciutat fou repoblada amb gent d'Esparta. El seu nom siríac fou Soba., el seu nom armeni Mtsbin, i el seu nom henreu Netzivin". Fou la capital de la regió de Migdònia.
El 69 aC Tigranes II d'Armènia en la lluita contra els romans es va retirar cap al nord, a l'Armènia pròpia junt amb totes les tropes dirigides pel governador de Síria Magadates, deixant la zona del sud del Tigris defensada pel seu germà Guras a la fortalesa de Nisibe, i el seu lloctinent Mankaios a Tigranocerta. Lucul·le va arribar davant Tigranocerta, i en va ocupar la rodalia i algun palau fora ciutat, però els mercenaris grecs i cilicis van resistir amb coratge i van usar nafta en flames, versió armènia del foc grec. Mentre ja estaven arribant a la regió del llac Van les forces enviades pels vassalls: els reis d'Adiabene i Atropatene amb els seus exèrcits, i nombrosos contingents d'ibers, albans i àrabs. Al mateix temps Mitridates marxava cap a la regió amb els seus lleials, precedit pel seu general Taxil, i va avançar cap a Tigranocerta on va entrar i sortir a través de les línies romanes. Lucul·le, assabentat de l'arribada del rei armeni, va deixar davant la ciutat sis mil homes sota el comandament del seu lloctinent Murena i amb la resta, uns dotze mil homes i tres mil cavallers, va sortir a buscar a Tigranes. El combat decisiu ocorregué el 6 d'octubre del 69 aC a la riba del Tigris, probablement una mica més amunt del lloc de confluència del Centrites (Bohtan). Lucul·le, amb una brillant estratègia, va obtenir una victòria completa i Tigranes i els seus es van retirar, però Síria i la regió al sud del Tigris ja es podia donar per perduda. Els mercenaris grecs i cilicis a Tigranocerta van desertar i Lucul·le i feu la seva entrada i va permetre el retorn a casa seva de tots aquells que ho volien, especialment els grecs. Els dinastes locals van haver d'acceptar el protectorat romà, entre ells el rei de Commagena, Antíoc. Els romans van passar l'hivern a la Corduena. Nisibe encara resistia sota la direcció de l'enginyer grec Calimac. Tigranes va recórrer Armènia i va reunir un nou exercit per passar a l'atac al bon temps de l'any següent, és a dir a la primavera del 68 aC. Oficials grecs van instruir a tota presa a quaranta mil soldats i trenta mil cavallers, armenis, ibers i gent de Mèdia, entre d'altres. Aprofitant els saquejos dels temples i santuaris que feien els romans, es va poder donar a la lluita un caire de defensa de la nació i de la religió. A la primavera del 68 aC Lucul·le va decidir atacar Artàxata, al cor d'Armènia, i va sortir de Migdònia, davant de Nísibis, cap a aquella capital una mica tard, ja a l'estiu i va tenir problemes de subministraments sobre el terreny a causa del clima. Tigranes, acompanyat de Mitridates, van refusar la batalla frontal, i amb la cavalleria intentaven evitar el proveïment dels romans. Per forçar el combat Lucul·le va pujar l'Arsànies (Murad Su) cap a Artàxata. Prop d'un riu a la vora de Malazgird els armenis van presentar batalla. Finalment Lucul·le va poder conservar el camp i els armenis van perdre cinc mil homes, però després de la batalla els romans van quedar molt afeblits. L'estiu s'estava acabant i en avançar cap al nord el fred es va fer sentir. L'avanç no portava enlloc (Artàxata era encara lluny) i aviat les aigües es glaçaven i el menjar mancava; la gent del país era hostil i les forces armènies i els seus aliats els atacaven en punts estratègics. Les legions amenaçaven d'amotinar-se i Lucul·le va haver d'ordenar la retirada. A la tardor es va presentar davant Nisibe, que finalment fou conquerida.
miniatura|La vall de l'aigua blanca
El 66 aC el rei Tigranes, en fer la pau amb els romans, va cedir els regnes de Commagena i Osroene, i els territoris de Migdònia i Síria a Roma, quedant així la ciutat sota domini romà.Dió Cassi, xxxv, 6, 7 Al hi va viure Judah ben Bethera que hi va fundar una famosa yeshiva.Talmud, Sanhedrin 32b Després de la guerra els romans van mantenir una relació especial amb Osroene i Commagena que la república va reconèixer com independents i aliats; els territoris més orientals (la Migdònia) amb Nísibis foren retornats a Armènia pels romans el 62 aC i segurament també Osroene en va rebre una part (al sud de Nísibis). Des del 60 aC el regne d'Osroene es va acostar a l'Imperi Part, la influència del qual va ser bastant forta al regne, però sense trencar les seves bones relacions amb el romans; Plini el Vell diu que els seus habitants eren àrabs i dona al seu rei el títol de filarca o toparca dels sarraïns. El 54 aC els romans van demanar al rei Abgar II la seva aliança contra els parts; el rei va nedar entre dues aigües, va acceptar però al mateix temps assegurava als parts la seva bona disposició; el 53 aC el rei va conduir a les forces romanes de Marc Licini Cras Dives I a una posició desfavorable en la guerra a conseqüència del que el romà fou derrotat en la batalla de Carrhae i la zona va caure per molt de temps sota influència dels parts, si bé Nísibis restava en mans del regne d'Armènia.
El perses van enderrocar al rei d'Armènia Axidares el 113 i van posar al tron a Partamasiris. Això va causar la guerra i Trajà va ocupar Armènia i mort el rei Partamasiris va optar per l'annexió. Així Nisibin tornava a ser domini romà. Aquesta campanya li va valer a l'emperador el títol de Pàrtic (Particus).ibid., LXVIII, 23 Però a la mort de Trajà, Mesopotàmia i la major part d'Armènia fou abandonada pel seu successor Adrià (117). El romans van conservar una part d'Armènia on van tenir reis vassalls, però Nísibis va quedar en mans dels parts.
El 194 aC fou ocupada per Septimi Sever, durant una guerra entre els parts i Roma que va donar als romans el control de Mesopotàmia. L'emperador hi ha establir una colònia (Septimia Nesibi Colonia Metropolis) i la va fer capital provincial.ibid., LXXV, 23
Després de la caiguda de Caracal·la (216) Mesopotàmia, envaïda pels parts i el problema només va poder ser negociat per l'emperador Macrí que va haver de recórrer a les armes, i el combat va resultar poc favorable per a Roma. Macrí va perdre la decisiva batalla de Nísibis (217), i com a resultar es va veure obligat a negociar amb els parts, que el van forçar a pagar una immensa indemnització de 200 milions de sestercis a Artaban V a canvi de mantenir una treva.
El 240 el perses sota Sapor I van ocupar la fortalesa d'Hatra pels perses (240) iniciant-se una guerra; els perses van avançar per Mesopotàmia; Gordià III va aixecar un exèrcit el 242 i va passar l'hivern a Antioquia des d'on va lluitar en repetides batalles contra els sassànides, als que va arrabassar Hatra, Nísibis i Carres i els va derrotar en la batalla de Resaena (moderna Ras al-Ain, prop de Nísibis). La proclamació de Filip l'Àrab, prefecte pretorià, com a corregent, va minar l'autoritat de Gordià III i va portar a la retirada romana cap a la frontera quan podien haver arribat a Ctesifont; en la retirada Gordià III va morir o fou assassinat l'11 de febrer del 244 amb 19 anys; algunes fonts pensen que Gordià va morir terres perses endins, com Eusebi de Cesarea, Zòsim i Zonaràs. Llavors Filip va fer un tractat d'amistat amb Sapor i va acabar la guerra i fins i tot va cedir Armènia i Mesopotàmia, encara que després va trencar el tractat; segons els sassànides a la seva inscripció trilingüe, romans i perses van lliurar una batalla a la frontera d'Asurestan (Assíria) a un lloc anomenat Misike on l'Eufrates corria prop del Tigris, i en aquesta batalla va morir Gordià (les versions romanes que accepten la mort de Gordià en combat diuen que va caure de cavall i va morir de les ferides); els romans van proclamar emperador a Filip que va demanar la pau i va pagar 500.000 denaris de rescat per les seves vides i va esdevenir tributari sassànida. Aquesta versió és considerada més probable pels moderns historiadors. Sapor va incorporar l'Armènia occidental sota domini romà i va commemorar la seva victòria amb un relleus a la roca a Fars el principal dels quals a Darabgerd. Així sembla que la cessió de Mesopotàmia no es va fer efectiva i Nisibin va restar en mans romanes.