miniatura|Pedalera amb alguns exemples típics de pedal: Big Muff, POG i RAT Un pedal d'efectes (o, per simplificació, pedal de distorsió) és un complement per a tocar la guitarra elèctrica i altres instruments endollats. Consisteix en un circuit electrònic que produeix diferents efectes musicals. Sol ser albergat en una petita caixa metàl·lica, usada per músics, normalment guitarristes, encara que de vegades també per músics d'altres instruments de cordes o de teclats electrònics. Aquests dispositius alteren la qualitat del so o timbre musical del senyal d'entrada, afegint diferents efectes al so produït.
Els pedals d'efecte han marcat un abans i un després en la producció de música amb mitjans electrònics. Molts d'ells van lligats a guitarristes històrics com Jimi Hendrix, encarregat de popularitzar el Fuzz Face i el Wah-wah. Stevie Ray Vaughan, reconegut com un gran fan del Tubescreamer o Brian May, famós pel so cridaner que li proporcionava el seu Treble Booster.
Història L'alteració del so de la guitarra al gust personal és un efecte que els guitarristes han buscat sempre, i que l'aparició de la guitarra elèctrica i els amplificadors possibilitaren: entre els pioners del rock and roll en modificar el so estan Johnny Burnette's Rock 'n Roll Trio el 1956 i Link Wray el 1958, que saturaven les vàlvules de llurs amplis amb el volum al màxim, un efecte de sobrecàrrega (overdrive) incorporat més tard com a funció específica.
Encara que les unitats d'efectes per a instrument elèctric tenen un parell de precedents en la guitarra Rickenbacker Electro Vibrola Spanish (comercialitzada entre 1938 i 1942), amb un dispositiu incorporat que feia vibrar el pont,
El 1991 Boss comercialitzà el Metal Zone, un dels més venuts de la marca per la seua popularitat entre aprenents i motiu de bromes internes entre guitarristes més experimentats: el 2020, enmig de la pandèmia de COVID-19, a Itàlia circulà per les xàrcies socials un diagrama del circuit d'aqueix pedal en el qual se l'identificava com un xip 5G inclòs en el vaccí contra el COVID-19.
El 1992, el guitarriste de Rage Against the Machine utilitzà un Whammy de Digitech en cançons com Killing in the Name of i Know your Enemy per a imitar el so d'scratch dels discjòqueis.
Un dels pedals més rars i sol·licitats és el , dissenyat per Bill Finnegan: Finnegan volia replicar la riquea harmònica d'un amplificador Twin Reverb sense haver d'utilitzar-lo al màxim de volum, i després de provar-ho amb sengles pedals Ibanez TS-9 i TS-808, dissenyà el Centaur junt amb l'enginyer electrònic Fred Fenning fins que el comercialitzaren l'any 1994. Després de la mort de Fenning en un accident d'avió, Finnegan s'encarregà de fabricar-los personalment per encàrrec a un preu ajustat de 329 dòlars: al llarg de quinze anys en fabricà unes huit mil unitats. El 2008 començà a treballar amb un altre ajudant, John Perotti, en un nou model, el KTR, al qual afegí un selector per a triar entre un ponteig real (true bypass) o, com l'original, per circuit (buffered bypass).
Classificació Els pedals d'efecte poden rebre tres classificacions generals: Distorsió L'efecte no varia en funció del temps, és constant. Consisteix a enriquir els harmònics de l'instrument i distorsionar la seva ona, això també implica una modificació de la seva envolvent (o ADSR). Aquest efecte es tradueix en un so brut, que segons la seva magnitud rep el nom de Overdrive, Distorsió o Fuzz. Generalment, té controls de volum, guany de distorsió i to. Vegeu la imatge "oscil·lograma"
Modulació Aquests efectes provoquen variacions en funció del temps, de manera periòdica. N'hi ha de molts tipus, n'hi ha que filtren harmònics periòdicament (per exemple el Phaser), d'altres que afegeixen harmònics i els fan variar d'aguts a greus (com el Chorus) i un llarg etc. Solen tenir controls de període de modulació, intensitat d'aquesta i mix entre senyal modulat i original. Vegeu les imatges "Espectre acord de guitarra" i "Espectre efecte Phaser" per corroborar el filtrat d'harmònics d'aquest efecte.
Repetició Aquests últims tenen una feina més senzilla. S'encarreguen de copiar un senyal i repetir-lo per emular l'efecte eco d'unes muntanyes o el reverberant d'una església. Segons el temps que retarden poden ser reverberacions o delays. Un exemple és el Roland Space Echo, un dels primers delays fabricats. Aquest repetia el senyal de l'instrument gravant-lo en una cinta magnètica i reproduint-lo reiterades vegades. Normalment tenen controls de quantitat de repeticions, temps de repetició i mix entre repeticions i senyal net.
Terminologia
auto-wah A diferència dels pedals wah-wah, que fan oscil·lar el so amb el moviment del peu, els auto-wah ho fan de manera semiautomàtica segons la programació del músic, per la qual cosa solen ser del tipus stomp box amb un activador i dials per a les diferents variables a controlar; alguns models comercialitzats són el Boss AW-3, Keely Kneut, Mp Snow White i el Singing Autowah d'Xvive.
bitcrusher Mentre quasi tots els pedals digitals oferixen alta fidelitat de so, els «esclafabits» fan el contrari: quantitzar l'ona de l'instrument i baixar-ne la resolució, sovint a imitació del so dels videojocs de 8 bits. El nom d'alguns d'estos pedals fan referència a eixe àmbit, com Arcadiator, Bit Commander, Bit Crusher, Bitmap, Bit Quest! o Mario.
booster Com el seu nom indica, augmenta el senyal sense distorsionar el so, per la qual cosa sol utilitzar-se per a ressaltar solos de guitarra o igualar els volums de dos instruments diferents. Alguns exemples: EP Booster d'Xotic Audio, LT Boost (Blackstar), Micro Amp (MXR), Super Chili Picoso o el Wampler DB+.
cab sim Abreviació de cab simulator, este tipus de pedals reproduîxen el so d'un o de diferents amplificadors coneguts, amb la qual cosa poden suplir el seu ús; per la seua idiosincràsia, regularment haurien d'anar al final de la cadena d'efectes i, presumiblement, connectats directament a la taula de so. Alguns exemples de simuladors multiples són la sèrie Cab Clone de Mesa Boogie, el CabDryVR de Digitech, el Hotone Cab, l'Iridium d'Strymon, el Radar de Mooer o la sèrie Torpedo C.A.B. de Two Notes.
chorus L'efecte de «cor» sovint és anomenat «so huitanter» pel seu ús general durant la dècada de 1980: estos pedals dupliquen el senyal de l'instrument i, al so «eixut» (dry), li afigen un so «mullat» (wet) consistent en alteracions de temps, afinació i vibrato, com si fóra un cor (música) tractant de fer la mateixa nota. El pedal de chorus per antonomàsia és el Chorus Ensemble de Boss (1976), reeditat d'ençà amb diferents afegits; el Catalina de Seymour Duncan, els Clone d'Electro Harmonix, el Julia de Walrus o el Nautila de Digitech.
delay Este tipus d'efecte repetix el so dins duns paràmetres control·lables, com si fóra l'eco; n'hi han mono, estéreo, analògics i també digitals, que afigen altres efectes al ressò, com alteració del to, reproducció inversa o simulació analògica: alguns, com el Boss DD-500, el Canyon d'Electro Harmonix, el Carbon Copy (MXR), el Flashback II de TC Electronic o l'Strymon TimeLine.
distortion Encara que altres efectes com el fuzz i loverdrive (i pràcticament qualsevol alteració del so natural) també entren en la categoria genèrica de distorsió, els fabricants de pedals solen diferenciar-los segons el grau de tall de l'ona de so i apliquen el nom de distortion a un terme mig entre els altres dos, en el qual el senyal talla més que en overdrive però reté més articulació que el fuzz: com generen molt més de guany que la primera, se solen utilitzar sobre el senyal net. Exemples: el Super Badass Distortion d'MXR.
flanger Encara que sovint se'l confon amb el phaser, el flanger multiplica el so però no el sincronitza, amb la qual cosa és més aïna un delay continuu: alguns models populars són l'e-lady (Mooer), l'Electric Mistress (EHX), el Mod Core (Nux) i el Vortex (TC).
fuzz La distorsió més comuna en la música rock des que sonà en Satisfaction, el fuzz fa que el so tendisca a picar i produïsca ones de so rectilínies, un efecte paregut al d'un sintetitzador i també present en els bitcrusher; com la seua circuiteria és prou senzilla, els pedals de fuzz se solen classificar segons si llurs transistors són de germani (més càlids, com l'Arbiter Fuzz Face de Hendrix) o de silici (més cridaners, com la sèrie Big Muff d'EHX).
germanium Els transistors de germani, presents en la Fuzz Face o el Maestro Fuzz-Tone, produïxen un so descrit com a suau i agradós a l'oïda: el germani té més capacitància, menys amplària de banda —per això no aplega a freqüencies agudes— i menys guany, a més d'una millor capacitància de Miller entre els connectors i els transistors, que arredonix un so d'estil vintage popular entre els guitarristes; encara que el silici substituí el germani en la fabricació de transistors per les seues millors qualitats generals, el fet que siga un metaloïde més rar contribuîx a regular la demanda de pedals selectes, que sovint exhibixen l'etiqueta de Germanium.
harmonitzador Els dispositius harmonitzadors, etiquetats com a harmonist o pitch-shifter (canviador del to), dupliquen la senyal original, la qual pot ser transportada a intervals d'un semitò a dos octaves, amb la possibilitat de combinar les dos senyals (l'original i la transportada) per a afegir harmonies al so o modificar l'afinació: alguns pedals són el Boss Harmonist PS-6, l'Harmonic Square de Donner, l'EHX Pitch Fork, l'Harmony de Hotone o el Quintessence de TC.
looper Estos pedals, que poden ser simples (EHX 360, Nux Loop Core, TC Ditto), dobles (BOSS RC-30, EHX 720, Vox VLL1), quàdruples (Digitech JamMan Stereo Looper) o fins i tot òctuples (Boss RC-300), reproduïxen la capacitat de gravació i reproducció per pistes del magnetòfon per a enregistrar un fraseig instrumental —o vocal— i reproduir-lo en bucle (loop) per a usar-lo d'acompanyament o afegir-li més bucles; entre les variants de loopers n'hi han mono, estéreo, amb efectes (reproducció inversa, reverberació, so de cinta) o altres opcions com la inclusió de caixa de ritmes o acompanyament de baix.
multiefectes Esta classe de pedals oferixen més de dos efectes diferents, per la qual cosa solen anomenar-se "pedaleres" si tenen més de dos polsadors o pedals d'expressió i volum, amb la capacitat d'assignar cada efecte a un activador; també n'hi ha unitats com l'Xtomp d'Hotone que poden emular diferents efectes digitals descarregables del núvol.
octavador Com el seu nom indica, afig una octava alta, baixa o ambdós a la tonalitat original, la qual cosa permet destacar un solo o imitar una guitarra o un baix elèctric, bé en conjunció amb el senyal original o en combinació, amb la possibilitat de triplicar el nombre de veus: a banda de l'Octavia original, altres models són l'Octavio d'MXR, l'Univox Super-Fuzz, l'Ampeg Scrambler, el Fender Blender, el Foxx Tone Machine, el JHS Supreme, el Pearl Octaver, el Beetronics OctaHive o el Caroline Shigeharu
overdrive Si bé l'efecte overdrive —sovint abreujat drive— vol imitar la distorsió produïda per la sobrecàrrega de les vàlvules d'un ampificador, l'overdrive de pedal també se sol usar en conjunció amb la distorsió produïda per l'amplificador, en un procés anomenat stacking (apilament); guitarristes com Stevie Ray Vaughan l'usaven per a guanyar en freqüències mitges per a destacar per damunt del so del conjunt: és el cas del ja anomenat Tube Screamer o d'altres com el Boss BD-2 Blues Driver, Chase Bliss Audio Brothers, EarthQuaker Devices Palisades, Electro-Harmonix Soul Food, Fulltone OCD V2, Keeley D&M Drive, l'Origin Effects RevivalDrive, Paul Cochrane Timmy o Strymon Sunset.
phaser Des que Van Halen popularitzà el seu ús, els «fasejadors» esdevingueren una ferramenta indispensable per a engrandir el so de la guitarra: en són exemples els Phase 90 i Phase 95 de MXR, el Vintage Phaser de Behringer, el Helix de TC Electronic o el Vanguard de Walrus Audio.
reverb