Una encantada és un personatge mitològic molt present en tradicions orals i llegendes pròpies de diverses zones de la península ibèrica. En essència, aquestes llegendes narren l'aparició d'una jove bellíssima que es pentina la seva llarga cabellera amb una pinta d'or, pels volts de la nit de Sant Joan a la rodalia d'un castell, cova o un altre paratge natural carregat de fort simbolisme. La trobada amb ella pot suscitar un encantament de l'espectador que, generalment, sol ser un pastor o un pagès.
«L'Encantada», com se l'anomena sovint en aquestes llegendes populars, és una figura íntimament relacionada amb altres personatges mitològics, com ara les anjanas càntabres, les xanas asturianes, les mouras gallegues i portugueses i les moras aragoneses) i, especialment, amb la deïtat ancestral basca Mari. De fet, aquesta i d'altres, en essència, són versions diferents de la mateixa narració però adaptades als corresponents entorns culturals.
Relació amb les dones d'aigua
Pel que fa a les encantades aquí descrites, cal no confondre-les amb les dones d'aigua pròpies de la mitologia catalana, les quals reben també el nom d'"encantada" en algunes zones com ara el Montseny. Tot i que pot compartir alguns trets generals amb l'encantada ibèrica, la dona d'aigua és bàsicament una figura femenina que habita en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs subterranis.
A grans trets, mentre que l'encantada ibèrica és una dona solitària (sovint de carn i ossos, víctima d'un encanteri) que viu en una cova i es pentina, la dona d'aigua catalana és un ésser màgic que pot viure en grups més o menys grans prop dels rius i renta roba. A més, l'encantada pot traspassar a qui se la trobi el seu encanteri per tal de lliurar-se del malefici que arrossega, mentre que les dones d'aigua poden afavorir-lo generosament (tot i que també li poden causar infortuni si revela el secret de la seva existència). D'altra banda, les llegendes d'encantades es repeteixen en àmplies zones de la península ibèrica, especialment al sud-est, La Manxa, Galícia i el País Basc, mentre que la dona d'aigua és pròpia dels Pirineus i se n'ha mantingut el record bàsicament als Països Catalans.
Interpretació del mite miniatura|upright|Ulisses i les sirenes (ceràmica àtica, Museu Britànic). Tot i que existeixen múltiples variants locals amb llegendes sobre encantades per tota la península ibèrica, totes tenen en comú una sèrie d'elements característics: la protagonista (una jove de llarga cabellera), el moment temporal (nit de Sant Joan), l'activitat (pentinant-se) i altres elements (mirall, pinta, generalment d'or, noces). La història de l'encantada, en si mateixa, enfonsa les seves arrels en un temps en què els coneixements i la pròpia història de les societats humanes es transmetia de manera oral i reflecteixen manifestacions del passat de difícil explicació avui dia. L'encantada recorda les nimfes de la mitologia grega (figures femenines joves de gran bellesa que s'apareixen, com les dones d'aigua, al costat de l'aigua). En moltes d'elles també es poden intuir els precedents dels contes infantils (joves de gran bellesa física i espiritual són encantades per algun poder maligne i romanen esperant algun heroi valerós que trenqui el seu encanteri amb una bella acció). Les similituds entre els relats suggereixen un contacte cultural, potser des de la prehistòria.
Les trobades amb Mari, les mouras i les encantades, en general, no són positives per a l'espectador, tot i que existeix una certa graduació entre el terrible caràcter de Mari i la possibilitat de quedar fetillat per les encantades. Moltes d'aquestes últimes donen la possibilitat de la salvació per als qui se les troben triant un de diversos objectes; si bé és remarcable el caràcter d'alguna d'elles, com la de Villarrobledo, la sola mirada de la qual (en clara al·lusió a les lamiak de la mitologia basca i la Santa Compaña) li pot servir per alliberar-se de l'encanteri i deixar a l'infeliç espectador ocupant el seu lloc.
La relació de les llegendes d'encantades amb la Xtabay maia suggereix una presència antiquíssima i gairebé universal del mite o una possible difusió transatlàntica, bé a través dels processos de colonització europea d'Amèrica, en el procés invers mitjançant la importació de llegendes dels pobles indígenes d'Amèrica, o bé tractant-se d'una tradició d'anada i tornada.
Símbols miniatura|upright|Representació de la deessa basca Mari Cova Associades amb la terra i el món subterrani, el significat simbòlic de les coves tradicionalment s'ha relacionat amb els misteris del naixement i de la mort. Com a entrada als inferns o al món dels morts, van ser emprades des del Paleolític com a llocs d'enterrament. Però les grutes són també representacions del ventre generador de la Mare Terra, la qual cosa les convertia en llocs de naixement dels déus, herois, esperits i altres éssers mitològics. Al seu torn, aquesta confluència de la vida i la mort les predisposa com a ubicacions idònies per a la realització dels ritus de mort iniciàtica. La seva importància simbòlica intercultural i intertemporal és notable, ja que el propi Jesucrist és sepultat en una cova i Orfeu prop a la seva estimada Eurídice, recorrent una cova (l'Hades).
Mirall Està relacionat amb la Lluna, un altre símbol femení, i apareix en nombroses llegendes i contes folklòrics de caràcter màgic i mitològic. Suscita aparicions del passat o visions del futur. Genèricament el mirall és considerat com una porta de l'ànima a través de la qual, per dissociació, hom pot entrar en una altra dimensió. El mirall apareix i té un gran protagonisme en l'obra de Lewis Carroll, A través de l'espill. No apareix, però, en totes les versions de llegendes d'encantades.
Nit de Sant Joan Data màgica per excel·lència, ja que es diu que les fades solen tenir especial predilecció per la Matinada de Sant Joan. Hi ha un gran nombre de llegendes, romanços, tradicions i mites relacionats amb el 24 de juny, davant l'arribada del solstici d'estiu en l'hemisferi nord (alhora, solstici d'hivern en l'hemisferi sud). És considerada la gran nit de l'amor, els oracles, l'endevinació i la fertilitat. Coincidint aproximadament amb la nit de Sant Joan, des de temps preromans s'han realitzat a la península ibèrica diverses celebracions en les quals el foc, en forma de fogueres o lluminàries, juga un paper important. S'ha interpretat que amb aquesta acció es pretenia "donar més força al sol" que, a partir d'aquests dies, anava fent-se més "feble" (els dies es van fent més curts fins al solstici d'hivern). El fet d'adscriure's sota l'advocació del Baptista és la mostra de la cristianització última d'un ritu pagà que sembla haver resistit successivament les influències de la religió romana, paleocristiana, musulmana i, novament, cristiana.
Pinta Antropològicament, el símbol de la pinta està emparentat amb el del vaixell de rem. És molt gran el parentiu lineal entre ambdós i representen la penetració mútua dels elements (aigua i foc). La pinta és un atribut d'éssers fabulosos de naturalesa femenina, com les làmies i sirenes i està relacionada amb la cua descarnada del peix i el conseqüent significat mortuori.
Etimologia miniatura|upright|Pintures rupestres a la Cueva de la Encantada de Luque (Còrdova) El terme "encantada" és bastant habitual en la toponímia espanyola i, normalment, sol designar el lloc concret on es produeix l'aparició d'aquest personatge.
L'estudiós Álvaro Galmés de Fuentes considera aquest topònim com una explicació o adaptació a posteriori del terme preromà *kanto ('pedra', 'riba pedregosa'). Un altre paral·lelisme és que, en aquests llocs, solen existir jaciments arqueològics, per la qual cosa es considera un indicador bastant fiable en la prospecció prèvia. Sovint, el topònim se sol presentar sota la forma de "mora encantada", cosa que pot induir a creure erròniament que els jaciments són d'època hispanomusulmana però, de fet, molts d'ells solen ser anteriors i posen de manifest una pervivència de substrats culturals que reflecteixen l'antiguitat i el record històric del lloc, relacionats probablement amb els moros de la mitologia pirinenca.
Una altra explicació per a aquestes suposades mores (o mouras, terme que designa a les encantades de Galícia i Portugal) pot estar relacionat amb el terme preromà *mor ('túmul', 'munt de pedres') i, al seu torn, amb les morras, poblats típics de la cultura de les Motillas manxegues. Tampoc és gaire lluny d'aquestes mores i mouras, etimològicament, el nom de la deessa basca Mari.
Toponímia Pel que fa als Països Catalans, són nombrosos els indrets que duen noms relacionats amb encantades, entre ells els següents: Bac de l'Encantada a Oleta i Èvol (Conflent) Cova de les Encantades a Queralbs (Ripollès) Agulla de l'Encantada, una muntanya de Coll de Nargó (Alt Urgell) Serra de l'Encantada a Alcarràs (Segrià) Cova de les Bones Dones o de les Encantades a Cabrera de Mar (Maresme) Barranc de l'Encantà, un afluent del Serpis a Beniarrés (Comtat) Molí de l'Encantà a Planes (Comtat)
En la tradició oral Hi ha nombroses tradicions i llegendes orals amb històries sobre encantades que s'han mantingut vives en l'imaginari popular arreu de la península ibèrica. En transmetre's de generació en generació i estar situades en paratges molt coneguts i estimats pels vilatans, se sol pensar que la llegenda és exclusiva i privativa de cada localitat on es presenta, quan són múltiples els indrets (especialment del sud-est de la península) on, amb major o menor riquesa de detalls i variants, van existir presumptes donzelles encantades. Tot seguit se'n recull una mostra.
Aketegi (Zegama) miniatura|Vistes de l'Aketegi
Baza
Benamor (Moratalla) miniatura|Rierol Benamor.
Coy La nit de Sant Joan, una princesa mora vestida de blanc i amb llargs cabells surt de la cova de la "Encantá" a pentinar-se i rentar-se la cara al brollador de la font. Antany ningú no sortia al carrer aquesta nit per por de quedar encantat. La cova es troba en el Cabezo de la Encantá, on existeixen restes d'una antiga torre de vigilància d'època medieval que al costat del castell de Coy formaven part de construccions defensives de Campo Coy, a Llorca.
Las Camarillas (Hellín)
Manzanares el Real A la Cueva de la Mora de La Pedriza, a Manzanares el Real (Madrid), hi ha una llegenda que apareix també amb aquest títol (Cueva de la Mora) a les Leyendas de Gustavo Adolfo Bécquer, en aquest cas localitzada a la localitat navarresa de Fitero.
Sembla que la filla d'un ric sarraí va quedar embarassada d'un jove cristià. Davant d'aquesta situació va ser segrestada i retinguda pels seus familiars musulmans a l'interior d'aquesta cova. Van passar els anys i el cavaller cristià no va tornar més, malgrat l'anhelada espera per part de la jove, per la qual cosa, segons les creences de la gent, de tant en tant, l'ànima de la dolguda jove ronda vagant entre les formacions rocoses i tarteres mirant de trobar al seu amor perdut.
Paterna del Madera miniatura|Paterna del Madera.
Puerto Lumbreras
Villarrobledo miniatura|La Encantá a Villarrobledo (Albacete) En aquesta versió apareixen els elements fonamentals de la llegenda: la jove bellíssima, la maledicció (o encantament), la pinta d'or i la Nit de Sant Joan. Tanmateix, allò peculiar és que aquesta contalla uneix la llegenda amb la realitat, ja que, efectivament, a la zona hi ha un castell i altres de propers i hi creixen "flors rares que no es poden trobar en un altre lloc".
Rojals miniatura|El Malecón de la Encantá a Rojals