LAlta Lusàcia (alemany Oberlausitz, alt sòrab Hornja Łužica, baix sòrab Górna Łužyca, polonès Łużyce Górne) és una regió històrica que ocupa la part meridional de la Lusàcia. gran part dels estats federats de Saxònia i Brandenburg (Alemanya), així com petites parts de la República de Polònia.
Situació A Saxònia abasta aproximadament els districtes de Bautzen i Görlitz, així com les dues ciutats independents (kreisfreie Stadt) de Görlitz i Hoyerswerda.
A l'estat federat de Brandenburg en forma part el sud dels districtes de Oberspreewald-Lausitz fins a l'Oberlausitz (anteriorment Kreis Senftenberg), les ciutats de Ruhland i Ortrand. Des de l'any 1945, una part de Polònia entre els rius Neiße i Kwisa pertany administrativament al Woiwodschaft Niederschlesien (en polonès: Dolnośląskie).
La capital històrica de l'Alta Lusàcia és Bautzen, i la ciutat més gran de la regió és Görlitz (Zgorzelec), repartida entre Alemanya i Polònia des de 1945. El nom d'Alta Lusàcia és registrat des de finals del i diferenciat de la Baixa Lusàcia. Originàriament, la regió era anomenada simplement Lusàcia, derivat de la tribu eslava dels lusici que hi vivien, o més tard terra de Budissin, que després va adoptar el nom d'Alta Lusàcia. Des d'aleshores, es distingeix entre l'Alta i Baixa Lusàcia. Ambdues Lusàcies són la llar del poble eslau de l'oest, els sòrabs, així com d'alemanys i silesians.
Geografia i naturalesa miniatura|950px|center|Turons vora Steinigtwolmsdorf, Alta Lusàcia Geomorfològicament, l'Alta Lusàcia és formada per l'uniforme massís de granit lusaci, només al nord i nord-est, la planura Oberlausitzer Heide-und Teichlandschaft 'està formada en el Plistocè. La UNESCO ha declarat aquesta àrea com a Reserva de la Biosfera el 1996, en particular per la protecció de les llúdries. La part central és muntanyosa, mentre que el sud es caracteritza pels turons de Lusàcia
Les elevacions més altes de la part alemanya de l'Alta Lusàcia es troben a les muntanyes de Zittau, una part de les Muntanyes de Lusàcia, que, tanmateix, són en la seva majoria a la República Txeca. Les elevacions més importants de l'Alta Lusàcia són: Lausche (793 m) Hochwald (749 m), Landeskrone (420 m), Löbauer Berg (448 m), Kottmar (583 m), Czorneboh (561 m), Bieleboh (499 m) i Valtenberg (587 metres). El punt més alt de l'Alta Lusàcia històrica, 1.123 m, esetà a uns 500 metres a l'est de la cimera en el vessant del Smrk (alemany: Tafelfichte), el triangle fronterer Alta Lusàcia, Silèsia i Bohèmia.
Tots els rius principals flueixen de sud a nord. A l'oest, el riu Pulsnitz va formar antigament la frontera del país amb Saxònia. El riu Spree té el seu origen a l'extrem sud del país i flueix a través de Bautzen. El Neisse Lusaci (polonès: Nysa Łużycka) avui constitueix la frontera entre Alemanya i Polònia. El riu neix de les muntanyes txeques Jizera, entra a l'Alta Lusàcia prop de Zittau, flueix a través de Görlitz i surt del país a Bad Muskau cap a la Baixa Lusàcia. La majoria dels rius més petits es diuen Wasser (aigua), sovint en combinació amb un nom del poble.
La frontera oriental de la històrica Alta Lusàcia va estar marcada pel riu Kwisa, que passa per Lubań i continua cap al nord de Silèsia al riu Bobr. Especialment els turons entre Kamenz i Löbau estaven ben adaptats per a l'agricultura i segueixen sent molt rendibles.
En el , a la part septentrional de l'Alta Lusàcia, a l'est de banda i banda del riu Neisse i al voltant de Hoyerswerda, es van trobar grans quantitats de lignit. L'excavació en rases obertes va destruir gran part del paisatge cultural tradicional. Actualment el forat de Nochten, al sud de Weißwasser i Turów a la part polonesa encara està actiu. Moltes de les antigues mines de carbó han estat restaurades des de la dècada de 1970, especialment després del 1990, quan es va prestar especial atenció a revitalitzar el paisatge.
Població miniatura|Senyal bilingüe a Bautzen Aproximadament hi viuen unes 780.000 persones, d'elles 157.000 a la part polonesa. Una part del país pertany a la zona d'assentament dels sòrabs. Entre Kamenz, Bautzen i Hoyerswerda, unes 20.000 persones parlen alt sòrab. Però la població alemanya tampoc és culturalment homogènia, les fronteres culturals poden ser perfectament identificades pels grups de dialectes diferents. Mentre que a la regió de Bautzen es parla alt alemany, al sud s'hi parla el dialecte de l'alt lusacià (Oberlausitzisch), un antic dialecte del fràncic. A l'est es parla parcialment silesià. La major densitat de població es troba a la ciutat alemanya-polonesa de Görlitz-Zgorzelec, amb 91.000 habitants, 33.000 a la part polonesa.
A la part alemanya de l'Alta Lusàcia la població disminueix des de fa gairebé 20 anys. Els joves surten de la regió perquè l'atur a l'Est de Saxònia és particularment alt. Això i la baixa taxa de natalitat condueixen a l'envelliment sever de la població. En absència de llocs de treball disponibles hi ha poca afluència d'estrangers. La part polonesa de l'Alta Lusàcia és, a part de Zgorzelec, Lubań i Bogatynia, escassament poblada i forma part de les regions estructuralment febles de Polònia. Només la central energètica de carbó de Turów ofereix una petita quantitat de llocs de treball industrials.
Història Orígens Segons la investigació actual de la zona de l'Alta Lusàcia, durant mil·lennis ha estat de les zones d'assentament. Els caçadors de la mitjana Edat de Pedra (fins a l'any 8000 aC) només van creuar la zona. Fins i tot les més antigues cultures dels agricultors (4500 aC a 3300 aC) hi deixaren poques petges. A la primerenca edat de Bronze (segle XI aC al segle IX aC) la gent de la cultura lusaciana va entrar a la regió abans deshabitades de Bohèmia i el Neisse. Hi ha documentats camins entre les zones d'assentaments al voltant de Bautzen i Zittau. Un turó fortificada del segle X aC, a Schafsberg prop de Löbau, va tenir un paper especial. Un altre assentament important va ser el penya-segat sobre el riu Spree, on posteriorment s'hi construiria Ortenburg, a la ciutat de Bautzen, centre administratiu de l'Alta Lusàcia.
Els eslaus es van instal·lar des del a l'Alta Lusàcia. A la zona entre les actuals ciutats de Kamenz i Löbau hi havia la tribu dels Milceni, i el seu centre va ser una ciutat fortificada a Ortenburg (Bautzen). Un altre assentament eslau era situat a la vall del riu Neisse. La població rural sòrab va erigir nombrosos turons fortificats, que eren centres de les tribus i refugis, però també les residències de la noblesa eslava.
Primer control alemany El desenvolupament independent de les tribus eslaves es va interrompre al per l'expansió de l'Estat alemany. Amb les incursions de 921/922 i 928/929 Enric I va iniciar un període de submissió militar dels sòrabs. Els milceni foren forçats a pagar tribut el 932. Després de la mort d'Enric el 936 els milceni es van independitzar, però van ser sotmesos novament el 939 pel rei Otó I. Com a resultat, l'àrea de la milceni, tot i les persistents guerres, es va convertir en part de l'Ostmark sota marcgravi Gero i després del 965 de la Marcgraviat de Meissen. Tota la gran xarxa de castells a les zones frontereres es van reforçar com a punts de partida per a noves conquestes.
En lloc dels castells milceni s'hi instal·laren burgs emmurallats alemanys (esmentades per primera vegada el 1006), com l'Ortenburg a Bautzen, o els castells en Göda i Doberschau. L'any 1002 la ciutat de Bautzen va ser esmentada per primera vegada per Thietmar de Merseburg. Fins a la segona meitat del la lluita va continuar, i en 990 el milceni van ser finalment sotmesos pel marcgravi Ekkehard I de Meissen. L'església de l'Alta Lusàcia va ser assignada a la diòcesi de Meissen el 968. En 1007, la diòcesi va rebre la primera donació de la terra milceni, els castells Ostrusna (probablement Ostritz) i Godobi (Göda). Per a 1091, fou declarada una nova donació a l'església. L'emperador Enric IV van traslladar cinc llogarets a la zona de Milsca (Milzenerland), quatre d'ells al sud de Göda.
Aviat el govern feudal alemany fou amenaçat pel Regne de Polònia ascendent i la seva expansió occidental. El 1002 Bolesław I Chrobry forçà l'emperador Enric II a infeudar-li el gau Milsca. Després de diversos infeudaments volàtils i amargs ambdós van signar la pau de Bautzen de 30 de gener de 1018, que assignà la terra Milsca (Alta Lusàcia) i la terra Lusatia (avui Baixa Lusàcia) a Polònia. Després de la victòria de Conrad II sobre el rei Mieszko II de Polònia el 1031 l'Alta Lusàcia va tornar a estar sota el domini dels marcgraves de Meissen.
El 1076 Enric IV va donar a la terra Budissin a Vratislav II de Bohèmia com a feu imperial. El gendre de Vratislav, comte Wiprecht I de Groitzsch, hi va governar de manera independent el 1084-1108 des d'Ortenburg. Del 1144 està documentat que la província de Zagost, l'àrea al sud-est de Görlitz al voltant de Seidenberg, era part de la terra Budissin. També en aquesta regió de la diòcesi de Meissen fou equiparada amb la possessió. L'Alta Lusàcia arribat al Queis, la frontera de Silèsia, i la seva major expansió cap a l'est s'assolí en el .
El 1156 l'emperador alemany Frederic I Barba-roja va signar una aliança amb Vladislav II de Bohèmia. No sols li va prometre la corona reial sinó també la investidura amb el castell i país de Budissin, que es va convertir en realitat dos anys després. Amb això comença el període bohemi en la història de l'Alta Lusàcia, amb conseqüències de gran abast per al desenvolupament del país.
Domini de Bohèmia En el primer segle del domini de Bohèmia es van establir totes les ciutats importants de l'Alta Lusàcia, i totes les principals institucions religioses del país - a part de Bautzen -. El bisbe Bru II de 1213 a 1218 va establir el monestir de St. Petri a Bautzen, que va ser ricament dotat pel rei Přemysl Otakar I de Bohèmia i els seus successors; la reina Kunigunda va donar el 1234 el monestir cistercenc de St. Marienthal, subjecte a la diòcesi de Praga el 1244, i Bernhard Kamenz fundà el 1248 el segon monestir cistercenc de St. Marienstern a Kamenz.
La tala de boscos des del 1100, duta a terme principalment per camperols sòrabs, va ampliar la terra conreada. Van sorgir nous assentaments als voltants de Hoyerswerda. L'expansió del país es va intensificar a mitjans del sota els reis txecs, i es va dur a terme gairebé en competència amb els bisbes de Meissen. Van ser introduïts agricultors alemanys, que va aclarir les àrees forestals grans i va crear moltes noves viles. Sovint les aldees sòrabs s'estenien al costat dels colons alemanys. Els nous agricultors alemanys estaven legalment en millor situació que la població ja establerta. La majoria dels pagesos eren serfs sòrabs i va haver de fer feines pesades. Els pobles nous (la majoria alemanys) podien gestionar els seus assumptes de manera relativament autònoma. Quan els pagesos sòrabs van participar en el Landesausbau (desenvolupament del país), gaudien dels mateixos drets que els colons alemanys.
A causa de la immigració des de l'oest del riu Elba es va formar alta noblesa d'Alta Lusàcia que controlava la terra en nom del rei o dels marcgraves i a canvi va rebre el país com a feu. El país mateix pertanyia al rei. El 1241 el límit entre les possessions del bisbat de Meissen i de les possessions de la corona de Bohèmia a l'Alta Lusàcia van ser acordades per contracte.