El càstig o castic, normalment, és la imposició d'un resultat indesitjable o desagradable a un grup o individu, resolt per una autoritat —en contextos que van des de la disciplina infantil fins al dret penal — com a resposta i dissuasió a una acció o comportament particular que es consideri indesitjable o inacceptable. No obstant això, és possible distingir entre diferents enteniments de què és el càstig. miniatura|Les poblacions de l'antic poble de Chapeltown, Lancashire, Anglaterra El raonament del càstig pot ser condicionar un nen per a evitar l'autocomunicació, imposar la conformitat social (en particular, en contextos d'educació obligatòria o disciplina militar), defensar normes, protegir-se dels danys futurs (en particular, els de delictes violents) i mantenir la llei —i el respecte a l'estat de dret en virtut del qual es regeix el grup social.and violates the law or rules by which the group is governed. El càstig es pot autoinfligir, com es fa amb l'autoflagel·lació i la mortificació de la carn en l'entorn religiós, però sovint és una forma de coacció social.
La imposició desagradable pot incloure una multa, pena o confinament, o ser l'eliminació o negació d'alguna cosa agradable o desitjable. L'individu pot ser una persona, o fins i tot un animal. L'autoritat pot ser un grup o una sola persona, i el càstig es pot dur a terme formalment segons un sistema de llei o de manera informal en altres tipus d'entorns socials, com ara dins d'una família. Les conseqüències negatives que no s'autoritzen o que s'administren sense incompliment de les normes no es consideren càstig tal com es defineix aquí. L'estudi i la pràctica del càstig dels delictes, especialment pel que fa a la presó, s'anomena penologia o, sovint en textos moderns, correccions; en aquest context, el procés de càstig s'anomena eufemísticament "procés correccional". La investigació del càstig sovint inclou investigacions similars sobre prevenció.
Les justificacions del càstig inclouen la retribució, la dissuasió, la rehabilitació i la inhabilitació. La darrera podria incloure mesures com l'aïllament, per a evitar que el delinqüent tingués contacte amb possibles víctimes o l'eliminació d'una mà per dificultar el robatori.
Si només hi ha algunes de les condicions incloses a la definició de càstig, es poden considerar més exactes les descripcions que no siguin "càstig". Infligir alguna cosa negativa o desagradable a una persona o animal, sense autoritat, es considera venjança o despit més que un càstig. A més, la paraula "càstig" s'utilitza com a metàfora, com quan un boxejador experimenta " càstig " durant una baralla. En altres situacions, incomplir una norma pot ser recompensat i, per tant, rebre aquesta recompensa naturalment no constitueix un càstig. Finalment, s'ha de complir la condició de trencar (o incomplir) les normes perquè les conseqüències es considerin càstig.
Els càstigs difereixen pel seu grau de gravetat i poden incloure sancions com ara amonestacions, privacions de llibertat o privacions, multes, empresonaments, ostracisme, infligència de dolor, amputació i pena de mort. El càstig corporal es refereix als càstigs en què es pretén que s'infligeixi dolor físic al transgressor. Els càstigs es poden jutjar com a justos o injustos pel que fa al seu grau de reciprocitat i proporcionalitat a la infracció. El càstig pot ser una part integral de la socialització i castigar el comportament no desitjat sovint forma part d'un sistema de pedagogia o modificació del comportament que també inclou recompenses.
Definicions miniatura|El filferro de pues és una característica de les presons. miniatura|Una cel·la de presó moderna. miniatura|Hester Prynne at the Stocks: una il·lustració gravada d'una edició de 1878 de The Scarlet Letter miniatura|Pena d'un infractor a Hongria, 1793 Hi ha un gran nombre d'enteniments diferents sobre què és el càstig.
En filosofia Diversos filòsofs han presentat definicions de càstig. Les condicions que normalment es consideren necessàries per a descriure una acció com a càstig són aquestes
és imposat per una autoritat, implica alguna pèrdua per al suposat infractor, és com a resposta a un delicte i l'home (o un altre animal) a qui s'imposi la pèrdua s'hauria de considerar almenys una mica responsable del delicte.
En psicologia Introduït per B. F. Skinner, el càstig té una definició més restrictiva i tècnica. Juntament amb el reforç pertany a la categoria de condicionament operant. El condicionament operant es refereix a l'aprenentatge amb un càstig (sovint confós com a reforç negatiu) o una recompensa que serveix com a reforç positiu de la lliçó a aprendre. En psicologia, el càstig és la reducció d'un comportament mitjançant l'aplicació d'un estímul desagradable (càstig positiu) o l'eliminació d'un estímul agradable (càstig negatiu). Les tasques addicionals o els cops de porra són exemples de càstigs positius, mentre que eliminar els privilegis de joc o de recés d'un estudiant ofensor són exemples de càstig negatiu. La definició requereix que el càstig només es determini després del fet per la reducció del comportament; si el comportament ofensiu del subjecte no disminueix, no es considera un càstig. Hi ha una certa fusió entre els concepte de càstig i el d'aversius, encara que una aversió que no disminueix el comportament no és el càstig considerats en la psicologia. A més, "estímul aversiu" és una etiqueta que els conductistes generalment s'apliquen als reforçadors negatius (com en l'aprenentatge d'evitació), en lloc dels castigadors.
En sociobiologia De vegades, el càstig es denomina agressió moralista o de represàlia; s'ha observat en tots espècies d'animals socials, cosa que va fer que els biòlegs evolutius concloguessin que es tracta d'una estratègia estable evolutivament, seleccionada perquè afavoreix el comportament cooperatiu.
Exemples contra l'ús sociobiològic Una de les crítiques a la pretensió que tots els animals socials estiguin evolucionats per a ser castigats prové d'estudis sobre animals, com ara els pops prop de Capri, Itàlia, que de sobte van formar cultures comunitàries a partir de la vida solitària fins llavors. Durant un període de pesca pesada i turisme que va envair el seu territori, van començar a viure en grups, aprenent els uns dels altres, especialment les tècniques de caça. Els pops més petits i petits podrien estar a prop dels pops completament cultivats sense que els mengessin, tot i que, com altres Octopus vulgaris, eren caníbals fins just abans de la formació del grup. Els autors subratllen que aquest canvi de comportament que va passar massa ràpid per a ser una característica genètica en els pops, i que no eren certament no hi ha mamífers o altres animals "naturalment" socials que castiguen els pops de canibalisme en qüestió. Els autors també assenyalen que els pops van adoptar un aprenentatge observacional sense cap història evolutiva d'adaptació especialitzada."Observational Learning in Octopus vulgaris." Graziano Fiorito, Pietro Scotto. 1992.Aliens of the deep sea, documentary. 2011.
També hi ha arguments contra la noció de càstig que requereix intel·ligència, basats en estudis sobre el càstig en animals de cervell molt petit, com ara els insectes. Hi ha proves dels treballadors de les abelles amb mutacions que els fan fèrtils ponent ous només quan altres abelles no les observen i que les poques persones que són capturades en el moment són assassinades. Això es corrobora mitjançant simulacions per ordinador que demostren que algunes reaccions simples dins de les vistes generals de la intel·ligència extremadament limitada dels insectes són suficients per emular el comportament "polític" observat en els grans simis. Els autors argumenten que això falsifica l'afirmació que el càstig va evolucionar com a estratègia per tractar amb individus capaços de saber què fan.How the Body Shapes the Way We Think: A New View of Intelligence, Rolf Pfeifer, Josh Bongard, foreword by Rodney Brooks. 2006
En el cas de cervells més complexos, la noció d'evolució que selecciona un càstig específic d'incompliments de regles triats intencionadament o d'actors equivocats capaços de prendre decisions intencionades (per exemple, castigar els humans per assassinat sense castigar virus letals) està subjecta a crítiques de la coevolució problemes. Aquest càstig a individus amb certes característiques (incloent, però, en principi, no restringit a les capacitats mentals) se selecciona contra aquestes característiques, cosa que fa impossible l'evolució de les capacitats mentals considerades la base de la responsabilitat penal en les poblacions sotmeses a aquest càstig selectiu. Alguns científics argumenten que això desmenteix la noció que els humans tinguin un sentiment biològic de transgressions intencionals que mereixen ser castigats.Friedrich Nietzsche (1886). Beyond Good and Evil: Prelude to a Philosophy of the FutureAllen, Elizabeth, et al. (1975). "Against 'Sociobiology'". [letter] New York Review of Books 22 (Nov. 13).Dawkins, Richard (1979). Twelve misunderstandings of kin selection
Àmbit d'aplicació Els càstigs s'apliquen amb diversos propòsits, més generalment, per fomentar i fer complir un comportament adequat tal com ho defineixen la societat o la família. Els delinqüents són castigats judicialment, mitjançant multes, càstigs corporals o sentències privatives de llibertat com la presó; els detinguts s'arrisquen a altres càstigs per incompliment de les normes internes. Els nens, els alumnes i altres participants en formació poden ser castigats pels seus educadors o instructors (principalment pares, tutors o professors, tutors i entrenadors); vegeu Disciplina infantil.
Els esclaus, els servidors domèstics i altres servidors estan sotmesos a càstig pels seus amos. Els empleats encara poden estar subjectes a una forma contractual de multa o degradació. La majoria d'organitzacions jeràrquiques, com les forces militars i policials, o fins i tot les esglésies, encara apliquen una disciplina interna força rígida, fins i tot amb un sistema judicial propi (cort marcial, tribunals canònics).
El càstig també es pot aplicar per motius morals, especialment religiosos, com en la penitència (que és voluntària) o imposada en una teocràcia amb una policia religiosa (com en un estricte estat islàmic com l'Iran o sota els talibans) o (encara que no és cert teocràcia) per Inquisició.
L'infern com a càstig La creença que Déu, la màxima autoritat, envia el càstig final d'una persona a una existència a l'infern, un lloc que es creu que existeix a la vida posterior, correspon típicament als pecats comesos durant la seva vida. De vegades, aquestes distincions són específiques, amb ànimes condemnades que pateixen per cada pecat comès (vegeu, per exemple, el Mite d'Er Plató o la La Divina Comèdia de Dante), però de vegades són generals, amb pecadors condemnats relegats a una o més cambres de l'Infern o a un nivell del patiment.