miniatura|Xinxa domèstica (Cimex lectularius, Cimicidae) miniatura|Miridae miniatura|Notonecta (Notonectidae) miniatura|Anoplocnemis (Coreidae) miniatura|Lygaeus (Lygaeidae) miniatura|Pyrrhocoris apterus (Pyrrhocoridae) miniatura|Carpocoris purpureipennis (Pentatomidae) miniatura|Rhynocoris iracundus (Reduviidae) miniatura|"Escorpí" d'aigua (Nepa cinerea, Nepidae) miniatura|Stephanitis takeyai (Tingidae) miniatura|Xinxes aquàtiques gegants (Belostomatidae) com a aliment a Tailàndia Els heteròpters (Heteroptera, gr. "ales diferents") són un ampli subordre d'insectes dins l'ordre Hemiptera, amb unes 40.000 espècies al món i més de mil a Catalunya.
Els heteròpters ocupen nombrosos nínxols ecològics. Molts s'alimenten de la saba de les plantes, a les que perforen amb el seu bec; d'altres són depredadors que paralitzen les seves preses picant-les amb el bec; fins i tot han conquerit el medi aquàtic, com és el cas dels sabaters (de la família Gerridae) o els escorpins d'aigua (família Nepidae).
El seu nom al·ludeix al fet que la majoria de les espècies tenen les ales anteriors parcialment endurides (hemièlitres), amb la part basal dura i l'apical membranosa; els membres del primitiu infraordre Enicocephalomorpha tenen ales completament membranoses.
La seva categoria taxonòmica és discutida; en moltes classificacions apareixen com un subordre d'Hemiptera, però també són considerats com un clade sense categoria taxonòmica dins del subordre Prosorrhyncha. En qualsevol cas, hi ha acord en què els heteròpters són un grup monofilètic.
Els infraordres Gerromorpha i Nepomorpha contenen molts dels membres aquàtics i semiaquàtics, mentre que tots els grups restants que són comuns i familiars es troben en els infraordres Cimicomorpha i Pentatomomorpha.
Característiques La seva morfologia és molt variada, però tenen en comú els següents caràcters morfològics únics:
Peces bucals allargades formant un estilet perforador-xuclador inserit a la part anterior del cap, anomenat rostre o bec. Glàndules odoríferes parelles situades a l'abdomen en el cas de les nímfes, o al metatòrax, en el cas dels adults. Antenes de quatre artells.
Les ales anteriors, denominades hemèlitres, tenen una meitat basal dura i coriàcia i una meitat posterior membranosa, es consideren actualment un caràcter derivat.
Anatomia Com tots els insectes, les xinxes consten de tres seccions corporals, que al seu torn es componen de tres o més segments individuals: cap, tòrax i abdomen.
Cap miniatura|Aparellament de xinxes de foc comunes ( Pyrrhocoris apterus). Tots els grups d'aquests insectes es caracteritzen per una trompa. Aquesta no es desplaça a la gorja o al pit, com passa amb les cigales (Auchenorrhyncha) i els pugons (Sternorrhyncha), sinó que se situa directament a la zona del cap. Al cap sol haver-hi antenes simples o antenes de quatre parts. En algunes espècies, com les xinxes terrestres (Lygaeidae) i les xinxes Cydnidae, sovint hi ha peces intermèdies allargades entre els artells antenals que simulen artells reals. A la zona de la coroneta, entre els ulls compostos, es troben ulls individuals (ocel), que en algunes famílies poden faltar. Al mig, davant dels ulls compostos i del front, es troba el call del front (clipeu). Està flanquejat a banda i banda per les galtes (paraclipeus). A la part inferior del cap es troben les plaques de les galtes (bucules), que sovint formen un solc longitudinal amb la base de les peces bucals, que formen un tronc (bec o rostre). L'aparell bucal picador-succionador consta d'un tub de tres o quatre parts (labium, llavi inferior), que té una estreta ranura longitudinal a la part superior. Aquest està cobert a la base per l'exterior pel llavi superior (labrum). A banda i banda hi ha truges punxants (mandíbules), que tenen dents afilades a les puntes i s'utilitzen per perforar petits forats en plantes o animals de presa. Les mandíbules envolten les maxil·les, que al seu torn envolten dos canals: un canal alimentari i un canal salival.
Tòrax La secció toràcica (tòrax) es divideix en tres segments: protòrax, meso i metatòrax. Cadascun d'aquests segments sosté un parell de pates. La part posterior del protòrax s'anomena pronot. La part dorsal del mesotòrax s'anomena escutel. Tots dos elements solen estar dissenyats de forma molt diferent segons les famílies. En algunes espècies, per exemple en les xinxes escut, l'escutel es pot estendre més enllà de les ales fins a la punta de l'abdomen. Les seccions corresponents del tòrax al costat ventral s'anomenen prosternum, mesosternum i metasternum; les laterals són les propleures, mesopleures i metapleures. Les metapleures tenen les obertures de les glàndules odoríferes característiques dels insectes, així com un parell d'obertures per respirar (espiracles). El meso i el metatòrax són els elements que sostenen les ales. Les ales anteriors estan parcialment endurepides (esclerotitzades), fins a dos terços, i consten d'una zona frontal dura (corium) i una membrana posterior. En aquest cas s'anomenen hemièlitres. A l'interior del corium hi ha una àrea anomenada clau (clavus). Les ales posteriors sempre són completament membranoses, però també poden faltar. L'estructura de les pates segueix el patró de les extremitats dels insectes: estan formades per la galta (coxa), el trocànter, la cuixa (fèmur), la tíbia i el peu (tars). El peu té ungles, lòbuls adhesius i pèls a la punta. En adaptació al seu estil de vida específic, les pates poden transformar-se per córrer, saltar, capturar o nedar.
Abdomen miniatura|Xinxa de pates roges (Pentatoma rufipes) L'abdomen dels insectes consta d'onze segments, així com la secció final no segmentària del tèlson. Els segments estan més o menys aplanats. Formen el tergum o els tergites individuals al dors (dorsal) i l'estèrnum o els esternites individuals al costat ventral (ventral). Els tergites i esternites sòlids estan connectats entre si mitjançant membranes intersegmentàries extensibles. Les parts laterals dels segments, les connexives, es formen a partir de laterotergites dorsals i ventrals. Poden ser molt àmplies i els seus patrons de color solen ser rellevants per a la identificació. En els mascles, el novè segment porta els òrgans sexuals, que en les femelles es distribueixen en el vuitè i novè segment. Les obertures respiratòries (espiracles) es troben en determinats segments. Com a regla general, se'n formen vuit parells en els segments abdominals anteriors. En els insectes terrestres, les obertures respiratòries estan equipades amb un aparell de tancament amb els seus propis músculs.
Alimentació Les xinxes tenen tres modes d'alimentació: fitòfags, depredadors o ectoparàsits hematòfags. Algunes tenen una dieta mixta (fitòfaga i depredadora). En tots els casos, utilitzen el seu rostre, un òrgan picador-succionador girat cap enrere, sota el cap, compost per diversos segments (excepte en els Corixidae), a l'interior del qual uns estilets mòbils permeten picar, amb osques que formen canals.
Fitofàgia La majoria de les xinxes cimicomorfes i pentatomomorfes s'alimenten de saba vegetal, picant les tiges, les fulles, els fruits i les llavors. Els Corixidae (Nepomorpha) mengen algues i plantes aquàtiques, i els Cydnidae (Pentatomomorpha) arrels. Algunes són micòfagues (Aradidae).
Depredació Els infraordres Nepomorpha, Gerromorpha, Dipsocoromorpha, Enicocephalomorpha, Leptopodomorpha són sobretot depredadors, però també els Reduviidae, els Anthocoridae, els Lyctocoridae, alguns Miridae (Cimicomorpha), els Asopinae (Pentatomorpha), o fins i tot carronyers (Gerromorpha). Sembla que l'avantpassat comú dels heteròpters va passar de la fitofàgia al mode d'alimentació depredador, mode que es troba en els infraordres basals, i que els canvis cap a la fitofàgia o altres modes d'alimentació han tingut lloc diverses vegades.
Hematofàgia Finalment, un nombre reduït són ectoparàsits hematòfags: els Cimicidae (incloent-hi les xinxes dels llits) i els Triatominae (Reduviidae) sobre ocells i mamífers, incloent-hi l'ésser humà; i els Polyctenidae sobre ratpenats.
Digestió En les xinxes depredadores, com en altres artròpodes, la digestió és externa, ja que no tenen peces bucals masticadores. Les glàndules salivals injecten un verí neurotòxic i sucs digestius a la presa, que la paralitzen i la liqüen; després, la xinxa pot aspirar els fluids, igual que fan les xinxes fitòfagues. Això explica el caràcter molt dolorós de les picades de les nepes, els belostòmids o els notonèctids.
Les xinxes poden allotjar bacteris simbiòtics, que els proporcionen oligoelements o vitamines que no poden sintetitzar, o que estan implicats en la seva digestió. Per exemple, s'observen micobacteris del gènere Rhodoccocus en les xinxes triatòmines vectors de la malaltia de Chagas (i en un altre artròpode picador, la puça Ixodes ricinusHalos et al., 2006.). Aquests juguen un paper en la fisiologia de la ingesta de sang.
Conseqüències sobre els cultius En algunes famílies (Pentatomidae, Tingidae, Miridae, Lygaeidae), l'alimentació pot provocar danys directes als vegetals (disminució del creixement, assecament de les cèl·lules de l'epidermis) o danys indirectes (transmissió d'agents fitopatògens transportats per la saliva durant la ingesta, que originen fenòmens de nanisme, clorosi, malaltia de l'empelt de bruixa i diversos decaïments), tot i que rarament es troben en nombre suficient per crear tals danys..
D'altres espècies (Miridae, Anthocoridae, Pentatomidae, Nabidae) són depredadores i constitueixen organismes auxiliars dels cultius en la lluita biològica, en menjar-se espècies nocives (pugons, trips, àcars, mosques blanques, ous de papallones i cicadèl·lids, larves de mosques...).
Conseqüències sobre la salut Els paràsits hematòfags de vertebrats, com la xinxa dels llits, poden causar infestacions molt desagradables. Alguns Triatominae poden ser vectors de la malaltia de Chagas (tripanosoma), com la vinchuca (Triatoma infestans), Triatoma protracta, o Rhodnius prolixus, causant més de 7.000 defuncions a l'any i afectant la qualitat de vida de les persones afectades.
Vol La majoria de les espècies són capaces de volar, incloses les espècies aquàtiques i les que viuen a la superfície de l'aigua. No obstant això, algunes famílies o espècies són braquípteres, micròpteres o àpteres, i en algunes espècies es dona un polimorfisme alar (individus amb ales de diferents mides dins de la mateixa espècie).
Locomoció Les xinxes presenten diversos tipus de pates associats a diferents modes de locomoció segons el seu medi i el seu estil de vida. Moltes xinxes terrestres tenen pates cursorials (amb fèmurs i tíbies allargats), adaptades per caminar i córrer. Algunes xinxes són capaces de saltar i tenen el fèmur posterior eixamplat i reforçat, capaç de propulsar l'insecte a una bona distància.
En els Gerromorpha, que són semiaquàtics, les pates estan adaptades per caminar i propulsar-se sobre la superfície de l'aigua; en alguns d'aquests (com els Gerridae i alguns Veliidae), les pates mitjanes són més llargues que les posteriors i serveixen de rems propulsors. En els Nepomorpha, que són aquàtics, les pates mitjanes (o les mitjanes i les posteriors) estan eixamplades i vorejades de pèls que permeten la natació.
Les xinxes de vegades són capaces de grimpar per superfícies rugoses gràcies a les seves ungles, mentre que els pulvils, uns coixinets adhesius especialitzats que de vegades estan irrigats per líquid, els permeten agafar-se i desplaçar-se per superfícies llises.
Reproducció i desenvolupament miniatura|Aparellament de xinxes del cuir ( Coreus marginatus ). miniatura|Elasmucha grisea té cura de les postes i de les cries.