miniatura|Santuari històric de Machu Picchu miniatura|Els castellers, tradició catalana. Exemple de patrimoni cultural de tipus immaterial. Reconegut com a tal per la UNESCO. El patrimoni cultural es defineix com el conjunt de béns, materials o immaterials, d'important valor pel coneixement, missatge, diàleg cultural o creences, en definitiva, pels valors que vehiculen sobre la identitat col·lectiva d'un poble, transmesos d'una generació a l'altra.
El patrimoni cultural està constituït per tots els béns i valors culturals que són expressió de la nacionalitat o identitat d'un poble, com ara la tradició, els costums i els hàbits, així com el conjunt de béns immaterials i materials, mobles i immobles, que tenen un especial interès històric, artístic, estètic, plàstic, arquitectònic, urbà, arqueològic, ambiental, ecològic, lingüístic, sonor, musical, audiovisual, fílmic, científic, testimonial, documental, literari, bibliogràfic, museològic, antropològic i les manifestacions, els productes i les representacions de la cultura popular".Llei 397 de 1997 de la República de Colòmbia
Existeix perquè la societat hi dona valor. Hi ha tota una construcció social al seu voltant. Si tota una col·lectivitat aprecia en un objecte o en uns balls valor de patrimoni cultural, és perquè l'ésser humà és cultural. La construcció individual de cada ciutadà es veu contaminada obligatòriament pel seu entorn. L'entorn és cultural perquè cada individu de l'entorn és al seu torn cultural. D'aquesta forma es construeix una identitat col·lectiva que es transmet de generació a generació.
En tant que éssers culturals, les societats fabriquen béns materials i immaterials culturals. Els transmet a cada generació com a forma de superació de les adversitats. L'interès de tota societat és doncs de transmetre'ls, d'aquí el sorgiment del concepte de patrimoni cultural. La presa de consciència de tot plegat es fa a partir de l'aparició de l'anomenada sociologia de la memòria. L'ésser humà també posseeix memòria col·lectiva i és d'aquesta que apareix el patrimoni cultural.
El patrimoni cultural es classifica d'hàbit: Patrimoni dit "material" que es constitueix sobretot dels paisatges construïts, de l'arquitectura i de l'urbanisme, de jaciments arqueològics i geològics, de documents, manuscrits o objectes d'art, mobiliari, industrial o manufacturer, etc. Patrimoni dit "immaterial" que pot adoptar diverses formes com ara el cant, els costums, balls, tradicions gastronòmiques, jocs, mites, contes i llegendes, testimoniatges, oficis xiquets, captació de tècniques i savoir-faire, etc
La transmissió del patrimoni cultural és al vell centre del seu debat i la seva mirada. El seu valor és subjectiu i moltes vegades es determina com a patrimoni culturla segons el seu capital simbòlic.
La seva conservació total no és pragmàticament parlant possible. El valor que hi pugui atorgar una societat concreta determina que puguin haver-hi espolis, saquejos, destruccions, etc. D'ença la Revolució Francesa que es construeix tota una noció de necessitat de conservar el patrimoni cultural.
Quant a la noció de patrimoni cultural L'expressió de patrimoni cultural es compon de dos vocables, patrimoni i cultura. El mot patrimoni prové del llatí patrimonium que al seu torn és un derivat de pater. Pater vol significar pare en català.
Inicialment, el terme patrimoni vol doncs dir "conjunt de béns materials o immaterials de valor heretat dels avantpassats". Els aspectes que el defineixen són la transmissió, l'herència, la passassió, les seves característiques materials i les immaterials.
En afegir-hi el qualificatiu de "cultural", el patrimoni adquireix un altre sentit. El patrimoni cultural és doncs l'herència d'un conjunt de béns materials o immaterials de valor cultural, històric o artístic deixat pels avantpassats d'una societat. Representen la identitat llegada a una societat. Des d'aquesta perspectiva, el patrimoni cultural es determina per la seva capacitat de parlar sobre un poble, sobre la identitat col·lectiva d'una societat. La gent s'hi identifica.
Concepte i gènesi El concepte de patrimoni cultural fa referència al conjunt de bens materials i immaterials heretats públicament, els quals permeten identificar el poble a la seva identitat. Partint d'això mateix, es considera que els béns objecte d'ésser patrimoni cultural presenten tot una sèrie de requisits. Els requisits són ben sovint maneres diferents de definir "patrimoni cultural".
Repassem-los: Béns culturals com a transmissors d'un missatge Béns culturals com a transmissors de coneixement Béns culturals com a transmissors d'ideologies i creences Béns culturals com a generadors de patrimoni Béns culturals com a generadors d'economia i progrés Béns culturals com a generadors de diàleg entre cultures
Convé comprendre que el patrimoni no és inherent a l'objecte, sinó que el seu valor és una construcció social pròpia d'un determinat moment.
Efectivament, no tothom atorga el mateix valor als béns culturals. Les societats són canviants perquè els seus valors també canvien. Un exemple d'això mateix són les destruccions d'estàtues assíries al Llevant per part d'Estat Islàmic durant la Guerra contra el Terrorisme. La jihad islamista destruïa estàtues considerades per les societats occidentals com a valuoses. En canvi, els protagonistes de les destrosses, les rebutjaven perquè no hi trobaven cap mena de valor. L'exemple fa evident que el valor que s'atorga a un bé cultural és subjectiu, fruït de la construcció social de cada societat. Per aquest motiu es considera que no es pot pragmàticament conservar tot el patrimoni cultural. Pot haver estat objecte de destrucció per espolis, robatoris, saqueigs, etc.
La noció de patrimoni cultural es genera de mica en mica durant tot el arran de la Revolució Francesa. La Revolució és la responsable d'haver difós el concep de Nació. La nació rau sobre una memòria col·lectiva. S'entén des d'aquesta que existeixen uns valors, unes actituds, uns comportaments i uns records que són propis a una societat concreta que s'identifica a ella mateixa com a Nació. La conservació de béns culturals esdevé llavors prioritària perquè són patrimoni que serveix per transmetre aquest missatge, el coneixement de la nació concernida, les seves creences, tot generant de la mateixa manera patrimoni, economia, progrés i diàleg cultural amb altres nacions.
Cap a finals del , es gesta tota una reflexió sobre la memòria col·lectiva. El sociòleg francès Maurice Halbwachs, deixeble d'Henri Bergson, dona una mirada sociològica a la memòria i degut a això, es construeix el concepte de patrimoni cultural. A La memòria col·lectiva publicada el 1925, hi exposa que la memòria és un procés social, no pas individual. Cada individu de la societat recorda perquè pot col·locar els records en un conjunt espacial i temporal col·lectiu, és a dir, pot aportar-hi context. El context el proporciona la cultura col·lectiva. Reprèn les conclusions del sociòleg Émile Durkheim segons el qual la consciència col·lectiva es compon de les maneres d'obrar, pensar i sentir de tot un col·lectiu. I, això, segons Maurice Halbwarchs s'aprecia en el procés de formació de cada individu. Se'n desprèn que les societats tenen la seva pròpia memòria col·lectiva.
A la resta del segle XX es gesta la presa de consciència sobre la necessitat de conservar tot allò que apel·la a aquesta consciència col·lectiva, materialitzant-ho en l'anomenat patrimoni cultural.
Memòria col·lectiva i holocaust jueu miniatura|Imatges de l'extermini de jueus per part del règim feixista alemany al camp de concentració de Bergen-Belsen; Fritz Klein (IWM BU4260)
Al món francòfon, la noció de l'ultima de les últimes, darrera de les darreres o, dit en francès, "der des der", es cultivava des del final de la Primera Guerra Mundial. No és, però, fins al final de la segona que la noció s'expandeix a tot el món occidental, principalment. L'holocaust nazi que pretenia exterminar sistemàticament i de forma massiva a jueus, a més de gitans, discapacitats, dissidents polítics o homosexuals, va colpir considerablement la població, com també els seus governants.
Es va fer evident aleshores que calia construir un record col·lectiu sobre l'holocaust per tal d'evitar que allò tornés a reproduir-se en el futur amb altres pobles. D'aquí torna a aparèixer la noció de l'ultima de les últimes. Al voltant d'aquest sentiment, de no voler reproduir mai més allò, es divulga el concepte de patrimoni cultural així com la necessitat de la seva conservació. A partir de llavors prenen molta rellevància els treballs d'en Halbwachs, mort en un camp d'extermini nazi.
D'ençà que els genocidis s'han tornat a repetir. És el cas del genocidi de Ruanda, de l'intent d'extermini bosnià per part de Sèrbia, etc. L'estudi dels pobles indígenes pren molta rellevància i amb la descolonització es mira de fer difusió del significat que ha portat el domini imperialista europeu arreu del món. Als Estats Units s'hi va promoure abans de les dues guerres, un intent sistemàtic i calculat d'extinció dels béns culturals dels pobles indígenes. Nació que es construeix sobre una base de nacionalisme ètnic, l'estat estatunidenc procedeix a la colonització de l'oest americà amb un genocidi física i moral de les seves poblacions. No és fins al final de la guerra que els Estats Units, com a imperi pren consciència de la necessitat de fer perviure la memòria col·lectiva d'altres pobles i, tanmateix, amb la Guerra Freda torna a posar-se en marxa processos de genocidis.
És el cas de les guerres a Síria, contra el poble kurd o la virulència contra el Tibet o el poble uigur. En aquest sentit cal destacar com els mateixos Estats Units, França, Anglaterra i Rússia fan la vista grossa davant de genocidis com aquell que a la dècada dels 2010 es dibuixa a Birmània contra la població rohingya.
Classificació del patrimoni cultural La classificació dels béns culturals és subjectiva, variada i dispersa. Cada societat procedeix a classificacions pròpies. Tanmateix, es pot mirar de donar un marc general classificatori. És justament allò que es proposa tot seguit.
Patrimoni cultural: Tangible Immoble (ex.: jaciments, paisatges, etc) Moble (ex.: documents, obres, artefactes, etc) Intangible Capacitat de representació física (ex.: arts escèniques, balls, jocs, testimoniatges, etc) Capacitat de codificació (ex.: llengües, religions, música, etc) Capacitat de generar significat simbòlic
Patrimoni natural: Ecosistemes
Aquesta classificació és en part el llegat deixat pel professor Pierre Nora, de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. En un recull publicat a la dècada dels 70 del , classifica prop de 130 monuments de França en tres blocs, dos dels quals són "memòria immaterial" i "memòria material". Per a l'ocasió elabora el concepte de lloc de memòria i així mateix titula el seu volum.
La immaterialitat del patrimoni genera tot un debat al si de la museïtzació. Inicialment era percebut com a quelcom de singular i amb la Declaració de la Haida de 1953 passa a ser pres en consideració. Tanmateix, s'aplica una visió molt colonialista als béns culturals immaterials de forma que progressivament s'abandona aquesta visió que restringeix el patrimoni al simple folklore. És a partir d'aquest punt que ens apropem a la classificació actual.
Un exemple evident de patrimoni cultural intangible són els Castellers. Declarats patrimoni immaterial de la humanitat després de candidatura, no recauen en res de pròpiament tangible, és a dir, en quelcom material. En canvi, és una mostra de patrimoni material el monestirs dels Jerònims a Lisboa. Es tracta d'una construcció d'estil manuelinha que evoca la història d'un poble, en aquest cas el portuguès. És un bé cultural tangible, per tant, material. Tots dos conformen el patrimoni cultural de dues nacions, la portuguesa i la catalana.