Abbó o Abó (llatí Abo o Abbo, francès Abbon) o Abbó de Provença (nascut potser vers 685 i va fer testament el 5 de maig de 739.Georges De Manteyer - La Provence du premier au douzième siècle, pàgina 72 aquí Fou un patrici borgonyó (a vegades considerat franc però podria ser gal·loromà) cap dels lleials a Carles Martell i oposat al rebel duc Mauront de Marsella aliat als sarraïns de Yússuf ibn Abd-ar-Rahman al-Fihrí. Pertanyia a la família de Waldelè (Waldelenus) de Visontio (Besançon) i el Vienès, la qual controlava els passos pels Alps cap a Itàlia a Susa, Embrun i Gap. Era fill d'un dels principals terratinents de Borgonya. La seva residència era un castell proper a Viena del Delfinat.
El seu nom Ab(b)o, era aparentment germànic, però pot ser l'hipocorístic del vell nom gal Abolenus-Abelonius. Aquestes formes abreviades no són sempre clares. En tots els casos Abbó és considerat com un aliat gal·loromà pels francs. Fou rector de la Mauriena i de Susa i patrici del Vienès el 722. Carles Martell per recompensar els seus serveis el va fer duc de Provença el 732. Abbó va fundar l'abadia de la Novalaise el 726, a la qual va deixar una gran part del seu immens heretatge el 739. Fou el darrer patrici de Provença.
Orígens miniatura|Dagobert rep el regne Franc dels bisbes i els grans de Burgúndia. Entre ells estaven certament representats els membres de la molt poderosa família dels Abbó.
Abbó és procedent de la família de Waldelenus, dit també de Waldelè de Besançon. Aquest era el fill de Magnacar (vers 506- 565), un alamà aliat dels francs, duc del pagi d'Avènticum.Christian Settipani & Patrick van Kerrebrouck La Préhistoire des Capétiens, 481-987, Primera part: Mérovingiens, Carolingiens et Robertiens (Villeneuve d'Ascq: Edicions Christian, 1993), pàg. 77. La Marii Episcopi Aventicensis Chronica recorda la mort el 565 de "Magnacarius dux Francorum", duc de Transjurània. El nom de l'esposa de Magnacar no és conegut. Tenia un germà, Giuccio, i una germana, Marcatruda, reina de Borgonya, pel seu matrimoni amb el rei Guntram. Aquesta germana fou tancada amb monges arlesianes al monestir de Sant Joan, el 567, després del tenir un nen nascut mort.
Waldelè dels Francs transjurans (vers 531- 610) fou patrici de Burgúndia i majordom de palau d'Austràsia el 581.Christian Settipani & Patrick van Kerrebrouck La Préhistoire des Capétiens 481-987, Primera part: Mérovingiens, Carolingiens et Robertiens (Villeneuve d'Ascq: Edicions Christian, 1993), pàg. 77. Settipani escriu erròniament que era comte d'Orleans entre 584 i 590 i que fou assassinat pel rei Guntram, el seu cunyat; però aquest rei va matar els seus dos germans el 577 i el fill de Waldelè, Donat de Besançon, va néixer el 592 i després d'aquesta data encara va tenir tres altres fills data i és citat com a duc el 610. Settipani el confon amb Wiliacari, comte d'Orleans el 584 que no era borgonyó, sinó aquità. Va fundar el monestir de Luxeuil.
L'esposa de Waldelè, Èlia Flàvia (Aelia Flavia), era una noble gal·loromanaUn dels seus fills és esmentat fins i tot com exgenere Romano, segons The Prosopography of the Later Roman Empire, d'Arnold Hugh Martin Jones, John Robert, pàg. 309. Era potser descendent del procònsul Fèlix Ennodi i del costat matern de Siagri.Christian Settipani La transició entre mite i realitat, Archivum 37 (1992:27-67), on Settipani especula amb la connexió de Flàvia amb Felix Ennodius i Syagrius.
Waldelè i Èlia Flàvia van tenir quatre fills:
Donat de Besançon,"Dictionnaire géographique, historique et statistique des communes de Franche-Comté", A. Rousset, Département du Jura, Bintot, 1855. monjo al monestir de Luxeuil i bisbe de Besançon.
Felix Cramnelè (Felix Chramnelenus), duc, restaurador de l'abacial de Romainmôtier de 630 a 642 i conservador del monestir de Luxeuil. Va fundar el monestir de Baulmes el 952. Félix Chramnelenus va combatre amb altres dotze ducs a Gascunya el 632 i 633. També va lluitar al costat de Flacoald (Flaochad), majordom del palau de Borgonya (642-643) contra Willibad, patrici del comtat de Viena (Vienès) del 639 a 642.
? Un altre Cramnelè (Chramnelenus) és citat el 676, com a bisbe d'Embrun.Sainted Women of the Dark Ages, de Jo Ann McNamara, John E. Halborg, E. Gordon Whatley, pàg. 213. miniatura|Eticó Adalric d'Alsàcia era el rebesnet de Waldelenus i, per tant, un parent d'Abó.
Aquilina del Jura, fundadora de l'abadia de Bèze l'any 616, segons Mabillon, i el 630, segons Charles Le Cointe, sota l'advocació de sant Pere, amb Amalgar de Dijon, duc del palau del rei d'Austràsia. Són a l'origen també d'un convent a Bregille. El 630, el rei Dagobert I a Saint-Jean-de-Losne va donar l'ordre d'assassinar Brodulf, oncle del seu germà Kharibert. L'homicidi fou executat pels ducs Amalgar de Dijon i Arnebert i pel patrici Willibad. Dotze anys més tard Amalgar combatia junt amb el seu cunyat Fèlix Cramnelè contra aquest Willibad, que va morir en una batalla. Aquilina va deixar dos fills: Waltlalè, monjo de Luxeuil, on fou el primer abat, i on va establir la Regla de sant Columbà, reemplaçada més tard per la de Sant Benet. Adalric, duc del pagus Attoariensis fou segons les darreres investigacions el pare d'Eticó I (Eticó Adalric d'Alsació). Siruda, que fou religiosa al monestir de dones creat per la seva mareDictionnaire d'orfèvrerie, de gravure et de ciselure chrétiennes, pàg. 1706.
Abbó, nascut aproximadament un segle més tard que els fills de Waldelenus i d'Aelia Flavia, fou el fill de:
Fèlix de la Gens Abbo, un gran terratinent burgundi,Segons Reginald L. Poole The See of Maurienne and the Valley of Susa, The English Historical Review, volum 31, No. 121 (Jan., 1916), pàg. 1-19, Publicat per: Oxford University Press del qual el seu fill Abbó diu al seu testament que era bisbe de Torí i estava casat amb Rústica.
Abbo, Abo o Abbon, pot semblar un nom germànic, però no ho és tant segur que sigui així. Pot ser en efecte un hipocorístic del gal Abelonius. Hi va haver un Abbó comte de Viena el 831. Félix, el seu pare, emparentat amb el clan dels Waldelenus fou més aviat un bon aristòcrata de soca gal·loromana a conseqüència d'aquest nom, que un burgundi, fins i tot fortament romanitzat. Aquest patronímic és potser també un diminutiu d'Ebraldus-Ebrardus.
Abbó fou el net de Marró i de Dodina. Sempre gràcies al seu testament se sap que era el nebot de:
Vualquí (Vualchinus) o Valquí, bisbe d'Embrun (735-740), i abat del monestir de la Novalaise.Aquest vincle de parentiu que li atribueix la Gallia Christiana, t. III, pàg. 1064, no és tanmateix segur. D'altres fonts, com a Joseph Roman, a la Revista històrica (París) de 1882 l'esmenten com el fill d'un cert duc Meró i bisbe de Sant Joan de Mauriana. Abbó d'altra bando no diu que sigui el seu oncle.
Simforià, bisbe de Gap, qui fou el seu tutor, sent deposat per homes "méchans" (de la Meca?)
Dodó casat amb Godana
Eptolena, mare d'Honorada.
Biografia Un patrice del Vienès miniatura|Ruïnes gal·loromanes a Viena, on vivia Abbó. El seu pare fou un dels majors terratinents que hagin existit als Alps, ja que posseïa una sèrie gairebé ininterrompuda de dominis de Marsella a Grenoble.Bulletin de la Société d'études des Hautes-Alpes, 1899, pàg. 212. Abbó fou rector de Mauriena i de Susa des de 722. La seva família dominava els passos alpins de Susa, Briançon, Embrun, i Gap. Fou revestit de la dignitat de patrici del Vienès per Carles Martell, príncep dels francs, i va succeeir a Agnari que exercia aquest càrrec el 722. Els patricis de Viena governaven tots els països entre el Roine, el Durance i els Alps Penins, o en altres paraules les tres antigues províncies gallo-romaines sotmeses a l'autoritat primatiale de l'església metropolitana de Viena.
Aquest patrici va tenir la seva residència ordinària en una de les fortaleses que dominen l'antiga ciutat de Viena.Archiv für schweizerische Geschichte, p.101. Una majoria d'autors li diuen patrici romà, altres patrici franc.Bulletin des sciences historiques, antiquités, philologie, per Jean-François Champollion, Champollion-Figeac (Jacques-Joseph), pàg. 479. Els Francs, molt poc nombrosos i sovint poc cultivats havien de valer-se de gal·loromans o estrangers a dignitats importants. Lupus, del qual parla el germà Fortanat, el seu parent Fèlix Cramnelè, del qual parla Fredegari, l'atenenc Gelsus, un Amatus, un Eunius Mummolus,Comte d'Auxerre i general dels exèrcits del rei de Borgonya Guntram del qual parla Gregori de Tours, i Abbó en són alguns exemples, entre d'altres.Col·lecció de les millors dissertacions, p.5.
Charles Martel (733) La invasió musulmana lang=ca|miniatura|El Vienès reagrupa els territoris de Borgonya d'aquell temps que van del sud del Roine als límits de Provença (al nord del riu Durance) i a l'est fins al regne dels Longobards.
Vers la meitat dels anys 710, alguns trastorns són assenyalats a Provença occidentalProtocol redactat a Digne el 780, i contingut al cartulari de l'abadia de Sant Víctor de Marsella que es fan eco d'una revolta conduïda pel patrici Antenor contra el poder franc de Pipí d'Héristal, i després de Carles Martell, revolta que s'acompanya d'espoliacions de béns eclesiàstics.
El perill venia sobretot dels aliats d'aquests rebels, els sarraïns, que s'aventuraren cap a la vall del Roine, fins a Autun (725).Dom Claude Devic, dom Joseph Vaissète, Història General del Llenguadoc, 1730- 1745 (accessible aquí)
La gran irrupció dels moros va forçar a Abbó a refugiar-se a Susa, amb molts refugiats. En aquesta ciutat que depenia llavors del bisbe de Sant Joan de la Mauriena, va estipular la fundació de l'abadia de la Novalaise (Novaliciensis) el 726.
La fundació de l'abadia de la Novalaise el 726 Aquesta abadia fou fundada el 30 de gener del 726, als peus del Mont Cenis, per Abbó, aleshores rector de la Mauriena i de Susa, patrici del Vienès. Fou construïda sobre la Via Francigena, l'antic camí de 1.700|km del pelegrinatge de Roma que portava de Canterbury, (capital de l'església d'Anglaterra), a la tomba de Sant Pere, a la Basílica de Sant Pere de la ciutat del del Vaticà, a Roma.
La rica abadia dedicada als sants Pere i Andrea coneixerà un gran renom durant l'època carolíngia, quan acollirà més de cinc-cents monjos. Des del començament fou dotada de nombroses terres a la Mauriena i a la vall de Susa. La Novalaise va atreure als venedors i als pelegrins en detriment del Montginebre.P-L. Rousset. Fou també al principi un lloc de refugi per a cristians amenaçats pels sarraïns i la guerra que feia furor a l'oest del Piemont.
La rebel·lió de Mauront (733) miniatura|Carles Martell en la batalla de Poitiers (732). Absent Abbo el duc Mauront de Marsella va quedar com el principal senyor del territori i va iniciar una conspiració amb altres senyors per independitzar Borgonya. Va intentar sacsejar els vincles ja ben febles que unien les poblacions de l'est de la Franciae amb el regne i amb Carles Martell. Es va aliar amb els altres governadors. Tots aquestos senyors tramaren un complot en l'esperança que Carles, llavors ocupat de diferents guerres, bé contra els pobles de Germània, bé contra els aquitans, o bé contra els Sarraïns, es veuria impossibilitat d'impedir-los crear un regne independent.