La República de l'Altai (; Altay; Алтай Республика, ; , IPA: [rʲɪˈspublʲɪkə ɐlˈtaj] ), també coneguda com a República de Gorno-Altai, és una república de Rússia situada al sud de Sibèria. Forma part del Districte Federal de Sibèria, i cobreix una àrea de 92.903 kilòmetres quadrats; amb una població de 210.924 habitants. És la república menys poblada de Rússia i el subjecte federal menys poblat del Districte Federal de Sibèria. Gorno-Altaisk és la capital i la ciutat més gran de la república.
La República d'Altai és una de les repúbliques ètniques de Rússia, que representa principalment el poble indígena Altai, un grup ètnic turquic que forma el 37% de la població de la república, mentre que els russos són majoria amb el 54% i amb poblacions minoritàries de kazakhs, i altres ètnies dels països de l'Àsia central i alemanys. Les llengües oficials de la República d'Altai són el rus i l'Altai. El kazakh és oficial a les zones d'assentament compacte dels seus parlants.
Història miniatura|Mapa de la República de l'Altai El territori fou habitat des del Paleolític, com ho mostren les troballes descobertes a Ulalinka i U-Kan, i alguns creuen que és la llar d'origen de la cultura turca, tal com ho suggereixen les cultures d'Afanasiova (2700-1700 aC) i Andronova (1700-1200 aC). Durant els segles III-I aC va romandre sota la influència de les hordes dels gunnes del Nord de Mongòlia, i dels segles II al IV els syanbiy, que passaren a ser subjugats pels zuzan fins al 552. També fou travessat pels huns i uigurs, tribus turques, kirguisos del Ienissei, karakitais i mongols d'Orkhon. Sembla que es van formar de la unió de les tribus turques Tele i Tüküi amb un substrat de nenets, khantis i kets.
Al formà part dels diferents imperis turcs en constant enfrontament amb els xinesos, que foren derrotats per Ilteres Khan el 682, dels uigurs el 745 i dels kirguisos el 840. Pagaren untribut en metall a tots. Al van formar part de l'imperi turc Khitan o Karakitai, que hi va construir un bon sistema d'irrigació i transport. Els primers mongols establerts al territori foren els naimans, i els imposaren tribut en el .
Al formaren part de l'Imperi Mongol de Genguis Kan, com a part de diverses federacions feudals dins l'ulus de Juchi i de l'Horda Blanca, que passarà al kanat de Sibir, però el territori era escassament poblat. Els altaics vivien de la ramaderia nòmada, de la cacera i de recollir fruits secs. Hi predominen les relacions de caràcter feudal-patriarcal. Les classes dirigents eren els zaisans (nobles feudals), bais (propietaris de terres, ramaders i comerciants) i xamans (líders religiosos). La seva religió era el burhanisme (adoraven al déu Burhan), xamanisme amb elements lamaistes presos dels calmucs, mantinguda fins a començaments del . Emfatitza la mítica figura d'Oirot Khan.
Al van caure sota l'òrbita dels oirats o mongols orientals, més tard anomenats jungars, que van mantenir fins al .
Quan els russos colonitzaren Sibèria, els ramaders altaics foren gradualment subjectes a Rússia, com ja ho foren els kumandins el 1628. Aquest procés s'intensificà després de la devastadora guerra del 1755 entre es manxús de la Xina i els mongols de Jungària, dels quals els altaics formaven part. Per salvar-se de l'extermini, demanaren protecció a Rússia, petició que fou garantida el 1756 quan el kanat dels calmucs fou destruït. La totalitat de les muntanyes Altai, però, no foren incorporades fins al 1866.
Els viatgers que travessaren el país en el els anomenaren Calmucs Blancs, Calmucs de les Muntanyes o Altaics; els confonien sovint amb els calmucs pel semblant dels costums. En el foren anomenats també Tàtars de la Taiga o de Kuznets, però des del 1840 s'imposaria el dAltai-kizhi (poble d'Altai), esmenat per primer cop per P. Chikhachev. Radlov els investigaria del 1859 al 1871. Però fins al 1947 seran anomenats oirats.
Com a conseqüència, fins a finals del no tenien prou clara la seva identitat nacional, ni tan sols un territori ètnic definit, ja que no tenien prou clar que els diferenciava dels altres pobles turcs dels voltants. Així, el cens del 1897 no compta pas chelkans, teleuts i kumandins. Els altaics septentrionals vivien de recollir pinyes de cedre i de la cacera, i realitzen alguns treballs metal·lúrgics; encara enterraven en túmuls i mantenien l'exogàmia entre membres del seoki (Clan).
D'antuvi, els russos no van intervenir en els afers interns dels altaics. Amb la introducció de l'estatut de govern de Pobles Nadius del 1822 (estatut Speranskij), pensat per als indígenes nòmades i que establia divisions, taxes i tributs, continuaren essent nòmades. El 1904 celebraren a Toron (als marges de l'Orlok) un Congrés dels burhanistes altaics, i facilitarà l'expansió d'aquesta religió arreu d'Altai, amb la que intentaran cohesionar-se nacionalment afirmant que Oirot Khan, fill de Genguis Kan, tornaria per alliberar-los dels russos i cristians. Però només l'adoptaren els altai kizhi.
Entre gener i març del 1918 s'establí el poder soviètic a la regió; el febrer del 1918 el cap nacionalista B. I. Anuchin reuní un Congrés Constituent de l'Alt Altai i reclamà una República Oirot que agrupés altais, khakassos i tuves; però el juny del 1918 els nacionalistes locals s'aliaren amb els Guàrdies Blancs d'Alexander Koltxak. L'agost del 1919 un moviment partisà s'alçà contra ells, i l'octubre els rebels s'uniren en una sola divisió de 18.000 homes, la majoria russos, sota el comandament bolxevic dirigit per I, Tret'iak, de manera que a mitjans d'abril del 1920 restauraren el poder soviètic al país.
Els altais foren considerats com una nació per les noves autoritats soviètiques, tot seguint la política de nacionalitats ideada per Stalin. L'u de juny del 1922 es creà l'''Oblast Autònom Ojrot, que el 1926 tenia 88.000 km² i 100.000 habitants, però alhora van col·lectivitzar les terres i els obligaren a sedentaritzar-se, i també ompliren el país de colons russos. Pel 7 de gener del 1948 l'Oblast Autònom Oirat es va anomenar Oblast Autònom de Gornij Altai, i la capital d'Ojrot-Tura es canviarà per Gorno-Altajsk. El percentatge de nadius era del 27,8%, que augmentaria al 29,2% el 1980.
Durant els anys 50 molts llogarrets altais foren destruïts per tal d'establir granges col·lectives i sovkhozes, de tal manera que de les 388 viles que hi havia el 1959 només en restaven 240 el 1980, i seran agrupades en poblaments de més de 1.000 habitants, cosa que alterarà la composició ètnica i l'estructura tribal dels altaics.
El 25 d'octubre del 1990 adoptaran una Declaració de Sobirania. El 1991 esdevindrà República Autònoma i el 1992 adoptarà el nom de República d'Altai; des del 1997 el president del Kurultai serà Vladilen Volkov (1939), cap de l'Associació de Veterans de l'Afganistan (1991-1994) i vicepresident del Kurultai el 1992-1997, i el primer ministres és l'altaic Valeri Chaptynov (1945-1997), fins aleshores president del Kurultai. Però la crisi econòmica del 1998 l'ha convertit en un dels indrets més endarrerits de la Federació.
Geografia La República d'Altai està situada a les muntanyes d'Altai, al centre d'Àsia, a la unió de la taigà siberiana, les estepes del Kazakhstan i els semideserts de Mongòlia. Els boscos cobreixen prop del 25% del territori de la república.
Superfície : 92.600 km² Fronteres : Internes: Província de Kemerovo (N), República de Khakàssia (NE), República de Tuva (E) i Territori d'Altai (O/NO). Internacionals: Mongòlia (Província de Bayan-Ölgii) (SE), Xina (prefectura d'Altai, Xinjiang) (S) i Kazakhstan (Província del Kazakhstan Oriental) (S/SO) Punt més alt: Mont Belukha (4.506m) Distància N–S màxima : 360 km Distància màxima E-O: 380 km
Rius i llacs miniatura|El riu Katun a la República d'Altai Més de 20.000 afluents s'escampen per tota la muntanya de la República, amb un total de més de 60 mil quilòmetres de vies navegables. Els rius més grans de la república són el Katun i el Bia, que neixen ambdós a les muntanyes i flueixen cap al nord. Llur conflència forma el riu Obi, un dels rius més llargs de Sibèria, que flueix cap al nord fins a l'oceà Àrtic.
La font del riu negre Bia és el llac Telétskoie, el llac més gran de la regió al mig d'una zona aïllada molt al sud de les muntanyes. El riu Katun, de color maragda, naix a la glacera Gebler, al punt més alt de la República, el mont Belukha. El riu Katun, en particular, té un significat religiós per als altais nadius, així com per a molts russos que hi viuen, perquè el mont Belukha és conegut en el folklore d'Altai per ser la porta d'entrada al regne místic de Shambhala.
La xarxa hidrogràfica de la República també inclou aproximadament 7.000 estanys, que sumen una superfície total de més de 700 km². El llac més gran és el llac Telétskoie, que té de llargada i d'amplada, té una superfície de 231 km² i té una profunditat màxima de 325 mteres . Els llacs de muntanya d'Altai contenen enormes reserves d'aigua dolça de qualitat molt pura com a resultat de la seva distància de la pol·lució humana. Només el llac Telétskoie conté més de 40 kilòmetres cúbics d'aigua molt clara.
El potencial d'emmagatzematge d'aigües subterrànies s'avalua en 22 milions de metres cúbics per dia, mentre que l'ús actual constitueix uns 44.000 m3 per dia. miniatura|Llac Txavlo al nord de la serralada Chuiski miniatura|Muntanya Belukha
Muntanyes L'aspecte geogràfic més característica de la República d'Altai és la muntanya. La República és a la part russa del sistema de les muntanyes d'Altai, que cobreix una gran part de la República i continua als veïns Kazakhstan, Mongòlia i Xina. La regió continua experimentant una activitat sísmica notable periòdica, que es veu a les carenes muntanyoses altes i accidentades, separades per valls fluvials estretes i profundes. El cim més alt de la República, el mont Belukha (4.506 m), és el punt més alt de Sibèria.
Recursos naturals Diverses masses d'aigua es troben entre els recursos naturals més importants de la República. Els minerals i les aigües termals són destinacions populars per turistes i locals, buscats pels seus efectes terapèutics. A més, les glaceres d'Altai contenen una gran quantitat d'aigua dolça. El volum general de gel de les glaceres d'Altai atenys un total de 57km³, 52 km³ dels quals és aigua. La reserva total d'aigua de les glaceres supera l'efluència mitjana anual de tots els rius, que és igual a 43 km³ per any. Les glaceres més grosses són els Bolxoi Taldurinsky (35 km²), Mensu (21 km²), Sofiysky (17 km²), i Bolshoy Maashey (16 km²).
Els recursos minerals inclouen principalment or, argent, ferro i liti, a més d'altres més rars. La gran ciutat de Barnaul al veí Krai de l'Altai es va fundar com a centre de processament de minerals, tot i que la indústria d'extracció de minerals ha minvat molt.
Clima La república té un clima continental temperat amb estius relativament curts i suaus (juny-agost); i hiverns llargs, freds i sovint força gelats (novembre-març).
En general, el clima de la república de les zones del sud-est, com els districtes d'Ulagansky i Kosh-Agachsky, és més dur que el clima de les zones del nord menys elevades.
Temperatura mitjana anual: +1 °C a -6,7 °C. Interval de temperatures del gener: -9,2 °C a -31 °C. Interval de temperatures del juliol: +11 °C a +19 °C. Precipitació mitjana anual: 100–1000mm.
Divisions administratives La República d'Altai està dividida administrativament en deu districtes i el districte urbà de Gorno-Altaisk. Els districtes es subdivideixen a més en noranta-dos pobles rurals.
Demografia Població': 210.924 ( Cens 2021 )
Estadístiques vitals Font: Servei d'Estadística de l'Estat Federal de Rússia БГД . Каталог публикаций::Федеральная служба государственной статистики .