miniatura|Escena d'una serventa jove (esquerra) contemplant la seva mestressa morta en l'estela funerària de Mnesàrete, filla de Sòcrates. Lesclavitud a l'antiga Grècia fou un component essencial del desenvolupament econòmic i social del món grec de l'antiguitat i estigué vigent al llarg de la seva història. Els grecs consideraven l'esclavitud no solament com una realitat indispensable, sinó també com un fet ben natural; fins i tot els estoics, en general, o els primers cristians no la van qüestionar. La majoria dels escriptors antics entenien que l'esclavitud no era tan sols un fenomen natural, sinó també necessari. No obstant això, també van aparèixer alguns debats aïllats que aixecaren el crit al cel, com s'observa en els diàlegs socràtics, o alguns estoics que expressaren la primera condemna de l'esclavitud de la qual es té un registre històric.
D'acord amb la tradició historiogràfica moderna, aquest article només parla dels esclaus mercaderia, també considerats com a esclaus estris per autors anglosaxons, i no dels grups amb una determinada dependència, com els penestes de Tessàlia, els ilotes d'Esparta o els clarotes de Creta, que tenien una posició social més complexa, ja en la línia de la servitud de l'edat mitjana. Un esclau mercaderia és un individu privat de llibertat i subjecte a la voluntat d'un propietari que pot comprar-lo, vendre'l o llogar-lo com un bé qualsevol.
L'esclavitud a l'antiga Grècia planteja problemes importants als estudiosos, ja que la documentació és dispar i molt fragmentària, concentrada principalment a la ciutat d'Atenes; es dubta del nivell d'implantació de l'esclavitud a la mateixa Esparta perquè n'hi ha molt poca informació. Cap tractat fa referència específicament al tema; fins i tot, sovint la mateixa terminologia és vaga. Els arguments judicials del , una bona font documental, no detallaven determinats aspectes relacionats amb els esclaus, ja que els veien, fonamentalment, com una font d'ingressos. La comèdia presenta els esclaus de comèdia, i la tragèdia els esclaus de tragèdia, però tan sols són una font indirecta de coneixement de la situació. D'altra banda, en la producció iconogràfica o en les esteles funeràries, és difícil distingir un esclau d'un artesà.
Actualment, l'esclavitud grega és objecte de debats historiogràfics i, en particular, el debat se centra al voltant de dues qüestions: si es pot dir que la societat grega era esclavista i, la segona, si els esclaus grecs formaven una classe social.
Terminologia L'antiga llengua grega té un gran nombre de paraules per a designar un esclau, moltes de les quals necessiten un context per a evitar una interpretació ambigua. En l'obra d'Homer, Hesíode o Teognis de Mègara, els esclaus són anomenats /dmôs. L'expressió té un significat més general, però es refereix de manera particular al presoner que forma part del botí,Vegeu l'Odissea 1:398, on Telèmac esmenta «els esclaus que bonament Odisseu guanyà (per a ell)». és a dir, una propietat. Durant el període clàssic, un terme habitual era ἀνδράποδον (andrápodon) (literalment, 'que té peus d'home',Terme usat per Homer a la Ilíada 7:475 per referir-se als presoners capturats en una batalla; també l'usa Aristarc de Samotràcia seguint a Zenòdot d'Efes i Aristòfanes de Bizanci. Vegeu Kirk, pàg. 291. en oposició a τετράποδον (tetrápodon), 'quadrúpede', és a dir, 'bestiar'. Tot i així, la paraula més habitual era δοῦλος (doules),Les transliteracions del micènic poden generar confusió i no reflecteixen directament la pronunciació. que deriva segurament del micènic do-e-ro,Definició. que contrasta amb la de persona lliure (ἐλεύθερος, eleuthera) i, més concretament, amb la de ciutadà (πολίτης, política). δουλεῖα (douleia) designa el certificat de submissió de l'esclau al seu amo, però també la relació dels infants amb els seus pares o la dels ciutadans vers els magistrats. Finalment, s'empra també el terme οἰκέτης (oikétês), literalment 'aquell que viu a la casa', que, per extensió, designa el criat.
Altres termes utilitzats són molt menys precisos i requereixen el context per ser ben interpretats: θεράπων (therápôn). En l'obra d'Homer designa el genet (Pàtrocle era el terapon d'Aquil·les,Ilíada, 16:244 i 18:152. i Merion, el d'Idomeneu).Ilíada, 23:113. A l'època clàssica, designava el criat. ἀκόλουθος (akólouthos), literalment, 'el que segueix al qui escolta'. παῖς (país), literalment 'nen', ús emparentat amb el de 'criat', que també s'utilitzava de manera despectiva per a anomenar alguns esclaus adults. σῶμα (soma), literalment 'cos', emprat en el context d'emancipació o d'alliberament d'un esclau.
Orígens de l'activitat miniatura|Dones com a botí de guerra: Àiax el Menor, prenent Cassandra; cílix de ceràmica de figures vermelles, per l'artista de Kodros (ca. 440-430 aC, Museu del Louvre) No hi ha dubtes de la presència d'esclaus (doeroi) en la civilització micènica. Es distingeixen dues categories jurídiques: els esclaus simples i els esclaus del déu (teojo doer), divinitat que probablement devia ser Posidó. Els esclaus del déu sempre s'esmentaven pel seu nom i pel lloc d'origen, i la seva condició jurídica era similar a la de persones lliures. La naturalesa i l'origen del seu vincle amb la divinitat no quedava clara. Alguns d'aquests esclaus, com indica el seu nom, eren de Citera, Quios, Lemnos i Halicarnàs, i van ser reduïts a l'esclavitud probablement en actes de pirateria. Les tauletes posen de manifest que les unions entre esclaus i no esclaus eren habituals, que els esclaus podien ser artesans independents i que podien tenir un tros de terra. De fet, sembla que en la civilització micènica la divisió principal no es fonamentava en la diferència entre individus lliures i no lliures, sinó entre els que depenien de la vida de palau, de la cort, i els que no en depenien.
En l'obra d'Homer, en què les estructures socials reflecteixen la situació de canvi del període de l'edat fosca grega, no s'observa cap continuïtat amb l'època micènica. Fins i tot la terminologia va canviar: l'esclau s'anomenava dmôs i no do-e-ro (doulos). Tant en la Ilíada com en lOdissea, els esclaus són principalment dones,N'hi ha 50 a la casa d'Ulisses (22:421) i a la d'Alcínou (7:103). capturades com a botí de guerra,Vegeu Criseida (1:12–3, 29–30, 111–5), Briseida (2:688–9), Diomede (6:654–5), Ifis (6:666–8) i Hecamede (11:624–7). mentre que els homes són segrestats per poder demanar un rescat,Vegeu a la Ilíada les súpliques d'Adraste el troià (1:46–50), els fills d'Antímac (11:131–5) i Licàon (21:74–96), tots demanant clemència a canvi d'un rescat. o morts en el camp de batalla. Les esclaves eren serventes,Abans de la seva lluita amb Aquil·les, Hèctor prediu per a la seva dona Andròmaca una vida de servitud i esmenta que haurà d'anar a buscar aigua (6:454-8). A l'Odissea els criats encenen el foc (20:123), preparen la festa dels pretendents (1:147), han de moldre el blat (7:104, 20:108-9), fer el llit (7:340 -2) i tenir cura dels hostes. i de vegades concubines.<ref>A la Ilíada, Criseida dorm amb Agamèmnon, Briseida i Diomede amb Aquil·les, Ifis amb Pàtrocle. A lOdissea, dotze criades dormen amb els pretendents (20:6-8) en contra de les ordres directes d'Euriclea (22:423-425).</ref> Existeixen també alguns esclaus masculins, sobretot en l'''Odissea, entre ells el criador de porcs Eumeu. L'esclau té la particularitat de ser un membre més de loikos (la unitat familiar).«Laertes menja i beu amb els seus servents», Odissea, 16:140–1.«A l'hivern, Laertes dorm en la seva companyia», Odissea, 11:188–91. El terme dmôs no és pejoratiu i Eumeu, el «diví» criador de porcs,Odissea, 14:3. és tractat amb els mateixos epítets homèrics que els herois grecs. Malgrat tot, l'esclavitud continua sent una condició inferior. El mateix Eumeu declara que «Zeus li treu la meitat del valor a un ésser humà quan el converteix en esclau».Odissea 17:322–323. Versió en línia de Butcher-Lang, una traducció del 1879
És difícil determinar quan neix l'esclavitud mercantil en l'època arcaica. Del que es desprèn de la lectura de l'obra d'Hesíode, Treballs i dies (), aquest posseïa diversos dmôes,Hesíode, Treballs i dies, pàg. 405. però el seu estatus real no queda clar. La presència de douloi és esmentada per poetes lírics com Arquíloc de Paros o Teognis de Mègara. Segons la tradició, el codi de Dracó d'Atenes (620 aC), que tracta sobre l'homicidi, hauria esmentat els esclaus. Pel que comenta Plutarc, Soló (594 aC-593 aC) hauria prohibit que els esclaus practiquessin gimnàstica i pederàstia. A partir d'aquesta època, les cites es multipliquen. Quan Soló assenta les bases de la democràcia atenenca, l'esclavitud s'oficialitza. Moses Finley observa que a Quios —que segons Teopomp de Quios va ser la primera de les polis en la qual es va practicar el comerç d'esclaus—,Apud Athenaeus, 6:265bc, Fragmente der griechischen Historiker (FGrH) 115, fgt.122. ja existia durant el , com a conseqüència d'una democratització precoç; conclou que «un dels aspectes de la història grega és el desenvolupament a la vegada de la llibertat i l'esclavitud».
Funció econòmica
miniatura|L'agricultura era l'activitat principal en què s'ocupaven molts esclaus (Museu Britànic) A grans trets, a l'antiga Grècia no hi havia activitats específiques per als esclaus, ja que podien participar en qualsevol d'aquestes amb l'excepció de la política. La política era l'única activitat de la qual el ciutadà tenia el monopoli. En realitat, per als grecs era l'única activitat digna d'un ciutadà, mentre que les altres s'havien de delegar, en la mesura del possible, als no-ciutadans.
La principal activitat en la qual s'utilitzaven esclaus era en l'agricultura, la base de l'economia grega. Alguns petits propietaris podien tenir un o dos esclaus propis. Un testimoni d'aquest fet és l'abundant literatura existent composta de manuals per als terratinents (com les obres Econòmic de Xenofont o Economia del pseudo-Aristòtil). El grau en què els esclaus eren utilitzats com a mà d'obra en l'agricultura està en disputa.Jameson argumenta a favor d'un ús molt gran d'esclaus; Meiksins Wood (1983 i 1988) ho discuteix. Es recorria a la mà d'obra servil i, pel que fa a l'explotació, aquesta superava el nucli familiar. En les grans possessions, els intendents solien ser esclaus. No obstant això, a Grècia mai van existir les grans poblacions d'esclaus que es donaren en els latifundis romans.
A les mines i pedreres, el treball dels esclaus no era el més important. Encara que se n'hi troba una important població, sovint eren llogats per particulars amb poder econòmic. Nícies, un general atenenc de la Guerra del Peloponès, va llogar un miler d'esclaus a les mines de plata de Làurion, a l'Àtica; Hipònic, 600 esclaus, i Filomides, 300 esclaus. Xenofont indica que pagaven un òbol per esclau i dia, cosa que suposa unes 60 dracmes anuals.Póroi (Sobre els ingressos), 4. Llogar esclaus era una de les inversions més valorades pels atenencs. Xenofont calculà que a les mines de la muntanya de Làurion i en els molins contigus en els quals es realitzava la transformació del mineral, treballaven uns 30.000 esclaus. Fins i tot, proposà que la ciutat es dotés d'una important població d'esclaus sota la propietat de l'estat, en una proporció de tres esclaus per ciutadà, i que el seu lloguer assegurés el manteniment de tots els ciutadans.
També eren utilitzats en l'àmbit de l'artesania. Com succeïa amb les tasques agrícoles, s'hi recorria quan l'activitat superava les disponibilitats de la família. No obstant això, la proporció de mà d'obra esclava era molt més important en els tallers. La fàbrica d'escuts de Lísies donava feina a 120 esclaus,Demòstenes, 12:8–19. i el pare de Demòstenes tenia 32 ganiveters i 20 fabricants de llits.Demòstenes, Contra Afobos, 1:9.