El Partit Verd Europeu (EGP per les seves sigles en anglès o European Greens) és un partit polític europeu de caràcter majoritàriament progressista i proeuropeu, que agrupa a diverses formacions polítiques verdes d'arreu d'Europa, tant dins com fora de la Unió. En 2024 van escollir com a copresidents a la grega Vula Tsetsi i l'irlandes Ciarán Cuffe, que repetia mandat, mentre la sabadellenca Mar García Sanz va ser la secretària general des de 2014, càrrec que va renovar consecutivament fins al 2022, quan va ser susituïda per la italiana Benedetta de Marte. Al congrés de desembre de 2024 va incorporar-se al comité com a tresorer el barceloní Marc Gimenez d'Esquerra Verda.
European Greens és un dels 10 partits reconeguts per la Unió Europea (UE) i te 55 diputats, el quart per número, en el Parlament Europeu, tots presents al Grup d'Els Verds/Aliança Lliure Europea (Greens-EFA), que compta amb 73 diputats, comparteixen grup amb els partits membres de l'Aliança Lliure Europea, del Partit Pirata Europeu i de Volt Europa entre d'altres. Amb 42 partits repartits entre 37 països d'Europa, forma part del grup més gran de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, amb 165 membres en el Grup dels Socialistes, Demòcrates i Verds, junt amb els membres del Partit dels Socialistes Europeus.
El Partit Verd Europeu inclou partits importants als seus estats com l'Aliança 90/Els Verds d'Alemanya, el Partit Popular Socialista de Dinamarca, la Lliga Verda de Finlàndia o l'Esquerra Verda dels Països Baixos, junt amb d'altres minoritaris i extraparlamentaris com l'LMP - Partit Verd d'Hongria, el Partit Ecologista "Els Verds" de Portugal o el Partit Verd de Txèquia.
Història El Partit Verd Europeu va ser fundat el 22 de febrer de 2004 en el quart Congrés de la Federació Europea de Partits Verds (EFGP) a Roma, al qual van assistir més de 1.000 delegats. Trenta-quatre partits verds de tot Europa es van unir a aquest nou partit paneuropeu, el primer partit polític a escala la Unió Europea. Les altres federacions polítiques europees van seguir l'exemple en els següents dos anys. Per als Verds aquesta va ser la culminació d'un procés que havia començat amb la formació de la Coordinació Verda Europea a finals dels anys vuitanta i amb la Federació Europea de Partits Verds en 1993.
Coordinació Verda Europea El 1979 es va crear la Coordinació dels Partits Verds i Radicals Europeus (CEGRP) per coordinar la participació dels partits Verds i Radicals en les eleccions al Parlament Europeu de 1979, però hi havia diferències considerables entre els partits verds i radicals i van ser incapaços de formar una plataforma electoral paneuropea comuna. Tot i que alguns partits estaven ben posicionats, cap diputat verd va entrar al Parlament Europeu.
A la primavera de 1984, a Lieja, es va celebrar un nou congrés per afrontar les eleccions europees d'aquell any. Es va establir una Coordinació Verda Europea Reestructurada (EGC), amb una secretaria proporcionada pel Partit Polític dels Radicals holandes i una declaració conjunta. A les eleccions, onze diputats van ser elegits per al Parlament Europeu, i van intentar formar el Grup de l'Enllaç Europeu Alternatiu Verd (GRAEL). Si bé, el grup era massa petit per a ser reconegut pel Parlament i, per tant, es va unir a altres partits al Grup Arc de Sant Martí, que també incloïa partits regionalistes, el Moviment Popular Danès contra la Unió Europea i alguns partits radicals i socialistes.
Els Verds Europeus van formar una estructura triangular amb GRAEL al Parlament Europeu, la Coordinadora Verda Europea com a òrgan de coordinació supranacional i els partits membres. La posició dels Verds europeus també es va veure afeblida pel principi de rotació que alguns partits membres (Alemanya i Països Baixos) van utilitzar, i els seus diputats van ser reemplaçats per uns altres després de complir la meitat del seu mandat. Aquesta tècnica de rotació es va originar amb els Verds alemanys per a evitar que els seus membres fossin cooptats pel sistema de negociació informal dins del Bundestag, però no els va funcionar dins del Parlament Europeu.
Per als partits neerlandesos, l'elecció per a la rotació era per un compromís entre tres partits que només tenien dos escons al Parlament: un escó era mantingut pel candidat principal, mentre que el segon es va alternar entre el segon i tercer candidat. D'aquesta manera, cada partit tindria un representant en el Parlament Europeu en algun moment. Finalment, les opinions dels Verds van mostrar una gran diversitat, especialment entre les tendències pro europees i euroescèptiques, i això va afeblir la posició dels Verds en el Parlament.
A les eleccions europees de 1989, els partits verds van obtenir 26 escons, però a causa dels conflictes oberts al Grup de l'Arc de Sant Martí, els Verds Europeus van formar un grup parlamentari separat, el Grup Verd al Parlament Europeu. Durant aquest període, els Verds es van atrinxerar més al parlament.
Federació Europea de Partits Verds El juny de 1993, la Federació Europea de Partits Verds va ser formada pels membres de la Coordinadora Verda Europea a Kirkkonummi (Finlàndia). L'organització es va estructurar més, ara tenia un congrés triennal, un Consell i un Comitè de la Federació, una forma d'executiva, i va reforçar els seus vincles amb el Grup dels Verds en el Parlament Europeu.
A les eleccions al Parlament Europeu de 1994 els partits verds van obtenir un total de 20 escons, i al grup es va unir un membre del Partit Popular Socialista danès i un membre del Partit Popular del Tirol del Sud italià. De nou, els Verds van formar un grup separat del Grup de l'Arc de Sant Martí, ara rebatejat com a Aliança Radical Europea.
miniatura|Daniel Cohn-Bendit en 2009 En les eleccions al Parlament Europeu de 1999, els Verds van obtenir 38 escons, i van formar un grup combinat amb l'Aliança Lliure Europea, que representava als partits regionalistes i els moviments d'independència d'arreu d'Europa, que anteriorment participaven en l'Aliança Radical Europea. La relació entre els Verds i aquests partits era diferent de la formalitzada dins del Grup de l'Arc de Sant Martí, ja que els Verds eren més forts, tant numèricament com políticament. Daniel Cohn-Bendit va ser elegit copresident del grup juntament amb Monica Frassoni el 2001, i el 25 de juny de 2009 els Verds al Parlament Europeu van elegir Cohn-Bendit i Rebecca Harms com a copresidents del grup parlamentari.
La sabadellenca Mar García Sanz fou escollida secretària general en 2014. A les eleccions al Parlament Europeu de 2014 els candidats verds van ser José Bové i Ska Keller. El lema de la campanya era 'Canvia Europa, vota verd'. El grup Verds/ALE al Parlament Europeu va obtenir 50 escons en total.
El Pacte Verd, i governs belga, alemany i irlandès de principis de la dècada de 2020 miniatura|Ska Keller i Bas Eickhout en la presentació de la seva candidatura per al Partit Verd Europeu. Els candidats a les eleccions al Parlament Europeu de 2019 van ser Ska Keller i Bas Eickhout, que van fer campanya per la protecció del clima, una Europa social, més democràcia i un estat de dret més fort. El Partit Verd Europeu va obtenir 67 escons, el seu màxim històric, en part a causa de la creixent consciència pública sobre el canvi climàtic i l'impacte dels moviments juvenils pel clima, consolidant-se com la quarta força política del Parlament Europeu i esdevenint un actor indispensable per aprovar les grans lleis climàtiques de la legislatura. L'augment més fort va ser a Alemanya, ja que l'Aliança 90/Els Verds va substituir el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya de centreesquerra com el segon partit més fort. En 2019 van escollir com a copresidents a la belga Evelyne Huytebroeck i l'austríac Thomas Waitz, i Mar García va repetir com a secretària general.
En el mandat polític de la Comissió Von der Leyen I, que va començar en després de les eleccions de 2019, els Verds van ser una part integral de la majoria centrista que donava suport a l'agenda de von der Leyen, i fins i tot van donar nom al Pacte Verd Europeu, que es va convertir en un dels seus paquets legislatius clau.
Groen va entrar en un govern de coalició després de les eleccions legislatives belgues de 2019, a les eleccions federals alemanyes de 2021 l'Aliança 90/Els Verds va aconseguir el seu millor resultat de la història amb un 14,8% i van formar govern amb l'SPD, i després de les eleccions al Dáil Éireann de 2020 el Partit Verd d'Irlanda va entrar en un govern de coalició amb el Fine Gael i el Fianna Fáil,
En 2022 es va escollir nova copresidència, en la que va repetir Thomas Waitz, i la francesa Mélanie Vogel va rellevar Evelyne Huytebroeck, i Benedetta De Marte fou escollida secretària general.
Pèrdua de suport A les eleccions al Parlament Europeu de 2024 el partit va tornar a apostar per una dupla d'un home i una dona, que van ser escollits el 3 de març al congrés de Lió (França). Per segona vegada Bas Eickhout, nascut en Groesbeek i membre de l'Esquerra Verda dels Països Baixos, va guanyar entre els homes amb el 57% dels vots mentre que Terry Reintke, nascuda a Gelsenkirchen i membre d'Aliança 90/Els Verds d'Alemanya, ho va fer amb entre les dones amb el 55,2% tanmateix els verds patiren un important descens en suport a les eleccions corresponent a la tendència a tot Europa, on les polítiques ecològiques dels partits verds en governs de principis de la dècada del 2020 com el d'Irlanda, Alemanya o Bèlgica afecten de manera desproporcionada els menys benestants amb mesures que encareixen la vida ignorant la tensió financera que pateixen moltes llars.
A les eleccions legislatives belgues de 2024 les dretes i els liberals van triomfar a les eleccions desplaçant a socialistes i ecologistes, en 25 de setembre de 2024 Ricarda Lang i Omid Nouripour van dimitir com a líders de l'Aliança 90/Els Verds per la caiguda de suport a les eleccions al Parlament Europeu de 2024 i les eleccions estatals de Brandenburg i Turíngia, on va sortir del govern, i la gairebé desaparició a Saxònia, degut a l'ascens de l'Alternativa per Alemanya i l'incipient Aliança Sahra Wagenknecht i a les eleccions al Dáil Éireann de 2024, en què els seus socis de govern Fianna Fáil i Fine Gael van quedar a dos escons de la majoria absoluta, el Partit Verd va perdre tots els seus escons menys un. En desembre de 2024, es va renovar totalment la presidència, Vula Tsetsi i Ciarán Cuffe van ser escollits com copresidents i Benedetta de Marte va repetir com a secretària general.
La caiguda de suport a Aliança 90/Els Verds es va confirmar amb les eleccions federals alemanyes de 2025, en què va perdre 33 escons provocant la dimissió del seu líder Robert Habeck.
Després de la pandèmia de Covid-19 i que la Guerra russo-ucraïnesa afectessin l'economia i canviessin les prioritats, el clima va deixar de ser la prioritat dels responsables polítics de la Comissió Von der Leyen II i la nova aritmètica legislativa va fer que els Verds fossin prescindibles i el Partit Popular Europeu (PPE) va demanar suport a les faccions de dretes per a algunes legislacions, rebaixant les pretensions del Pacte Verd Europeu, eliminant en desembre de 2025 la prohibició dels vehicles de motor de combustió després del 2035.
El copresident del grup dels Verds al Parlament Europeu Bas Eickhout va anunciar el 20 de maig de 2026 que deixaria el càrrec d'eurodiputat amb efecte immediat després de reconèixer que tenia relacions que no eren apropiades per al seu càrrec amb la també diputada europea Lena Schilling. Terry Reintke va mantenir el càrrec de copresidenta en solitari mentre la formació inicià el procés per designar un nou copresident.
Ideologia miniatura|Partits Membres