La Catedral de Santa María de la Sede de Sevilla és la catedral gòtica cristiana més gran del món. El 1987 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L'ajuntament de la ciutat l'ha custodiat durant els set segles d'història de la catedral; per fer-ho, manté la litúrgia diària, la celebració de les festivitats del Corpus i de la Immaculada i atén la devoció a la Mare de Déu dels Reis. En aquest temple es troba el cos de Ferran III de Castella, venerat en el catolicisme com a sant Ferran Rei, el patró de la ciutat.
El 2008, una investigadora de la Universitat de Cantàbria, Begoña Alonso Ruiz, va trobar al monestir de Bidaurreta de Oñati (Guipúscoa) el plànol més antic de la catedral. Aquest plànol va aportar importants dades sobre la construcció de l'edifici com, per exemple, la intenció dels primitius dissenyadors d'enderrocar «La Giralda», idea que es va rebutjar.
La construcció de la catedral va començar l'any 1401. Ocupa el solar que va quedar després de la demolició de l'antiga mesquita, l'Aljama de Sevilla. D'aquesta època gòtica data la major part de l'edifici; posteriorment, amb el temps s'hi van afegir annexos, capelles i retaules en els diferents estils que es van succeir.
L'última obra d'importància es va dur a terme l'any 2008 i va consistir en la substitució de 576 carreus que formaven un dels grans pilars que sustenten el temple per nous blocs de pedra de característiques similars però amb major resistència. Aquest difícil treball va ser possible gràcies a l'ús de nous sistemes tecnològics que van demostrar que l'edifici patia diàriament unes oscil·lacions de mesura de 2 cm a conseqüència de la dilatació dels materials de construcció.
Fases de construcció Almohade (1172-1248) miniatura|esquerra|Detall de l'antiga porta almohade que donava accés a la mesquita del . Durant l'administració musulmana el califa almohade Abu-Yaqub Yússuf va ordenar la construcció d'una gran mesquita a Sevilla, als terrenys que actualment ocupa la catedral.Navascués/Sarthou (1997) pàg. 51 Els treballs es van dur a terme des de l'abril de 1172 fins al març de 1198. Tot i així, es va inaugurar el 30 d'abril de 1182.
La direcció de les obres va ser encarregada al prestigiós arquitecte d'origen andalusí Ahmad Ben Baso, el mateix que va edificar els palaus de la Buhayra a Sevilla. Va construir un bonic edifici de planta rectangular de 113 x 135 metres, amb una superfície de més 15.000 metres quadrats.Almagro Gorbéa, Antonio. La piedra postrera, V centenario de la Catedral de Sevilla (1987). L'edifici posseïa disset naus adornades amb arcs de ferradura i un ampli pati que encara es conserva amb el nom de Pati dels Tarongers. L'actual porta del Perdó era l'accés al recinte.
Mudèjar (1248-1401) El 23 de novembre de 1248, després de la conquesta de la ciutat per part de les tropes cristianes, la mesquita més gran va passar a ser la catedral de l'arxidiòcesi; va haver-hi petits canvis, com l'afegitó d'una capella reial on es van enterrar diferents monarques i familiars, entre ells Alfons el Savi, Ferran III i Beatriu de Suàbia. Aquesta etapa, que correspon a l'ús cristià d'un edifici musulmà, va vèncer cap al final del quan, amb el pretext de l'estat ruïnós de l'antiga mesquita, es va pensar a tirar-la a terra per construir una catedral d'acord amb les formes cristianes.
Gòtica (1401-1528) El 8 de juliol del 1401, el capítol de la catedral va decidir construir un nou temple, ja que l'antiga mesquita almohade es trobava en mal estat a conseqüència del terratrèmol esdevingut l'any 1356 que va afectar l'edifici greument. Segons la tradició oral sevillana la decisió dels canonges hauria estat: I segons l'acta capitular d'aquell dia, la nova obra havia d'ésser: Els treballs van començar el 1402 i en aquesta fase es van allargar fins a l'any 1506.
Es creu que el projecte inicial de l'obra es va deure al mestre Alonso Martínez. El 1439, el mestre francès Carles Galtés de Ruan se'n va fer càrrec amb un salari de mil morabatins anuals, i es creu que hi va estar fins a la seva mort, cap al 1448. Entre 1498 i 1512, Alonso Rodríguez va exercir el càrrec de «mestre major».Navascués/Sarthou (1997) pàg. 53 El resultat final va ser un temple gòtic grandiós, de dimensions superlatives, molt auster i rigorós, construït en un temps relativament curt i que es va consagrar el 1507, tot i que hi havia algunes obres encara per acabar, sense que s'introduïssin canvis significatius en el projecte original.
Quatre anys més tard, el 28 de desembre de 1511, va fallar un dels enormes pilars de la catedral i es va produir un esfondrament que va afectar la volta central que cobria el creuer, a causa del pes excessiu de l'estructura. Alonso Rodríguez va ser destituït i després d'un estudi acurat de les possibles solucions, l'arquitecte Juan Gil de Hontañón, seguint el marc estilístic inicial, va dissenyar una nova cúpula que es va completar l'any 1519. El cimbori també es va desplomar 370 anys més tard, l'1 d'agost de 1888. Se'n va realitzar una rèplica sota la direcció de l'arquitecte Joaquin Fernández, que és tal com se'l pot veure en l'actualitat.
Renaixentista (1528-1593) miniatura|La Giralda de la catedral de Sevilla Aquest període correspon al que es va iniciar l'any 1528, data en què es van construir una sèrie de dependències annexes al temple gòtic, com la Sagristia Major, la Sala Capitular i la Capella Reial, i es van acabar d'altres espais, com la Sagristia dels Calzes i les Capelles dels Alabastres. En aquestes obres van intervenir els arquitectes Diego de Riaño, Martín de Gainza i Asensio de Maeda. També durant aquesta etapa, Hernán Ruiz va edificar l'últim cos de la Giralda. La catedral i les seves dependències van quedar acabades el 1593.Navascués/Sarthou (1997) pàg. 54
Barroca (1618-1758) En aquest període, sota la direcció de Miguel de Zumárraga, es va construir l'Església del Sagrari (1618-1663). Es tracta, de fet, d'una església independent de la catedral, encara que es troba annexa a la mateixa i es comunica amb ella. Una sèrie de petits agregats van acompanyar aquesta església, i van ser construïts a la part de ponent, i realitzats en el mateix estil.
Acadèmica (1758-1823) Les obres neoclàssiques van ser realitzades a partir de la mateixa cultura local, però també per imposició de l'acadèmia madrilenya. Sobretot cal destacar, a més d'uns mobles interessants, el «muro», un conjunt de les dependències de l'angle sud-oest de l'edifici. Aleshores, acabada la gran illa, es va iniciar, de manera precoç, el procés que va conduir a l'actual «monumentalització» de l'edifici, iniciada entre 1762 i 1797 amb l'eliminació dels edificis que l'unien a la masia immediata. Els arquitectes van ser Manuel Núñez i Fernando de Rosales.
Neogòtica (1825-1928) El 1825 va començar un procés dedicat a la reparació de les obres gòtiques ja deteriorades i a l'acabament de les parts que havien quedat inconcluses en les etapes anteriors d'acord amb el pla gòtic inicial; aquesta fase no es va concloure fins a l'any 1928. A partir de la primera dècada del , les obres han continuat sent restauracions, gairebé sempre com una «neteja estilística», que persegueix la separació i la purificació dels estils. El mateix Fernando de Rosales va iniciar aquesta etapa i la va finalitzar Javier de Luque. Les portes de la Concepció i de Sant Cristòfol van ser acabades per Adolfo Fernández Casanova l'any 1895 i el 1917 respectivament, que ho feu tot donant continuat el projecte de l'arquitecte Demetrio de los Ríos de l'any 1866.
Giralda miniatura|esquerra|Làmina d'Alexandre Guichot que mostra tres estats de la Giralda: a l'esquerra, la primitiva torre almohade; a la dreta, una fase intermèdia; i al centre, la torre tal com es coneix avui, amb el coronament renaixentista del campanar.
La Giralda, malgrat que és un edifici separat, serveix de torre i de campanar de la catedral de Sevilla. És Patrimoni de la Humanitat des del 1987, i no només destaca per la ubicació i pel vessant històric, sinó també la funció que va tenir al llarg dels segles i el significat dins del barri vell de la ciutat. La base quadrada se situa 7,12 metres sobre el nivell de la mar, tenint 13,61 metres de costat i una alçada de 104,06 metres. Va ser construïda a semblança del minaret de la mesquita Kutubia de Marràqueix (Marroc), encara que l'acabament superior i el campanar que eleva i n'estilitza l'estructura, és renaixentista. La factura arquitectònica és la musulmana i la cristiana, l'almohade composta per dos prismes de planta quadrada una dintre de l'altre i entre els quals s'inicia la rampa de pujada al cos més alt, existeixen al nucli central diverses dependències una damunt una altra i amb entrada des d'aquesta rampa. Un fris superior d'arcs encreuats perfa l'obra del . Més tard es va afegir el cos del campanar entre 1558 i 1568 i l'estàtua de la Fe per mandat de l'arquebisbe de Sevilla Fernando Valdés.Navascués/Sarthou (1997) pàg. 52
Les obres de construcció del minaret de la mesquita es van iniciar l'any 1184 sota la direcció de l'arquitecte Ahmad Ben Baso. Les obres van tenir un caràcter intermitent, fins que va rebre el 1195 l'impuls definitiu amb motiu de la batalla d'Alarcos, que acabà amb la victòria àrab sobre les forces castellanes, celebrada el dia 19 de juliol de l'any 1195; el califa era Abu Yaqub Yússuf. El minaret tenia una alçada de 82 metres, i va ser l'edifici més alt d'Europa en el seu temps. Segons compta el cronista Ibn Sahib al-Salá, les obres es van concloure el 10 de març de 1198, amb la col·locació de quatre boles de bronze daurat com a coronament superior de la torre.
A propòsit d'un terratrèmol succeït el 1365 es va perdre l'antiga esfera original de coure que coronava la torre, que va ser substituïda per un senzill minaret. Posteriorment, al , es va afegir el cos de campanes que realitzà l'arquitecte Hernán Ruiz que, a més a més, també va rebre l'encàrrec del capítol catedralici perquè el nou cos tingués un «coronament final en forma d'estàtua que representés la Fe».Campos i d'altres (2000) pàg. 139 L'estàtua va ser instal·lada el 1568. La paraula giralda prové de girar i significa «banderola de torre que té figura humana o d'animal».Diccionario de la Lengua Española Amb el pas del temps, aquest nom va passar a denominar la torre en el seu conjunt, i la figura que la corona va rebre el nom de «Giraldillo».
El Pati dels Tarongers miniatura|Pati dels Tarongers (costat de llevant), es poden veure els arcs de l'antiga mesquita i al centre l'actual Porta del Perdó. miniatura| El Pati dels Tarongers és un espai a manera de jardí interior de la catedral. Antigament, era el pati d'ablucions de la mesquita almohade.
Té una forma rectangular de 43 per 81 metres. Originàriament, els costats menors estaven constituïts per set arcs bessons i els costats grans comptaven amb tretze arcs, formant dues tandes de sis arcs amb un gran arc central. Aquests arcs centrals es corresponen amb l'entrada principal al recinte que encara existeix amb el nom de la Porta del Perdó i l'accés a la Sala de Pregària de la mesquita, on avui s'aixeca la Porta de la Concepció.
Les obres del pati van començar el 1172, i foren acabades el 1186. A partir d'aquesta data, es van desenvolupar les activitats típiques dels patis d'ablucions musulmans (sahn). Després de la conquesta de Sevilla de l'any 1248, el pati es va utilitzar per a diverses activitats, com a cementiri i, fins al 1432, per a la celebració de les fires anuals de la ciutat.
En l'actualitat, el Pati dels Tarongers és un dels annexos més importants de la catedral de Sevilla, i hi està totalment integrat. Al llarg dels segles ha sofert diverses modificacions significatives com la del 1618, quan es va enderrocar l'ala oest per construir l'església del Sagrari. A partir del va perdre a poc a poc la connotació d'espai de culte, i avui és un recinte sense activitats religioses.