El HMS Ark Royal (91) va ser un portaavions de la Royal Navy, que va servir durant la Segona Guerra Mundial.
Dissenyat el 1934 d'acord amb les restriccions del Tractat Naval de Washington, lArk Royal va ser construït per la firma Cammell Laird and Company a Birkenhead a l'Anglaterra, i comissionat el 1938. Era un portaavions de coberta correguda, buc i coberta completament integrats, semblant al de la classe Illustrious, el fi disseny hidrodinàmic del qual el permetia atènyer els 31 nusos amb els seus 102.000 hp. Dissenyat per portar un gran nombre d'avions, tenia dos nivells d'hangars. Al servir en un moment en què el poder aeri naval quanyava preponderància, diverses tàctiques de portaavions es van desenvolupar i refinar a bord seu. No se'l va dotar mai de ràdar, però si que disposava d'un radiofar tipus 72.
LArk Royal participà alguns dels teatres navals més actius de la II Guerra Mundial. Participà en les primeres missions de patrulla antisubmarina de la guerra, anotant-se l'enfonsament d'un U-boot. Va participar en l'octubre de 1939 en la cacera del cuirassat de butxaca alemany Admiral Graf Spee i a la campanya de Noruega el 1940, juntament amb el HMS Glorious, on els seus grups aeris formats per s'apuntaren diversos èxits.
El març de 1940 participà en la recerca dels creuers Scharnhorst i Gneisenau, mentre que portaven a terme l'operació Berlín, a les ordres de l'almirall Günther Lütjens; i en la que un dels avions del Ark Royal aconseguí localitzar els vaixells alemanys, però a causa d'un defecte en el sistema de ràdio no va poder donar una ràpida comunicació de la troballa, encara que això altera els plans alemanys, fent que es dirigeixin al port francès de Brest.
El maig de 1941 participà en l'anomenada cacera del cuirassat alemany Bismarck, en la que els seus avions s'anotaren dos impactes sobre el cuirassat alemany i en la que se salvà de ser atacat pel U-556 per manca de torpedes. Va ser bombardejat sense èxit per l'aviació italiana durant la batalla del cap Spartivento. LArk Royal va sobreviure a diversos atacs i va adquirir una reputació de "vaixell afortunat". Els alemanys van informar en diverses ocasions que l'havien enfonsat.
El 13 de novembre de 1941 va ser atacat pel U-81, de Friedrich Guggenberger, mentre que retornava a l'illa de Malta i, després d'una lenta agonia de 12 hores en la que es feren ingents esforços per salvar-lo, el 14 de novembre de 1941 s'enfonsà davant la costa de Manilva, Málaga (Espanya). La tripulació va poder ser rescatada pels destructors HMS Ashanti y HMS Legion. Només es va perdre una vida per l'explosió del torpede que l'enfonsà.
Aquesta pèrdua va ser objecte de severes investigacions, car els inspectors volien saber com és que s'havia pogut enfonsar, donats els esforços invertits a salvar-lo i portar-lo fins a la base naval de Gibraltar. Van trobar diversos defectes de disseny que van contribuir a la pèrdua, els quals van ser rectificats en els dissenys posteriors. Les seves restes van ser descobertes per un equip de la BBC al desembre del 2002, aproximadament a 30 milles nàutiques (56 km) de Gibraltar.
Disseny El 1923, l'Almirallat preparà un programa de construcció per a una dècada que incloïa un portaavions i 300 avions per l'Arma Aèria de la Flota. El retrocés econòmic que seguí la I Guerra Mundial va fer que el programa es posposés. El 1930, el Director de Construccions Navals, Sir Arthur Johns, comença a adaptar els plans pel portaavions incorporant tecnologia recentment desenvolupada. El seu objectiu era incrementar la quantitat d'avions a bord retallant la distància d'aterratge i enlairament dels avions, emprant equips de detenció i catapultes de vapor comprimit respectivament, la qual cosa deixaria més espai disponible per magatzems i preparació dels avions. Amb la inclusió de dues cobertes d'hangars es permetria que lArk Royal portés 72 avions; encara que el desenvolupament d'avions més grossos i pesats durant la construcció del vaixell faria que només en portés entre 50 i 60. Les cobertes d'hangars van situar-se dins del buc, beneficiant-se així de la protecció de la cuirassa d'11,4 cm. Hi havia 3 ascensors per moure els avions entre els hangars i la coberta de vol.
miniatura|esquerra|La coberta de vol delArk Royal sobresurt per la popa. Té una alçada inusual per damunt de la línia de flotació que es pot apreciar en comparació amb el remolcador Una altra fita va ser la longitud i l'alçada de la coberta de vol. Amb 240m, la coberta de vol era 36m més llarga que la quilla (la longitud d'aquesta era dictada per la longitud dels dics secs de la Royal Navy a Gibraltar i Malta. Com que els hangars estaven dins del buc, la coberta de vol s'aixecava fins a 20 metres sobre l'aigua.
Els tractats navals de Washington i Londres, que restringien el tonatge dels vaixells de guerra a les Grans Potències vencien a finals de 1936. Amb una cursa de potencial naval entre Gran Bretanya, Japó i Itàlia, el govern britànic sol·licità un nou tractat, que inclogués limitar el desplaçament màxim dels portaavions a 22.000 tones. LArk Royal hauria de complir aquests límits; i per conservar el pes, el blindatge es limità al cinturó, la sala de màquines i les santabàrbares, mentre que se soldaria en lloc de ribetejar-se el 65% del buc, estalviant així 500 tones. No es pogué instal·lar una coberta de vol cuirassada, car hagués posat lArk Royal per damunt dels límits proposats, alhora que en reduïa l'estabilitat i resistència.
El vaixell va ser equipat amb sis calderes, les quals donaven potència a sis turbines a vapor Parsons. Les turbines estaven connectades mitjançant tres eixos de transmissió a tres hèlix de bronze de 5 metres de diàmetre, per produir una velocitat màxima teòrica de 30 nusos (56 km/h). La velocitat era important, ja que lArk Royal, amb les catapultes i els equips de detenció, hauria de virar cap al vent per llançar i recuperar els avions. Per evitar posar en perill la resta de vaixells amb els constants canvis de curs associats a les operacions de vol, lArk Royal hauria de separar-se dels vaixells escorta, i agafar-los després. A més, com que el portaavions no era armat pel combat entre vaixells, la velocitat n'era la protecció principal contra els vaixells enemics.
Construcció miniatura|esquerra|LArk Royal immediatament després de la botadura. Els ascensors de la coberta de vol i les posicions antiaèries sobre la coberta són visibles. La deteriorada situació internacional el 1933, tipificada pel rearmament alemany i l'expansió d'Itàlia i Japó, convenceren el govern britànic a destinar una partida als pressupostos de 1934 per a la construcció del portaavions. Els plans van acabar al novembre de 1934 i al febrer de 1935 es lliuraren a la Cammell Laird and Company, Ltd., que calculà el cost del buc en £1.496.250equivalents a 77 milions de lliures de 2011 i la maquinària principal en £500.000.25,7 milions de 2011 El cost total va superar els 3 milions de lliures, el que en fa el vaixell més car mai no encarregat per la Royal Navy. La construcció va començar al Job No. 1012, quan es va posar la quilla el 16 de setembre de 1935.
LArk Royal passà dos anys a les drassanes abans de ser batejat el 13 d'abril de 1937 per Lady Maud Hoare, esposa de Sir Samuel Hoare, llavors Primer Lord de l'Almirallat. L'ampolla de xampany no es trencà fins a la quarta temptativa. La nau encara passà un any posant-se a punt, abans no va ser lliurada al seu primer comandant, el capità Arthur Power, el 16 de novembre de 1938, i va ser comissionada el 16 de desembre. Tot i que d'antuvi era destinada a l'Extrem Orient, els fets a Europa durant la construcció, com ara la invasió italiana d'Abissínia el 1935 i la Guerra Civil espanyola el 1936, van fer que l'Almirallat la destinés a la Home Fleet i a la de la Mediterrània. Després de rebre la tripulació a final de 1938, l'''Ark Royal va fer les proves a alta mar per preparar-se pel servei, proves durant les quals es demostrà capaç de navegar per damunt de la seva velocitat teòrica, i va arribar als 31 nusos.
Armament i avions L'armament de lArk Royal va ser dissenyat amb vistes a la guerra antiaèria, car com que s'esperava que els avions serien l'amenaça principal; els vaixells i els submarins podrien ser superats o combatuts pels escoltes. El seu armament principal eren 16 canons antiaeris de tir ràpid de 4,5 polzades en 8 torretes dobles, quatre a cada costat de la torreta, controlades per quatre directors que disposaven d'un Sistema de Control d'Angle Alt. El disseny original situava les torretes a la part inferior del buc, però el disseny s'alterà posteriorment per situar-les just a sota de la coberta de vol, la qual cosa incrementava el camp de foc de cadascuna de les torretes. Quatre canons de 2 lliures (1,5 polzades) van situar-se a la coberta de vol, davant i darrere de la superestructura, mentre que 4 metralladores 0,5 calibre 12,7mm van instal·lar-se en petites plataformes projectades al davant i al darrere de la coberta de vol.
Durant la seva carrera, setze esquadrons del Braç Aeri de la Flota van ser destinats a bord de lArk Royal, a una mitjana de cinc esquadrons cada vegada. En entrar en servei, la majoria dels esquadrons de lArk Royal estaven equipats amb Blackburn Skuas, emprant-los com a caces o bombarders en picat; o bé amb Fairey Swordfishes, per tasques de reconeixement o bombardeig amb torpedes. Des d'abril de 1940, els esquadrons equipats amb Skuas van ser millorats al rebre Fairey Fulmars; i com els seus predecessors, van emprar-se com a caces i bombarders. A vegades, el portaavions operà amb caces bombarders Blackburn Roc (entre abril de 1939 i octubre de 1940) i torpediners Fairey Albacore (durant octubre de 1941). El juny de 1940, lArk Royal va rebre el 701 Esquadró Aeri Naval, un esquadró d'entrenament que operava amb amfibis de reconeixement.
+ Esquadrons embarcats a bord de l'HMS Ark RoyalEsquadróAvions ampb que operavaEmbarcà (de - a)Notes 800 Blackburn Skua Mk. II Gener de 1939 - Abril de 1941 Transferit al HMS Victorious 810 Fairey Swordfish Mk. I Gener de 1939 - Març de 1941Maig de 1941 - Setembre de 1941 A bord del HMS Illustrious entre Març i Maig de 1941 820 Fairey Swordfish Mk. I Gener de 1939 - Juny de 1941 - 821 Fairey Swordfish Mk. I Gener de 1939 - Abril de 1940 Retirat del servei operatiu a causa de les baixes contra el Scharnhorst 803 Blackburn Skua Mk. IIBlackburn Roc Mk. I Abril de 1939 - Octubre de 1940 - 818 Fairey Swordfish Mk. I Agost de 1939 - Octubre de 1939Juny de 1940 - Juliol de 1940 Operà des del HMS Furious i des de bases terrestres entre Octubre de 1939 i Juny de 1940 801 Blackburn Skua Mk. II Abril de 1940 - Maig de 1940 Transferit al HMS Furious 807 Fairey Fulmar Mk. II Abril de 1940 - Novembre de 1941 Embarcat quan s'enfonsà 701 Supermarine Walrus Mk. I Juny de 1940 Esquadró d'entrenament 808 Fairey Fulmar Mk. II Setembre de 1940 - Novembre de 1941 Embarcat quan s'enfonsà 821X Fairey Swordfish Mk. I December 1940 - Gener de 1941 Caces reunites dels supervivents del 821 Esquadró, després absorbits al 815 Esquadró 800Y Fairey Fulmar Mk. I Juny de 1941 Caces del 800 Esquadró 825 Fairey Swordfish Mk. I Juny de 1941 - Novembre de 1941 Embarcat quan s'enfonsà 816 Fairey Swordfish Mk. I Juliol de 1941 - Novembre de 1941 Embarcat quan s'enfonsà 812 Fairey Swordfish Mk. I Setembre de 1941 - Novembre de 1941 Embarcat quan s'enfonsà 828 Fairey Swordfish Mk. IFairey Albacore Mk. I Octubre de 1941 Desplegat a Malta
Historial de servei Amb els grups de contra-caçadors miniatura|Missatge enviat al vaixell informant-lo de l'inici de les hostilitats el 3 de setembre de 1939