La conquesta de Mèxic és l'episodi històric, dins de la Colonització espanyola d'Amèrica, que conclogué amb l'esfondrament de l'estat asteca i el sotmetiment del seu poble, aconseguit per Hernán Cortés en nom de l'Emperador Carles V, entre 1519 i 1521. El 13 d'agost de 1521, la ciutat de Tenochtitlan va caure en poder dels conquistadors, després de dos anys d'intents bèl·lics, polítics i conspiratius, i de la revolta dels pobles mesoamericans oprimits pels asteques que s'aliaren amb els nouvinguts invasors.
Altres expedicions i campanyes militars, tant d'Hernán Cortés com dels seus capitans, entre 1521 i 1525, a la zona central, nord i sud del territori de l'actual Mèxic van anar configurant els límits de la Nova Espanya. Aquests esdeveniments van modificar dràsticament la geopolítica mundial, però després de tres segles de dominació i colonització gran part dels territoris de l'antic imperi Asteca s'independitzaren de l'imperi hispànic per esdevenir el que és avui la república de Mèxic.
Les conquestes i colonitzacions de la península de Baixa Califòrnia, la península de Yucatán, la zona occidental (Nuevo Reino de Galícia), la zona nord-est (Nuevo Reyno de León), i el nord (Nova Biscaia) van ser realitzades posteriorment per diversos conquistadors i adelantados.
Les fonts principals d'informació de les campanyes de Cortés i els seus capitans són les Crónicas de Indias redactades al , de les quals destaquen la Història veritable de la conquesta de Nova Espanya de Bernal Díaz del Castillo, qui va participar en les campanyes bèl·liques, les cartes de relació d'Hernán Cortés a Carles V, i la Historia general de las Indias de Francisco López de Gómara, que mai va trepitjar el continent americà però va conèixer Cortés i es va documentar amb els relats dels soldats que van participar en la conquesta.
Antecedents de la conquesta Les expedicions que precediren la conquesta El gener de 1516, gairebé un quart de segle després del Descobriment d'Amèrica, va morir Ferran el Catòlic. Atesa la incapacitat de la seva filla Joana I de Castella per governar, havia nomenat en el seu testament al seu net Carles V com a successor,Thomas (1993): cap.6, p.99-114 però abans que aquest assumís el comandament, el cardenal primat d'Espanya Francisco Jiménez de Cisneros va exercir breument el poder al Regne de Castella. Solís, op.cit. llibre I, cap. III, p.28-30
A Espanya hi havia notícies que en el territori ignot hi havia pobles "molt rics en or i altres metalls preciosos".Colom, op.cit.«Carta de Colom a Lluís de Santàngel» p.245-253 Com a mitjà per a apoderar-se d'aquestes riqueses, es va proclamar una llei que autoritzava el rescat d'orGlantz, op. cit. «Rescat és el simple acte de comerciar, intercanviar quincalla per or» amb la qual es promovia que els espanyols viatgessin a Amèrica per comerciar amb els nadius, donant a la casa reial el 20% dels seus guanys (el «Cinquè del Rei»).Díaz, op.cit. tom I, cap.LIV, p.195-199 Per tal d'aconseguir aquest propòsit i regular el comerç amb les Índies Occidentals, es va crear la Casa de Contractació el 1503, controlada pel bisbe de Burgos Juan Rodríguez de Fonseca, que va designar com a tresorer Sancho de Matienzo i com a comptador Juan López de Recalde. A la mort del cardenal Jiménez l'octubre de 1517, els assumptes transoceànics de l'Imperi Espanyol van recaure en el bisbe de Burgos.
El 1514, l'almirall i governador de les illes del mar Carib Diego Colón Moniz havia estat cridat a comparèixer davant Ferran el Catòlic per la seva mala administració i el cardenal Cisneros va enviar a l'illa Hispaniola, com a substituts, als membres de l'Orde de Sant Jeroni Luis de Figueroa, Bernardino de Manzanedo, Alonso de Santo Domingo i Juan de Salvatierra. Diego Velázquez de Cuéllar era el tinent de governador de l'illa Fernandina (Cuba), residia a Baracoa i estava nominalment supeditat a les ordres de l'almirall Colom. Solís, op.cit. llibre 1, cap.V, P.32-34
Primera expedició miniatura|Diego Velázquez de Cuéllar. A Cuba, els espanyols basaven la seva riquesa en les comanadories i en l'explotació dels nadius, els quals era permès d'esclavitzar. Però la població nativa havia estat delmada per les campanyes de conquesta i les malalties, i els colons cercaven noves oportunitats de prosperar. Va ser així que tres amics de Velázquez: Francisco Hernández de Córdoba, Lope Ochoa de Caicedo i Cristóbal de Morante es van organitzar per comprar dues naus amb la intenció de viatjar cap a occident.Thomas (1993): cap.7, p.115-128 El governador Velázquez va pagar un bergantí i aconseguí els permisos necessaris davant l'Orde de Sant Jeroni per realitzar l'expedició. Per Velázquez l'objectiu del viatge era la captura d'esclaus,Thomas (1993): cap.7, p.115-128 «La expedición tenía como principal objetivo, sobre todo en el caso del gobernador Velázquez, encontrar esclavos. No obstante, los que encabezaban esa pequeña armada deseaban también “buscar y descubrir tierras nuevas, para en ellas emplear nuestras personas”, con este fin contrataron al “astuto y experimentado” Antonio de Alaminos, de Palos.. » però els que van encapçalar l'expedició pretenien descobrir noves terres per a poblar i governar-les.Díaz, op.cit. tom I, cap. I, p.53 «que habíamos de ir con aquellos tres navíos a unas isletas que estaban entre la isla de Cuba y Honduras, que ahora se llaman las islas de los Guanaxes, y que habíamos de ir de guerra y cargar los navíos de indios de aquellas islas, para pagar con indios el barco, para servirse de ellos por esclavos. Y desde que vimos los soldados que aquello que nos pedía el Diego Velázquez no era justo, le respondimos que lo que decía no lo manda Dios ni el rey, que hiciésemos a los libres esclavos...» Cervantes, op.cit. llibre II, cap. I «Desta manera salió Francisco Hernández del puerto de Santiago de Cuba, el cual, estando ya en alta mar, declarando su pensamiento, que era otro del que parescía, dixo al piloto: «No voy yo a buscar lucayos (lucayos son indios de rescate), sino en demanda de alguna buena isla, para poblarla y ser Gobernador della; porque si la descubrimos, soy cierto que ansí por mis servicios como por el favor que tengo en Corte con mis deudos, que el Rey me hará merced de la gobernación della; por eso, buscadla con cuidado, que yo os lo gratificaré muy bien y os haré en todo ventajas entre todos los demás de nuestra compañía»...» (Nota: Les illes Bahames es van batejar inicialment illes Lucayas, i també s'anomenà Lucayos als arauacs) Van contractar com a pilot major Antón de Alaminos, els pilots auxiliars van ser Pedro Camacho de Triana i Juan Álvarez «el Manquillo de Huelva»; com a capellà va viatjar fra Alonso González i com a veedor Bernardo Iñíguez.
El 8 de febrer de 1517 van salpar del port de Santiago de Cuba tres vaixells amb cent deu homes.Landa, op.cit. cap. II, p.48-49 «Que el año de 1517, por cuaresma, salió de Santiago de Cuba Francisco Hernández de Córdoba con tres navíos a rescatar esclavos para las minas, ya que en Cuba se iba apocando la gente. Otros dicen que salió a descubrir tierra y...» Navegaren per la costa nord de l'illa de Cuba, realitzant diverses escales, amb la intenció de posar rumb cap a les Illes de la Badia des de la punta de Sant Antoni. Però van ser sorpresos per una tempesta al canal de Yucatán i van arribar, els primers dies de març, a la deshabitada Isla Mujeres, que van batejar així perquè hi trobaren figuretes de dones nues dedicades a la deessa maia de la fertilitat Ixchel. Posteriorment van creuar cap a la costa nord de la península de Yucatán albirant Ekab, lloc que van batejar com el «Gran Caire». Fondejaren i els pobladors del lloc, amb cara alegre i mostres de pau, es van acostar en canoes, tot convidant-los a terra ferma amb les paraules «cones cotoch», «cones cotoch» que significava, segons els espanyols: «veniu a les meves cases» (probablement es tractava de l'expressió maia iucateca koonex u otoch que significa caseta, cabana), motiu pel qual anomenaren l'indret Cap Catoche. Díaz, op.cit. tom I, cap. II, p.54-57 L'endemà, 5 de març, els expedicionaris espanyols van acceptar la invitació i en desembarcar el capità Hernández de Córdoba va prendre possessió formal, en nom del rei, del que ell creia una illa que va batejar amb l'efímer nom de Santa Maria de los Remedios. Acabat el protocol, els expedicionaris van seguir els maies terra endins on van patir una emboscada. A l'escaramussa que va seguir, hi van morir dos espanyols i quinze nadius. Hernández va donar l'ordre de tornar a les naus, no sense abans haver capturat dos indígenes, que van acabar essent batejats Julianillo i Melchorejo. Aquests nadius van ser els primers intèrprets yucatec-castellà.
L'expedició va continuar la navegació resseguint la costa nord de la península. El 22 de març van arribar a Kaan Pech, que batejaren puerto de Lázaro i van desembarcar-hi per proveir-se d'aigua. Mentre ho feien, els expedicionaris van ser envoltats per un grup de maies que els van sorprendre exclamant «castilán, castilán» tot assenyalant cap a orient. Els espanyols van ser guiats fins a la població propera, on foren ben rebuts. Però, en veure en un temple parets tacades de sang d'algun sacrifici recent, Díaz, op.cit . tom I, Cap.III a V, p.57-65 es van escandalitzar. En conseqüència, el halach uinik els va advertir que se n'anessin o començarien les hostilitats, motiu pel qual Hernández de Còrdova i els seus homes salparen ràpidament. Al mar van ser sorpresos per un vent de nord que els va fer perdre l'aigua acabada de recollir, cosa que els forçà a desembarcar novament una mica més al sud, a Chaka Putum. Un altre grup de maies, liderats per Moch Couoh, va atacar els expedicionaris sense previ avís provocant més de vint baixes i ferint al mateix Hernández de Córdoba. Els espanyols van haver de fugir, deixant enrere una de les naus perquè ja no tenien prou homes per tripular-la. Mancats d'aigua dolça, es van dirigir a la Florida on finalment se'n van poder abastir, tot i que també hi van ser atacats pels nadius.
L'expedició va tornar al port de Carenas a l'illa de Cuba, on el governador Diego Velázquez, davant del que va considerar un fracàs, va manifestar la intenció d'enviar-ne una altra, però amb un nou comandament. En assabentar-se’n, Hernández de Córdoba va decidir viatjar a Espanya per queixar-se'n davant del rei però va morir abans, a conseqüència de les ferides rebudes a Chaka Putum.Pereyra, op.cit. Cap.IV, p.39 «Velázquez pudo mentir a sus anchas, pues muerto Francisco Hernández de Córdoba, no hubo quien le atajase en su carrera de explorador sedentario. El descubridor de Yucatán se proponía ir a la corte, quejarse ante los reyes y demostrar que él con sus dineros y los de Cristóbal Morante y Lope Ochoa de Caicedo había formado la armada, cuya dirección tomó a su cargo con tanto peligro. Velázquez no era sino un impostor que se alzaba tiránicamente con sus trabajos...» De les explicacions dels indígenes que havien estat recollits, els espanyols van deduir que hi havia or a la regió i es va confirmar que hi havia alguns supervivents d'un naufragi ocorregut el 1511 al Golf d'Urabá. A més, per una mala interpretació, es va pensar que la terra que havien descobert es deia Yucatán en maia yucatec, i així ha estat anomenada des d'aleshores. Animat per la importància d'aquestes troballes, Velázquez va sol·licitar dos permisos per continuar les exploracions: el primer als monjos jerònims de Santo Domingo de Guzmán i el segon directament a Carles V, demanant ser nomenat adelantado.Thomas (1993): cap.8, p.128-148
Segona expedició