miniatura|Creu paté vermella de l'Orde del Temple. La Cavalleria del Temple a Aragó i Catalunya (en llatí: Militia Templi in Aragonia et Catalonia) fou la província de l'Orde del Temple que agrupava les comandes templeres d'Aragó, de Catalunya i de Navarra (temporalment, també la de Provença), al capdavant de la qual hi havia el Mestre de l'Orde del Temple a Aragó i Catalunya.
Antecedents L'èxit de la Primera Croada es va estendre ràpidament pels regnes d'Europa. El mateix rei Pere I d'Aragó i Pamplona al capdavant d'un nombrós grup de cavallers es disposava a marxar a Palestina, quan el pontífex els va recordar l'obligació de defensar la seva pròpia terra dels almoràvits. L'ideal croat va portar el rei Pere I d'Aragó i Pamplona a assetjar Saragossa. Abans d'abandonar el seu setge, al mes de juliol de 1101, va fortificar a 5 quilòmetres de Saragossa el lloc de "Deus o vol" (avui en dia degenerat a Juslibol), crit de guerra croat. La mort de Pere I d'Aragó i Pamplona el 1104 va fer que el seu germà, Alfons I d'Aragó i Pamplona fos coronat rei dels aragonesos i pamplonesos.
Alfons el Bataller no estava cridat a ser rei, ja que va ser el segon fill del segon matrimoni del seu pare, el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona amb Felicia de Roucy. És probable que en la seva joventut visités a la seva família materna a l'altre costat dels Pirineus, arribant a tenir una forta amistat amb els que després serien els seus aliats en els camps de batalla com el seu cosí Rotrou II, comte de Perche, i de Gastó IV de Bearn. D'aleshores daten també les amistats amb Castan i Lope Garcés Pelegrí entre d'altres. L'ideal creuat que va viure Alfons el Bataller ja des de nen va marcar tota la seva vida i trajectòria com a rei. Totes les empreses del monarca van estar encaminades a la presa de Tortosa i València, des d'on podria embarcar les seves tropes cap a Jerusalem. Aquest afany va fer que més de 25.000 km² fossin reconquerits durant el seu regnat, guanyant-se el sobrenom “el Bataller”.
Saragossa (al-Bayda, "la blanca, l'augusta"), peça clau per aconseguir els seus objectius, va capitular el 18 de desembre del 1118, després que el papa hagués proclamat la seva conquesta com una nova croada al Concili de Tolosa del 1118. A aquesta empresa van contribuir cavallers arribats de la primera croada, entre ells Gastó IV de Bearn, que havia participat en la conquesta de Jerusalem. Per la seva inestimable ajuda, dirigint la construcció de màquines de guerra, va ser nomenat senyor de Saragossa per Alfons el Bataller. És probable que en els contactes amb Gastó de Bearn, el bisbe Esteve d'Osca i Lope Garcés Pelegrí (va afegir a la seva denominació la de pelegrí després de la seva estada a Jerusalem) el monarca tingués coneixement de les actuacions dels monjos guerrers a Palestina, ja que tots ells havien participat en la Primera croada. Fascinat per aquestes històries, el rei no va dubtar a imitar aquests moviments, fundant ell mateix Ordes similars en el seu regne. El 1122, va fundar una Militia Christi, la Confraria de Belchite, primer orde militar d'Espanya, a semblança de la Milícia de Jerusalem, segons carta de l'Arquebisbe Guillem de Aux, per sotmetre els sarraïns i obrir un camí a Jerusalem passant el mar.
Els confrares i els seus benefactors van rebre beneficis de creuada. La Militia Christi va tenir una altra base a la recent fundada ciutat de Monreal, fundada dos anys més tard que la de Belchite, a 1124.José María Lacarra, Alfonso el Batallador, Saragossa, Guara, 1978. .José Ángel Lema Pueyo,Alfonso I el Batallador, rey de Aragón i Pamplona (1104-1134), Gijón, Trea, 2008. pàg. 171-188. . Posteriorment, se li va assignar el castro de Belchite, per mà del rei Alfons VII de Castella el 1136, a la flamant Militia Caesaraugustana i confirmant a López Sanz com a rector d'aquesta.1136. Document de Montearagón Aquest orde va ser integrat en l'Orde del Temple per la Concòrdia de Girona el 1143. Morts davant l'enemic Gastó de Bearn i el Bisbe Esteve el 24 de maig de 1130, la vídua de Gastó, Talesa, compleix l'última voluntat del seu marit: deixar a la milícia del Temple, perquè pogués prosseguir la reconquesta, totes les terres que tenia a Saragossa i en Sauvelade. Ja Lope Garcés Pelegrí, juntament amb la seva dona, havia deixat part dels seus béns per a després de la seva mort "a l'Altar del Sant Sepulcre" i "a l'hospital de Jerusalem" el 1120.
Alfons I d'Aragó i Pamplona, preocupat per la seva successió, va dictar el seu primer testament en el setge de Baiona l'octubre de 1131, i va fer que el signessin i acatessin la major part dels tenentes del regne. Aquest testament va ser confirmat el 4 setembre 1134, tres dies abans de la seva mort.
Penetració de l'Orde del Temple. Testament d'Alfons I d'Aragó i Pamplona
La derrota de Fraga i la mort d'Alfons I van produir un pànic excepcional a Aragó. La línia fortificada de separació amb els musulmans va retrocedir en alguns punts fins on es trobava en el . Era impensable que els ordes militars poguessin posar-se al govern dels regnes de Pamplona i Aragó, a més que el testament de Alfons I era contrari a les normes jurídiques navarrès-aragoneses, ja que les terres d'Aragó, Pamplona, Sobrarb i Ribagorça eren patrimonials, pel que havien de passar a la família del difunt. Tan sols podia disposar dels territoris adquirits com era el cas del regnum Caesaraugustanum. D'altra banda, perjudicava també els interessos de la noblesa, ja que xocava amb lusus terrae. Cal recordar que el primer testament data de 1131 i l'Orde del Temple va rebre els seus estatuts en 1128 amb el que sorprèn fins a quin punt les croades van marcar la vida del monarca al testar a favor d'institucions tan noves. Igual que la resta d'ordes beneficiats pel testament eren estrangers, no va nomenar hereus els ordes que ell mateix havia fundat. El primer resultat d'aquest testament va ser la fragmentació definitiva entre els regnes de Navarra i Aragó. Els navarresos es van afanyar a proclamar rei Garcia V, descendent de la monarquia històrica pamplonesa. D'altra banda els aragonesos van coronar Ramir II. Donada la seva condició de monjo (era bisbe de Roda), per aconseguir el reconeixement dels nobles, va haver de buscar algú que exercís en el seu nom. Les esposalles de la seva filla Peronella de tan sols dos anys amb el Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV van solucionar el problema.
Ramon Berenguer IV va adoptar el títol de “príncep d'Aragó”, el de rei el va mantenir Ramir II fins a la seva mort, i es va afanyar a pactar amb els Ordes beneficiats pel testament d'Alfons I. L'Orde del Temple va ser el més beneficiada. Mitjançant la Concòrdia de Girona (27 de novembre del 1143) va renunciar als seus drets al tron d'Aragó a canvi dels castells de Montsó, Mongay, Xalamera, Barberà, Remolins i la promesa de Corbins (quan fos conquerit) i molts altres privilegis com la promesa de lliurar-la cinquena part de les terres arrabassades als musulmans. En el mateix acord, la Milita Christi o Militia Caesaraugustana, que havia rebut el castro de Belchite, de mans d'Alfons VII, va ser incorporada al Temple./ militia/documento6.php 1143, 27 de novembre. Concòrdia de Girona. La concòrdia va ser ratificada mitjançant Butlla d'Eugeni III (30 de març de 1150).aragonesasi.com/historia/militia/documento7.php 1150, 30 de març, Laterà. Butlla d'Eugeni III. i després pel papa Adrià IV en 1158. Cal tenir present que el pare de Ramon Berenguer IV, Ramon Berenguer III, ja va voler ser enterrat vestint l'hàbit de templer (es va fer templer en el llit de mort), i que ell mateix es va donar com a confrare del Temple per un any.
Assentament dels templers a Aragó i Catalunya Un cop assentats a Aragó, els templers van participar activament tant en la reconquesta com en la defensa de les fronteres. Juntament amb les tropes de Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i príncep d'Aragó van assetjar Tortosa, col·laborar en l'ocupació de Lleida i van dirigir el lloc del castell de Miravet. A Miravet els musulmans comptaven amb un Rivat o Rábita, combatents islàmics tancats en un convent fortificat disposats a morir abans que rendir-se, al qual deu el seu nom M'ravit. Per totes aquestes actuacions van ser generosament recompensats, rebent diverses possessions entre les quals destaca el castell de Miravet i, sobretot, una part de la ciutat de Tortosa. Malgrat això, les disputes amb la família Entença (co-senyors de Tortosa) els va decidir a bescanviar-la per Peníscola. Les donacions, pels serveis prestats, de Ramon Berenguer IV van continuar al llarg de la seva vida. A la seva mort (1162) es pot afirmar que els templers estaven plenament assentats en la Corona d'Aragó, participant activament en la vida política d'aquesta.
Alfons II, rei d'Aragó i comte de Barcelona, va continuar des de l'any 1163 l'ofensiva en el marge dret del riu Ebre, conquerint la major part de les actuals terres de Terol. La col·laboració decisiva dels templers en aquestes conquestes és novament agraïda rebent compensacions econòmiques i possessions com el castell d'Horta de Sant Joan. No obstant això, Alfons II, igual que ho fes el seu avi Alfons I, va insistir a formar una milícia netament hispana. Així que va cedir a l'Orde de Montegaudio, aprovada en 1173 a instància d'un cavaller lleonès, el lloc d'Alfambra, capçalera des de llavors d'aquesta nova milícia, que va comptar aviat amb béns fins i tot a Palestina i va rebre importants donacions per part del monarca. Amb la unió de l'Hospital del Sant Redemptor, fundat l'any Terol per Alfons II, i l'Orde d'Alfambra, va passar a conèixer-se com Orde del Sant Redemptor de l'Alfambra. Incorporà també als seus dominis Castellote i el 1194 el monarca els va cedir el desert de Villarluengo.
No obstant això, Alfons II va aprovar el 1196 que totes les possessions a Aragó rebudes per l'Orde de l'Alfambra passessin al Temple. Totes aquestes noves possessions van enfortir el poder del Temple a la frontera amb el regne musulmà de València, coneixent-se encara aquesta zona com "El Maestrat". L'acció dels monjos guerrers va ser decisiva per assegurar la defensa del regne d'Aragó enfront dels atacs valencians. Alfons II va tenir un destacat paper en el Midi francès, va incorporar a la corona el comtat de la Provença el 1166 i posteriorment va ocupar Niça, on nombrosos senyors llenguadocians li van prestar fidelitat i homenatge. En el regnat de Pere el Catòlic, els fons de la Corona estaven esgotats amb el que va recórrer amb freqüència a préstecs tant de jueus, com a reis veïns i templers per armar les seves expedicions. Els vassalls del Midi francès imploraven la protecció del rei d'Aragó enfront dels atacs dels croats convocats pel papa Innocenci III per posar fi a l'heretgia albigesa. La invasió almohade va fer necessària la intervenció de Pere II, que va anar en ajut d'Alfons VIII de Castella juntament amb un exèrcit format per gent ultrapirinenca, aragoneses i catalanes. És probable que en aquesta expedició acudissin templers, però no hi ha constància documental.
Pere II va tornar de la batalla de les Navas de Tolosa com a gran vencedor. L'augment de la seva fama va fer que els seus vassalls del Midi francès imploressin amb més força la seva presència davant la massacre que estaven realitzant els croats al comandament de Simó de Montfort. Aquesta situació va col·locar els templers aragonesos entre l'espasa i la paret: d'una banda la lleialtat al seu rei i de l'altra el seu vot d'obediència al papa. Els templers no van acompanyar a Pere II a la defensa dels seus vassalls del Migdia-Pirineus. No obstant això, després de la tragèdia de Muret (1213) on va perdre la vida, van acollir el seu hereu Jaume I després de negociar amb el papa. Aquest va ser instruït pel mestre Guillem de Mont-rodon al castell de Montsó. D'aquesta manera es truncava la possibilitat d'aconseguir la consolidació dels territoris ultrapirinenca de la Corona d'Aragó.
El regnat de Jaume I