Joventut va ser una revista setmanal de tendència modernista dedicada a la literatura, les arts i les ciències, publicada a Barcelona entre els anys 1900 i 1906; sortia cada dijous i era la portaveu política de la Unió Catalanista. Els seus redactors provenien de la publicació Setmana Catalanista, favorable al catalanisme polític. La direcció va ser assumida pel periodista Lluís Via. El mecenes fou Josep Oriol Martí i l'impressor des de l'inici fins al final de la publicació fou Fidel Giró. La seva importància rau en la divulgació dels grans mestres del món gràfic i literari, tant a nivell local com europeu. Beneficiada per les idees de la Renaixença, vol donar importància a la llengua catalana i a les seves arts. La publicació afirmava: «Quan més català, més europeu i com més barceloní, més universal».
Estructura La revista constava de setze pàgines i incloïa articles seguint el següent esquema aproximat:
Article, majoritàriament d'actualitat, referent al catalanisme polític i cultural. Fets importants o crítiques a aquests, que variaven segons la setmana. Article en forma de narració, sempre amb un rerefons polític o relacionat amb l'actualitat del moment. Articles sobre temes artístics: concerts, exposicions, esdeveniments musicals, crítica teatral... Aquestes ressenyes eren a nivell local i europeu. La producció literària era important; s'hi escrivien poesies, contes, narracions breus, algunes de les quals tenien continuïtat en uns quants números. Apartat de notícies titulat Novas es tractava de manera concisa esdeveniments, exposicions, mítings, o petites reunions. Apartat Bibliografia en què s'esmenten els llibres que els havien arribat al llarg de la setmana.
L'índex de la revista número 5 es pot prendre com a model d'aquesta estructura:
Supranacionals! per Pompeu Gener (Catalanisme) La primers escena del primer quadro del primer acte de la primera comedia per Albert Llanas (Teatre) Sacrifici per Trinitat Monegal (Narració breu) Els ulls de la Verge per A.Bori i Fontestá (Poesia) Els concerts del Liceu per Joaquim Pena (Crítica musical) Teatres: Romea per Jeroni Zanné (Crítica de teatre) Novetats per Salvador Vilaregut (Novetats teatrals) Bibliografia per Josep Oriol Martí (Bibliografia) Consistori dels Jochs Florals: Llista de les composicions rebudes en secretaria Novas (Notícies)
Format gràfic Cada revista consta de setze pàgines de text a dues columnes, amb un format mitjà de 26×18cm.La Ilustración en las revistas artísticas modernistas catalanas/ tesis de licenciatura [de] Gloria Camarero Gómez; dirigida per S. Alcolea Gil La primera pàgina té una capçalera amb orles florals d'Alexandre de Riquer que incorpora el nom de la revista. Damunt d'aquesta il·lustració hi ha la data i el número de l'exemplar. Aquests ornaments vegetals recorden l'estètica prerafaelita de Dante Gabriel Rossetti i Edward Burne-Jones. Es constata també influència de les il·lustracions del pintor anglès Arthur Boyd Houghton, així com de les il·lustracions en llibres de l'alemany Heinrich Vogeler, al qual es dedica un suplement al número 18. És clara la influència prerafaelita no només en les fonts visuals i estètiques de la revista sinó també en el tipus de literatura. Com assenyala Marfany, «moltes narracions són quadres pre-rafaelites». Aquesta influència és present en la primera etapa de la història de la revista i minva cap al 1903.
A sota es pot llegir els temes que s'hi tracten: literatura, arts i ciències. Les pàgines porten la numeració a la part superior exterior, a l'encapçalament. La numeració no s'inicia en cada revista, sinó que és anual, ja que després se'n fa l'enquadernació.
Habitualment els títols dels articles es destaquen amb lletres majúscules. Hi ha però articles que porten un encapçalament il·lustrat que en remarca la importància. Aquests acostumen a ser articles inhanitualment llargs o que tenen continuació en els diferents números, com ara l'article titulat «Francisco Pi y Margall» de Federic Pujulà Vallès que s'inicia en el número 101 i finalitza en el 107. També porten encapçalaments il·lustrats alguns poemes com els «Sonets» d'Arnau Martínez i Seriñà.
La signatura dels articles, igual que els títols, acostuma a ser en lletres majúscules. Durant un període (del núm. 100 al 202) però, els col·laboradors més habituals s'identifiquen amb un símbol literari que incorpora el nom de cada autor, dissenyats per Pujulà i Vallès. Aquests símbols literaris, en un inici amb un forma quadrangular, canvien a partir de la publicació 155 deixant la forma unitària per ser tots diferents.
El conjunt de revistes de Joventut està pensat per ser enquadernat formant una col·lecció de set volums. La portada i la contraportada per a l'enquadernació editorial, de tela groga estampada, es donaven amb el primer número de l'any. Les cobertes són grogues i negres ornamentades amb motius florals característics de l'època i de William Morris. Aquest disseny estava inspirat en el Yellow Book d'Aubrey Beardsley. Els lloms estaven decorats amb motius florals. Els artistes que van il·lustrar les portades de 1900 a 1906, en ordre cronològic van ser: Alexandre de Riquer, Josep Triadó, Adrià Gual, Apel·les Mestres, Sebastià Junyent, Amfòs Monetal i Modest Urgell.MARFANY, J.Ll.: "Joventut, revista modernista" Serra d'Or, núm. 135, 1970.</ref> El primer número de l'any era més elaborat i reproduïa gravats d'artistes. Per exemple, el número 204 que va sortir el 4 de gener de 1904, dedicava una pàgina a reproduir un fragment del quadre La primavera de Sandro Botticelli, un quadre que representa el Montseny per Marià Pidelaserra, així com dibuixos de Picasso, Isidre Nonell i del mateix Sebastià Junyent.
Evolució històrica miniatura|esquerra|Lluís Via, Josep Oriol Martí i Emili Tintorer
Els inicis Joventut va ser una revista modernista de la segona etapa del modernisme literari. La importància de les revistes en la difusió del moviment modernista fou cabdal, perquè eren una plataforma de difusió cultural i política a l'abast dels ciutadans.
La publicació s'inicia al febrer de 1900 amb Lluís Via com a director i Fidel Giró com a impressor (carrer València 311). L'objectiu de la revista en un principi era doble: d'una banda, fer propaganda del catalanisme d'esquerres i de la Unió Catalanista, mitjançant els articles polítics i les notícies que es publicaven al final de la revista sobre campanyes i mítings polítics; de l'altra, modernitzar la cultura catalana a través de la producció, divulgació i crítica de teatre, pintura, música i novel·les. Així, es pretenia que la publicació fos oberta tant a un nivell català com europeu, sempre amatents a les novetats culturals. Econòmicament parlant era una revista que estava a l'abast de la majoria dels ciutadans, especialment els estudiants i intel·lectuals als quals es volia arribar. Una subscripció d'un trimestre costava 1,50 pessetes i un any 6 pessetes. Un número solt tenia el preu de 10 cèntims i un número endarrerit en costava 25. A partir del 1903 va passar a costar 20 cèntims el número solt.
Marfany defineix així els compradors de la revista:<ref>MARFANY, J.Ll.: Història de la literatura catalana.
La revista és la plataforma de la segona etapa del Modernisme per excel·lència. Tenia una propietat col·lectiva, és a dir, havia estat creada amb el capital dels redactors i per això no depèn de cap organisme extern sinó que funciona com a ens autònom, amb independència ideologia i econòmica suficient com per a ser els màxims responsables de les seves accions. Aquesta transparència és potser una de les causes de l'èxit de la revista i el fet que van dur a terme els objectius d'una manera molt satisfactòria. Només cal veure la varietat d'articles, temes i artistes analitzats per adonar-se que la revista estava al dia de les novetats del panorama cultural, però que també se servia dels màxims referents de la cultura catalana per reivindicar Catalunya com a nació amb una tradició esplendorosa. La varietat d'articles en teatre, arts plàstiques, música i literatura acrediten el seu èxit entre el públic i la fan una plataforma molt útil per a la difusió de les idees modernistes i catalano-polítiques.
1901 i noves propostes L'any 1901, al prospecte del mes de gener, es publiquen tres demandes d'objectius realitzades per part dels lectors: convertir la publicació en una revista exclusivament artística i literària; passar de la periodicitat setmanal a la diària i transformar-la en una revista plena d'il·lustracions. La resposta de la redacció però no contempla aquests objectius: primerament, creuen que com que és una època de lluita política no es poden dedicar exclusivament a l'art i a la literatura; en segon lloc, la periodicitat diària obligaria a tractar superficialment els temes polítics, científics i culturals; per acabar, convertir la revista en il·lustrada l'encariria molt i no seria a l'abast de tots els lectors. Els redactors eren molt compromesos amb el fet que la revista havia d'arribar a una gran part de la població.
Fi El número del gener de 1906 ja denota algunes pèrdues artístiques i un desencant en el si de la revista; la redacció signa un pròleg en el qual es fa ressò del malestar dels catalans en el conjunt de l'estat espanyol.
Al número 359, el darrer de Joventut, publicat el 31 de desembre de 1906, la redacció escriu un article titulat Perquè pleguem, en el qual justifica la finalització de la revista:
La revista va acabar per un desencant polític, però també per la por de veure com el seu èxit minvava i com, ja durant el 1906, els seus responsables anaven perdent pes en els àmbits literaris. Quan van aparèixer publicacions com El Poble Català i La Tribuna, van sorgir també noves entitats defensores del catalanisme que, d'alguna manera, rivalitzaven amb Joventut. La fi de la revista tanca la segona etapa del Modernisme (1899-1906). El Modernisme s'acaba quan es dissol amb el catalanisme: s'hi acomoda.
Aquest final es manifesta en la coexistència de les publicacions literàries modernistes amb altres obres de caràcter regionalista, casolà i pintoresc, que els modernistes havien qualificat de literatura mansa; en l'orientació cada vegada més cosmopolita de la cultura catalana, un dels trets característics del Noucentisme, i en l'allunyament de molts joves modernistes respecte d'aquesta tendència.
Alguns redactors passen a formar part de la revista Cu-Cut! i d'altres de El Poble Català. Durant set anys va ser la revista del modernisme barceloní per excel·lència i va patir pocs canvis durant el seu desenvolupament. Lluís Via es retirà totalment del periodisme i es dedicà a ser poeta i traductor, mentre que Emili Tintorer passà a ser crític teatral a Las Notícias. El fet que el grup de Joventut, molt homogeni i cohesionat, desaparegués de la mateixa manera que ho feu la publicació setmanal, indica que el l'entitat col·lectiva era molt important, i que sobrepassava els interessos individuals, sempre al servei de crear una plataforma cultural modernista.
Directors i col·laboradors habituals miniatura|Redactors de Joventut amb Jacint Verdaguer, al número 83. miniatura|Plaça del Teatre, seu de la redacció
Directors Lluís Via i Pagès: realitza articles de caràcter polític. Emili Tintorer: encarregat de la secció Teatres de la revista és alhora un autor dramàtic. Josep Oriol Martí i Ballès: se centra en la part política. Joaquim Pena i Costa: s'encarrega de la secció musical de la revista, fent esment i crítica d'aquells aconeteixements que ho mereixen. És musicògraf i apòstol del wagnerisme. Salvador Vilaregut i Martí: al càrrec de la crítica literària de Joventut. Realitza nombroses traduccions de drames i comèdies.
Col·laboradors Frederic Pujulà i Vallès Jeroni Zanné: du a terme gran part de la secció de crítica musical de la revista, així com de la de crítica literària Lluís Via i Pagès Pere Riera i Riquer Carme Karr (L. Escardot): la seva major aportació són textos literaris narratius