Kirman () fou una regió històrica del centre de l'Iran a Pèrsia, originada en l'antiga satrapia de Carmània esmentada per Estrabó, Claudi Ptolemeu i Ammià Marcel·lí entre altres i que derivaria del nom de Carmana, una població i capital regional.
Geografia històrica Carmània fou el nom d'una satrapia dels imperis persa i selèucida, a la part nord del golf Pèrsic. És l'actual Kerman o Kirman, i potser la Yutiva de la inscripció de Bisutun. Es coneix només un sàtrapa, esmentat a una inscripció: Karkish.
Limitava al nord amb Pàrtia i Ariana, a l'est amb Drangiana i Gedròsia, a l'oest amb Persis, i al sud amb el golf Pèrsic. Estava formada per Kirman i Luristan, amb capital probablement a la que després fou la ciutat de Kirman i llavors Carmana. El límit oriental era probablement el llac Hamun i les terres pantanoses a l'oest del Sistan.
Les seves muntanyes principals eren els monts Semiramidis (possiblement el Djebal Shemil actual). Els rius principals eren l'Anamis (actual Ibrahim Rud), el Corios (avui Shur Rud) i el Bagrada (avui Nabend).
Claudi Ptolemeu assenyala les comarques del país que no són esmentades per cap altra autor: la Rudiana o Agdinitis, la Cabedene, la Perapafitis, i la Modomastite.
Els habitants es deien carmanis (grec Karmanoi, llatí Carmanii) i estaven dividits en diferents grups els noms dels quals esmenta també Ptolemeu. Eren semblants als medes en costums i vestits.
Les ciutats que s'esmenten com a part de la satrapia són poques: Ptolemeu només esmenta Harmuza, que sembla un nom persa, i Tarsiana a la costa, a més de la capital Carmana. Arrià inclou Sidodone a la costa i Ora, Cefanta, Throasca (Oroasca), Sabis, Alexandreia i Carmana a l'interior.
Les illes de la costa es deien Organa, Cataca, Aphrodisias, i Ooracta o Ooractha Carmana o Carminna, sobre les quals es coneix poc més que el nom.
Produïa moresc i vi. A les muntanyes hi havia mines de plata, coure i cinabri (i una mica d'or a algun riu). I havia molts rucs però pocs cavalls.
La regió històrica correspon a la moderna província de Kerman. Limita al nord amb Yedz i Gran Khorasan, a l'est amb Sistan i Makran, al sud el Makran i Fars i a l'oest amb Fars. Els límits han variat poc amb els segles. Vers el 900 Ibn Rusta diu que estava dividida en cinc kures: Bardsir, Sirdjan, Narmashir (a 50 km a l'est de Bam), Djiruft i Hurmuz (Ormuz). Altres ciutats eren: Manudjan (a mig camí entre Djiruft i Hormuz) i Zarand (a uns 50 km al nord-oest de Kerman). El 1068 al-Mukadasi dona també cinc kures, les mateixes excepte Ormuz que no apareix i al seu lloc hi ha Bam. Més tard es va dividir en districtes (15 al ) i posteriorment el nombre de districtes va variar sovint.
Història Imperi Sassànida La regió formà part dels imperis aquemènida, macedoni, selèucida, part i sassànida. Va caure en mans dels àrabs musulmans a la meitat del segle VII. La primera incursió fou la de Rabi ibn Ziyad el 638, enviat pel governador de Bàssora i Orient Abu Musa al-Ashari que va ocupar Sirdjan i va fer pacte amb els habitants de Bam. Quasi al mateix temps el governador de Bahrayn (Aràbia Oriental) Uthman ibn Abi l-As al-Thakafi que va matar el marzban (governador sassànida) de Kirman a l'illa d'Abar Kawan. El 649/650 el darrer rei sassànida va fugir d'Esfahan cap a Kirman i d'aquí a Khorasan; Abd Allah ibn Amir va enviar un exèrcit al seu darrere manat per Midjashi ibn Masud al-Sulami, que va morir a la neu a Baymand (districte de Sirdjan). Mudjashi fou nomenat no obstant governador i va dominar les principals ciutats i fins a les muntanyes dels kufs, i va derrotar el contraatac persa des de Hormuz.
Califa Omeia Sota els omeies la zona fou centre d'activitat kharigita. Regió de difícil accés des de qualsevol part, era el lloc ideal per refugiar-se els dissidents i per això fou refugi dels azarika (branca radical dels kharigites) el 687/688 i sota la direcció de Katari ibn al-Fudja van dominar Kirman i Fars el 693; van arribar fins a l'Iraq però derrotats van haver de tornar al Kirman on van ser exterminats el 698/699. Va romandre lloc de refugi de rebels i així Abd al-Rahman ibn Muhammad ibn al-Ashath hi va trobar temporal refugi després de la seva revolta, el 701. Yazid ibn al-Muhallab, que en vida del seu pare havia estat governador de la província, hi va nomenar un governador durant la seva revolta, però a partir del 720 els omeies hi van exercir plena autoritat, de vegades com a dependència del governador del Khorasan i de vegades sota un governador local.. El 738 un partidari d'Abd Allah ibn Musa ibn Djafar (els després abbàssides), Muharib ibn Musa, es va apoderar de Kirman; el 744 va expulsar de Fars als agents de Marwan II i va fer incursions al Kirman però fou derrotat pels homes de Marwan. El 748/749 un exèrcit omeia que va sortir de Kirman per barrar el pas als abbàssides del general Qàhtaba ibn Xabib que havien arribat a Rayy, fou derrotat prop d'Esfahan.
Califat Abbàssida Sota els abbàssides va tenir governadors que encara continuaven en general depenent de Khorasan. Sota Harun ar-Raixid es va estendre la revolta quan Hamza ibn Abd-Al·lah aix-Xarí va ocupar Herat (795) i va dominar Kirman i Fars on hi havia un bon nombre de kharigites que s'havien recuperat de la derrota en temps dels omeies.
Els governadors van seguir fins al califat d'al-Muhtadí (869-870). Muhammad ibn Wasil al-Tamimi es va revoltar el 864/865 i es va apoderar de Fars i Kirman; el 866 Yaqub ibn al-Layth, un senyor de la guerra que actuava per compte del califa, va prendre possessió del Kirman on els partidaris de Muhammad ibn Wasil se li van unir. Yaqub va anar a Fars el 867 i va deixar un governador a Kirman; Muhammad ibn Wasil va derrotar l'exèrcit enviat pel califa al-Mútamid (870-892) prop d'Ahwaz. Yaqub, virtualment revoltat contra el califa, va acabar dominant Fars i va marxar cap a l'Iraq, però fou derrotat a Dayr al-Akul i mort poc després (juny del 879). El seu germà Amr ibn al-Layth fou elevat per l'exèrcit com a successor; un altre germà, Ali ibn al-Layth, es va revoltar reclamant participar en el poder però fou derrotat. Amr llavors va oferir la seva submissió al califa que li va acceptar i li va retornar les províncies que abans havien governat els tahírides a Pèrsia oriental (Khorasan, Sistan i Kirman), i el Sind, a les que va afegir Fars i Esfahan i la direcció de la shurfa a Bagdad i Samarra (octubre del 879). La Tārīḵ-e Sīstān diu que també se li va donar el govern de Gurgan i Tabaristan però a canvi d'un tribut d'un milió de dirhams a l'any. El 881/882 va poder ocupar el Fars però al Khorasan havia assolit el poder Ahmad ibn Abd Allah al-Khudjistani i després de mort assassinat per un dels seus guàrdies el 882 el poder va passar a mans de Rafi ibn Hàrthama, antic general tahírida i ara cap del moviment fatimita al Khorasan (que tenia per califa a Muhammab ibn Ziyad) que el 883 va fer aliança amb els samànides de Transoxiana. Abans del 897 Amr s'havia apoderat del Khorasan. El 890 Amr va trencar altre cop amb el califat i fou privat novament dels seus governs cosa només efectiva al Fars conservant Kirman, Sistan i Khorasan. El 891 el califa va concedir el Khorasan a Rafi ben Harthama al que els samànides van ajudar a ocupar-lo. El 892, derrotat pel regent Talha al-Muwàffaq al Fars, va haver d'evacuar Kirman i es va retirar a Sistan. El 892 o 893 el nou califa al-Mu'tadid (892-902) es va reconciliar amb Amr i li va concedir el govern del Sistan (que mai havia perdut) i del Fars, Kirman i Khorasan. El 893 Amr va començar a atacar el Khorasan però no va entrar a Nixapur fins al 896; Rafi ben Harthama va fugir cap al Tabaristan governat pels zaidites. El califa va concedir a Amr el govern de Rayy i nord de Pèrsia i es creu que en aquest moment també s'havien imposat a Oman. Amr fou fet presoner dels samànides el 901 i el van entregar al califa que el va fer matar (902). El seu net Tahir (mort el 908) va governar a Kirman i Fars però a la seva mort va passar a mans de Sebük-eri o Subkari (908-912) que fou derrotat per un exèrcit del califa el 911 o 912. Va restar en mans del califat fins al 929 quan els safàrida Abu Djafar Ahmad ibn Muhammad ibn Khalaf ibn al-Layth va enviar un exèrcit a la regió que va recaptar els impostos.
Buwàyhides El 932 el governador abbàssida de Fars, Yakut va perdre la seva capital, Siraz, davant els buwàyhides i aprofitant aquest buit de poder, Abu Ali Muhammad ibn Ilyas, amir que s'havia revoltat contra els samànides i s'havia apoderat de Nixapur, fou expulsat d'aquesta ciutat per l'emir Nasr II ibn Ahmad, i es va dirigir a Kirman on va prendre el poder (933) mercès al fet que encara el seguien els seus soldats; en fou expulsat al cap d'uns mesos pel daylamita Maqan ibn Kaki (934) al servei dels samànides. El 935 Makan va permutar el seu govern amb el de Gurgan; el nou governador samànida de Kirman fou Abu Ali Ibrahim ibn Simdjur. El territori fou tot seguit objecte de disputa entre Ibn Ilyas, el buwàyhida Muïzz-ad-Dawla (que venia de l'oest amb el suport de Imad-ad-Dawla ara senyor al Fars) i el governador samànida designat Abu Ali Ibrahim ibn Simdjur. La lluita fou molt confusa i Abu Ali Muhammad ibn Ilyas es va haver de refugiar al Sistan on governaven els safàrides descendents de Yaqub ibn al-Layth; finalment Abu Ali Ibrahim ibn Simdjur va haver de retornar cap al Khorasan, establint-se al Kirman el poder buwàyhida, que va haver de lluitar llavors contra els ferotges muntanyesos del país, els qufs o kufečis i els balutxis (936-937). Vers 936/938, Ibn Ilyas va intentar recuperar el poder a Kirman; com que els buwàyhides es van retirar cap al Khuzestan voluntàriament, Ibn Ilyas va entrar a Kerman i es va declarar vassall de l'emir samànida de Bukharà (fou reconegut pels samànides i pel califa abbàssida el 959/960). A la seva incapacitació per una paràlisi (967) el va succeir el seu fill Ilyasa.