miniatura|Eurofighter Typhoon austríac Un avió de caça, caça o avió de combatJorge García de la Cuesta Terminologia aeronàutica és una aeronau militar dissenyada fonamentalment per al combat aeri contra altres aeronaus. En contraposició els bombarders, que estan dissenyats principalment per atacar objectius terrestres mitjançant el llançament de bombes i altre armament aire-terra. Tot i això molts caces tenen capacitats secundàries d'atac a terra, i alguns són de doble propòsit per actuar com a caça bombarders. miniatura|Un Su-27 soviètic i un F-16A dels EUA Els caces són el principal mitjà amb el qual les forces armades aconsegueixen la superioritat aèria sobre els seus oponents en batalla. Com a mínim des de la Segona Guerra Mundial, aconseguir i mantenir la superioritat aèria ja és un component clau a l'hora d'aconseguir la victòria en la guerra, particularment en una guerra convencional entre exèrcits regulars (però no en una guerra de guerrilles). D'aquesta manera, l'adquisició, l'entrenament i el manteniment d'una flota de caces representa un part molt substancial dels pressupostos de defensa per les forces armades actuals.
Entre les principals missions complertes pels caces destaquen la patrulla aèria de combat (CAP) i la intercepció d'aeronaus enemigues. A més, quan l'enfrontament entre avions de caça es produeix a curta distància, rep el nom de dogfight o combat tancat.
Terminologia miniatura|Un modern F-22 Raptor (esquerra) amb un P-47 Thunderbolt de la Segona Guerra Mundial.miniatura|Èpoques diferents: el F-15 Eagle i el P-51 Mustang. El terme 'caça' en català, igual que en portuguès (caça), fa referència a «caçar». En francès (chasseur) significa literalment «caçador». En canvi en anglès (fighter) fa referència a la «lluita» (fight). Encara que en anglès aquest terme no es va fer oficial fins després de la Primera Guerra Mundial, els britànics van anomenar a aquest tipus d'avions «exploradors» (scout) fins a principis dels anys 20 i els nord-americans van denominar als seus caces com avions de «persecució» (pursuit) fins a final dels anys 40 (designats P- des 1916). En la majoria de llenguatges els caces reben noms de significat similar, a excepció del rus, on són anomenats истребитель (pronunciat istrebitel) i que significa exterminador.
Encara que el terme «caça» tècnicament es refereix a un avió dissenyat per abatre a altres avions, dissenys similars també són útils com caça bombarders polivalents i, de vegades, com avions d'atac a terra tàctics de la mida d'un caça lleuger. Per exemple, durant la Segona Guerra Mundial l'Armada dels Estats Units va promoure l'ús de caces com a bombarders en picat, i el caça P-47 Thunderbolt va ser utilitzat per l'atac a terra. Un exemple posterior d'aquest fenomen, durant la Guerra Freda, va ser el disseny del General Dynamics F-111 que seria emprat en gran manera només com caça bombarder, abandonant l'ús inicial com a caça interceptor.
Alguns dels avions de caça més complexos i costosos com ara l'F-14 Tomcat i l'F-15 Eagle començaren la seva carrera com a caces interceptors i de superioritat aèria, per passar anys més tard a desenvolupar les seves capacitats d'atac a terra. Aquest rol polivalent en els avions de combat va portar a nous dissenys com ara l'F/A-18 Hornet, el qual ja porta en la seva denominació les lletres F/A (de l'anglès Fighter -caça- i ground Attack -atac a terra-). Aquests nous dissenys estan reemplaçant els avions especialitzats, ja que ofereixen més flexibilitat d'operació i costos menors. Així doncs, avui en dia cada cop existeixen menys caces purs, en tot cas són avions de combat que permeten l'ús de múltiples armes. Tot i això, en la majoria de forces aèries existeixen esquadrons especialitzats en el combat aire-aire.
Caces amb motors d'explosió miniatura|Triplà Fokker Dreidecker I, caça alemany de la Primera Guerra Mundial que va pilotar el mític Manfred von Richthofen, conegut com el «Baró Roig".
Primera Guerra Mundial El primer abatiment aeri de la història va ocórrer durant la Primera Guerra Mundial, el 5 d'octubre de 1914, quan els francesos Frantz i Quenaud, des del seu avió de reconeixement Voisin, van abatre un avió alemany amb un fusell metrallador d'infanteria.
No obstant això, podem considerar que la història dels caces comença amb el desenvolupament del monoplà Fokker EI per part d'Alemanya. Aquest avió comptava amb una nova característica: en lloc de necessitar a un segon tripulant que disparés la metralladora, la tenia fixa en la part anterior, estava assistida pel pilot i estava sincronitzada amb les hèlixs, de manera que no les danyés al disparar. Aquest model, i principalment una versió millorada (el Fokker E.III), va donar als alemanys una ràpida superioritat aèria al principi de la guerra, amb prou feines contestada pels Airco DH.2 britànics.
No obstant això, poc després farien la seva aparició els destacats sesquiplans Nieuport 11 Bébé francesos, que amb la seva gran maniobrabilitat aviat van contenir els Fokker monoplaça alemanys. L'any 1916 la Triple Entesa va dominar el cel dels camps de batalla amb avions com els manejables Nieuport 17 i el SPAD S.VII francesos, mentre que nous desenvolupaments alemanys, com l'Albatros D.II i el menys capaç (tot i que netament superior en grimpada a tots els anteriors) Halberstadt D.II, van començar a contestar a aquest poder.
L'avió que tornaria el control del cel a les Potències Centrals de la Triple Aliança seria l'Albatros D.III, que combinaria amb gran èxit la robustesa de l'Albatros D.II amb la cèl·lula sesquiplana dels Nieuport. Va tenir uns formidables competidors en els britànics Sopwith Pup i SPAD S.XIII, que a poc a poc tornarien a la Triple Entesa la seva superioritat.
Apareixerien en aquell temps els primers triplans. El Sopwith Triplane volaria amb la marina britànica a partir de febrer de 1917. Malgrat la seva curta vida operativa, el triplà impactaria tant als alemanys que es van afanyar a desenvolupar el seu propi model de triplà, el Fokker Dr.I, molt famós per ser la muntura favorita de Manfred von Richthofen, anomenat "El Baró Roig". Aquests aparells van començar a aparèixer en els camps de batalla l'octubre de 1917.
En aquella època, el control aeri ja era de la Triple Entesa. A principis de 1918, els britànics Sopwith Camel, RAF SE5, i posteriorment el Sopwith Snipe, dominaven els cels de França davant uns competents, tot i que numèricament inferiors, Pfalz D.XII i Albatros D.V, tot i enfrontar-se al millor caça de tota la guerra, el Fokker D.VII.
miniatura|Un caça antic: el Boeing P-26 "Peashooter" el vol inaugural va tenir lloc al 1932.
Període d'entreguerres (1919-1938) Després de la derrota d'Alemanya a la Primera Guerra Mundial, les nacions triomfants varen sol·licitar avions Fokker D.VII per al seu estudi aerodinàmic. Van obtenir grans progressos i va ser així com els perfils de les ales van començar a evolucionar.
Van aparèixer tornejos com el trofeu Schneider per a hidroavions, la qual cosa va mantenir el ritme d'avanç de la indústria per aconseguir millors motors i superfícies. Un exemple d'això va ser que el Supermarine sèrie S va aconseguir guanyar la copa tres vegades, i va ser la base per al Supermarine Spitfire. Els fuselatges es van tornar completament metàl·lics i les ales eren prou gruixudes per allotjar estructures com el tren d'aterratge, dipòsits de combustible i metralladores.
Segona Guerra Mundial miniatura|Supermarine Spitfire, caça britànic. En començar la invasió de Polònia, la Luftwaffe alemanya estava equipada amb els seus nous aparells. Els nous moviments de la Blitzkrieg alemanya necessitaven un abundant suport aeri i, per tant, la superioritat sobre les zones de combat era un objectiu primordial per la Luftwaffe. Els caces alemanys utilitzats per a aquest propòsit van ser uns 200 Messerschmitt Bf 109 i un centenar dels novíssims caces pesants Messerschmitt Bf 110, que van haver d'enfrontar-se a uns 150 antiquats caces polonesos PZL P.11 i PZL P.7.
La guerra va sorprendre a les forces aèries britàniques i franceses en ple procés de rearmament. El principal caça britànic del moment era el Gloster Gladiator, un biplà. Els més moderns Supermarine Spitfire i Hawker Hurricane tot just acabaven de fer la seva aparició quan va començar la guerra.
Caces amb motors de coet miniatura|El Messerschmitt Me 163 va ser l'avió més veloç de la Segona Guerra Mundial i l'únic caça propulsat per coet produït en massa.
El primer avió coet va ser l'alemany Lippisch Ens, el qual va realitzar amb èxit un primer vol el març de 1928.Darling, David. "Lippisch Ens", The Internet Encyclopedia of Science - Experimental Aircraft. Access 5 October 2008. L'únic avió coet pur que va arribar a ser produït en massa va ser el Messerschmitt Me 163 a 1944, un dels molts projectes alemanys destinats a desenvolupar un avió coet durant la Segona Guerra Mundial."Em-163 Komet" . Plans of Fame Air Museum. Access 5 October 2008. Algunes versions del Me 262 (els C-1a i C-2b) també van ser equipats amb propulsors de coet, però no van ser produïts en massa amb aquestes modificacions.Munson, Kenneth. Fighters and Bombers of World War II . New York City: Peerage Books, 1983, p. 159.
La Unió Soviètica va experimentar amb un interceptor propulsat per coet en els anys immediatament següents a la Segona Guerra Mundial, el Mikoian-Gurevitx I-270, però només se'n van arribar a produir dues unitats.
En els anys cinquanta, els britànics desenvoluparen un disseny d'avió d'energia mixta, que feia servir els dos motors de coets i reactors per a cobrir l'escletxa de rendiment que existia en els dissenys de turboreactors existents. El coet era el motor principal de lliurament de la velocitat i l'alçada requerides per a la intercepció d'alta velocitat dels atacants dels bombarders de gran alçada, i el turboreactor va donar major economia de combustible en altres parts de vol, sobretot per garantir que l'aeronau era capaç de fer un aterratge de potència en lloc de córrer el risc d'un impredictible retorn amb un vol sense motor. El Saunders-Roe SR.53 va ser un disseny encertat i estava planificat desenvolupar-ne la producció, quan l'economia va forçar la reducció de la majoria de programes d'avions britànics a la darreria dels anys cinquanta. A més, els ràpids avenços en la tecnologia del motors d'avió havien deixat els avions de dissenys mixtos d'energia, com l'SR.53 Saunders-Roe (i l'SR.177 variant marítima), obsolets. El nord-americà XF-91 Thunderceptor (que va ser el primer caça dels EUA en superar Mach 1 en vol) va conèixer un destí similar per la mateixa raó, i cap coet híbrid o disseny de motor d'avió de caça va ser posat mai en servei. L'única implementació operacional de propulsió mixta va ser l'enlairament assistit per coets (RATO), un sistema rarament usat en els caces.
Caces amb motors de reacció El final de la Segona Guerra Mundial va portar una revolució en els avions i va ser el turboreactor, que va eliminar l'hèlix dels avions caça, obrint una nova època d'estudis pel que fa a superfícies de control, sistemes de punteria i armes d'atac.
Durant la dècada dels cinquanta es va estudiar la velocitat, es van millorar els sistemes de control com els elevadors, que presentaven un problema a altes velocitats en caces com l'F-86 Sabre, i va començar l'ús de sistemes de radar per a la punteria. Aquest últim detall va marcar la diferència amb els MiG-15 Fagot que, encara que maniobrables i fortament armats, no comptaven amb sistemes de punteria.
En els seixanta, el caça supersònic va ser prioritari i es massifiquen els míssils guiats per calor i radar. Models com el MiG-21 i l'F-100 Super Sabre, comencen a veure's pels cel.
En algun moment es va pensar que els avions de caça deixarien d'utilitzar el canó i es van arribar a fabricar models de caça desproveïts d'aquesta arma, portant només míssils, però van tenir poc èxit i, encara que sigui de manera testimonial, la major part dels caces actuals en porten.