miniatura|El delta del Nil vist des d'un satèl·lit (fals color).
Un delta fluvial, o simplement delta,Enciclopedia.cat (Delta).Diccionari de Geologia de l'Institut d'Estudis Catalans (Delta). és un accident geogràfic que consisteix en una acumulació de sediments, o cos sedimentari, que es forma en una àrea de la boca d'un curs d'aigua que transporta sediments i clasts d'una conca hidrogràfica amb una massa d'aigua relativament estacionària.
Segons on la conca desguassa les seves aigües (mar o llac), es pot tenir un delta marí o un delta lacustre.
El terme «delta» prové de la forma triangular que molts cossos sedimentaris d'aquest tipus formen sobre el terreny (semblant a la quarta lletra de l'alfabet grec, Δ).
El delta és el contrari de l'estuari.
La morfologia i l'estructura sedimentària miniatura|miniatura369px|Secció longitudinal ideal d'un delta. Si tallem un delta en la direcció del corrent, veiem una sèrie de capes inclinades cap al mar (o cap a la conca) dipositats en diferents moments (t1 - tn) per obra del corrent fluvial. En cada capa, dipositada en un instant particular, la granulometria (és a dir, la mida de les partícules de sediment) tendeix a disminuir de terra cap al mar: tenim sorres i graves a la plana deltaica, al front deltaic hi ha llims, i al prodelta hi ha argiles.
La imatge de la dreta és una secció geològica ideal en la direcció longitudinal (paral·lela a la direcció predominant dels corrents del riu) d'un delta.
La plana deltaica és la part emergida del delta, sovint en continuïtat amb una plana al·luvial, i es caracteritza pels fenòmens i la morfologia similar dels al·luvions i dels sediments més gruixuts.
El front deltaic es troba en condicions superficials o subaquàtiques, en funció de les fluctuacions del nivell del mar. Es caracteritza per la presència de barres en la boca (acumulacions de sediments dipositats pel corrent del riu entrant per la pèrdua de càrrega a causa de l'abrupta disminució de la velocitat). Les estructures sedimentàries més comunes són estratificacions i laminacions obliqües i creuades en petita i mitjana escala (estratificacions creuades i ripples d'onatges i de corrent).
El prodelta està totalment submergit i constitueix la major part del volum del delta. Es caracteritza per sediments molt fins (sorra fina, llim, argila) dipositant-se a poc a poc la boca. Les estructures sedimentàries més comunes són laminacions i bioturbacions (estructures produïdes per l'activitat dels organismes vius, com ara cucs, mol·luscs, etc.). El front deltaic i el prodelta es caracteritzen per l'estratificació inclinada a gran escala. L'angle de la disposició de les capes (exageració vertical a la imatge de la dreta) depèn del tipus de sediment. És més alt en sediments gruixuts (grava, sorra) i més baix en els sediments fins (llim, argila). La superposició i la deposició a l'interior de la conca en temps successius (en l'exemple anterior t1 - tn) de capes i cossos sedimentaris dona lloc a una alineació geomètrica de tipus progradacional. La imatge de dalt és un exemple d'una progradació sigmoïdal (la forma de les capes en una secció és similar a la lletra sigma de l'alfabet grec).
La formació d'un delta Un delta marí està format per la combinació dels processos fluvials (sedimentació i corrents fluvials) i del processos marins (acció de les ones, corrents costaners i marees) en condicions ambientals, tant en la superfície de l'aigua com per sota. miniatura|Formes dels deltes associades als dipòsits de sediments. El predomini dels processos fluvials (sediments) tendeixen a formar deltes digitats i deltes lobulats. Augmentant la importància dels processos marins (onades i corrents costaneres) es formen deltes en forma de cúspide i de forma arquejada. Amb la presència de grans marees es formen delta-estuaris i estuaris
De fet, la morfologia i la mida d'un delta depenen de múltiples factors:
la quantitat de sediment aportat pel riu (cabal màssic); la granulometria del sediment: principalment la relació entre els materials fins (argila i llim, que es transporten principalment en suspensió per l'aigua del riu) i els gruixuts (sorra i grava, que es transporten en contacte amb el fons); la velocitat del corrent (cabal hidràulic); el tipus i l'energia dels processos marins (onades, marees, corrents); la morfologia del llit fluvial que rep els sediments; la subsidència (descens del terreny).
Els tres primers factors són altament dependents del clima, fisiografia del terreny (especialment del relleu) i la litologia. Els tres últims depenen de la interacció entre la conca de drenatge i l'erosió del riu amb la conca que rep l'aigua i el sediment transportat.
En particular, la forma típica d'un delta es realitza en el cas en què els processos fluvials tendeixen a prevaler sobre els marins (delta constructiu) i el delta avança (progradació) dins del llit. Per contra, la prevalença dels processos marins tendeixen a erosionar més ràpidament el delta que es forma, i redistribueix els sediments al llarg de la costa. En aquest cas es forma un estuari, on el llit del riu desemboca directament al mar.
La imatge de dalt ofereix una visió general de les formes adoptades pels deltes segons la prevalença dels processos fluvials o marins. La classificació utilitzada per definir un delta es basa en l'efecte combinat de tres factors: volum de sediments transportats pel riu, energia de les marees i les onades. El delta del Mississipi representa el cas típic en què la construcció del delta està dominat pel volum de sediments, el delta del São Francisco és representatiu del delta dominat per les onades, i el delta del Ganges-Brahmaputra està modelat per les marees.
El règim de cabals miniatura|En períodes d'escassetat de càrregues en suspensió al corrent del riu entrant (durant l'estiatge) dona lloc a un flux hipopícnic (amb menor densitat que les aigües de la conca), que deposa els sediments per decantació (imatge superior)</center>En èpoques de pluges (en riuades), la càrrega del corrent del fons del riu dona lloc a un flux hiperpícnic (més dens que les aigües de la conca), amb la deposició de sediments gruixuts tipus turbidita (imatge inferior)
En general, el cabal hidràulic i el tipus de càrrega de sediments contingut en l'aigua es veuen afectats per l'estacionalitat, amb l'alternança de règims d'estiatge (durant la temporada menys plujosa) amb de riuades (en l'època de pluges). Aquesta estacionalitat pot tenir un impacte significatiu en la sedimentació.
Durant el règim d'estiatge, el riu es caracteritza per la seva escassa quantitat d'aigua, menor velocitat del corrent, i la baixa càrrega de sediments que principalment estan en suspensió. Com a resultat, el flux de la conca del riu tendeix a tenir menys densitat que la massa d'aigua que el rep, sobretot si és salada (flux hipopícnic), i forma una capa superficial fins a una certa distància de la boca, perdent gradualment la càrrega dels sediments en suspensió que es van deposant per decantació.
Durant el règim de riuada, augmenta el cabal d'aigua i la velocitat del corrent, que fa augmentar tant la càrrega en suspensió com la càrrega de la part inferior (és a dir, el material transportat situat entre el fons i la capa d'aigua que està en contacte amb el fons). La part més densa del corrent fluvial amb la càrrega de la part inferior dona lloc a fluxos amb densitat més alta que les aigües de la conca (flux hiperpícnic), que tendeixen a moure's en contacte amb el fons marí. Sovint, la notable densitat en els corrents dels rius en règim de riuada, per la presència de la càrrega de fons, dona lloc a corrents turbidítiques, que deposen sediments gruixuts del tipus turbidita fins i tot a una distància considerable del delta.
L'ambient sedimentari El delta fluvial és un ambient sedimentari molt complex, amb diversos subambients: miniatura|Mapa d'un delta ideal amb els principals ambients sedimentaris (Explicació en el text) Superficial plana deltaica canals distributaris (canals més o menys ramificats, que es caracteritzen per l'alta energia del corrent i els sediments de sorra gruixuda) dics naturals (llocs estrets i allargats, detectats topograficament, que envolten els canals, formats per la ràpida deposició de sediments per la pèrdua de velocitat del corrent a la vora del flux principal del canal) front deltaic àrea interdistributària (zones situades entre els canals distributaris que es caracteritzen per una baixa energia del corrent i els sediments fins (argila i llim)) llac o pantà distributari dipòsits de ruta (dipòsits de forma irregular o el ventall d'una ruptura d'un dic natural local) badia interdistributària plana de marea i canals de marea Submergit prodelta proper (d'alta energia) barres de boca platges i cordons litorals (produïts pels corrents al llarg de la costa) barres i cordons de marea (produït pels corrents de marea) distant (de baixa energia) barres distants platges distants
L'estudi dels sediments dels «deltes fòssils» pot proporcionar informació sobre les antigues conques hidrogràfiques perquè en aquests sediments es troben minerals que provenen de muntanyes i substrats geològics actualment desapareguts.
Tipus de deltes Les següents són, en resum, les descripcions dels principals tipus d'aparells deltaics i les relatives condicions de sedimentació. Aquesta classificació pertany a Galloway (1975) en el qual els deltes es classifiquen en funció de la influència dels corrents dels rius, de les onades i de les marees.
Òbviament, aquesta tipologia no esgota tota la gamma de variabilitat d'un aparell deltaic natural. Hi ha determinats tipus mixtos en gradacions entre els termes purs d'aquesta classificació, fins i tot depenen de la importància en que diferents autors donen a certs processos i a les normes la classificació utilitzada. Com a exemple, el delta del Po es troba en realitat en el límit entre un tipus de sistema deltaic lobulat (per al perfil complex i l'elevat nombre de canals distributaris) i el tipus en cúspide (per la rellevància dels processos costaners, especialment els corrents al llarg de la costa, que redistribueixen el sediment i dona lloc al tipus particular de progradació que es descriu a continuació per a aquest tipus de delta).
Delta digitat miniatura|esquerra|Detall del delta del Mississipi que mostra la branca activa, exemple típic d'un delta digitat que creix en ambients amb energia marina pobres La plana deltaica forma una línia de costa molt irregular, amb franges de terra allargades (com «dits») que sobresurten en el mar, semblant als dits del peu d'un ocell (vegeu l'exemple del delta del Mississippí). Aquestes digitacions són produïdes per la ràpida deposició de sediments als costats dels canals distributaris, que s'eleven en forma de bancs naturals, promovent així el confinament de la càrrega que manté la seva individualitat i avança cap al mar. Els dipòsits del front deltaic són barres derivades de la deposició de la càrrega inferior més gruixuda a la boca dels canals distributaris, per la sobtada disminució de la velocitat del corrent.
En general és (com l'actual aparell deltaic del Mississipi) un delta marí baix, amb els processos marins (corrents costaners, les onades i les marees) molt febles, amb poc desnivell topogràfic de la plataforma continental, i amb corrents fluvials d'un gran cabal i molta càrrega suspesa. Aquestes condicions es realitzen en les zones marines protegides del mar obert, com golfs (com el Golf de Mèxic) i braços de mar, a la que desemboquen els rius que drenen grans conques. En aquestes condicions, el delta tendeix a progradar-se ràpidament cap al mar; els canals distributaris avancen erosionant les barres dipositades prèviament a la boca fins que són abandonades en favor dels nous distributaris que s'obren dins de les badies interdistributàries.
Delta lobulat