El Regne de Sicília (sicilià: Regnu di Sicilia) fou un estat que existí al sud de la península Itàlica, i durant un temps en territoris del nord d'Àfrica, des de la seva fundació per Roger II de Sicília el 1130 fins al 1816. Era l'estat successor del Comtat de Sicília, establert el 1071 durant la conquesta normanda de la Itàlia meridional. L'illa es dividia en tres regions: el Val di Mazara, el Val Demone i el Val di Noto, on val és l'apòcope de vallo.
El 1282, les Vespres Sicilianes, un aixecament contra el domini angeví, sostragueren a Carles I d'Anjou el control sobre l'illa de Sicília, i el territori continental i l'illa van seguir trajectòries polítiques diferents. Després de la Pau de Caltabellotta de 1302, les fonts distingien el Regnum Siciliae citra Pharum, corresponent al territori continental i conegut posteriorment com a Regne de Nàpols, i el Regnum Siciliae ultra Pharum, corresponent a l'illa de Sicília, conegut també com a Regne de Trinàcria. Els angevins conservaren la part peninsular del regne, autodenominada «Regne de Sicília» però coneguda generalment com a Regne de Nàpols en referència a la seva capital i l'illa fou governada per la Corona d'Aragó com a regne independent des del 1282 fins al Compromís de Casp de 1412, quan amb l'accés de Ferran d'Antequera al tron de la Corona d'Aragó, quedà integrada més estretament en aquesta Corona.
El 1816, els regnes de Nàpols i de Sicília foren unificats per formar en nou Regne de les Dues Sicílies. El 1860, aquest estat fou conquerit en el marc de l'expedició dels Mil, dirigida per Giuseppe Garibaldi. Els plebiscits celebrats el 21 d'octubre de 1860 van aprovar l'annexió dels territoris del Regne de les Dues Sicílies al Regne de Sardenya, governat per Víctor Manuel II. El 17 de març de 1861, el Parlament de Torí proclamà el nou Regne d'Itàlia.
Conquesta i dominació normanda, 1071-1198
miniatura|Territoris del Regne de Sicília La lluita entre Ibn al-Thumna de Siracusa i Ibn al-Hawwas de Karsyannih va permetre la intervenció a l'Emirat de Sicília del normand Roger d'Hauteville, que el febrer de 1061 va desembarcar a prop de Messina en ajut d'In Thumna cridat pels romans d'Orient que desitjaven expulsar els sarraïns de la península Itàlica. El 1071 Roger i el seu germà Robert Guiscard, comte de la Pulla, van retornar i aquesta vegada van començar a ocupar territori on es va crear el comtat de Sicília. Palerm es va rendir el 1072 i d'allí es van estendre a altres llocs. Amb Roger s'iniciarà la dinastia Hauteville
A la mort del papa Honori el febrer de 1130 van sorgir dos candidats al tron papal i Roger II de Sicília va donar suport a l'antipapa Anaclet II contra Innocenci II, i a canvi Anaclet va elevar el seu rang de comte a rei, sent coronat a Palerm el dia de Nadal de l'any 1130. Això plantejarà un problema polític quan la dinastia Hohenstaufen prengui el poder al regne de Sicília. El sud d'Itàlia va revoltar-se contra Roger, però els rebels liderats per Ranulf d'Alife i vencedors en la batalla de Nocera, sense l'assistència de Lotari III del Sacre Imperi, que va tornar a Alemanya després de la seva coronació, i d'Innocenci II, que va fugir a Pisa, van perdre els seus territoris i es van rendir en 1134. Roger va sotmetre Pulla, on va sotmetre al príncep de Bari Grimoald i el va substituir pel seu segon fill Tancred i dsprés expulsaria Robert II de Càpua i entregaria el principat al seu tercer fill Alfons. El seu fill gran Roger va rebre el títol de Duc de la Pulla. El 1136 l'exèrcit imperial, sota el comandament del mateix Lotari i del duc de Baviera Enric l'Orgullós, va arribar a la península on s'afegiren els nobles rebels per assetjar la capital peninsular de Salern. Un cop la ciutat es rendí l'emperador es va dirigir al sud de la Pulla on va prendre Bari el juny de 1137. Amb Roger confinat a l'illa de Sicília, l'emperador va decidir tornar a Alemanya però Roger va contraatacar ràpidament, desembarcant a Calàbria amb el seu exèrcit i saquejant Pozzuoli, Alife, Càpua, i Avellino. El duc de Nàpols Sergi VII es va veure obligat a sotmetre-s'hi, quedant el ducat napolità integrat definitivament al regne de Sicília. La fortuna de Roger, però, va patir un fort revers quan patí una severa derrota en la batalla de Rignano el 30 d'octubre de 1137 i Roger va haver de tornar a fugir a Salern, on rebé notícies de la mort de l'antipapa Anaclet el gener de 1138. L'estiu de 1139 Innocenci va envair el regne amb un gran exèrcit però el 22 de juliol de 1139 el papa va caure en una emboscada i fou capturat, i es va veure obligat a acceptar a Roger II com a Rex Siciliae tres dies després pel Tractat de Mignano. Els seus fills van posar fi als últims fucus de resistència a la península. El 1146, Roger va aprofitar una crisi interna entre els àrabs per apoderar-se de tota la Tripolitània costanera fins al golf de Sirte. Els normands de Sicília van donar total autonomia administrativa als nobles àrabs locals del Regne d'Àfrica.
Guillem I regnà a Sicília des de la mort de Roger del 1154 fins a 1189. El 1158 els almohades van tornar al poder en quasi tot el Regne de l'Àfrica fins que en 1160, la capital del Regne d'Àfrica i últim baluard cristià a l'Àfrica del nord, Mahdia, va caure en mans àrabs. Successivament, els cristians de l'Àfrica van desaparèixer a causa de les persecucions dels fanàtics musulmans almohades, encara que unes petites comunitats van sobreviure al sud de Tunísia per alguns segles més. Els normands, sota la direcció del pirata i almirall de la flota siciliana, Margaritone de Brindisi, van emprendre la conquesta de les illes de Cefalònia, Zacint i Lèucada a la qual s'afegirà posteriorment l'illa d'Ítaca, que s'atribuïren a Margaritone de Bríndisi en agraïment pels seus serveis com a Comtat Palatí de Cefalònia i Zacint.
Guillem II de Sicília en morir sense descendents mascles planteja un problema en la successió: la seva hereva legítima és la seva filla, Constança I de Sicília. Aquesta es casarà amb Enric VI, cosa que permetrà l'arribada al poder de la dinastia Hohenstaufen. El papa Climent III va témer pels béns de l'església de Sicília en pujar al poder la dinastia Hohenstaufen, cosa que provocà el seu rebuig al casament entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI. Climent III convidà l'emperador a retre-li el jurament del vassallatge, però l'emperador ho rebutjà. El papa decidí donar suport a Tancred de Sicília, bastard de Roger II, en 1189.
miniatura|Constança empresonada, al Liber ad honorem Augusti. El sogre de Constança va morir el 1190, i l'any següent Enric i Constança foren coronats emperador i emperadriu pel papa Celestí III. Constança va acompanyar el seu marit al capdavant d'un gran exèrcit imperial per prendre el tron a Tancred. Les viles del nord del regne van obrir les portes a Enric, incloent-hi les fortaleses de Càpua i Aversa. Salern, la capital continental de Roger II, va enviar una carta donant la benvinguda a Enric i convidant Constança a hostatjar-se al palau del seu pare mentre durés la calor estival. Nàpols va ser la primera plaça que va oferir resistència a Enric, i durant el setge de la ciutat la malària es va escampar entre el seu exèrcit obligant-lo a abandonar el regne. Constança es va quedar a Salern amb una petita guarnició per demostrar que el seu marit tornaria aviat amb un nou exèrcit. Un cop Enric es va retirar, moltes de les viles que suposadament s'havien sotmès a l'imperi van començar a declarar la seva lleialtat a Tancred. La població de Salern va veure l'oportunitat d'aconseguir el favor de Tancred (i evitar represàlies), i li va lliurar Constança. Tancred va negociar el retorn de Constança a canvi que el papa Celestí III el declarés rei legítim de Sicília. Enric ja estava preparant una nova invasió de Sicília quan Tancred va morir el 1194.
Dominació Hohenstaufen, 1194-1266 miniatura|Enric VI i Constança I de Sicília Enric d'Alemanya estava preparant una nova invasió de Sicília quan Tancred de Sicília va morir el 1194. Enric va dirigir l'exèrcit imperial alemany al sud d'Itàlia transportat per una poderosa flota, subministrada en gran part pels pisans i genovesos. Enric va trobar escassa resistència i va entrar el 20 de novembre a Palerm, la capital del Regne de Sicília, per ser coronat el 25 de desembre juntament amb la seva esposa Constança I de Sicília. El seu regnat, però, serà curt, ja que mor el 1197. Entre 1197 i 1220, el papat va intentar trencar el poder dels Hohenstaufen a Sicília. El regne de Sicília però no obté cap poder centralitzat com en les altres monarquies, així els barons i els bisbes usurpen les prerrogatives reials, i les ciutats grans no aconsegueixen tirar endavant les seves institucions comunals.
El 1220 Frederic II, el fill d'Enric VI, esdevé emperador. Aquell desembre a Càpua fa esment de la llei normanda i cancel·la les concessions de 1189 per a castigar els quals van aprofitar la vacant de poder de la seva àvia per fer-se forts. El 1230, les constitucions de Melfi, inspirades de la llei romana, donen lleis reals al regne. Els problemes a Sicília i la força del partit papal a Alemanya van obligar Conrad a abandonar Alemanya per Sicília a finals de 1251, quan va prendre el títol de rei de Sicília. El 1252 naixia el seu primer fill, que es diria com ell i seria conegut com a Conradí, i la posició de Conrad IV d'Alemanya al Regne de Sicília es va consolidar amb la captura de Nàpols l'octubre de 1253, però els seus esforços per arribar a un acord amb el papat van fracassar i va decidir envair Itàlia amb l'esperança de recuperar la totalitat dels dominis del seu pare però no va ser capaç de sotmetre els partidaris del papa Conrad va ser excomunicat el 1254, i va morir de malària el mateix any a Lavello, a la Basilicata.
miniatura|Escut d'Armes del Regne de Nàpols Manfred I de Sicília, després de refusar entregar Sicília a Innocenci IV, va acceptar la regència en nom de Conradí de Sicília, fill de Conrad, però en pujar al tron, el papa Climent IV l'excomunicà per ser fill il·legítim del seu pare, esdevenint el regne de Sicília feu del papat. El 1262 Constança de Sicília, filla de l'anterior es casa amb Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d'Aragó. Aquesta situació d'acostament entre la dinastia Hohenstaufen i el casal de Barcelona, sent Constança l'hereva de Manfred, provoca l'antipatia del francès Climent IV que buscarà ajuda en Carles I d'Anjou, germà petit del seu aliat Carles IX de França.
Dominació angevina, 1266-1282 Després de ser coronat rei de Sicília a Roma per Climent IV el 28 de juny de 1265, les tropes de Carles I d'Anjou entraren a l'illa i bateren Manfred I de Sicília en la batalla de Benevent, Conradí, amb només 16 anys, intentà recuperar el regne sicilià creuant dels Alps al front d'un nombrós exèrcit alemany i va entrar a Roma el 29 de juny de 1268, on se li afegiren les tropes d'Enric de Castella però fou derrotat per Carles a les planes de Tagliacozzo, Conradí escapà cap a Roma però en un nou intent de retornar a l'illa de Sicília fou capturat per Carles d'Anjou, tancat en el castell de l'Ou de Nàpols i decapitat el 29 d'octubre d'aquell any.
Carles I d'Anjou va participar el 1270 en la Vuitena Croada organitzada per Lluís IX de França i va obligar el califa hàfsida Muhàmmad al-Mustànsir de Tunis a pagar-li un tribut anual. Les victòries de Carles van assegurar el seu lideratge indiscutible entre els güelfs i la seva influència en les eleccions papals i la seva forta presència militar a Itàlia van pertorbar els papes, que van intentar canalitzar les seves ambicions cap a altres territoris i el van ajudar a adquirir drets sobre el Principat d'Acaia, el regne de Jerusalem i el Regne d'Arle mitjançant tractats.