La República de Txuvàixia (, Txuvàixkaia Respúblika; , Çăvaş Respubliki), o Txuvàixia (, Txuvàixia; , Çăvaş Yen), és una república de la Rússia europea. La seva capital és la ciutat de Xupaixkar/Txeboksari. Segons el cens del 2021, la seva població és d'1.186.909 habitants.
Geografia miniatura|Mapa de la República de Txuvàixia Amb una superfície de 18.300 km2, la República de Txuvàixia es troba al centre de la Rússia europea, gairebé enterament al marge dret del riu Volga. Forma part del districte federal del Volga i de la regió econòmica de Volga-Viatka. Limita amb la República de Mari-El al nord, l'óblast de Nijni Nóvgorod a l'oest, la República de Mordòvia al sud-oest, l'óblast d'Uliànovsk al sud i la República de Tatarstan a l'est i sud-est. En comparació al Mari-El veí, Txuvàixia està situada en un promontori, tot i que el seu punt més alt té només 286,6 msnm i el Volga, a l'alçada de Xupaixkar/Txeboksari està a 76 msnm. Tot i aquesta poca diferència d'alçada, el seu relleu està molt entretallat per nombrosíssims rierols que dificulten les comunicacions. Els principals rius són el Volga (Atăl, en txuvaix), el Surà (Săr) i el Tsivil (Śaval). Un dels embassaments del Volga es troba al nord de la república. El Volga, en gran part del seu recorregut per la república, separa Txuvàixia de Mari-El, al nord, mentre que el Surà flueix cap al Volga al llarg de gran part del límit occidental de la república. El clima és continental moderat, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre -13 °C al gener fins a 19 °C al juliol. La precipitació anual oscil·la entre 450 i 700 mil·límetres, però és desigual d'un any a l'altre. Els recursos naturals inclouen guix, sorra, argila, dipòsits de sapropel, fosforita i torba. Hi ha petits jaciments de petroli i gas natural, que no s'exploten comercialment. Els boscos, que s'estenen majoritàriament al sud, al llarg del riu Surà, cobreixen aproximadament el 30% del territori.
Història Edat mitjana L'origen lingüístic dels txuvaixos es troba en els protobúlgars, tribus turqueses que residien а les estepes entre el mar Negre i el mar Caspi entre els segles i . Al segle hi formaren una confederació anomenada Gran Bulgària. Després de desfer-se la confederació, entre els segles i , una part dels búlgars va emigrar cap als Balcans, on van establir el kanat búlgar del Volga. Una altra part es va traslladar a la regió del Volga mitjà, on van fundar la Bulgària del Volga. La Bulgària del Volga va adoptar l'islam el 922 (mig segle abans que el principat de Kíev no adoptés el cristianisme), com testimonia, entre altres Ibn Faldan, que va viatjar en una de les primeres ambaixades del califat de Bagdad a Bolgar.
L'estreta relació dels txuvaixos amb els pobles de llengua finoúgrica de l'àrea (maris, udmurts i mordovians) comença en aquesta època. S'han comptabilitzat molts manlleus en mari i, en menor mesura, en udmurt provinents del txuvaix, així com manlleus en l'altre direcció. Per exemple, els dies de la setmana en mari i txuvaix són calcs, excepte, potser, pel dilluns. També, mentre que la denominació «txuvaix» apareix en el segle , entre els segles i es donava habitualment l'apel·lació de «txeremís» tant als maris com als txuvaixos, distingint entre «txeremissos del pla», a la riba esquerra del Volga, i els «txeremissos dels turons», a la dreta. Entre els segons no es distingien els txuvaixos dels actuals maris dels turons. Les semblances en els modes de vida, vestit, religió i simbologia van fer que alguns lingüistes del segle classifiquessin el txuvaix com una llengua finoúgrica amb fortes influències turqueses en comptes de pròpiament turquesa. El fet que les banderes de Txuvàxia, Mordòvia, Mari-El i Udmúrtia continguin totes una representació del sol amb una forma de polígon de vuit costats mostra encara aquesta antiga relació, així com la semblança en els noms de Txuvàixia en txuvaix (Çăvaş Ien) i de Mari-El (l'El de Mari-El és un manlleu del mari al txuvaix).
La Bulgària del Volga va desaparèixer a causa de la conquesta mongola. Els enfrontaments en els anys 1223, 1229, 1232 i 1236-1242 van devastar el territori. El 1243 el territori va entrar a formar part de l'Horda d'Or. Això va comportar una migració de part de la població al nord i a l'oest, cap a regions més boscoses, on era més fàcil amagar-se, particularment a la regió de Kazan i en el curs del Tsivil/Śaval, a l'actual Txuvàixia. Xupaixkar podria haver-se fundat en aquest període. Al segle següent, les expedicions de Tamerlà 1391 i 1395 van portar més devastació a la zona, reforçant els moviments de població. Aquestes poblacions devien mantenir la religió tradicional, o haver-se islamitzat molt superficialment, perquè els txuvaixos fins a mitjans del segle mantingueren, bàsicament, la seva religió tradicional.
La qüestió de la relació de la relació entre la Bulgària del Volga i els pobles actuals txuvaix i tàtar ha estat motiu d'una forta polèmica entre les historiografies txuvaixa i tàtara, particularment entre la segona meitat dels anys 1940 i la perestroika. El 9 d'agost de 1944, el Comitè Central del PCUS va declarar que les lloances dels «enemics jurats tataromongols» podrien amagar tendències antirusses i antisoviètiques. Això estava lligat amb un discurs oficial que, des del final dels anys 1930, rehabilitava les grans figures del nacionalisme rus (per exemple, amb la pel·lícula Alekandr Nevski de 1938). Aquest discurs, en el curs de la Segona Guerra Mundial i anys successius, només va incrementar-se. Alhora, no es pot descartar un vincle amb la deportació dels tàtars de Crimea, decretada dos mesos abans. L'abril de 1946, l'Acadèmia de Ciències de l'URSS va fer una declaració contra la identificació entre els tàtars del Volga i els «tataromongols» i contra el «nacionalisme tàtar». En aquells anys també apareixia a la Unió Soviètica una nova disciplina històrica, l'«etnogènesi» que pretenia científicament identificar com havien sorgit els pobles actuals, presentats d'una manera molt essencialitzada. El resultat va ser que els medievalistes tàtars no va tenir més opció que la de reclamar unes arrels búlgares per als tàtars del Volga, minimitzant l'aportació kiptxak posterior lligada a la invasió mongola. La teoria no manca de fonament perquè és inqüestionable que hi ha hagut una continuïtat entre, almenys, una part de la població islamitzada búlgara i part dels tàtars musulmans posteriors. La teoria txuvaixa que declara els txuvaixos com a únics descendents legítims dels búlgars del Volga es basa en gran part en la continuïtat lingüística, però no explica la relació entre el «paganisme» txuvaix i l'extensió de la islamització a la Bulgària del Volga (que mostra, per exemple, el canvi de direcció de les tombes) i deixa de banda la profunda relació secular entre els txuvaixos i els parlants de llengües finoúgriques de l'àrea (particularment amb els udmurts i, sobretot, amb els maris).
Període tsarista La guerra de conquesta d'Ivan el Terrible contra el kanat de Kazan, successor de l'Horda d'Or, va convertir les terres dels txuvaixos i els maris en el pas obligat de les ràtzies russes contra els tàtars. En conseqüència, el 1551 representants txuvaixos i maris van jurar lleialtat al Gran Ducat de Moscou. L'any següent, Kazan i el seu kanat van caure. Els txuvaixos, però, van mantenir una àmplia autonomia, amb els russos limitant-se a establir alguns forts i col·lectar impostos. Com en el cas de nombroses altres minories nacionals de Rússia, la historiografia russa i soviètica han representat, en general, la incorporació dels txuvaixos a Moscòvia com a una decisió lliure i col·lectiva, feta per uns representants del poble davant d'Ivan IV. La descripció sembla poc creïble donat que no existia una unitat política que permetés l'existència de figures representatives del conjunt dels txuvaixos. També les cròniques russes de l'època contradiuen aquesta presentació, ja que, per una banda, donen compte d'una successió de delegacions txuvaixes que fan homenatge a Ivan, a Sviajsk i Moscou, i, per altre, anomenen la participació de txuvaixos en alguns dels alçaments antirussos després de la presa de Kazan.
miniatura|Txuvaixos no batejats el 1870La certa autonomia de la població txuvaixa va anar reduint-se al llarg del segle , en el marc del procés de modernització de l'Imperi Rus. En aquest marc, els txuvaixos van patir una campanya de cristianització forçosa a mitjans de segle, amb diferents repeticions fins al començament del segle següent. Part de la població fugí cap a l'est i el sud, on encara alguns grups mantenen la religió tradicional. Aquest patró es troba en altres pobles de l'àrea, com els maris, que tanmateix van aconseguir van aconseguir mantenir millor la seva religió tradicional a la diàspora. Per a la gran majoria dels txuvaixos, la cristianització fou superficial i portà a un sincretisme amb la religió tradicional, en part perquè els capellans russos, que es traslladaven a les seves famílies, no parlaven txuvaix. La conversió, però, no tragué els txuvaixos de la seva marginalització, passant de ser considerats «nous creients» en comptes de «pagans». La cristianització vingué associada a l'adopció de noms «cristians», és a dir russos, al mateix temps que es van començar a difondre els cognoms. Els cognoms txuvaixos, en la seva immensa majoria, provenen de noms de bateig, rarament de professions o topònims. Tot plegat fa que els noms i cognoms txuvaixos, com altres pobles cristianitzats a la mateixa època, com els maris o els sakhàs, no es distingeixen dels russos. Tanmateix, formes hipocorístiques en txuvaix dels prenoms han estat oralment emprades relativament sovint, i ho són encara fins a cert punt avui.
miniatura|Estàtua d'Ivan Iàkovlev davant la Biblioteca Nacional de Txuvàixia, a XupaixkarUn creixement de les conversions a l'islam a mitjan segle va provocar un intent de consolidar la cristianització de part de la població no russa de la regió del Volga. Sota la guia del professor de la universitat de Kazan Nikolai Ilminski, es fundaren escoles que, partint d'un ensenyament inicial en les llengües de les minories nacionals, acabava en una instrucció exclusivament en rus. Un deixeble d’Ilminski, Ivan Iàkovlev, va idear un sistema d'escriptura per al txuvaix, que és la base de l'ortografia actual, i fundà una escola txuvaixa a Simbirsk. Aquesta esdevingué l'escola normal on es formaren prop d'un miler de futurs mestres d'escola. Iàkovlev ser també traductor de nombrosos textos bíblics i religiosos. Amb el suport d'Ilià Uliànov, el pare de Lenin, que era el cap de la inspecció d'educació de Simbirsk, fundà desenes d'escoles txuvaixes. El 1913, hi havia 426 escoles primàries txuvaixes, 27 «primàries superiors» i 10 secundàries, amb un 60% de l'alumnat txuvaix escolaritzat. El grau d'escolarització dels txuvaixos s'havia igualat al dels russos, tot i que el retard que portaven els txuvaixos feia que el nivell d'analfabetisme en el global de la població es mantenia molt superior al dels russos i tàtars. El 1917, prop d'un centenar de txuvaixos havien acabat la universitat. El nombre de capellans txuvaixos també s'havia multiplicat, passant de 2 a 140 en menys de trenta anys. La publicació de llibres en txuvaix va créixer d'un total de 14 apareguts fins a 1871 a 725 en el període 1872-1917, dos terços dels quals eren religiosos.
Revolucions de 1905 i 1917, guerra civil i inici del moviment nacionalista txuvaix